La vaca sorda

L'Étranger

2012-01-29T23:01:00.008+01:00

Quan vaig entrar a viure al meu pis del Raval, em va sorprendre que l'anterior propietària -a qui havia vist només en una ocasió i en presència del Notari- hagués abandonat una col.lecció de novel.les en francès damunt d'uns prestatges ondulats de Vinçon. Sempre he pensat que desfer-se d'aquells llibres havia estat un acte de despit envers algun amant estranger que li havia esquinçat el cor.

Els prestages de Vinçon se'n van anar de dret als contenidors del carrer de la Lluna aquella mateixa tarda, juntament amb una col.lecció de guies turístiques de l'Aragó i una coberteria que de seguida vaig jutjar massa llardosa per a la nova etapa de la meva vida. La col.lecció de llibres francesos, però, m'ha acompanyat des de llavors en les meves posteriors mudances. S'ha de ser molt agosarat per desfer-se de segons què com aquell qui res.

Però en aquesta vida tot té una raó de ser i al final les coses sempre acaben tenint sentit. Jutjar-ne el significat i la transcendència d'aquestes petites anècdotes és una bona manera de passar el temps el diumenge.

La pluja d'ahir ens va fer una gotera a la cuina, poca cosa, res que no pugui solucionar en Mohktar, el nostre paleta-home-per-tot de confiança, un marroquí afincat a Barcelona que al seu país estudiava Física i que toca molt bé el piano.

Avui en Mohktar ha vingut acompanyat d'un ajudant, un home callat d'aspecte indeterminat. En un moment donat, l'home ha fixat la mirada en la pila de llibres en qüestió i m'ha demanat si era molt aficionat a la cultura francesa. Li he dit que per desgràcia meva el meu francès no em permetia llegir aquells clàssics en la seva llengua original i que eren meus només per atzar. M'ha explicat amb un orgull alegre que era argelià i que per ell la cultura francesa era la seva pròpia. Li he dit que podia endur-se els llibres que volgués i m'ha dit que li faria molta il.lusió tenir L'Étranger, d'Albert Camus, un escriptor -m'ha explicat- que era argelià com ell i que tenia avantpassats menorquins que parlaven català.

Li he comentat l'anècdota a la Marta mentre baixàvem les escales dels Jardins de Laribal en direcció al Teatre Grec. M'ha explicat que la senyora que netejava la Sala Beckett era ucranïana i que en una ocasió durant un muntatge d'Oriol Broggi en què a l'escenografia hi havia llibres en rus, ella aprofitava el seu descans per rellegir els seus llibres preferits.

He pensat com tantes vegades que s'ha de ser molt burro per sentir-se superior a algú només tenint en compte la seva condició d'estranger; i que si arribat el cas em veiés obligat a competir pels recursos en el meu ecosistema -que alguns insisteixen a anomenar pàtria- no ho faria mai mirant per damunt de les espatlles aquells que arrosseguen la seva cultura com els cargols.

Bona Nadal!!!!!

2011-12-27T22:23:00.005+01:00

Acabo de veure per TV3, La Nostra, a la Rakosnik i la Rigau, cantant la cançó del patufet a uns pobres nens al Saló de la Infància. Tu retalla el que no està escrit, i després presenta un revolucionari pla per fomentar la lectura consistent en enviar la primera dama i la consellera manostijeras amb una unitat mòbil a fer el gilipolles i explicar quatre contes a un grup de nens -a poder ser de l'escola pública, pobrets- (llàstima que no n'hi havia cap de xino, que això sempre queda bé). Me les imagino al taxi (perdó, al cotxe oficial), assajant la cançoneta, patim, patam, patum, Helena, amb la A no tan oberta.. El poder és tan entranyable! Segur que s'han copiat la idea de Corea del Nord.. o potser és un homenatge a Nancy Reagan i Barbara Bush (aquella que consultava a l'astròleg les decisions del President i feia parir la gosseta al despatx oval mentre el marit bombardejava Panamà).. En fi, amics, Lluís, Criteri, Clidice, Brian, Evo, Apañó, Home Tranquil, Anònims i companyia, Bon Nadal i Bones Festes! Aquí us deixo la felicitació familiar amb els nostres millors desitjos pel 2012!!

Lev Nikolàievitx Tolstoi

2011-12-06T19:55:00.007+01:00

Arrel de la visió de l'excel.lent pel.lícula de Michael Hoffman sobre el darrer any de vida de Tolstoi, La última estación, porto un parell de dies llegint retalls de la vida de l'autor de Guerra i Pau. M'ha sorprès que fos coetani de Henry James i Joseph Conrad, com si els escriptors russos habitessin un univers tancat; i que els historiadors coincideixin en el fet que la seva correspondència amb Mahatma Gandhi va tornar a aquest pacifista, i no al revés; i, al seu temps, m'ha sorprès també que la lectura de Schopenhauer hagués fet germinar en l'apassionada ànima russa de Tolstoi el següent sil.logisme: si sóc cristià, paro l'altra galta, si ho faig, sóc pacifista, i si sóc pacifista, sóc anarquista (això darrer en oposició a la força que emprava l'exèrcit rus). Tolstoi va deixar de caçar i es va tornar vegetarià el darrer any de la seva vida, i va abandonar la riquesa, com Sant Francesc, canviant el seu testament i deixant el llegat de la seva obra al poble rus. Va abandonar la casa on havia nascut i viscut tota la vida, Yasnaya Polyana, 10 dies abans de morir. Volia convertir-se en un asceta errant, com en una Odissea inversa. Però no va arribar gaire lluny. El destí tràgic del seu estimat poble el va trobar a la solitària estació de tren d'Astapovo, on van acabar vetllant el seu cadàver a la casa del Cap d'Estació, a la mateixa andana. Tampoc no va ser un final solitari, com li hagués agradat. Tolstoi era una celebritat i la notícia de la seva greu malaltia (una pneumonia contreta en la seva fugida) va escampar-se com la pòlvora i ben aviat una multitud de periodistes i personalitats diverses es van congregar a l'estació d'Astapovo esperant el fatal desenllaç.

Però d'entre totes les anècdotes en vull destacar una que m'ha fet somriure per la seva inesperada connexió amb aquest blog i els seus contribuïdors. Resulta que Tolstoi i Dostoievski, tot i ser coetanis i admirar-se mútuament, no es van conèixer mai. Dostoievski va estar a punt d'anar-lo a veure el darrer any de la seva vida a Yasnaya Polyana, però Turguènev, amic comú, el va dissuadir dient-li que l'escriptor s'havia tornat boig. El que cap dels dos no sabia és que havien coincidit una sola vegada, en una conferència a Moscou, ni més ni menys que sobre la naturalesa humana de Jesucrist. I el que Dostoievski tampoc no va saber mai és que en la seva precipitada fugida nocturna, Tolstoi no es va oblidar d'incloure entre el seu equipatge d'objectes "absolutament imprescindibles" un exemplar de Els germans Karamàzov. Els que pastoreu sovint per aquest blog sabeu perfectament que aquest llibre ens acompanyarà també a nosaltres a la nostra darrera estació. De moment, l'alè d'Aliosha Karamàzov és una de les poques coses que han escapat a la sordesa de la vaca. Algun dia, aquest alè esdevindrà només una llunyana cacofonia i la vaca, llavors, enlloc de sorda serà una vaca boja, com les vaques britàniques amb prions replicants al cervell. Arribats a aquest punt, els contribuïdors, no tindrem res a opinar sobre la moralitat col.lectiva. Però fins que això no passi, amics, continuarem cagant-nos en tot quan ho creguem convenient, com ho faria un rus ebri de vodka capaç de resistir l'envestida d'un exèrcit de cosacs i després caure de genolls i sanglotar per un amor no correspost poc abans de jugar-se la fortuna familiar a les cartes.

El dibuix

2011-11-29T22:29:00.002+01:00

Quan la psicòloga posà el dibuix de l'I sobre la taula vaig tenir la sensació que la realitat perdia densitat, que es feia més ingràvida. Fins i tot el propi cos semblava que es desfibrés, que perdés consistència, que es relativitzés fins el paroxisme. Quina meravella! Que fàcil deu ser viure sempre en un estat així! No podia deixar de mirar-lo: hi havia un Sol que tenia mans i braços i que somreia. Hi havia uns núvols de formes arabesques, cadascun amb la seva cara somrient. Hi havia un fotimer d'estrelles que quasi ocupaven tot el cel. Hi havia la lluna i al costat un planeta - probablement Saturn- per on es passejava un cargol amb barretina. Hi havia un plat volador -amb la forma tradicional dels plats voladors- de dins del qual en sobresortia el tors verd olivaci d'un extraterrestre feliç que saludava a uns pescadors. Hi havia una dona grassa, molt grassa, que passejava un gos vermell que bordava amb urdú. Hi havia un riu que naixia d'unes muntanyes arrodonides coronades per la neu, talment com si es tractés d'unes boles de gelat de vainilla banyades per xocolata desfeta. El riu desembocava en un mar ple de vida. En el mar hi havia uns quants vaixells, alguns grans, altres petits. Tots navegaven a vela aprofitant el gregal. Hi havia una casa groga amb unes finestres liles i una xemeneia blau cel. De la xemeneia en sortia un fum discontinu disgregat en rodones de color rosa com si fossin núvols de sucre, d'aquells que hi ha als parcs d'atraccions. Al costat de la casa hi havia un pagès amb la samarreta del barça. El pagès xerrava animat amb una guineu que s'havia disfressat de porc. Hi havia un caganer rere un paller. El caganer era jo. Almenys així ho indicava un cartell amb el meu nom i una fletxa que m'assenyalava. Més enllà hi havia uns pescadors. N'hi havia quatre, disposats de forma lineal del més alt al més baix, com els germans Dalton. Tots eren pescadors de canya. El més petit semblava el menys aplicat, ocupat com estava en saludar a l'extraterrestre. Els altres s'hi esmerçaven de valent però no semblava que tinguessin gaire traça. Tampoc semblaven massa preocupats perquè tots tenien somriures que sobresortien dels límits de les seves cares. Hi havia peixos de colors impossibles que saltaven i reien, i una granota blava sobre la branca d'un pi. Mirant el dibuix del seu fill, el pare respirà alleugerit. Probablement es trobava en un mateix estat volàtil que el meu. El dibuix d'un nen de set anys tancat dins un cos d'un de dotze. On és el drama? El dramatisme el portem nosaltres a sobre, no els nens. En aquell dibuix hi havia més alegria concentrada que en tot l'univers dels adults. En quin moment de la nostra vida tot es trenca i se'n va a la merda? En quin moment perdem la capacitat de fer dibuixos així?

Audífons

2011-11-26T18:36:00.007+01:00

Deu fer cosa d'uns 13 o 14 anys, tornava amb un grup d'adolescents del Turó de Morou per un camí modestament pintoresc que travessa la Fageda de Santa Fe. En aquell temps jo feia de guia de natura pel Montseny i el Garraf. De sobte algú em va demanar si m'agradaven els gossos i, content d'haver trobat un nexe vital amb el jovent, vaig respondre que sí, que m'agradaven molt. Una noia d'aquelles que s'estima més parlar amb el professor que amb els companys em va preguntar encuriosida quina era la meva cançó preferida. Llavors vaig entendre que els gossos era el nom d'un grup de rock i no un ordre zoològic. Aquell dia vaig saber que estava passat de moda. A partir de llavors no he fet més que corroborar aquesta certesa dia rera dia amb un neguit -per sort- minvant.

Aquest matí assolellat de novembre l'he començat amb una selecció de vídeos del Youtube. L'Irma i en Bernat, asseguts al sofà amb els ulls com taronges, semblaven molt amatents a les preferències musicals del seu pare projectades a la paret. Però el Gran Germà de Google i els seus inexpugnables algoritmes publicitaris s'han manifestat de cop amb una ironia davant la qual m'he hagut de treure el barret imaginari.

Per qüestions de feina sé que Google no s'equivoca mai i que si sobreimprès a un vídeo que estàs mirant apareix la recomanació d'adquirir un audífon a preu de ganga més et val que t'hi vagis fent a la idea perquè aviat començaràs a perdre facultats. El més curiós del cas és que quan la Marta ha triat una cançó de Nacho Vegas, Google anuncis li ha recomanat quelcom pel mal d'esquena, afecció de la què fa 3 dies que es queixa. El Gran Germà tot ho sap.

La cançó per la qual a mi em recomanaven visitar la web audífonosbaratos.es era Las nanas de la cebolla, de Joan Manuel Serrat. Potser estic passat de moda, si és que alguna vegada no ho he estat, però imagino com deu ser de recomfortant descobrir, ja d'adult, que el teu pare, des de la presó, et va escriure una cançó de bressol com aquesta. Benhaurats els nens desnodrits i orfes que tenen la sort de tenir un pare poeta.

Gavines voladores

2011-11-19T00:21:00.006+01:00

Vinc de l'Auditori. Abans que la Conselleria de Cultura converteixi l'OBC en la Principal de la Bisbal, he tingut la sort de gaudir de la Sisena Simfonia de Txaikovski, La Patètica. Deia el genial músic rus que mentre la composava no es podia treure del cap un argument que el va fer arribar a "les llàgrimes" i que li havia servit d'inspiració. Mai no el va fer públic, i poc després d'estrenar-la, va morir víctima del còlera enduent-se amb ell el secret més enllà de les fronteres humanes. Pensava jo, mentre observava el mestre Pablo González moldejar les vibracions de l'orquestra amb la batuta com ho faria un aprenent de bruixot amb una vareta màgica, que d'arguments patètics avui en dia no li faltarien a Txaikovski. El més trist de tot plegat és que d'aquest present tan desencantat que ens ha tocat a la rifa, tinc la sensació que no en sortirà res més que silenci. Engrunes i un llarg, profund i dolorós silenci.

Una cosa porta a l'altre i de la soledat silenciosa del compositor rus he anat a parar a aquell altre silenci cinematogràfic, el dels anyells. Aún se despierta por las noches ¿verdad, Clarice? Se despierta en la oscuridad y oye balar a los corderos… El trauma infantil de l'agent especial Starling era causat pel silenci dels xais abans de ser sacrificats. Aquest terrible silenci és també el de les cambres de gas, el silenci de la fragilitat gairebé invisible dels febles i els desvalguts.

I fent voltes amb la batuta com una vibració més, he arribat a la plàcida platja de diumenge, al cel blau i al brogit de les gavines que s'acosten com una profecia o una plaga maligna. La majoria aplastant de la dreta és l'altra cara de la moneda d'un silenci igual de clamorós, tan terrible com el dels xais i tan patètic com l'argument que perseguia Txaikovski. N'hi ha que confien en la calma del proper dilluns. Però jo tinc clar que aquesta calma serà la dels ocells de Hitchock en silenci dalt dels fils elèctrics.

Fa molts anys, quan encara gastava una 28 de Levi's, vaig tenir la dissort de desembarcar a un dels illots de les Medes en unes pràctiques de Biologia Marina. Vam haver de caminar movent un pal damunt nostre per evitar l'atac de les gavines, tan agressives en la seva territorialitat com perilloses en el seu afany carronyer. En vaig veure fins i tot algunes que penajven inerts dels arbres. Enlairant-se i aterrant contínuament entre el caos dels milers i milers d'individus alats que habiten les Illes Medes, algunes gavines havien quedat travessades per les branques com en un quadre macabre. Em vaig quedar amb les ganes de convidar Marina Rossell a fer un aperitiu al capdamunt de l'illot.

Les vibracions han anat disminuint al darrer moviment i la vareta màgica del director ha sabut donar un final tranquil i solemne a l'ectoplasma intangible de la música que ens havia estat sobrevolant. Finalment, la darrera vibració d'una solitària corda de contrabaix ha donat pas a un silenci fugaç interromput pels aplaudiments. I jo m'he preguntat si aplaudíem a Pablo González, als músics entregats o tal vegada al geni desaparegut. El meu argument interior per aplaudir cada vegada més fort ha estat que a diferència de la majoria dels espectadors, jo aplaudia a Txaikovski per damunt de tot. A la seva barba blanca, al seu caràcter indiscutiblement rus i al seu silenciós geni creatiu.

Carteristes

2011-11-05T23:22:00.003+01:00

La indignació no ens ha de privar de reconèixer que per arribar ser un bon carterista calen unes aptituds especials i una dilatada experiència professional. És innegable que no és una carrera fàcil i que requereix el seu temps. És per això que com més aviat es comença, més probabilitats d'èxit es tindrà en el futur. A més, la majoria d'aquestes aptituds no són innates sinó que s'obtenen amb molta voluntat, molt d'esforç i una gran dosi de paciència. I, no obstant això, en la majoria dels casos, ni la voluntat, ni l'esforç ni la paciència són suficients sinó que cal haver crescut en un entorn familiar i social adequat. Els bons carteristes no són aquells que se'l veu venir de lluny. Ni tampoc són aquells que entren i surten de comissaria dia sí dia també. Els bons carteristes saben moure's en la discreció i no es deixen atrapar quasi mai. Amb la crisi hem pogut posar rostre a alguns d'aquests especialistes en l'art del robatori. No tenen res d'especial que els delati. Són camaleons socials, éssers dotats d'un mimetisme prodigiós. Són autèntics professionals en el sentit més precís del terme. No malgasten els seus guanys en comprar cartons de vi barat ni en cap paperina de coca. Tampoc en les compres supèrflues típiques del pobre que ha tingut un cop de sort. No: els bons carteristes amaguen els diners en països de nom impronunciable i, el que és més important, saben com fer-los créixer tot movent-los entre les anfractuositats de la legalitat. Són fatxendes, però aquesta fatxendaria la saben gestionar perfectament i la saben dotar d'una gran positivitat. Si bé es mouen per impulsos immorals tenen les seves estratègies racionals per tal de poder justificar els seus actes sense que la seva consciència en surti gaire malparada. O, en casos més extrems, sempre tenen algun confessionari a prop per poder-se fer perdonar i qui dia passa, any empeny. Però tot i aquestes aptituds, els bons carteristes no tindrien massa recorregut si no hi hagués ningú disposat a deixar-se robar la cartera. Diu Sloterdijk que sobirà és aquell que decideix on i com vol deixar-se enganyar. En aquest sentit tots som sobirans. Absorts en aquesta escenografia capitalista de llums i de colors, obnubilats pel fetitxisme dels objectes amb valor de canvi, els carteristes s'han trobat amb unes condicions de distracció immillorables per dur a terme la seva activitat professional. Els indignats no som els culpables de què els bons carteristes ens hagin buidat les butxaques, però també seria molt estúpid si no assumíssim d'una vegada per totes la part de responsabilitat que ens pertoca.

Perretxikoak basoan

2011-10-23T01:13:00.009+02:00

Deia Wittgenstein que ètica i estètica són dues cares de la mateixa moneda i que la diferència entre ambdós termes és molt subtil. Per això tantes vegades una sola imatge o fins i tot un so pot arribar a resultar-nos moralment indigerible.

Una composició estètica com la de la fotografia que precedeix el text, ha arribat a tenir en mi la curiosa capacitat de provocar-me una polsió instintiva de rebuig. Tinc una amiga basca que quan aquests individus apareixen a la tele per tal d'anunciar a la resta dels mortals que són portadors d'un missatge transcendental dels Déus, exclama: Ya están ahí las setas, otra vez.

Vaig meditar uns minuts l'altre dia sobre la reacció ètico-immunològica que provoquen las setas al meu organisme, però no en vaig treure res de concluent més enllà de 3 o 4 idees mal embastades.

Fa uns mesos, vaig llegir que la ciència defineix la intel.ligència com la capacitat de canviar d'opinió en un entorn inestable. No és una mala definició, aquesta. Tots hem tingut l'oportunitat d'intentar convèncer un burro amb la boina calada fins les orelles de que dos més dos no són cinc. És exasperant. Però si el burro porta metralleta, ja sigui un marine, un mosso o un gudari disfressat de bolet, a banda de perdre els nervis i la salut, pot resultar un exercici força perillós.

Potser és només que sóc portador d'una genètica simplista. Ara recordo el meu avi quan ja tenia un peu a l'altra barri assegut a la butaca de casa seva mirant la tele. Només reaccionava als gols del Barça i a la presència de capellans i de José María Aznar. Quan apareixia el Sant Pare, una sotana o el senyor del bigoti, movia els braços i buscava el comandament. Sovint amb els nervis s'equivocava de botó i pujava el volum fins eixordar la resta de la família. Llavors corríem a ajudar-lo i canviàvem de canal.

Aquests dies, remenant calaixos, he trobat una samarreta amb les mànigues retallades de color taronja amb uns bolets dibuixats i la següent inscripció: perretxikoak basoan. No us explicaré el motiu pel qual encara la conservo després de més de 12 anys, potser ho faci en una altra ocasió. Però el cas és que aquestes paraules m'han vingut al cap recordant la faula dels bolets que finalment han après a jugar als escacs. A partir d'ara, las setas en el bosque. I com deia el poeta (o Guardiola, ara no n'estic segur), tot està per fer i tot és possible.

El mal

2011-10-06T23:34:00.003+02:00

Estaves asseguda rere l'ordinador treballant en silenci, com aquell qui res. Tenint un ampli despatx has preferit quedar-te allà, a la vista de tothom. Jo també t'he mirat una bona estona sense que te n'adonessis. La teva imatge de tan caricaturesca semblava irreal. Si no fos pel moviment dels teus dits pensaria que algú havia decidit fer-nos una broma macabre penjant un quadre repulsiu d'algun pintor suís. Aquell to olivaci de la teva pell arrugada, aquell rictus malèvol, aquells ulls desorbitats i sanguinolents, aquella baveta de gossa rabiosa que s'escolava per la comissura d'uns llavis que, de tan descolorits, semblava que es trobessin en ple procés de descomposició, etc. No és cert que la maldat no tingui rostre i tu n'ets l'exemple més evident. He passat pel teu costat i no he pogut evitar olorar l'aire que prèviament havia lliscat pel teu cos. Quina cosa més desagradable! Com si fos una magdalena proustiana però en versió olfactiva, m'ha transportat a aquell estiu en què vaig pujar fins el cràter de l' Etna i quasi m'ofego de tanta pudor a sofre. Si la vida és un teatre, som i només som allò que representem. Què representeu tu i els teus? Només se m'acut una metàfora com a resposta: sou un cementiri llòbrec i humit on s'han anat acumulant totes les baixeses humanes. És cert que la història de la humanitat no es podria explicar sense vosaltres. És cert que durant un temps fins i tot heu gaudit d'un cert prestigi amb aquella aureola vitalista d'estar més enllà del bé i del mal. Però quan Nietzsche caigué postrar als peus d'un cavall maltractat caigueren les màscares i ens adonàrem que en realitat o estàvem a un costat o estàvem a l'altre. Aleshores vau elegir i durant força temps us heu pensat que ens teníeu subjugats, que éreu vosaltres els qui marcàveu el ritme. El que no sabeu, però, és que heu estat una referència, la palanca que ens ha servit per impulsar les nostres virtuts. Aliosha Karamazov no existiria sense el seu germà Ivan. Nosaltres no existiríem sense tu i els teus, gràcies. Ah, i no et facis il·lusions: el mal no ha tingut, no té, ni tindrà mai cap poder perquè només sap destruir. Au, continua teclejant que a cada tecleig que fas, puc -podem- saltar fins més amunt.

Tornar a mirar cap al cel

2011-10-05T11:13:00.001+02:00

De bon matí els bancs del carrer Campoamor estan ocupats per homes que es resisteixen a obrir els ulls. Rebregats sobre si mateixos semblen ninots de drap, exsangües, amb les extremitats pengim-penjam. Altres fan cua davant el menjador social de la parròquia d'Horta. Ningú es mira a la cara. Hi ha un silenci glacial només trencat per les piulades dels ocells que amb l'arribada del fred matinal semblen més desperts. I pels gats, que van amb un pas més accelerat i amb la cua dreta i que fan crec-crec quan trepitgen les primeres fulles macilents dels plataners. El contrast entre aquest dinamisme animal i l'atonia humana que es respira a l'ambient és esfereïdor, com si la raó, avergonyida, s'hagués fet a un costat per deixar que la irracionalitat ocupés tot l'espai.
M'agraden els matins tardorencs en què l'aire és lleuger i net. Quan l'estiu queda enrere i deixen de flotar aquelles olors desagradables de pixum i de caca de gos i de crema solar. Avui, però, l'aire baixa carregat de tristesa i sobretot de dolor. No és un dolor qualsevol, és el pitjor dolor: el dolor de la vergonya i de la humiliació. La crisi avança corrosiva i va deixant cadàvers putrefactes pel camí. Quan tot això hagi passat només en quedaran les runes que alguns aprofitaran per tornar a fer negoci i tornar a aixecar el palau de cristall. Sempre ha estat així i no veig perquè les coses haurien de canviar. No, no canviarà res. El sistema serà el mateix més que res perquè a la humanitat se li ha acabat la imaginació, o potser perquè ja no queden utopies per inventar. Quedarà, això sí, una gran desconfiança gravada com un estigma bíblic en tota una generació que ens havíem cregut que el pitjor de l'home occidental era una cosa que formava part del passat. Una desconfiança no ja amb els polítics sinó amb la política, perquè si com deia Smith sobirà és aquell que té la capacitat de decretar un estat d'excepció, avui ja sabem que la sobirania no ens pertany. Amb els estats reduïts a la mínima expressió, venent-se a corre-cuita els pocs mobles que els queden per evitar ser embargats, la política ha deixat de tenir sentit. La sobirania és i serà cosa dels mercats i només dels mercats.
Un negre amb un carretó carregat d'andròmines passa pel meu costat i em pregunta si tota aquella gent fa cua per menjar. Decideixo entrar a la parròquia. No hi ha ningú. Penso que potser els assumptes humans són massa importants per haver-los deixat en mans dels humans. Potser ha arribat l'hora de deixar de passejar-nos com a prometeics arrogants i de tornar a mirar cap al cel tot esperant que baixin els Déus i ens donin un cop de mà.

Reagan, el gos

2011-09-30T21:39:00.011+02:00

Fa molts anys, quan les vaques eren grosses i els quiròfans obrien matí i tarda, vaig conèixer un individu que li havia posat Reagan al gos. Ho vaig trobar una ocurrència genial, digna d'un cervell dalinià. Reagan seu! Reagan fuig! Reagan passa fora d'aquí! Tal vegada el gos rebia un cop de peu de tant en tant, al capdavall en aquell temps els animalistes encara no tenien ni nom, i fotre-li una cossa al gos era una pràctica més que habitual que no figurava al Codi Penal.

La ironia és un analgèsic polític molt eficaç. Quan l'enemic et supera en nombre i el teu arsenal al costat del seu és poc més que una pandereta a Waterloo, n'hi ha que diuen que és el moment d'unir-t'hi, però jo sóc d'aquella minoria temerària que s'estima més enfotre-se'n uns minuts de tot plegat, agafar la copa de vi -o la cantimplora- i retirar-se a un racó a meditar en silenci la millor manera de fer-se l'harakiri i continuar viu alhora.

Ara que sé que un mosso cobra més que un llicenciat, que PxC té 67 regidors, que una de les prioritats del meu alcalde són els llauners, que visc en un país on els metges i les infermeres s'han ofert a operar de franc els malalts de càncer, ara que descobreixo que els mestres i professors estan -en el millor dels casos- desencantats i -en el pitjor dels casos- desmotivats, ara que escolto un dia rera un altre a tothom recomanar als joves formats que fotin al camp d'aquesta merda de país, en aquest estrany moment d'irrealitat històrica, tinc més clar que mai que no només no hem tocat fons, sinó que això és només el principi del que està per venir. Els mercats, com Atila, estan deixant al seu pas de general megalòman un paisatge moral de cendres i fumeroles en el que no hi brotarà res.

Van ser necessaris molts segles d'esclavatge i de pobresa per fer germinar en la societat europea la llavor dels principis socialdemòcrates; i van caler vàries guerres i desenes de milions de morts per fer créixer el brot tendre de l'estat del benestar com un miracle enmig d'un món capitalista que ara sabem que tenia més escrúpols del que semblava. Tot i que ja fa molts anys que ens afaitem, resulta sorprenent per un cervell optimista com el meu descobrir que només han calgut uns quants mesos de por sostinguda i amenaces invisibles perquè hagi calat dins nostre la sensació irreversible de que el món on vivíem era insostenible.

Molts ja ho dèiem, això. Però ens referíem a la carrera armamentística, a les emissions de CO2, al canvi climàtic, als combustibles fòssils, al consumisme delirant... i resulta que el que era insostenible de la societat occidental no era res de tot això, sinó la sanitat universal, l'educació gratuïta i l'atenció als febles i als desvlaguts. Jo fa ja tants anys que no entenc res de res que no pretenc a aquestes alçades del desastre que cap expert m'ho expliqui. De fet, el misteri inherent a aquest absurd procés és potser l'única gràcia de tot plegat.

Fa uns mesos que tinc un somni recurrent, però. No sé si és greu, i per això el voldria compartir amb vosaltres. Potser es tracta més aviat d'una fantasia inconfessable, ho desconec. Em trasllado al Priorat, prop de Porrera, a una casa de pagès modesta envoltada d'ametllers i vinya. Abans d'abandonar Barcelona, acullo sota la meva benficiència tots els habitants de la gossera municipal i els batejo un per un amb els noms de tots els polítics de tots els parlaments de tots els països de tot el planeta. Em veig a mi mateix fent la migdiada a l'ombra d'una olivera mil.lenària observant com els petaners agraïts em somriuen mentre espanten les mosques amb la cua i es graten les puces amb les dents. Llavors se'm tanquen els ulls i, quan estic més a gust sentint l'escalfor del sol damunt la cara i la remor llunyana de les cigales, la ràdio em desperta i en Fuentes m'explica les 50 raons per les quals no hauria de sortir de casa i me n'hauria d'anar cap al Priorat. És com el dia de la marmota. No sé què fer. Estic exhaust.

11 setembre, pàtries diverses

2011-09-11T10:17:00.009+02:00

En una acampada reivindicativa, per allà el Pleistocè inferior, una amiga em va presentar una amiga seva. Parlant de política, em va explicar que estava estretament vinculada a la història política de Xile, i m'hi vaig interessar. L'endemà a la tarda, em va regalar una cinta de casset amb un homenatge sonor a la figura política de Salvador Allende. Els darrers minuts contenen la gravació del darrer discurs d'Allende als xilens emès per Ràdio Magallanes el matí del cop d'estat. Aquelles solemnes paraules, pronunciades poc abans de ficar-se el fusell AK-47 que li havia regalat Fidel Castro sota la barbeta i prémer el gallet, em van impressionar com poques coses ho han fet al llarg de la meva vida.

Podeu pensar que la noia era molt maca i que la resta no és res més que sentimentalisme adolescent, però us equivoqueu. Hi ha biografies polítiques construides en èpiques protestes universitàries, principis idològics formats en assemblees i manifestacions massives, però el meu cas és diferent. Emparat entre les quatre parets de la meva habitació, vaig escoltar aquell casset en un aparell Philipps de color groc desenes de vegades, i en aquella solitària penombra, tinc la sensació d'haver-me convertit en un home polític.

No he evolucionat gaire des de llavors, ho reconec. Però no en tinc gaires ganes, la veritat. Tinc la sensació que si faig un esforç per adaptar-me als temps em tornaré lliberal. I aquest és un risc que tinc molt clar que no vull assumir. Abans em compro per internet un AK-47 i m'atrinxero a l'habitació de casa els meus pares a resistir el setge fins el final.

Amb el temps, van anar arribant llibres i cançons sobre el president xilè, alguna biografia, alguna novel.la, algun documental reivindicatiu, l'emocionada evocació de la figura del president que fa la seva neboda a La Casa de los Espíritus o el Yo pisaré las calles nuevamente de Pablo Milanés. La figura de Salvador Allende va esdevenir més familiar, més propera, tal vegada menys icònica. Ara fins i tot rebo els tweets de la seva fundació al Twitter, com canvien els temps... Però l'essència del seu compromís polític no ha canviat ni un bri, les paraules del seu darrer discurs encara ressonen dins meu quan la realitat trontolla al meu voltant com una espècie pregària laica.

Uns anys més tard, assegut al porxo de fusta d'una Fazenda a El Pantanal (Brasil), rodejat de caimans, capibares, anacondes i tapirs, vaig assaborir les darreres pàgines de Confieso que he vivido, de Pablo Neruda. El poeta patia les darreres embestides d'un càncer de pròstata quan va saber del cop d'estat i de la mort del seu company i amic. Casa seva va ser desballestada l'endemà i els seus llibres cremats. Neruda va ser traslladat a l'hospital el dia 19 de setembre i va morir el 23 del mateix mes entre sospites d'assassinat per injecció letal. Mai no van ser aclarides. El seu funeral, vigilat per desenes de soldats armats, va transcórrer en un silenci solemne interromput només pels espontanis crits en record del poeta i del president i el cant de La Internacional. Aquell va ser l'improvisat homenatge del poble xilè a la figura del seu president màrtir. Aquell llunyà 11 de setembre de 1973, Neruda estava concloent les seves memòries quan el van informar del bombardeig al Palacio de La Moneda. Física i moralment abatut, el gran poeta encara va tenir temps d'afegir-hi el següent paràgraf.

"De los desiertos del salitre, de las minas submarinas del carbón , de las alturas terribles donde yace el cobre y lo extraen con trabajos inhumanos las manos de mi pueblo, surgió un movimiento liberador de magnitud grandiosa. Ese movimiento llevó a la presidencia de Chile a un hombre llamado Salvador Allende, para que realizara reformas y medidas de justicia inaplazables, para que rescatara nuestras riquezas nacionales de las garras extranjeras. Donde estuvo, en los países más lejanos, los pueblos admiraron al presidente Allende y elogiaron el extraordinario pluralismo de nuestro gobierno . Jamás en la historia de la sede de las Naciones Unidas, en Nueva York, se escuchó una ovación como la que le brindaron al presidente de Chile los delegados de todo el mundo".

Qui fos llama

2011-09-03T15:50:00.011+02:00

Segons la Wikipedia, la llama (Lama glama) és un gran camèlid originari dels Andes (Amèrica del Sud), particularment del Perú. Llama s'utilitza a vegades, amb un sentit mes ampli, per designar qualsevol dels quatre animals sudamericans emparentats de la família Camelidae: el llama, la vicunya, l'alpaca i el guanac. "Los españoles estaban convencidos de que los incas debían ser una de las doce tribus perdidas de Israel que había llegado a América del Sur y que las llamas debían haber migrado hasta allí después de desembarcar del Arca de Noé" (Dr. Javier García Gómez y Dra. Bibiana Vilá). Pel que es veu, els espanyols porten uns quants segles equivocats en aquests i altres temes
Avui es cel s'ha llevat del color gris a Menorca i, coses del turisme familiar, he recordat un cartell de la carretera de Maó a Ciutadella que anuncia un petit zoològic. Gran encert. Molt recomanable si algun dia us trobeu en aquesta estranya conjuntura dels llamps i els trons i la canalla súpervitaminada. Didàctic, ordenat, curiós i molt pensat pels més petits. Hem fet toca toca de lemurs de Madagascar, tortugues gegants d'Etiòpia, estruços i cangurs, entre d'altres bèsties educades i pintoresques.
Cap al final del recorregut, he comès l'error d'apropar-me a una llama que em mirava curiosa. Per aquelles coses de mostrar-se lúdic i motivat davant dels fills, li he ofert al mamífer andí una branca d'olivera, en plan bíblic. Se l'ha menjada d'una revolada. Però quan estava a punt de girar-me en direcció als cèrvols, l'animal m'ha escopit a la cara i s'ha quedat observant-me, desafiant. Això t'ho fots tu!, deu haver pensat. M'ha deixat els vidres de les ulleres estucats de saliva barrejada amb el trinxat indigerible de l'olivera. El mes curiós ha estat la meva reacció. M'he indignat i li he tornat l'escopinada al bell mig del seu rostre de camèlid estúpid. És ben bé que som animals, he pensat.
Arribats al càmping, he surfejat pels indignats titulars del Facebook i Twitter sobre el pronunciament del TSJC instant la Generalitat a complir en matèria lingüística la sentència de l'Estatut en el termini de dos mesos.
La demagògia, com el tsunami dels mercats financers, té la seva pròpia lògica. Quan s'enquista en l'opinió pública (o publicada) és com si l'organisme democràtic entrés en metàstasi. Llavors tot diagnòstic esdevé imprevisible. Fer passos endarrera és terriblement senzill, però fer-los endavant no és que sigui difícil, és simplement impossible. Per això l'amputació ens sembla, cada cop a més ciutadans, l'única sortida possible per tal d'evitar la gangrena. La independència, en el moment actual, no és només un objectiu polític, és quelcom semblant a un cordó sanitari o un acte quirúrgic inevitable.
Mentre em netejava les ulleres de les incrustacions de saliva i clorofil.la als lavabos del Centre Zoològic Lloc de Menorca, m'ha vingut al cap una faula protagonitzada per una llama amb barretina i un toro d'Osborne. Qui fos llama, vicunya, alpaca o guanac, he pensat ressignat. Encara que fos al zoo...

L'Irma

2011-08-02T15:22:00.007+02:00

Tinc la family dalt d'una muntanya amb vistes al Cadí, la Molina i la Tossa Plana. Jo sóc a Barcelona fent veure que treballo. Fa uns dies que els Marron-Aliguer vam sortir de la Maternitat amb un membre més per qui vetllar, un ésser viu diminut a qui alletar, protegir i educar.

És curiós això de l'instint. Més enllà de l'estrany orgull d'haver tallat el cordó umbilical que unia la petita Irma amb la seva mare com si d'un alcalde en pre-campanya es tractés, vaig poder sentir per segona vegada la determinació insubornable de l'instint més generós i altruista de tots. Tan antic com la nit dels temps, tan difícil d'argumentar i alhora tan senzill d'experimentar. Una mena de força telúrica indefugible que ens humanitza i ens animalitza a parts iguals i que, en darrer terme, ens perpetua com a espècie.

L'Irma va néixer sana i feta, 3,7kg i 50cm. Aquestes són les típiques dades que ens agrada donar als pares primerencs tal vegada perquè no tenim gaire cosa a dir sobre algú que acaba d'aterrar i de qui no en sabem encara gaire res. Una infecció intranscendent ens va fer habitar l'UCI durant una setmana. Malgrat la logística, l'experiència ha estat positiva. l'Irma era la més gran de la classe, els seus companys amb prou feines arribaven a l'1,5kg. Asseguts en una butaca veient passar les hores vam aprendre moltes coses, com funcionen les incubadores, quins models hi ha, com s'organitzen les infermeres i com es relacionen amb els auxiliars, els metges i el personal de neteja, quina és la temperatura òptima d'una incubadora (29,6ºC) o entre quins valors cal que estigui el ritme cardíac d'un nadó (90-150). Però també vaig constatar coses que ja sabia o intuïa, com que cap pare del món canviaria el seu fill per molt petit que sigui o molt malalt que estigui per un de sa. Us semblarà una obvietat, però us asseguro que entre incubadores, tubs, cables i dispositius varis i veient desfilar els pares i les mares a les hores de l'alletament amb la determinació i l'esperança -en alguns casos- amb què ho fan, aquesta certesa s'experimenta amb una força que pot arribar a sorprendre i que si tens un dia tonto t'arriba a emocionar.

Mentre érem allà, va dimitir Francisco Camps i l'economia espanyola i les finances americanes es van abocar a l'abisme per enèsima vegada. Els problemes dels homes són tan intranscendents que amb tot el temps del món no vaig ni tan sols fullejar el diari cap dia. Només és qüestió de perspectiva. Tal vegada sigui aquest l'únic aprenentatge que cal que treballem.

Ah, me n'oblidava. Una altra cosa sí que vaig poder constatar després d'habitar un Hospital Públic durant 10 dies. Una cosa de la que se'n parla cada dia i que a alguns ens cou per dins com una úlcera moral -i no política, malgrat s'hi entestin-. Retallar en sanitat és tan obscè que si no fos perquè la dignitat ja fa temps que ens la van retallar, no ho permetríem de cap de les maneres.

És curiós formar part d'un país que surt massivament al carrer quan ens toquen els símbols i que se'n va de vacances quan ens tanquen els CAPs. Segueixo pensant que hi ha més d'un que es parteix el pit cada matí en llegir el diari a costa de la nostra estupidesa.

L'independentisme

2011-07-04T23:28:00.003+02:00

Hi va haver un temps en què els arguments dels independentistes giraven sempre al voltant de qüestions espirituals – o psicològiques, si ho prefereixen- La identitat, la terra, i altres bajanades ben estranyes configuraven la terminologia independentista. Passejar-se pel fossar de les moreres un 11 de setembre era com passejar-se pel ranxo de Waco. Això era l'independentisme aleshores, un aquelarre de quatre sonats sota el pi de les tres branques. Sé del que parlo perquè al llarg de la meva vida m'he mogut per ambients freqüentats per aquests aprenents de profetes sectaris en què l'independentisme representava un fi en si mateix destinat a acomplir les seves perversions mentals. Avui en dia encara en queden uns quants d'aquests. Alguns es passegen per l'arc parlamentari oferint un espectacle ben lamentable. Podríem dir que representen la quota frenopàtica d'una idea política que, com tota bona idea política, finalment està deixant de ser un fi per convertir-se en un mitjà. Però si no fem gaire cas a aquests apologetes de la esoterisme, cada vegada més minoritaris, i ens mirem les coses amb una certa perspectiva, podem pensar que mentre l'independentisme està poc a poc adquirint una certa solidesa, l'unionisme, per contra, és ara el que sembla un veritable reducte de caçadors de fantasmes.
Sempre he cregut que la discussió entre independentisme o unionisme era tan absurda com la discussió entre dos persones que enmig d'una cruïlla un opta per girar a la dreta i l'altre per girar a l'esquerra. Perquè la qüestió no és si girar a la dreta o girar a l'esquerra sinó per què es vol girar a l'esquerra o per què es vol girar a la dreta. En aquest sentit em sembla que l'independentista està per primera vegada en disposició de respondre aquesta pregunta mentre que l'unionista va perdent el temps movent el dit sobre la taula d'ouija o predicant la fi del món. L'última enquesta del centre d'estudis d'opinió així ho certifica quan mostra que la majoria del 43 per cent de catalans que optaria per la independència ho faria per motius estrictament econòmics.

Un últim favor

2011-07-02T16:06:00.006+02:00

Fa cosa d'un any, em va sorprendre la notícia de l'abolició de la pena capital en un estat americà del què no recordo el nom i promoguda per un governador en la vigília de la seva jubilació. És quan no tenen res a predre que els homes sovint decideixen comportar-se com a herois fent allò que segons Le Carré li tocaria fer a una persona "normal".

A la política no n'abunden, precisament, ni d'herois ni d'homes "normals". És per això que aquests darrers mesos, veient el President Zapatero defenestrat i abandonat per propis i estranys, m'ha vingut al cap una idea recurrent. Podria el President espanyol fer-nos un últim favor a aquells que fa 7 anys li vam atorgar el benefici del dubte per treure'ns de sobre aquell forúncul en què s'havia convertit el Sr. del bigoti, el gremlin mentider de les Açores.
Una vegada vaig pujar a la Cerdanya amb un matrimoni gran de Sarrià, coses de la feina. El Sr. X era fill de la burgesia Barcelonina, mentre que la Sra. X era filla de la burgesia parisenca, però educada a Gran Bretanya, coses dels burgesos. Ambdós de classe alta, conservadors, lliberals, tant li fa. Mentre el Mercedes creuava Sarrià alentit pel caos de l'hora punta, la Sra. X va fer un comentari sobre les escoles de la zona alta. Davant la meva sorpresa, el Sr. X em va aclarir que per un francès és sorprenent que hi hagi tantes ecoles religioses, que li semblava del tot inconcebible a la seva senyora que l'educació estigui encara avui en mans de frares, monges i escolanets.
Passejant pel Parc de l'Oreneta vaig recordar l'anècdota i rellegint incrèdul l'enèsima enquesta que situava Rajoy a anys llum de Zapatero, vaig pensar que era el moment de treure's el darrer As de la màniga i nacionalitzar totes les escoles del país, acabar d'una vegada per totes amb els privilegis que l'església té a Espanya i a cap altre lloc del món i de passada -perquè no-, retornar les despulles del Dictador a la seva família i convertir el Valle de los Caídos en un museu dels horrors o tal vegada en un cementiri nuclear.
En definitiva, abans de fer les maletes camí de l'exil.li mediàtic, Zapatero podria encara comportar-se com un home normal i deixar per les properes generacions un país lliure de crostes històriques i supersticions malaltisses. Ressentit, diran alguns. Potser, però que no ho són, els herois, de ressentits?

Indignats

2011-06-21T21:36:00.004+02:00

Fa dies que una veu interior em recomana fer cas omís de les crítiques que plouen de totes bandes. A mida que en llegeixo de noves, però, més m'indigno; i com més m'indigno, més em reafirmo. Del Full Parroquial del Sr. Gallina Blanca, amb la seva falsa modernitat i les seves firmes convidades, tan mediàtiques com buides de qualsevol interès intel.lectual, a les portades de tots els diaris de l'endemà del boicot al Parlament, sembla que ens sobrevola un crit uníson per desacreditar un moviment que em sembla que s'està convertint en quelcom inesperat que els està fent posar nerviosos. Partidari de matisar, deia el director de l'Ara diumenge passat, en referència a Arcadi Oliveres o Felip Puig entre d'altres. El meu problema és que no recordo els seus matisos a la immersió lingüística, les retallades de l'Estatut o el Tribunal Constitucional. Com el toro de Ferlosio, n'hi ha que coixegen sempre de la mateixa cama i això no és dolent, però com a mínim tenim dret a demanar-los que no ens facin creure que caminen ben drets.

No sé si ha estat aquest diari per tietes i tiets de totes les edats, les invectives de Pilar Rahola contra el President de Justícia i Pau (revolucionari frustrat amb vocació de líder, deia, vés quina una lideresa frustrada per excretar un comentari com aquest!), Quim Monzó, Toni Soler, Artur Mas, Duran Lleida, Joan B. Culla, Salvador Cardús o tants altres que s'han despatxat a gust darrerament amb els joves, els progres, els perroflàutics i els antisistema.
Però no ha estat fins avui que he conegut finalment l'origen de la força misteriosa que m'arrossegava cap a la Plaça Catalunya. Rouco Varela ha dit que els joves del 15M "no coneixen Déu" i que tenen les "vides trencades". Aquest país no té remei. I que ningú no es pensi que parlo només d'Espanya, és tota la pell de brau -Catalunya inclosa -que té una capa ancestral de caspa tan recalcitrant com l'urani de Fukushima. És el resultat de no haver descobert a temps la guillotina i d'haver-nos mirat el melic mentre tocàvem el flabiol i vèiem passar la Història com si sentíssim ploure. Aristòcrates que creen opinió en ple segle XXI i escolanets que la difonen. Així ens va.
Per sort, tot i que amb certa flaire d'una patinada de l'avi que no s'aguanta els pets, el President Pujol ha dit aquest matí que entén els indignats perquè són la primera generació des del 1945 que té les espatlles més estretes que els pares. Potser és l'únic que ha entès alguna cosa, al capdavall.

Yes, we camp!

2011-05-19T22:46:00.005+02:00

Aquest era l'imaginatiu titular d'ahir a El Mundo. Si no fos perquè ja fa temps que ens afaitem, un diria que el periodista fa ús de la ironia perquè no se li acudeix cap altra manera d'abordar el tema. I és que amb molta probabilitat aquest hagi estat el principal efecte col.lateral d'una convocatòria improvisada via twitter que ha agafat a tothom amb els pixats al ventre, el desconcert generalitzat. Avui deia en Trias, l'alcalde de les persones, que digués el que digués la Junta Electoral, els indignats no s'havien de moure de la Plaça de Catalunya encara que els ho demani el mateix Papa, vés per on!

Ahir, mentre tallava pernil amb en Bernat ple de grans observant-me assegut al marbre de la cuina, em vaig posar nostàlgic i vaig recordar moltes acampades de caire divers. Un estiu vam agafar un autobús direcció a Borredà. Havíem informat les famílies del nom del poble on pensàvem acampar feia només unes hores i aquell mateix vespre, aquell nom va aparèixer al capdamunt de la llista de precipitacions al TN. Ens va rebre la tempesta perfecta i vam acabar la jornada reclutant 4x4 i rescatant nens d'un campament proper al riu. Una Setmana Santa, a Capçanes, vam saber de l'alliberament de la farmacèutica d'Olot quan vam anar a comprar pa i vam tornar corrents al campament a informar tothom com si l'haguéssim trobat nosaltres de camí al poble.

Però entre els vagues records i condicionat per la conjuntura del soroll de fons de la ràdio, els campaments reivindicatius van treure el cap amb facilitat. L'endemà del tancament al Rectorat a primer de carrera, vaig sortir en una fotografia assegut amb una amiga a les escales de la universitat a la portada de El Periódico. Aquell havia estat el meu minut de glòria -bé, instant fugaç de glòria, hauria de dir- fins que en Xavi Coral va decidir entrevistar-me perquè li parlés de tomàquets i enciams en rigorós directe i davant d'un entregat públic de pensionistes i mestresses de casa de Vilanova i la Geltrú.

Un vespre plujós de tardor, algú va picar a la cremallera de l'iglú on dormíem a la Diagonal amb motiu de l'acampada del 0,7. Era la meva mare que ens duia un taper amb una enorme truita de patates. Jo i la meva germana vam renegar de l'ocurrència, però els amics i veïns ho van agrair entre aplaudiments i riallades.

Vaig mirar en Bernat i no sé si va ser efecte de la varicel.la, però em vaig adonar que jo estava més proper al taper i a la truita de patates que no pas al fet de dormir al ras per una causa justa. I és que la intendència, a les guerres, és tan important com la munició.

Deia el periodista que els indignats no es posen d'acord amb el lema i que les assemblees són una olla de grills. Quina novetat. Ni falta que fa. Al Rectorat, la nostra representant -a qui ningú no recordava haver escollit- ens va anunciar irada que les converses havien fracassat i alçant el puny ens va arengar perquè ens pixéssim a l'estora, sense precisar a quina estora feia referència. Tots vam mirar incrèduls al nostre voltant, tal vegada buscant la càmera oculta, i passats uns segons vam esclafir a riure. Però no vam deixar de tenir raó ni un moment.

Amb tota seguretat, la proporció de gilipolles de les acampades és similar a la del Congrés, no en tinc cap dubte. Però uns, els indignats, tenen raó. I els altres, els polítics, han malbaratat la poca que els quedava jugant a ser els advocats cínics dels dolents de la pel.lícula. Perquè són dolents, i d'això tampoc no en tinc cap dubte. I no em refereixo a la dreta, els banquers o els empresaris en la seva totalitat, sinó a unes poques desenes de cabrons amb nom i cognoms que llegeixen el diari cada matí i somriuen orgullosos de la seva inviolable superioritat mentre assaboreixen el cafè.

Ingmar Bergman i Ingrid Bergman ( II )

2011-05-01T11:44:00.007+02:00

Explicó que la história era bastante aburrida y que debería animarse con algunas cosas divertidas. " ¿Por qué eres tan aburrido cuando escribes, Ingmar? cuando quieres puedes ser bastante divertido". Oyó el preludio de Chopin que constituye la culminación de la primera parte de la película. Primero lo toca la hija y luego la madre: "Dios mío, y esa pieza tan aburrida vamos a tocarla dos veces. Pero Ingmar, tú no estás bien de la cabeza, el público se va a dormir, por lo menos podías haber buscado algo bonito y un poco más corto, eso será demasiado aburrido, me voy a morir de bostezar".

Ingrid Bergman interpreta a una pianista famosa. Todos los pianistas, excepto posiblemente Rubinstein, han tenido dolor de espalda. Un piansita que tiene dolor de espalda se suele tumbar en el suelo cuan largo es. Yo quería que Ingrid se tumbase en el suelo en una de las disputas. Se echó a reír: " Querido Ingmar, estás absolutamente loco. Pero ¡ si es una escena seria! Cómo voy a interpretar tumbada en el suelo una escena seria. Sería ridículo. El público se va a reir... Claro que no hay demasiadas ocasiones de reír en una história tan lamentable, pero ¿ por qué tienes que llevar necesariamente a la gente a reírse en un momento tan inadecuado? ¿puedes explicármelo?

P.D La pel·lícula va guanyar el globus d'or a la millor pel·lícula estrangera i va ser nominada per dos premis Oscar, a la millor actriu protagonista (Bergman) i al millor guió original.

Ingmar Bergman i Ingrid Bergman ( I )

2011-04-30T11:59:00.004+02:00

Los actores y yo nos reunimos en las oficinas de Cinematograph situadas en el el último piso de la hermosa casa antigua. Ibamos a leer el guión de sonata de otoño juntos. Ingrid Bergman leyó su papel con voz estentórea, haciendo gestos y muecas. Lo traía todo preparado y decidido, bien ensayado ante el espejo. Fue un choque. A mi me entró dolor de cabeza y la script-girl salió del rellano y se echó a llorar horrorizada: nadie había oído una entonación tan falsa desde los años treinta. La estrella había hecho tachaduras por su cuenta y se negaba a utilizar tacos.

Linterna Magica. Memòries d'Ingmar Bergman

Ordet

2011-04-19T21:58:00.003+02:00

He tornat a veure Ordet, l'obra mestra de Dreyer, i he aprofitat per rellegir alguns paràgrafs del Frygt og Baeven de Kierkegaard en la seva edició en castellà, que d'alemany no en tinc ni idea. Si bé es podria dir que tota la obra de Dreyer està impregnada per la filosofia de Kierkegaard, és amb Ordet on aquesta influència es fa més evident. Parlar de Dreyer i parlar de Kierkegaard és parlar de la fe; potser en parlo un altre dia, de la fe vull dir, avui però em fa mandra.
Ordet: Johannes, el germà que ha estudiat teologia i que tothom considera un dement, pren la paraula de Déu per ordenar a Inger que s'aixequi del seu taüt. Aquesta és l'escena final, un autèntic prodigi narratiu. Narrar un miracle amb la naturalitat amb què ho fa Dreyer no és fàcil. El moviment de la càmera és quasi imperceptible de tal manera que sembla que siguem nosaltres els que enfoquem; Dreyer aconsegueix d'aquesta manera ficar-nos literalment dins l'habitació. Aquest és el pas més difícil, penso. Un cop aconseguit això, quan l'espectador ja és dins l'habitació, el miracle es fa més creïble. La llum només entra per les finestres i produeix uns clarobscurs que doten a l'ambient d'una textura mística. A l'habitació no hi ha cap objecte que distregui la mirada, només un rellotge de cucut com a símbol de la temporalitat. Els enquadraments semblen fets per un geòmetra; la disposició dels personatges és perfecta, sempre amb Johannes sobresortint per sobre de tots, com si fos un far moral. He vist l'escena repetides vegades, quasi de forma obsessiva. Sovint treia la veu i l'escena quedava perfectament explicada tan sols a través de les imatges: no és aquest és el segell dels genis?
La qüestió de la fe queda resumida amb la frase de Johannes al seu germà: Per què entre els creients no hi ha un de sol que cregui? Amb aquesta pregunta Dreyer introdueix la diferència que Kierkegaard establia entre cristianisme (Christendom) i cristiandat (Christenhed). Però ja he dit que d'això no en parlaria. És Setmana Santa. La gent va a missa. En Criteri, l'Apañó, potser en Noctas inclús. A la Rambla Catalunya n'hi havia uns quants cantant amb les palmes enlaire. Per què entre els creients no hi ha un de sol que cregui?

Retallades

2011-04-13T22:24:00.007+02:00

Jo que sóc propens a portar la contrària i treure de polleguera als meus adversaris quan discuteixo, jo que sóc aficionat a ficar-me amb la dreta només perquè el cos m'ho demana, i a treure exemples absurds de sota les pedres, jo que construeixo arguments circulars o espirals per fer-m'ho venir bé com si jugués al póker, només pel plaer de discutir i -ho confesso- de tenir raó, jo, he de sentir en boca dels altres molt sovint aquell adjectiu que em fa tanta ràbia: demagog!

Però com que la realitat supera sovint a la ficció, us he de confessar que el culebrón President Manostijeras m'ha deixat sense paraules. Imagino que si Montilla, en un míting, o el de la bicicleta -posem per cas-, o Julio Anguita o fins i tot Hugo Chávez, hagués agitat les masses del Baix Llobregat al crit de.. Artur Mas tancarà quiròfans!, treuran la sisena hora perquè els vostres fills siguin més tontos que els de la concertada!, tancaran urgències!, suspendran la meitat de les operacions de cataractes de les vostres iaies!, deixaran gent desatesa!, acomiadaran metges, infermeres i mestres! (policia no, això sobre tot, que la seguretat està fatal, molt pitjor que l'educació).. suposo, deia, que demagog és el mínim del que l'haurien acusat.

Però ho han fet, han estat capaços, o gairebé. Perquè la bacanal ultralliberal no ha acabat del tot bé pel President, i fins i tot diu que un parell de les madams convidades a la festa en concepte d'assessores s'han acabat esbalotant i han sortit per peteneres totes esverades agitant els braços i amb els corsés esquinçats.. en fi, que ningú no els veia venir?

Sempre ens quedarà el misteri de saber què va votar Joana Ortega i quin dia ingressarà definitivament al frenopàtic el Sr.Duran. Avui m'ha comentat un amic que Eulàlia Vintró a Can Fuentes va subratllar el fet que Duran Lleida no hagués mai gosat fer públic el vot d'un Conseller -o col.lega- home. Què en som de rucs sovint els homes, sempre se'ns passen per alt aquests petits detalls. Té tota la raó, la Vintró, com sempre. A mi que la vicepresidenta no m'acabava de caure bé perquè al debat de TV3 la vaig trobar un pèl requetepija, i ara resultarà que per culpa del masclisme i del poc respecte del seu cap de partit -però súbdit de país- m'acabarà caient bé i tot, fins i tot sense saber el sentit del seu vot, fixeu-vos com m'estic tornant de tolerant..

Respecte la sisena hora, jo no sóc mestre, però tampoc sóc gilipolles (deu ser que vaig anar a una escola concertada). No sé si cal treure-la, afegir-ne'n o multiplicar-les per Pi, però el que m'ha quedat clar, és que aquesta és una mesura 100x100 econòmica, malgrat vulguin fer-nos creure el contrari; i que sembla una broma de mal gust que a un país amb un dels índex d'educació més paupèrrims d'Europa, això sigui el primer que se'ls acudeixi fer als responsables de treure'ns del pou profund de la mediocritat.

Però que hi ha algun conseller que porti o hagi portat mai els seus fills a l'escola pública? Que n'hi ha algun, de conseller, que tingui una mare que s'hagi operat de cataractes al Clínic i no a Can Barraquer? Que han fet gaires cues a urgències darrerament? Que recorden la darrera vegada que van anar en metro (això bé al cas perquè diu que també els fa ràbia que el metro obri de nit, diu que és per la seguretat que està fatal.. vinga, som-hi..)?

I per acabar de buidar el pap, sobre això de l'impost de successions que ja només pagaven l'1% dels ciutadans, a veure si algun periodista d'investigació ens acaba d'explicar l'adinerada iaia de quin Conseller d'Unió tenia un peu a l'altre barri la vigília de la reforma. Això sí que tindria interès i no el vot de la Senyora Ortega.

Últimament em sento tan demagog, tan populista i tan poc demòcrata, que em sembla gairebé una contradicció que determinada gent pugui exercir un càrrec públic. Perquè no es conformen presidint La Caixa, el Palau, l'Orfeó, el Círculo Ecuestre i l'Abadia de Montserrat? Perquè no deixem que els que fan ús dels serveis públics els gestionin de la millor manera i en benefici de la majoria? En fi, és que sóc tan demagog..

P.S. Avui, 14 d'abril.. Visca la República!

Inside Job

2011-04-02T10:23:00.005+02:00

"Si no surts del cinema indignat és que no has estat gaire atent", adverteix el póster d'Inside Job. Al cap de dos minuts de projecció jo ja ho estava, d'indignat. És clar que en el meu cas no sé si és ben bé mèrit del Sr. Charles Ferguson. Pobablement ja ho estava abans d'entrar. De fet, de vegades penso que hi vaig néixer, indignat.
Ja tenia raó Carlos Boyero quan a la seva crítica de la pel.lícula afirmava que segurament sense haver-s'ho proposat, al director li havia sortit una extraordinària cinta de terror. Fa por, és cert, però per damunt de tot fa molta ràbia. I el més desconcertant de tot plegat és una cosa que en la meva ingenuïtat m'havia passat per alt en tot aquest despropòsit en què quatre cretins han convertit el món: la relació de les universitats amb el poder. Economistes de prestigi, conferenciants d'èxit i gurús d'aquells que marquen tendència i dissenyen l'economia global amb aires demiürgs cobrant 125.000$ per escriure articles lloant les virtuts, la gestió i la solvència de països i companyies hores abans del col.lapse. I que ningú s'estranyi, segueixen tots allà on eren assaborint les engrunes del pastís. Em quedo amb la reflexió d'un ministre xinès a mode de proverbi: "Com pot ser que els enginyers financers guanyin 100 vegades més que els altres enginyers? Mentre uns construeixen edificis, els altres construeixen somnis.. i quan aquests somnis esdevenen malsons, són sempre uns altres els que en paguen les conseqüències".
Vaig sortir del Renoir Floridablanca amb un regust amarg al coll. Més enllà de la indignació i la ràbia, vaig començar a sentir com creixia dins meu una certesa encara més desconcertant. Ja no es tractava de si la crisi tenia o no solució, si no de si la tenia el món. I crec que la resposta és que no en té. El panorama dibuixat per Inside Job és tan Kafkià, tan laberíntic, tan enmaranyat i tan pantanós que per sortir-nos-en ens caldrien líders que no tenim i un bon grapat de matxets per obrir-nos pas i de pas tallar algun cap. No sembla una mala metàfora aquesta, imagino Sleepy Hollow al galop per Wall Streel decapitant un a un aquesta colla de mentiders copdiciosos que farien bé de morir-se i desaparèixer com els escarbats de l'anunci.
Com a epíleg, mentre baixava per Borrell camí de la Trocante, un magatzem de mobles i andròmines de segona mà, ple a vessar des de fa mesos -podeu imaginar per quina raó-, em van venir al cap els versos d'aquell tango genial d'Enrique Santos Discépolo: "Que el mundo fue y será una porquería, ya lo sé. En el quinientos seis y en el dos mil, también. Que siempre ha habido chorros, maquiavelos y estafaos, contentos y amargaos, barones y dublés. Pero que el siglo veinte es un despliegue de maldá insolente, ya no hay quien lo niegue. Vivimos revolcaos en un merengue y en el mismo lodo todos manoseaos".

La consciència de classe

2011-03-21T21:50:00.002+01:00

Camí de l'institut. Tot just comença a clarejar. Em paro en un semàfor de la zona franca. Sento un soroll rítmic metal·litzat. Davant meu una vintena de persones amb uniforme laboral alguns dels quals fan repicar cassoles. Un llençol amb una inscripció explica als espectadors endormiscats el motiu de l'escena: un altre ERO, una nova fornada d'aturats per engruixir les fredes estadístiques. Els treballadors no semblen gaire amoïnats: alguns xerren i riuen en petits grupuscles, altres aprofiten per fer el cigarret i només n'hi ha dos que semblen entregats a la percussió. Tot plegat d'una indolència esfereïdora. Des que ha començat la crisi aquestes mateixes imatges s'han anat succeint fins a incorporar-se amb una facilitat sorprenent en el magma desnaturalitzador de la nostra quotidianitat. Són imatges desproveïdes de potencialitat: no provoquen als espectadors altra cosa que la estúpida curiositat -curiositat que desapareix amb la mateixa rapidesa amb què arriba-. Alguna cosa grinyola si la imatge d'uns treballadors protestant per un ERO o una deslocalització només genera a la resta de treballadors una passatgera curiositat. Podria ser que la manca de potencialitat de la imatge no fos deguda al desgast provocat per la repetició sinó precisament a aquesta indolència a l'hora de protestar. O podria ser que la causa no tingués res a veure amb la forma de la protesta sinó més aviat amb la predisposició dels espectadors a l'hora de dotar a la imatge de potencialitat. Em sembla que és aquesta última suposició la més plausible i la que posa de manifest una realitat que no dubto deu ser celebrada pels apologetes de l'individualisme més tatcherià: la consciència de classe ha anat desapareixent paral·lelament a la transició que s'ha anat produint a les nostres societats i que Baumann -molt encertadament- qualificà com el pas d'una societat de productors -en què els beneficis procedien de l'explotació de la mà d'obra assalariada- a una societat de consumidors -en què els beneficis procedeixen de l'explotació dels consumidors-; però la desaparició de la consciència de classe no s'ha acabat aquí sinó que també ha arrossegat els valors humans que la fonamentaven, això és la solidaritat, l'empatia i la confiança. La producció és una activitat col·lectiva que genera valors col·lectius; el consum, en canvi, es basa en els desitjos mai satisfets del consumidor i és, per tant, essencialment individual. Podria ser aquesta la raó per la qual una fabrica que es tanca ens provoca curiositat i res més. Potser aleshores la indolència en les protestes sigui causada pel convenciment que tenen els afectats que aquestes protestes no generaran ni empatia ni solidaritat als que abans formaven part de la seva mateixa classe social; un convenciment que es sosté precisament pel fet que ells sentiren la mateixa falta d'empatia i solidaritat quan dues setmanes enrere tancà la fàbrica del costat.

El vell animalista

2011-03-05T16:44:00.002+01:00

El senyor J.C fulleja amb parsimònia els diaris mentre xucla àvidament un caliquenyo i es pren un cigaló de Rom Pujol. A la terrassa del cafè del petit municipi lleidatà se senten els clec clec de les fitxes del dominó i poca cosa més.

El nostre protagonista ja fa mesos que no se sent engavanyat per les mirades de desdeny de la resta d'ancians. Tot plegat és una cosa de vells apoplèctics, pensa, incapaços de fer una lectura racional de tot el que passà i d'anar més enllà de la simple anècdota. Els joves del poble en canvi, des que va sortir de la presó, l'han acollit com un heroi i tots els dies li fan la gara-gara: les més jovenetes es deixen fer i els xicots el conviden a concerts i a drogues de disseny i, sempre que poden, li demanen que els expliqui la seva història fins al més mínim detall.
L'octogenari senyor J.C manté intactes les seves conviccions però està fermament convençut que la via política és l'única vàlida per assolir els seus objectius. Els anys passats a la presó han fet que es convencés plenament que amb la violència no es va enlloc i que les coses s'han de fer ben fetes, sense tacar-se de sang, fent ús tan sols del discurs -amanit, si cal, amb petites dosis de demagògia-. Per aquest motiu es prepara per fundar un nou partit polític. Sap que té els joves de la seva part i això fa que tingui grans expectatives sobre el recorregut que aquest nou partit pot assolir. Es presentarà a les eleccions municipals primer, però la seva mirada reposa sobre la butaca que el seu admirat Jordi Pujol ocupà en el palau de la Generalitat.
J.C és un animalista radical. Creu fermament que el mal es manifesta a través del poder que els humans exercim sobre aquelles criatures més indefenses, els animals, i sobre aquesta base moral es sustenta la seva ideologia. Amb el nou partit polític, que encara no té nom, vol acabar entre altres coses amb els escorxadors, les carnisseries i el tuf de xai a la brasa que empudega l'aire cada vegada que uns cretins decideixen perpetrar aquella ignomínia tan arrelada al nostre país, les costellades.

A vegades li vénen al cap els familiars dels quatre carnissers que matà als anys seixanta, i pensa amb el dolor que els provocà. Quan això passa, però, opta per seguir l'estratègia mental que el psiquiatre de la presó li recomanà i que el permet mantenir-se assossegat, això és circumscriure aquests crims com el que realment van ser: danys col·laterals.
Els seus contemporanis encara recorden perfectament els quatre joves i trempats carnissers que gràcies a les aptituds culinàries de l'octogenari animalista es convertiren en – cal reconèixer-ho- uns magnífics estofats. Amb una precisió quasi quirúrgica els cossos dels quatre desgraciats foren esquarterats, macerats una setmana amb vi negre i unes quantes espècies secretes, i finalment cuits a foc ben lent fins a convertir-se en objectes comestibles d'un sabor i textura realment extraordinaris per ser venuts, posteriorment, com a plats precuinats entre els carnívors de la comarca. Des de fora es fa difícil entendre l'estratègia militar que pretenia seguir amb aquestes atrocitats sinó és la simple venjança, o que simplement li faltava un bull; de fet, el vell es mostra incòmode quan se li formulen aquests dubtes però sempre ha defensat que tot obeïa a un pla racional i que els crims no tingueren res a veure amb cap obscura psicopatologia.
El que està clar és que ja ha saldat els deutes que tenia amb la justícia, i encara que la seva condició d'assassí no se la podrà treure mai de sobre, abjura de la violència i acata les normes bàsiques de la democràcia, de la constitució i de la seva escala de veïns; i avui li han acabat de confirmar que, a diferència d'altres casos, el seu partit havia superat tots els esculls jurídics que imposa la llei de partits.

J.C es cala la boina fins les orelles, fa una última xuclada al seu caliquenyo, i s'aixeca d'una revolada excitat per començar la nova aventura política que preveu serà apassionant.

Sortu

2011-02-19T10:01:00.007+01:00

Sona el telèfon. És la meva germana. Els periodistes sempre van a la recerca de dades. Quan va aparèixer Google, van disminuir notablement les trucades. Per sort, però, hi ha coses que encara no surten a internet, així que encara em truca tot sovint. "Per casualitat.. -sempre comença així- conserves el telèfon del Javi Heavy?'". Regressió. Silenci. "En aquella època no hi havia mòbils"-contesto.

Vaig conèixer el Javi un estiu a Roda de Berà. Vam coincidir durant tres anys a la mateixa colla. Com indicava el seu sobrenom, el Javi era Heavy. Era tranquil, simpàtic, tolerant, fumava porros a totes hores i no es ficava mai amb ningú. Tot li estava bé i tant li feia una discoteca pija com un xiringuito ple de guiris com una Xibeca a la platja. "Jo em monto la festa en un metre quadrat, no necessito res més". I era cert. Bé, potser un porro sí que necessitava.. Una matinada, a la platja, parlàvem de política, cosa rara en aquella comarca. El problema basc, que diria Sabina. Jo que sóc propens a portar la contrària havia agafat el rol de l'abertzale intel.lectual. "Doncs que vols que et digui, a mi aquesta gent em fa fàstic". -va deixar anar de cop. "Aquesta radicalitat no fa per un heavy" -li vaig dir. "Ja, deu ser que es van carregar el meu pare". El pare del Javi era un dels 6 policies que ETA va fer volar pels aires a Sabadell el 1990. Evidentment, ningú no ho sabia. La conversa va acabar amb la planxa moral més gran que recordo. Aquell dia vaig comprendre que les opinions no són gratuïtes i que n'hem d'estar molt segurs per mantenir segons quines opinions si no volem caure en el cinisme o la frivolitat.

És cert que la Llei de Partits i aquest sofisme de la "condemna" a la violència són poc més que l'article 26 del Califa de La Trinca; i és cert també que la pau -com diuen els grans estadistes- no la poden construir les víctimes. Però faríem bé tots plegats de no perdre la perspectiva i mesurar bé les paraules si volem evitar planxes morals pitjors que la meva. La pau, sovint, no és més que un acte recíproc de generositat. Jo personalment confio en Otegui i imagino com deu haver estat de difícil resistir les embestides d'un brau orgullós amb la boina calada fins les orelles.

Confio i espero que Sortu es pugui presentar a les eleccions i fins i tot que tregui un bon resultat que deixi tothom al seu lloc. Més que res perquè quan d'aquí 10 o 15 anys, en unes imatges d'arxiu, el meu fill vegi una compareixença dels que avui encara dubten de si deixar o no les pistoles, amb la xapel.la i la caputxa i demés simbologia guerrillera i nacional, en una anacrònica barreja entre el Ku Kux Klan i Marianico el Corto, es quedi bocabadat i em pregunti: "i aquests, de quin planeta sortien?".

La família del Javi va deixar d'estiuejar a Roda de Berà i li vam perdre la pista al nostre amic. Uns anys més tard vaig saber que el Javi Heavy havia mort en un accident de moto. Vés a saber en quina carretera i en quines circumstàncies, tant li fa. Segurament ningú tret de l'atzar en va ser responsable. Però no cal ser assistent social per adonar-se de que aquella família es va començar a desestructurar el dia que un encaputxat va decidir accionar el detonador.

Déu va en bicing!

2011-02-08T22:50:00.011+01:00

Tot i que havia fet una promesa a la Moreneta de no parlar de política durant -com a mínim- els propers 23 anys, faré una excepció metereologico-miraculosa. I és que això de l'anticicló inesperat del conseller Puig m'ha proporcionat un plaer gairebé concupiscent. El Titànic s'enfonsa i nosaltres a coberta discutint el sexe dels àngels, de despropòsit en despropòsit i tiro porque me toca. I ha resultat que finalment Nostro Senyor, el mateix que va fer tronar el cel del Principat quan l'ex conseller Baltasar -de nom religiós, però trajectòria més aviat aconfessional- li ho va implorar, Nostro Senyor, deia, ha decidit aigualir la festa del chincha rebienta convergent amb aquest despropòsit dels 80. Quantes espelmes s'ha passat pel forro darrerament l'Altíssim en aquest país? Quantes en devia ofrenar sense èxit el Patronat de la Sagrada Família perquè fes caure el Temple al pas de la tuneladora diabòlica evitant que la ciència, un cop més, s'imposés a la fe catastrofista dels patrons? No ho sabrem mai. Digueu-me mala persona, però és que n'hi ha que m'hi fan tornar. Un dia vaig sentir confessar al gran Gabilondo -el mateix que un sequaç de Berlusconi acaba de prejubilar en favor dels aneuronals habitants de la casa de Gran Hermano, té collons el món on vivim!-, li vaig sentir confessar, deia, que Aznar treia el pitjor d'ell. A mi em passa una cosa semblant amb l'actual cap dels Mossos, i no hi puc fer res. I el pitjor és que va per llarg. Aquest home és recalcitrant i incombustible com un bidó d'Urani-235. Suposo que haver-lo d'aguantar és una penitència perquè pugui arribar un dia a purgar la meva responsabilitat indirecta per la nefasta, indignant, negligent, revanxista i ressentida tasca de l'anterior ocupant de la cadira, aquell hippy pollós que va gosar limitar la velocitat dels BMW i a qui vaig donar el vot en -com a mínim- 2 ocasions. I el més curiós és que m'han arribat veus que diuen que hi ha convergents de 25 generacions a qui aquest individu també treu de polleguera. Ara sí que no m'ho explico. Crec que Mubarak a la Conselleria seria més ben vist, un home de pau i d'ordre, enemic dels extremistes..

Quan era jove, en una galàxia molt llunyana, fa molts i molts anys, celebrava els meus aniversaris fent una festa multitudinària al bell mig de Collserola. Expliquen les cròniques de l'època, que solia acabar la nit dalt de la cadira cridant: Viscaaaaaaaaaa els 80! Jo em pensava que parlava de la Dècada dels 80, de Bruce Springsteen, Communards, U2, Queen, The Police, Bonney M, Dire Streets i Madonna.. i en realitat era molt més que allò, era un crit visionari de la velocitat a la què un dia molt llunyà la Santa Inquisició ens prohibiria circular!

En un altre ordre de coses i canviant de Darth Vader i de poders malèfics, us adjunto un enllaç que a casa fa dies que hem de mirar 20 vegades abans d'anar a dormir. Sí, estem en aquella fase de Mirem una altra vegada l'anunci del cavaller? Hem canviat Dora La Exploradora -una nena que d'existir a la vida real justificaria l'infanticidi- per un anunci de Wolkswagen molt més inspirat. I a més a més, ara, en Bernat, mentre s'empassa la sopa, tarareja la Marxa Imperial de John Williams. La publicitat té coses bones, no m'ho negareu..

La velocitat

2011-01-05T19:18:00.004+01:00

No em sembla anecdòtic el fet que una de les primeres decisions del govern Mas sigui la d'eliminar la limitació de velocitat dels 80 km per hora a l'àrea metropolitana. Si una cosa caracteritza els liberals és la passió per la velocitat. El regal de benvinguda d'en Mas, més que cap altra cosa, és la manifestació d'una pulsió compartida per tots aquells que no poden concebre un país que no estigui fragmentat per autopistes de quatre carrils embellides per vehicles de gran cilindrada.

No crec que aquesta postura en contra dels límits imposats tingui res a veure amb l'aversió que manifesten envers qualsevol intent de l'Estat per restringir el que ells anomenen la llibertat. Dic això perquè si l'Estat els obligués a circular a més de 80 km per hora, probablement ho celebrarien.

Anar ràpid per arribar els primers. Ser els primers va unit indissolublement a la cultura de l'èxit que actualment és l'única cultura real, però no només: l'èxit d'uns quants és sempre el fracàs d'uns altres. Davant d'aquest últim axioma hi ha dues actituds possibles: la indiferència o la complaença. Tant la manca d'empatia cap al fracassat com el goig de veure'l endarrerit respecte a un mateix, és una de les característiques bàsiques del caràcter liberal.

Parlo de caràcter liberal i no d'ideologia liberal perquè no es tracta tant d'una qüestió ideològica sinó més aviat d'una qüestió biològica, és a dir que no passa per la raó sinó per les capes més profundes i insondables de la naturalesa humana. El caràcter dels liberals contemporanis només s'ha pogut manifestar amb tota la seva cruesa quan han començat a flaquejar els autèntics valors cristians. En aquest sentit ser cristià i liberal em sembla totalment oximorònic. Aquest caràcter liberal es caracteritza per la seva resistència a mirar enrere i, sobretot, en no tenir dubtes morals. Mirar enrere i dubtar alenteix la marxa i es corre el risc de patir un avançament.

Que la velocitat va lligada a l'èxit em sembla poc qüestionable però la velocitat també implica un factor no menys important. La velocitat difumina la realitat, fa que la realitat sigui menys real, per dir-ho d'alguna manera. Prémer l'accelerador és incompatible amb la possibilitat de percebre els matisos d'allò que ens envolta. Així, a la mirada complaent o indiferent dels liberals envers els fracassats, s'hi suma, gràcies a la velocitat, la visió d'una realitat social falsejada o la no visió de la mateixa.

La velocitat és el combustible que fan servir els liberals actuals pel que ells entenen com a progrés que ja no consisteix en aquella voluntat de crear un estat segons els ideals il·lustrats sinó simplement en desmantellar-lo del tot. El progrés liberal és doncs el que segueix: avançar amb celeritat qui sap a on despreocupant-se del tot de les runes que es van quedant enrere.

Bon Nadal

2010-12-24T12:11:00.004+01:00

Bon Nadal als lladres retrobats, als ocatencs i als xabiencs, als evocadors, als que hi veuen malgrat el tel als ulls, als que citen Balmes amb criteri, als espies culés, als allaus de lletres, als que analitzen la realitat sense presses, als que parlen i als que llegeixen, a tots aquells que pasturen de forma anònima pel ciberespai, als amics, familiars i companys de blog, i a tota la bona gent d'arreu, a tots, molt bones festes i que tingueu un 2011 alegre i somrient! ..P.S. ah, i m'oblidava, a Julian Assange, Merry Christmas and a Happy New Year!!

La ciutat que es mira

2010-12-22T09:24:00.003+01:00

La persiana de l'apartament de la rua da Cecilio de Sousa a tocar de la praça do Principe Real no s'obre amb una cinta sinó directament amb les mans. El cel està enfarinat però no plou. A l'edifici de davant una dona rega uns geranis macilents i l'aigua regalima per les rajoles esparracades i brutes que vesteixen bona part dels edificis lisboetes. La saludo inclinant lleugerament el cap però la dona tanca d'una revolada els porticons. Els vents del sud escalfen l'aire que es carrega d'humitat i que atrapa una amalgama d'olors ben dispars, algunes d'aquestes olors pugen d'una pastisseria plena d'objectes comestibles de dubtosa manipulació. Lisboa, altre cop. Ja al carrer, la tristesa sense objecte, vaga i incomprensible, que no m'abandona mai es dilueix amb absoluta naturalitat en l'ambient -que és com dir l'ànima- de la ciutat. Lisboa és una ciutat que es mira i que no es viu. No és això del que es tracta? viure no val la pena; és mirar que val la pena. Miro, doncs. Miro l'home atribolat del barret calat que arrossega un carretó, miro la dona rodona que es passeja amb davantal, miro el que ven cupons pel carrer, i el vell que fuma un cigar a les escales de davant de la universitat, sóc subjecte a passions visuals. Miro els gats fugissers i l'ocell que de la branca despullada agafa el vol: passa, ocell, passa i ensenya'm a passar. Miro i miro i tot allò que miro ja no ho tornaré a veure mai més i això em sumeix en una suau malenconia. Baixo per la rua da Rosa fins el Chiado. No vaig sol, vaig amb la meva ombra que és més real que jo i penso que a Lisboa, més que a cap altra ciutat del món, les ombres hi tenen un protagonisme notori. Comença a ploure i obro un paraigua rosa que he comprat al noi de Cap-Verd de la cantonada. El contrast és d'una grolleria imperdonable. D'una finestra salta Amalia Rodrigues que se'm tira al coll i així – a collibè- ja no em deixarà durant tot el camí: trago fados nos sentidos, tristezas no coraçao, trago os meus sonhos perdidos em noite de solidao. Ja al Chiado, davant del cafè de A Brazileira, contemplo l'estàtua del poeta assegut impassible amb el seu barret mentre un eixam de turistes s'hi fan fotos. Quina trista ironia veure'l allà envoltat de tanta gent, aquell que deia que ésser poeta no era cap ambició tan sols la manera que tenia d'estar sol. Del Chiado cap a la Baixa fins a la Praça do Comércio. A la Baixa els edificis semblen abandonats, habitats exclusivament per les ombres, algunes oficines i poca cosa més. M'explica un lisboeta que hi ha un trauma col·lectiu relacionat amb el terratrèmol i la posterior inundació d'aquesta zona de la ciutat l'any 1775 i que per aquest motiu ningú hi vol viure. Els fantasmes col·lectius han fet més per la geografia urbana de la ciutat que el marquès de Pombal. A la praça do Comércio entro en un bar - no en recordo el nom- on m'expliquen els propietaris que el poeta hi anava sovint a escriure. De fet, els propietaris de tots els bars lisboetes afirmen el mateix. Dins el bar, una taula amb un parell de llibres i les seves singulars ulleres rodones. M'adono que l'última vegada que vaig venir la taula estava vora la finestra. Per qüestions logístiques havien decidit que la taula on s'asseia el poeta ara n'era una altra, més apartada. Li dic al propietari que m'estranya que aquella fos la taula en qüestió perquè en el llibre del desassossec hi deia clarament que la taula del bar de la Praça do Comércio on escrivia estava al costat de la finestra. Això provoca un cert enrenou que em diverteix. Potser la pròxima vegada que vingui l'hauran tornat a canviar de lloc. Si és així, els diré que en el llibre del desassossec s'hi especificava que la taula estava en un racó allunyat de la finestra. De la Praça do Comércio per la rua de Sao Paulo fins a l'elevador da Bica que em tornarà a pujar altre cop al Barrio Alto. Agafo la rua Luiz Soriano i em planto davant de l'hospital San Luiz. Allà és on el poeta de les quatre cares feu l'última exhalació. Ja ha parat de ploure. Les llambordes semblen ara enllustrades, fan goig, les veig, i llur valor per a mi rau només a ser vistes. M'hi sento a gust a Lisboa, la ciutat que es mira. El pròxim cop que hi torni, res haurà canviat perquè Lisboa s'obstina a resistir-se a la desnaturalització implacable i homogeneïtzadora que pateixen totes les ciutats europees. Els porticons de la finestra de la veïna del davant continuen tancats. Un gat es creua i li dic adéu.

Wikileaks

2010-12-18T16:37:00.003+01:00

Milers de hackers han declarat la guerra als enemics de Wikileaks. Julian Assange assegurava ahir que els atacs a la seva web venen principalment dels Bancs. Suïssos, va afegir. A banda de la xocolata, han aportat alguna cosa digna al món, aquesta colla de tirolesos sense escrúpols?

No estic d’acord amb aquells que resten transcendència al fenomen que ha capgirat com un mitjó la diplomàcia i l’espionatge planetari. I de forma especial, amb aquells altres que jutgen la personalitat del fundador de Wikileaks com si cada vegada que llegim una notícia haguéssim de psicoanalitzar el director del diari que la publica. Què potser n’hi ha algun al món que no sigui un megalòman mastodòntic? Jo no en conec cap, del Full Parroquial al Financial Times. Eufemismes a banda, en aquest cas només hi ha els escèptics de torn, els envejosos del gremi periodístic de sempre i aquells que tenen -o els agradaria tenir- alguna cosa a perdre, una minoria molt poderosa, però no prou. No és el mateix conèixer des d’un punt de vista conceptual la naturalesa immoral dels Serveis Secrets que una veueta distorsionada li recordi cada matí al director de la CIA en obrir el portàtil: hola, sóc un hacker, un freaky avorrit que no té res més a fer que espiar-te mentre escolta Lady Gaga...

La consciència política col·lectiva, com un Hall 2001 invisible i venjatiu, ha envaït el ciberespai per quedar-s’hi. No hi ha fronteres ni dret d’admissió. Tothom és benvingut i el més associal pot ser la reina del ball. La policia cibernètica no és capaç d’aturar la multitud exaltada. Des de la presa de la Bastilla que la Humanitat no vivia una riuada llibertària com aquesta. No són focs d'artifici, això no ha fet més que començar. Hi haurà un abans i un després de Wikileaks, no ho dubteu. I a més, Sarah Palin demana poc menys que la Pena Capital per Assange. Si la vida fos un musical, en el meu apocalipsi particular, l’ex-governadora d’Alaska acabaria com Maria Antonieta a la guillotina cantant Material Girl.

El mòdem

2010-12-14T19:42:00.003+01:00

Telefònica ha pensat que dos mesos sense internet eren un càstig més que suficient per haver decidit canviar de pis, i finalment m'ha regalat un nou mòdem. L'operari, un noi rus esprimatxat i d'un servilisme un xic forçat, me l'ha instal·lat en cinc minuts. Cinc minuts de conversa han estat suficients per adonar-me de com la literatura ha esbiaixat la visió que tinc del poble rus. El pobre noi no m'ha semblat que tingués cap intenció de redimir el món i tampoc li he notat cap signe evident de contradicció moral. Quan ha acabat li he dit que se m'havia espatllat el samovar però que tenia un parell de birres a la nevera. Em sembla que la broma no li ha fet gaire gràcia perquè s'ha disculpat dient que tenia molta feina i ha marxat deixant-me sol amb el meu nou mòdem. Els modems són aparells agradables de veure perquè són discrets. A diferència d'altres aparells més escandalosos, no fan soroll i la seva mida és més que raonable. Sembla que el món del disseny, regit sempre per la llei de a veure qui la fa més grossa, encara no hi ha ficat mà, cosa que s'agraeix. El mòdem que m'ha instal·lat el rus és blanc i a la part frontal hi ha nou ranures que es van il·luminant alternativament. Si fos arrodonit i volés podríem confondre'l amb un ovni. La il·luminació va del verd al taronja, d'esquerra a dreta. Les dues ranures centrals són les més mandroses i costa que s'il·luminin, no sé si això és bon senyal però de moment sembla que tira. En canvi la ranura que fa vuit està permanentment encesa mentre la nou fa pampallugues. He tancat tots els llums del pis, m'he servit una copa de vi i he estat una bona estona observant l'aparell il·luminat. Fa patxoca tenir una cosa així a casa. Em fa sentir com si visqués en un pis del segle que ve. Potser més endavant decideixo posar-lo en un lloc més visible...

John Lenon

2010-12-10T18:33:00.007+01:00

La mort de Lenon ha esdevingut amb els anys una mena de metàfora atemporal. Les morts inesperades obren dics en els murs de la nostra ànima i fixen el moment i la circumstància en què les vam viure per sempre més. La georafia del nostre imaginari sentimental es fa visible amb fites biogràfiques com aquesta i d'altres de personals a partir de les quals podem reconèixer-nos i fer-nos entendre si s'escau.

Tal dia com avui de fa 30 anys jo em passejava pel pati de l'escola Itaca aliè a la notícia que commovia el món. No recordo la mort de John Lenon perquè probablement encara no en coneixia l'existència. En aquest sentit, podríem dir que no vam ser excatament coetanis. Uns anys més tard, el 1985, la meva classe es va presentar a un concurs de l'Ajuntament per pintar un autobús municipal amb motius olímpics de cara a la propera candidatura de Barcelona per acollir els JJOO del 1992. Vam guanyar i vam pintar l'autobús amb els motius que s'aprecien a la fotografia (recuperada via Facebook fa un parell d'anys). Com que no hi havia pinzells per a tots, fèiem 2 torns diaris. Els que es quedaven a l'escola enlloc d'anar a les cotxeres municipals apreníem cançons dels Beatles amb la Iona. Si algun dia em falla la memòria, és molt probable que a la pregunta de què estava fent quan vaig saber de la mort de John Lenon respongui que estava pintant un autobús. Els meus néts no es molestaran a contrastar la informació perquè la trobaran prou plàstica. I jo somriuré pensant que la realitat és més interessant amb una mica de sal i de pebre.
Per a veritats quirúrgiques ja tenim Wikileaks. Avui hem sabut que a John Le Carré no li va caler gaire sal i pebre per construir l'argument de El Jardiner Fidel: 11 nens morts i una llarga i fastigosa cadena de corruptes i delinqüents, respectables polítics, empresaris, diplomàtics i executius. No passarà res. La fotografia avui és la cadira buida del Nobel de la Pau. Pobrets xinesos, amb la seva dictadura.
La lletra d'Imagine conté un sentit profètic que a ningú no se li escapa, tot i que la tararegem com si fos una inofensiva cançó enfadosa popular, com la sintonia del Colacao. Per això Lenon ha esdevingut una icona global. Més enllà de la música, som molts els que ens hem de conformar amb el negatiu imaginari d'un món que no ens agrada. Cada frase d'Imagine és l'antídot als 250.000 cables secrets i als fàrmacs de Pfizer.
Però el més curiós és el fet que tot i que els que en surten beneficiats de l'ordre natural de les coses són sempre una minoria, ens han fet creure tot el contrari: que estem millor amb el cel tal com està, que les religions ens fan millors persones, que les fronteres i no la cultura conformen la nostra identitat, que hi ha motius per matar i morir, que els estats vetllen pels nostres interessos, que els serveis secrets són la pedra filosofal de la democràcia, que som propietaris i tenim molt a perdre i que la resta són somnis i utopies passades de moda. Algun mèrit si que els hem de reconèixer..

El cap d'una agulla

2010-11-27T17:31:00.010+01:00

Vaig llegir l'altre dia al Twitter que Eduard Punset recordava que el 95% de la realitat és invisible. No s'amoïnin, advertia irònic. Quan jo estudiava BUP, el professor de Física ens va traslladar l'angoixa davant del buit inexorable de la realitat amb un símil que encara avui em fa esprémer les cèl.lules grises com si la realitat fos quelcom semblant a un Sudoku amb la resolució garantida a l'última pàgina. Agafeu el Camp del Barça -va dir- i imagineu un electró donant voltes per les grades seguint una òrbita uniforme; i al mig del camp, gravitant en el no-res, el cap d'una agulla de cosir. Això és el nucli. Així és la matèria -va afegir per si algú encara dubtava- buida. Hi ha coses que a l'adolescència es fan difícils de pair: l'acné, el bigoti incipient, les hormones picant de peus sota la pell com un exèrcit desbocat, el propi cos, l'autoritat dels pares i el buit de la matèria.

Sempre he estat profundament agraït als professors que en un moment determinat van ser capaços de capgirar un paradigma assumit i aportar-me una nova perspectiva des de la què mirar-me el món. La majoria dels que vaig tenir no ho van aconseguir, i ben mirat, em dol reconèixer que em van aportar ben poc. Però per sort en vaig tenir d'altres que ho van fer amb escreix. En el cas del professor de Física, el canvi de paradigma va ser més aviat fruit d'un rebot dialèctic i de la conjuntura existencial meva en aquell període. De cop i volta, el buit de l'univers no s'estenia més enllà dels límits dels meus braços, sinó dins del meu propi cos amorf i hormonat. A partir d'aquell dia, en cadascun dels bilions d'àtoms que constituïen les meves cèl.lules i teixits, vaig poder sentir el buit existencial del cap de l' agulla de cosir enmig del Camp del Barça.
Uns anys més tard, quan estudiava Biologia a la UB, un professor de Limnologia em va recordar amb el somriure irònic d'aquell que sap que no pots recordar allò que acabes de descobrir, que el silenci no existeix i que els nostres sentits filtren la realitat per oferir-nos només aquella informació que precisem per sobreviure. El món és caòtic i sorollós, va aclarir. Si poguéssim veure i sentir tots els espectres de la llum, els raigs gamma, les ones electromagnètiques o el brogit dels àtoms en col.lisionar, embogiríem, com amb la tramuntana.
Assumir el buit de la matèria ajuda a relativitzar, per exemple, l'índex d'abstenció del proper diumenge. Els cervells dels electors, les paperetes, les sigles dels partits, els candidats o el propi Parlament estan formats i formen part d'aquest no-res indefugible. Fins i tot, i amb permís de les enquestes, m'atreviria a dir que també el candidat de CiU en forma part.
Però aquell any va ser l'any del Dream Team. I a banda del buit angoixant d'un univers a la deriva, vaig descobrir el futbol. Ja he dit alguna vegada que solc arribar tard a tot arreu. Però així va ser. I igual que el nostre amic Damien, vaig abraçar aquesta fe pagana amb el mateix frenesí adolescent amb què m'empassava a glopades interrogants existencials sense digerir. Per això dilluns, quan vegi Messi camí del Hat-trik observant la pilota al punt de penal enmig del silenci imponent del Camp Nou, creuaré tots els dits i recordaré que hi pot haver agulles el cap de les quals està cobert de la pols dels déus. Com el Falcó Maltés, hi ha objectes forjats del material amb que es forgen els somnis i les llegendes el sentit del quals no val la pena qüestionar-se perquè tenen la virtut d'omplir ni que sigui per un instant tots i cadascuns dels infinits buits que la ciència pugui arribar mai a descobrir dins nostre.

Maputo, Mortimer, Dexter

2010-11-13T23:02:00.008+01:00

Quan feia 7è d'EGB vaig guanyar uns Jocs Florals amb un text titul.lat Maputo, capital de Moçambic. Començava dient "Eren les 12 de la nit i encara estava estudiant Socials, densitats, clima, l'OTAN, l'ONU, el Pacte de Varsòvia i de sobte dic: Maputoo! Els ulls em donaven voltes, jo també donava voltes, no sabia el que deia. Densitaat, densitaat, densitaaat! Fill meu, que encara estudies? Maputo! -li vaig contestar-. Què dius? Densitat de l'armament del Zaire i del Pacte de Libèria i Maputo, Maputo, Maputooo!" La història era políticament molt incorrecta, jo acabava assassinant la meva família i uns quants veïns. A comissaria descobria que als meus companys els havia passat el mateix i que aquella nit a Barcelona havien mort vàries desenes de persones per culpa de la professora de Socials, la Marta Figuerola. El públic en ple -la professora de socials a primera fila- va aplaudir entusiasmat; i és que en el fons, les històries d'assassins agraden a tothom.

Uns anys més tard, a literatura hora B, vaig tornar a triomfar amb una sèrie de relats sobre un assassí en sèrie anomenat Mortimer, el asesino del cuchillo. El nom era un homenatge al personatge interpretat per Cary Grant a Arsénico por compasión, justament una altra història d'assassinats múltiples. Mortimer Brewster va ser també el meu pseudònim quan escrivia les meves impressions cinèfiles a Mr.Belvedere amb una Olivetti Pluma 22. I aquell va ser també el nom que li vaig posar al gat famèlic i borni que vaig adoptar quan em vaig emancipar. En Mortimer gat, Morti pels amics, encara passeja les seves avorrides puces per Arenys de Munt. Ja no li queda esma per caçar mallerengues, merles i conills com solia, va camí dels 13, però està passant una jubilació daurada entre ficus i potus.

Potser sí que m'agrada massa Dexter, ja m'ho diu la Marta. Però estigueu tranquils, en el fons sóc inofensiu. Amb el temps he après a reprimir les ganes d'agafar la metralleta i liar-me a tiros amb tothom, és només qüestió de pràctica. Sóc un home educat i contingut. Hom diria fins i tot que semblo un ciutadà exemplar. Explico contes al meu fill, voto, reciclo i vaig en bicing. Però us he de confessar que quan es fa fosc i engego la tele no puc defugir aquesta fantasia recorrent: periodistes del cor, papanates, analfabets prepotents, demagogs, mentiders, corruptes, censors i inquisidors, pim, pam, pum!

P.S. Sort que hem aprofitat les mudances per desfer-nos d'aquest electrodomèstic catòdic tan impertinent i tan perillós. La vida és menys sòrdida sense tele, creieu-me. I si un dia t'agafa un apretón i vols veure La Riera, sempre et queda TV3 a la carta.. Per cert, ha mort el gran Berlanga, el pare d'aquell altre assassí tan entranyable, El Verdugo..

El Papa i el Bicing

2010-11-03T21:18:00.008+01:00

Benvolgut Sant Pare, ahir vaig rebre un correu del Bicing que duia a Sa Santedat com a assumpte. No el vaig obrir perquè el meu cervell ja fa temps que processa la propaganda com a Spam, però vaig suposar que m'informava de la impossibilitat de pedalar el proper diumenge en la direcció habitual pel carrer Diputació. No han de patir, ni Sa Santedat, ni l'alcalde, ni els milers de voluntaris i devots. Jo diumenge em llevaré amb els taps i l'antifaç posats, no fos cas que a aquestes alçades em sorprengués l'Esperit Sant pel centre de la ciutat i fes trontollar les meves fermes no-creences. Celebraré la seva arribada en silenci, com ho he fet darrerament amb l'arribada dels Tories, la sentència del TC o cada vegada que Berlusconi vomita damunt nostre. Ara que Obama fa aigües i que Europa és més blava que mai, penso que potser, finalment, Déu s'ha posat de part seva. La Dreta és com l'Entropia de l'univers. Tot tendeix al desordre, a l'equilibri, a l'estadi de mínima energia. El món tendeix cap al campi qui pugui. És pura física. Termodinàmica. Cal invertir molta energia per lluitar contra aquesta força inexorable i avui ningú té un duro ni esma per a res. Que ens donin pel cul, han dit avui els americans. La marihuana no serà legal a Califòrnia i s'ha imposat el Tea Party (aquesta mena de club del tupperware que a Europa estaria a la gàbia del Zoo i allà acaba d'abordar el Congrés com Atila, format per una amalgama de partits que van del Partit a favor de la virginitat al Partit en contra de la masturbació, així està el món). Per aquestes latituds, el PP, des de la inòpia practicant on s'ha instal.lat, porta 15 punts d'avantatge i els convergents estan més crescuts que mai (a veure si de tan inflats els passa allò del Gripau Blau, però no crec, ja he dit que Déu sembla haver pres partit). No pateixi, Santedat, a vostè el rebran aquesta colla de comunistes i radicals que ens han portat a la ruïna, però els queda poc. D'aquí uns dies tornen els seus, així ho venen anunciant els arcàngels de La Vanguàrdia i les trompetes celestials des de fa temps. A banda de la Consagració del temple, Sa Santedat podria donar l'Extrema Unció al govern, seria un gest de misericòrdia inoblidable que agraïrien fins i tot aquests ateus relativistes que han fletat un autobús en el seu honor. Diu que aquests que tornen han signat un manifest agraint per endavant la seva intenció de pregar en català. Ai, no sé com a Bin Laden no se li ha acudit fer un comunicat en la nostra llengua, guanyaria de cop uns quants centenars de milers de simpatitzants.
P.S. Llàstima que la física newtoniana s'hagi imposat finalment a la fe catastrofista del Patronat, imagino el Lucifer de Folch i Torres sabotejant diumenge la tuneladora amb un somriure entremaliat fent tremolar les entranyes del Temple en plena cerimònia i totes les autoritats amb el Sant Pare al capdavant corrent foragitades Passeig Gaudí amunt amb els hàbits arromangats.

La capseta màgica

2010-10-16T10:58:00.003+02:00

Un matí qualsevol, quan feia segon d'EGB, la Maria Gràcia em va aturar a la porta de la classe i em va anunciar amb una estranya eufòria que s’havia mort la nostra tutora de primer. La meva reacció, va ser sortir corrent i posar-me a plorar. Als 6 anys no sabia gaire en què consistia allò de morir-se, però va ser com si hagués volgut deixar clar davant de tothom que em feia una idea aproximada del drama. Tenia clar, com a mínim, que allò implicava que no la tornaria a veure més i que des de llavors, la trobaria a faltar. I així va ser.

Un dia, a primer, vam fer treballs manuals. Amb un cartró de formatge El Caserío, vaig idear una capseta màgica.

Màgica? -em va dir la Rosa Maria.

Sí, màgica! -vaig respondre orgullós.

Amb una mica de cola, havia enganxat uns fils a la part interior de la tapa, i a l’extrem d’aquests, unes diminutes boles de paper de plata, de manera que quan s’obria la capseta quedaven totes penjant com un mòbil diminut i auster.

La Rosa Maria em va agafar de la mà somrient i em va arrossegar escales avall perquè mostrés el meu enginy a l'Imma, la mestra de P5. Aquell gest em va fer sentir molt content.

Aquell estiu vaig rebre una postal seva des de Sabadell. Una postal amb una fotografia típica dels anys 70. Una plaça de sorra amb bancs de ferro pintats de verd, un tobogan d’aquells que ja no es fabriquen i un parell de persones abrigades. Als 5 anys, et falta perspectiva per valorar aquestes coses. Potser era una cosa típica, al capdavall, que els mestres enviessin postals als alumnes durant l’estiu.

Quan em vaig mudar al Raval, em vaig trobar aquella postal a les mans i la vaig mirar detingudament. Era la primera i l'única vegada que havia rebut una postal d’un mestre en tota la meva vida. No podia haver estat una casualitat, doncs. La Rosa Maria estava malalta quan va decidir escriure’m. Qui sap si va escriure a algú altre o potser em va triar a mi per alguna raó que se m’escapava. He escrit alguna vegada que la memòria és potser una de les meves virtuts més evidents. Ho era ja als 5 anys? Potser aquella postal era una mena d’ampolla de nàufrag llençada al futur per algú que se sabia malalt. En tot cas, a aquestes alçades, ja no ho sabré mai.

Quan vaig deixar de plorar, l'Alícia ens va demanar que féssim un dibuix de la Rosa Maria per tenir-ne un record. Jo, que sóc més ateu que l’alcalde comunista de les pel·lícules de Fernandel, la vaig imaginar vestida de blau enmig d’un firmament estrellat. Uns dies més tard, l’escola ens va repartir una esquela amb un dibuix i un poema escrit per una nena de quart que encara avui em sé de memòria. El dibuix, l’esquela i la postal han tornat a treure el cap aquests dies en què ens hem tornat a mudar.

L’edat t’aporta noves perspectives de les experiències viscudes. Als 5 anys, els mestres són moooolt més grans que tu. L’altre dia, rellegint aquell trist poema vaig pensar que la meva mestra de primer devia ser per força bastant més jove del que sóc jo ara.

Aquella experiència va ser el meu primer contacte amb la mort. Amb els anys, malauradament, en van anar arribant d’altres, coneguts, els avis i fins i tot algun amic proper.

Una vegada, a propòsit de la mort de Jaume Perich, vaig llegir a Manuel Vázquez Montalbán dient que la mort era, per sobre de tot, obscena. Vaig retenir la frase pel que em pogués deparar el futur. L’he hagut de recordar moltes vegades. Ara hi estic d’acord només pel que fa a la seva fisiologia escatològica i al seu caràcter sempre precipitat. La mort és ineludible i res inevitable pot ser considerat per sempre més obscè. És absurd. Si ens hi aturem a pensar 5 minuts, el contrari de la mort és l’eternitat i als meus ulls no és menys obscena una que l’altra.

En algun racó d’aquesta ciutat o potser de Sabadell hi deu haver algú que comparteix aquest record amb matisos i perspectives diferents. Jo, per exemple, sóc incapaç de recordar-ne el rostre. Per mi és només un nom associat a una fotografia d’una plaça, un dibuix, un poema i una capsa de formatgets. És un record dolç i alhora amarg, com la vida, com tantes vegades s’ha escrit. No té res d’original. La vida és molt poc original i, en certa manera, també és inevitable.

Que no estigui sonat!

2010-09-23T18:07:00.004+02:00

A l'estació de Maragall pugen dues dones que s'asseuen al meu davant. Deuen rondar la quarantena. Sembla que arrosseguen una conversa atropellada des de fa uns quants minuts, o potser hores, que ja se sap que el temps és molt relatiu quan parlem de converses entre dones. El fet és que pugen al vagó parlant, s'asseuen parlant i continuen parlant sense fer cap pausa que no sigui la pausa obligada per no ofegar-se. Aquesta capacitat per no deixar forats en blanc és molt femenina, penso. I acte seguit m'avergonyeixo un xic per haver tingut aquest pensament tan masclista. Són guapes, o almenys a mi m'ho sembla, i les seves construccions gramaticals són més que correctes. No obstant això, sembla que la seva vida afectiva ha estat molt irregular. Parlen dels homes amb una certa rancúnia, però no fan servir els tòpics feministes, tenen certa gràcia, i no puc evitar que se m'escapi algun somriure de tant en tant.

- I així què tal amb el Juanjo?
- Bé.

Deixa anar un bé sec, tallant, sense allargar la e. Un bé sec seguit d'un silenci no és mai un bé del tot sincer. Els bé sincers s'han d'allargar com un xiclet si es vol que siguin efectius. L'altra dona s'adona d'aquest fet. Les dues es miren i em miren a mi, però jo sacsejo la camisa i rebufo fent veure que airejo el meu cos i que no estic atent a la conversa.

- Al llit bé?
- Fa el que ha de fer. No em puc queixar.
- Així la cosa tira endavant, no?
- Ens hem vist unes quantes vegades, sí. Jo crec que me'l quedo.
- No et veig molt entusiasmada...
- No...sí..., estic bé, estic bé...
- I com és? Està bo?
- Normal.
- Normal?
- No, de fet és lletjot i té panxa, i en quatre dies serà calb...
- Bé, no és el més important...
- Ja. L'altre dia mentre me'l mirava, allà, despullat, sortint de la dutxa, pensava en com anem simplificant els nostres objectius a mesura que ens anem fent grans.
- Què vols dir?
- Vull dir que quan tenia vint anys buscava un noi guapo, intel·ligent i que no estigués sonat. Als trenta vaig pensar que fos o no guapo no era tan important com que fos atractiu. Als trenta em conformava ja amb un noi intel·ligent i que no estigués sonat. Després d'haver estat amb uns quants, i que no són pocs, em conformo amb un paio que no estigui com un llum.

Fixeu-vos, en Juanjo ha tingut la sort de ser un noi equilibrat. I fa bé aquesta noia de quedar-se'l. I és que qui no té un all, té una ceba. Em fixo detalladament amb els homes del vagó i, certament, en tots s'hi manifesta , encara que sigui en un petit detall, algun tipus de patologia mental oculta. Hi ha el que parla sol, el que passeja una taca d'oli a la camisa, el que porta els pantalons texans fins la cintura, els de les samarretes amb missatges o amb números, el que repassa els ninotets de la guerra de les galàxies que s'acaba de comprar, el que escolta música amb uns cascos gegantins sacsejant el cap, etc. El panorama per les dones és ben magre i descoratjador, certament: d'homes sans en quedem quatre i para de comptar.

Compto fins a vuit abans d'obrir la porta del vagó, i en baixo tot assegurant-me que el meu peu dret no trepitgi el límit entre dues rajoles.

Surto al carrer tot recordant allò que va dir ara no recordo qui; allò de què els manicomis s'havien construït només perquè els que ens quedem a fora ens creguem que estem sans.

O mistério dais cosias

2010-09-16T20:38:00.005+02:00

Hi va haver un temps en què només sentia el misteri. Parlo d'aquella etapa de la vida en què hom encara té fe en si mateix. D'això ja fa uns quants anys, evidentment. Quins anys aquells en què tot era misteriós! Quins anys aquells en què els interrogants es clavaven a la consciència com si fossin sagetes! I quanta preocupació estar rodejat de coses inexplicables!

... si observava una fulla d'auró negre, de limbe retallat en cinc lòbuls i de nervació palmada, que dansava al so del vent, jo pensava: renoi, quin misteri. I tot seguit la fulla desapareixia...

... si per un branquilló pujava una formiga accelerada, com si arribés tard a alguna reunió important, la seguia amb la mirada. Quin cos tan fràgil! com podia un ésser tan insignificant haver sobreviscut en un món tan hostil? Renoi quin misteri, pensava; i, de tan preocupat com em quedava, de seguida m'havia oblidat de la formiga...

... a la nit mirava les estrelles i els límits de la via Làctia. L'univers inabastable. A vegades unes estrelles centellejaven amb més intensitat que les altres, aleshores es movien i se m'acostaven. Eren plats voladors. Anaven en parelles i quan passaven pel meu costat tocaven la bossina, mec-mec, i es perdien en la obscuritat; i jo pensava: renoi, quin misteri. I pensant i pensant, al final no podia estar segur que hagués vist el que pensava que havia vist...

... a l'institut, la noia de tercer evitava intencionadament la meva mirada, i s'abraçava davant meu al baixista d'un grup de nom ridícul que tocava meravellosament bé el smoke in the water; i jo em posava les mans al pit per notar com el cor se'm glaçava i tot seguit pensava: el cor se'm gela, renoi quin misteri. I em quedava tan pensarós amb aquest fet que el cor tornava ràpidament a aquell bategar tan parsimoniós i tan avorrit...

... si em costava anar de ventre, la meva àvia m'exhortava per demanar ajuda a Sant Julià; i jo cridava: sant juliàààààààààà ajudeu-me a cagaaaaaaaaar, i al pocs segons cagava; i mentre m'eixugava el cul, Sant Julià se sentia satisfet per la feina ben feta i jo me'l mirava a través del mirall i li deia: senyor Julià vostè és un bon misteri, i tot seguit deixava de veure'l reflectit al mirall...

Però arribà un dia en què el misteri s'acabà. Va anar així: estava palplantat davant el mirall, completament nu. Era un diumenge i menjava una poma vermella. Feia una queixalada i mentre mastegava em concentrava en una part del cos. Els peus, amb aquells cinc dits que es bellugaven: quin horror i quin misteri. La boca, amb la llengua i les dents: quin misteri. Quin nas més gros i misteriós que tinc! I així anava repassant totes i cada una de les parts del meu cos púber, fins que vaig arribar al sexe (encara per estrenar). Aleshores em vaig concentrar i vaig fer que pugés i baixés. Feia una queixalada a la poma i el sexe pujava. En feia una altra i el sexe baixava. Em divertia així, una tarda de diumenge. De sobte, vaig notar com de dins la poma alguna cosa es movia. Era un cuc que em mirava emprenyat perquè li havia destrossat la casa. Vam estar força estona observant-nos. Quin quadre aquell: la poma de les terres de Lleida, el cuc i el meu sexe que pujava i baixava. I aleshores, com si un llamp hagués sacsejat la meva consciència, tot em va semblar clar: el moviment del sexe i el cuc que es menja la poma. Amb això tot queda explicat. I el misteri va desaparèixer per sempre més....

Des d'aleshores ja no penso mai amb els misteris de la vida, senzillament perquè la vida no té cap misteri. Amb una poma, un cuc, i un adolescent despullat s'explica tot. I me n'alegro, sincerament, perquè qui pensa massa amb el misteri de les coses s'acaba oblidant de les coses: de les formigues, de les fulles, de les estrelles, dels extraterrestres, dels sants, i del dolor del cor que ens fa forts i que ens ensenya.

I així, quan ara em parlen del misteri de les coses, sempre responc amb la veu del poeta que canta:

O mistério das cosias? Sei lá o que é mistério!
O único mistério é haver quem pense no mistério.

La Tomatina o la inversió a ser tocat

2010-09-06T19:10:00.005+02:00

“a través, i tan sols a través, de la densitat de la massa és possible produir la inversió a ser tocat. Només en la massa l'home s'allibera del temor a ser tocat que és el temor que ens produeixen els demés perquè en la massa tots són iguals a un mateix, com si forméssim part d'un sol cos.”

Elias Canetti (Massa i Poder)

Observo la massa de gent cohesionada pel tomàquet. La imatge és d'una plasticitat enorme. Braços enganxats a braços, cames amb cames formant un tot d'una compactació quasi granítica. Ara em fixo amb el tors nu d'un jove tatuat i, com si fos un efecte òptic, l'espai que el separa amb els nois del costat es va difuminant fins a desaparèixer completament. Aleshores ja m'és impossible saber on són els límits corporals de tots ells.
El poder de la massa és directament proporcional a la seva densitat. Una massa d'individus dispersos és més aviat ridícula i no en pots esperar gran cosa. Una massa densa, en canvi, és d'una potencialitat enorme que és com dir d'un atractiu enorme. Per això resulta tan difícil renunciar a participar d'aquesta potencialitat i que el teu enteniment no quedi obnubilat per l'atracció que desperta la massa compacta. Aquesta debilitat humana la coneixen prou bé els règims totalitaris. Jo mateix, si algun dia visito Corea del Nord, dubto que resisteixi a la temptació de baixar a la gran esplanada a moure la bandereta. Quina meravella! quina perfecció tan geomètrica!
Perquè seria absurd amagar que tot i el meu individualisme quasi patològic, sovint jo també m'he sentit atret per la massa. He saltat a canaletes i m'he deixat arrossegar rere pancartes, i si no fos per l'aversió que sento per la salsa de tomàquet potser també m'hagués llançat de cap a la riuada humana que s'escola pels carrers de Bunyol. És un procés emocional més que racional. Les manifestacions són emocions que baixen passeig avall i als estadis la raó es queda sempre a l'entrada. Sí: m'hi trobo a gust enmig de la massa. Sentir-se a gust vol dir que les pors desapareixen. Tot plegat és molt animal: només fa falta veure les zebres com s'arremolinen quan senten la proximitat del lleó. Nosaltres però, som zebres i lleons a la vegada. Som depredadors i preses. Entre aquests dos extrems bascula la nostra naturalesa, però, quan formem part de la massa - i només quan formem part de la massa-, la consciència de presa s'esvaneix. La por va sempre lligada a la soledat i el terror de l'homo homini lupus sempre s'acaba diluint en el si de la massa...

L'elefant invisible

2010-09-04T10:02:00.006+02:00

Ajagut damunt del meu sofà de quadres vermells, sovint imaginava un elefant invisible observant-me des de la butaca. Era dipositari del meu codi ètic i em renyava sovint quan el meu inconscient havia fet la vista grossa davant d'un dilema existencial quotidià i intranscendent. Cada vespre em preguntava com m'havia anat el dia i quan li ho explicava, aprofitava per posar els punts sobre totes les i -comportament humà molt típic que no he suportat mai-. Era una mena de Walter Matthau paquidèrmic, invisible, ingràvid i silenciós. De vegades m'hi enfadava i tot. Calla, i tu què sabràs de la vida! -li retreia quan es mostrava massa dur-. No en sé res, certament, perquè no existeixo -em responia irònic-. Això darrer, com a mínim, sempre ho vaig tenir ben clar. És la raó per la qual mai no vaig haver de medicar-me. No tothom té aquesta sort, em consta.

Del cos humà no emana cap més energia que la calorífica en forma d'infraroig, 2+2 són 4, la terra és rodona i gira al voltant del sol, l'infinit i l'eternitat no són competència dels humans, les pitonises tenen un morro que se'l trepitgen, el nostre destí i el nostre caràcter no estan escrits a les constel.lacions, la mula Francis no parlava de debò, la taula Ouija és tan inofensiva com el joc de l'oca, als castells no hi ha més fantasmes que els hereus de la noblesa, els creacionistes són cínics o idiotes, els Reis són els pares, la verge de Fàtima mai no es va aparèixer davant de 3 pastorets portuguesos, els americans van arribar a la lluna l'estiu del 69, els extraterrestres no han visitat mai el nostre planeta, les culleres no es dobleguen soles, no hi ha pobles escollits, no existeixen els miracles a banda dels que explica l'estadística, l'ADN de Hitler i el de Jesse Owens eren idèntics en més d'un 99,9%, no es pot viatjar en el temps i al final del túnel només hi ha el no-res. Ah, i m'oblidava, Déu tampoc no existeix.
P.S. Ho dic perquè aquesta setmana he llegit que Stephen Hawking ha fet aquesta darrera afirmació i li han saltat al coll els vampirs acomplexats de sempre -editorials de diaris inclosos-. De vegades, la realitat ens ofereix unes metàfores impagables, penso. Perquè més enllà de la intel.ligència clarivident d'un dels científics més influents de la història, veient el seu lamentable estat físic, a un li donaria per pensar que tal vegada Déu sí que existeix i que està ressentit.

La salsa de tomàquet

2010-08-31T16:48:00.007+02:00

M'arriben imatges de la tomatina, la festa que cada agost es perpetra al poble de Bunyol i on els seus ciutadans decideixen per unes hores convertir-se en salsa de tomàquet. Desconeixia el fet que fou declarada festa d'interès turístic internacional l'any 2002, valga'm Déu. Independentment del seu possible ressò internacional - que no poso en dubte-, se'm fa bastant incomprensible que algú pugui considerar que aquest despropòsit tingui algun tipus d'interès més enllà d'aprofitar la proximitat dels cossos per tocar els pits de la veïna del tercer. Seria interessant saber en quin ministeri es prenien aquestes decisions capitals durant la segona legislatura aznarista i si es produí, durant aquest període, algun increment substancial en la despesa del mini-bar del despatx del ministre o de la ministra de torn. Ja em disculpareu però no sé trobar-hi la gràcia al fet de llançar-se solanàcies pel cap. Podrien haver optat per les albergínies, que també són molt mediterrànies i fan estiu i no són tan escandaloses. I és que amb els tomàquets s'ha d'anar amb molt de compte. La seva fràgil estructura demana una manipulació subtil, i més encara si el procés de maduració ha arribat al seu punt culminant. És per això que l'ús de tomàquets especialment envellits converteix la tomatina en una apologia de l'invent culinari més nefast de la història: la salsa de tomàquet. Si ja és ben trist constatar que la civilització també ens ha portat fins aquí, és a dir, a la possibilitat de considerar que el fet de llançar-se projectils pel cap pot tenir quelcom festiu, encara ho és més que una festa hagi permès que la salsa de tomàquet ocupi un espai mediàtic del tot immerescut. Deixeu-me dir-ho: la salsa de tomàquet és a les salses el que el comí és a les espècies, un mal negoci. Tot ho espatlla. Emmascara les ineptituds dels que davant dels fogons no saben anar més enllà de vanagloriar-se de fer la millor truita de patates i que després l'acompanyen amb aquella aberració gastronòmica que consisteix en posar fruites a les amanides. Exerceix despòticament el seu poder gustatiu davant dels demés productes alimentaris que, en tant que productes alimentaris, es mereixen com a mínim el mateix respecte. La salsa de tomàquet és tan enemiga dels matisos, que avui encara paguem les conseqüències d'una generació alimentada amb la salsa Solís en forma de ciutadans portadors de veritats inqüestionables. La salsa de tomàquet és el dogmatisme tangible, el vermell que tenyeix els demés colors, una homogeneïtzació descoratjadora. I la riuada vermella que cada estiu s'escampa pels carrers de Bunyol és la mostra més evident que encara tot està per fer.

Río Rojo

2010-08-19T12:11:00.007+02:00

Ahir vaig enganxar de casualitat Río Rojo a la tele. Em vaig posar de cop de bon humor, com si anant pel carrer m'hagués trobat un vell amic. La vaig veure sencera, amb un so insufrible i a casa de l'enemic (Intereconomía, Territorio Comanche). El cinema té un component de familiaritat biogràfica que fa que sovint les pel.lícules funcionin com llocs comuns de refugi emocional.

Río Rojo és una de les pel.lícules que m'enduria a una illa deserta, això ho tinc clar des que la vaig veure als Méliès 2 vegades seguides la mateixa setmana. The Last Picture Show, de Peter Pogdanovich n'és una altra. Resulta curiós que a una escena de la segona, s'estigui projectant per últim cop al cinema del poble la pel.lícula de Howard Hawks. El cinema tanca en un entorn on la televisió s'imposa. L'espectador pot veure un desencantat Jeff Bridges mirant per darrera vegada la famosa escena en què els vaquers comencen la seva aventura cridant dalt dels cavalls. Aquesta escena metacinematogràfica, em provoca una doble emoció, o una emoció el doble d'intensa, segons es miri. És com si de cop i volta Aliosha Karamàzov es posés a parlar amb Holden Caufield de les seves coses.
Río Rojo és una aventura emocionant, un viatge iniciàtic cap a la maduresa ple de companyerisme, sentit del deure i de l'honor i -com no podia ser d'altra manera- amor romàntic,. The Last Picture Show explica l'adéu a l'adolescència i la innocència des d'una òptica decadent i en un entorn solitari, polsegós i desolat. Dues cares de la mateixa moneda per a dues obres mestres inoblidables.
Vaig arribar al western tard, com a tants lloc al llarg de la meva vida. La puntualitat no és precisament una de les meves virtuts. Però al cap dels anys aquest ha esdevingut un dels meus gèneres de referència, probablement el més recurrent. Conèixer un gènere és com parlar amb soltura una llengua. Saps que més enllà de la conversa gaudiràs del plaer intens, però intangible de la comprensió. Jo parlo western des de fa molts anys i intento mantenir el contacte de tant en tant amb indis i pistolers per tal de no perdre la pràctica. Parlem de les nostres coses, res d'important. Però ens caiem bé, i som col.legues..

Toros

2010-07-28T23:12:00.005+02:00

Va quedar sorda el dia que una veïna de pastura, envejosa dels litres de llet fresca que a ella se li cuallaven abans d'abandonar la mamella, li va dir que aquell brau imponent que li havia anat al darrera l'estiu anterior, havia acabat amb el cap penjat a la xemeneia d'un empresari taurí. Vídua i traumatitzada, va adonar-se que no tenia res a dir i va decidir que ja no esperava res del món. Davant del silenci còmplice dels prats, mai no va arribar a saber que havia quedat sorda del tot aquella llunyana tarda de juliol per culpa d'una veïna i els costums bàrbars dels homes. L'oblit inexorable es va endur els malsons de mica en mica i tres quartes parts dels records. Però l'herba va seguir creixent i la llet rajant a dojo com sempre ho havia fet. Una nit de tempesta, un llamp justicier va caure damunt la veïna envejosa i un dimecres qualsevol, una iniciativa popular va aconseguir prohibir les corrides. La vaca sorda va seguir rumiant aliena als canvis, i amb ella, la terra va seguir girant, harmònica, en un univers a la recerca de l'equilibri.

Manies

2010-07-22T13:17:00.004+02:00

Sóc un maniàtic recalcitrant. Hi ha un terme mèdic per descriure aquest tipus de personalitat, maniaco-compulsiva crec recordar. És cert que hi ha diferents graus, però sempre he pensat que aquesta gradació és l'excusa per evitar tancar-nos tots als manicomis, estratègia aquesta que l'estat no podria assumir de cap de les maneres. S'anomeni com s'anomeni i sigui al nivell que sigui, el cert és que formo part d'un col·lectiu de desequilibrats que es pot passar uns quants minuts alineant amb la mirada la línia vertical de la columna i l'estanteria. Un col·lectiu a qui se li posa la pell de gallina si veu un comandament a distància que no forma exactament un angle de noranta graus amb el límit de la taula.

Al llarg de la meva vida he intentat per tots els mitjans corregir aquests comportaments que no tenen ni solta ni volta, i crec que me n'he sortit relativament. Diguem que les manies continuen allà, que no han desaparegut, però que no les manifesto amb la mateixa profusió que quan era jove. Probablement la causa és perquè em canso més aviat; amb això vull dir que si he aconseguit mitigar aquestes manies ha estat més per un esgotament físic que per un procés racional. És ben cert que ja no conto fins a vuit - amb els dos dits clavats als límits de la porta- quan vull marxar: tanco la porta i au. Tampoc torno quaranta vegades a casa per assegurar-me que he tancat el gas, cosa que m'ha alliberat de fer previsions de temps més dilatades. Però, malauradament, hi ha manies que ni l'esgotament físic redreça. De totes elles la que actualment més em preocupa és la de caminar sempre mirant el terra. Em preocupa perquè se'm corba l'esquena i l'alçària se'n ressent. Sóc un home que minva i tot i que intento assumir aquest devanir físic amb la màxima dignitat, hi ha aquella tristesa latent lligada a la constatació que a la vida tot va cap per avall. Em pregunto què hi ha al terra de tan interessant. Hi ha les caques de gos, els xiclets fossilitzats a l'asfalt i moltes línies rectes. Res més. Quin és doncs el motiu d'abaixar permanentment el cap?

Pel carrer sovint veig altres homes que també caminen encorbats. Em refereixo a homes en què la vellesa encara no és excusa per justificar la manca de verticalitat. Molts d'aquests porten quimeres que es van acumulant sense remei. Els altres són com jo: ja no hi ha quimeres ni res, i no obstant això ens corbem. Són els meus semblants. A vegades penso que la causa ve de lluny, just en aquell moment en què un cert pessimisme antropològic de tipus hobbesià ocupà bona part de la nostra raó. Aquest pessimisme, que ha anat fent via, ha acabat per corcar els fonaments de la nostra personalitat. Algun dia passo pel costat d'un d'aquests homes horitzontals; aleshores aixequem mandrosament la mirada i, amb una certa perplexitat, ens saludem inclinant lleugerament el cap.

Festa Major

2010-07-19T22:18:00.005+02:00

Estem de festa al barri. Ahir, sortint del pàrquing, varem trobar un festival Bangla a la Plaça del Sortidor. Pels neòfits en costumisme del segle XXI, un festival Bangla consisteix en una sèrie de balls Bollywood per part de totes les adolescents del barri amb música enllaunada, alguna cançó atonal com a distensió i una desfilada final de moda acolorida. A en Bernat li va costar 10 minuts superar el desconcert inicial, però finalment va acabar remenant el cul. Un carrer per sota ens va sorprendre un especimen pintat de verd fosforescent amb levita, barret, un rosari desproporcionat al coll, una sabata de taló a un peu i una bamba a l'altre, ambdues pintades del mateix verd fosforito que el rostre. Vam esperar 5 minuts encuriosits i finalment va començar a sonar una guitarra mandrosa que em va evocar el tedi sostingut que Neil Young va compondre per Dead Man. I uns minuts més tard, va arribar el torn de l'especimen fosforescent, una barreja impossible entre Björk i la gallina Caponata. Primer tema dedicat sense gaires ganes a algú que ja no hi és, Natacha, Princesa de Arraval. Es veu que aquell parell estan recol.lectant diners perquè la tal Natacha no vagi a la fossa comuna. Causa justa, malgrat la manca d'harmonia de tot plegat. Entre els assistents, alguna tieta despistada i una munió significativa de turistes. No és casual. Per a un guiri perdut per Barcelona, un festival Bangla és tan pintoresc i exòtic com un 3 de 9 amb folre i manilles. I que ningú no pateixi per si es perden les tradicions més nostrades, a sota de casa hi ha la seu dels Castellers del Poble Sec i celebren sovint fites assolides amb xibeques i música atronadora fins a altes hores de la matinada. Jo no sé si som una Nació o no passem de Preàmbul, però aquest és també el País que tenim, i el que està clar és que els darrers anys hem guanyat dosis considerables de mestissatge i freakisme. I això, a banda de pintoresc, resulta positiu ni que sigui només des d'un punt de vista estètic. I als balcons Senyeres, algunes Estelades, banderes del Barça i un parell de banderetes espanyoles presidint el cartell -en català- del Badulake. Però jo personalment em quedo amb els geranis.

Barcelona, 10 juliol 2010

2010-07-10T14:15:00.004+02:00

Quan era petit i tornant del pati els meus companys cridaven consignes independentistes abans de la classe de mates, jo de vegades m'hi afegia i de vegades no. Mai no vaig tenir cap problema, però era evident que allò no anava massa amb mi. No és cap descobriment que als 80 el sentiment independentista era tan identitari que si no tocaves el flabiol a les teves estones de lleure se't feia difícil acostar-t'hi sense prendre mal. Si a casa votaven al PSC i tenies avis andalusos era del tot impossible, gairebé una temeritat. Però han passat els anys i l'Estat Espanyol no ha fet més que demostrar com és de dur ser un dels pocs Estats europeus que no han passat per una Il.lustració. És com passar de FP1 a segon cicle d'Enginyeria de Telecomunicacions sense Batxillerat ni Selectivitat. Dels Reis Catòlics al Franquisme, ni més ni menys. 40 anys de metàstasi democràtica, poc més d'una dècada de subtils progressos i lleus millores i de nou, amb Aznar, un tumor desbocat com una casa de pagès al bell mig dels pulmons. I ells segueixen fumant puros a Las Ventas, no fos cas. La Casta, la Raça, la Roja i la Indisoluble Unidad de su puta madre. Jo crec que no hi ha Unitat que suporti gaire temps una gangrena i una metàstasi com l'actual. Com diria en Rubianes, yo haria con todo una gran bola, se la metería por el culo, que les explotase y les quedasen los huevos colgando de los campanarios, coño, es que me enciendo!! Ens veiem al Passeig de Gràcia. La vaca anirà al darrera de la pancarta d'Unió de Pagesos. Visca Catalunya!

Saramago

2010-06-18T16:03:00.008+02:00

Més o menys a l'alçada del peatge de Mataró, m'ha sorprès la solemnitat pausada amb què el locutor anunciava una notícia d'última hora. Tots som una mica més orfes, ha dit abans de respirar fons i fer-nos saber que havia mort José Saramago. La C32 no és el millor lloc per rebre una notícia com aquesta. Per una vegada un tòpic periodístic ha fet justícia, he pensat. Una mica més orfes. Com quan va morir Manuel Vázquez Montalbán. Una mica més orfes. Més enllà de l'imaginari literari, més enllà de la geografia i de la llengua, més enllà dels pobles i fins i tot de les persones, hi ha les úniques pàtries que m'interessen, les imaginàries, les ideològiques, les morals, les pàtries perdudes. Saramago era últimament el President honorífic d'aquest univers particular. Algunes novel.les seves han posat punts i a part a la meva biografia intel.lectual amb metàfores tan corprenedores com la que prenia forma les darreres pàgines de La Caverna i catapultava el relat a l'estratosfera dels llibres escollits. El trobaré a faltar, ho confesso. Enyoraré la seva saviesa enriquidora, el seu pessimisme militant i la seva lucidesa entre tanta penombra.

Algunes reflexions ràpides sobre el diàleg (entre bolquer i bolquer)

2010-06-10T22:58:00.004+02:00

Angelus Novus (Paul Klee)

Porto uns dies donant voltes a això que en diuen el diàleg social. Penso quina relació hi ha entre les reunions dels sindicats i la patronal amb el diàleg. Tampoc em queda clar si en aquestes reunions hi ha quelcom de social. Decideixo deixar de banda el terme social – que cada vegada em resulta més inextricable- i, alleugerit, em quedo a soles amb el diàleg.

Diàleg té dues accepcions: diàleg és un intercanvi d'idees, un contraposar opinions, i diàleg és també el mecanisme per buscar una entesa.

El diàleg a tres bandes entre els senyors Méndez, Toxo i Ferrán en teoria correspondria a la segona accepció del terme, però sospito que no hi havia una veritable voluntat de buscar l'entesa. A la taula de negociació del despatx es produí per tant, el que s'anomena un diàleg de sords – que, tot sigui dit, també es pot donar en la primera accepció-.

Mentre aquests tres feien un simulacre de diàleg de cara a la ciutadania, per la finestra es podia sentir com un tord i un pit-roig, dues espècies d'ocells bastant allunyades ideològicament, intercanviaven refilets amb alegria donant als tres tòtils una veritable lliçó.

Dic: en el diàleg no es tracta tant de convèncer a l'altre sinó d'estar predisposat a deixar-se convèncer - que no és el mateix que deixar-se convèncer-. Aquest estar predisposat és un estat mental que només s'hi arriba quan conflueixen dues variables: la tolerància -que pertany al terreny de la moralitat- i la humilitat, que ens permet acceptar que la veritat no es troba en un mateix sinó vés a saber on.

És cert que la veritat no es troba en un mateix, però tampoc en l'altre. Podria ser aleshores que aquest vés a saber on sigui el propi exercici del diàleg?

Si la veritat es troba en el diàleg, la segona accepció, la més utilitarista per dir-ho d'alguna manera, deixaria de tenir sentit, però com que aquest és el meu blog, dic el que em dóna la gana.

Diàleg és el fluir de les paraules que no tenen altra pretensió que el simple fluir.

Diàleg no com a punt de partida sinó com a punt d'arribada. Diàleg com a fi i no com a causa.

Si la veritat és el diàleg i la mentida el no-diàleg, els acords que han impulsat i continuen impulsant la humanitat, acords que només poden existir quan el diàleg s'ha acabat, són mentides maquillades. El progrés no és més que una sedimentació constant de mentides o, com diria Benjamin tot mirant el quadre Angelus Novus de Klee, un acumul de ruïnes.

Qui és ara la ingènua, Kay?

2010-06-07T22:25:00.007+02:00

La setmana passada vaig autoconvidar-me a un minicicle de la trilogia de El Padrino del què finalment vaig ser-ne l'únic assistent. Me les vaig empassar gairebé sense parpellejar, una rera l'altra, les 3 mastodòntiques Obres Mestres de Francis Ford Coppola, projectades a la paret del meu menjador i en Dolby Surround com si fos la pantalla de l'atrotinada Filmoteca, en un èxtasi cinèfil sostingut i sense precedents. Porto una setmana xiulant la banda sonora i en estat de xoc. Era l'única manera de treure'm de sobre el regust amarg del darrer episodi de LOST. Un clau treu un altre clau. Passa quelcom semblant amb les obres mestres, ja siguin pel.lícules o novel.les.
Mai no coincidiran de nou en una mateixa història un arsenal tan majúscul d'actors, ni uns guionistes d'excepció com Mario Puzo i Coppola, ni un director de fotografia tan epidèrmic, ni uns diàlegs tan inoblidables i alliçonadors, ni un sentit tan acurat del ritme, ni un pols narratiu tan magistral, ni una disertació moral tan filosòfica i alhora contemporania sobre l'origen del mal, ni una successió argumental tan èpica, ni un sentit de l'espectacle tan majúscul, ni una banda sonora tan irrepetible, és impossible. Quan l'expansió de l'univers s'aturi i comenci a contraure's de nou fins al col.lapse, podeu estar segurs que ningú no haurà pogut explicar una història com aquesta. És impossible. Però la meva intenció no és fer-ne una crítica, sobren adjectius per definir El Padrino I, II i III. El cas és que uns dies més tard em va venir al cap una frase de Michael Corleone escoltant l'argumentari impossible dels inefables defensors del "dret d'Israel a defensar-se".
Es tracta d'una conversa entre Michael Corleone (Al Pacino) i la seva promesa Kay (Diane Keaton), quan aquesta descobreix com és en realitat La famiglia. Michael intenta explicar-li que El Padrino té la responsabilitat de mantenir a molta gent i protegir la seva família. Kate li diu que no sigui ingenu. Perquè les formes d'actuació de la màfia no tenen res a veure amb les dels polítics elegits democràticament, que també vetllen pel benestar dels ciutadans sense recórrer a la violència, el robatori o l'extorsió. Llavors Mike se la mira gairebé perplex i li respon amb un contundent: "Qui és ara la ingènua, Kate?".
La darrera vegada que vaig parlar del tema vaig acabar demanant als Reis d'Orient una corda prou llarga com per penjar tots els responsables de la masacre de Gaza, era una llicència que em va semblar fins i tot poètica -venia al cas de l'emocionada lectura de La Decisió de Sophie-, però no es va entendre. Fins i tot dins del meu insignificant cercle. Es veu que hi ha temes que mereixen un escrupolós distanciament, possiblement per les seves connexions bíbliques inexcrutables. L'altre dia, mentre esperava que l'estela de Sion guiés el meu precari argumentari moral, vaig tenir encara temps per sentir l'embaixador del País d'Oz comparant els morts amb els accidentats a les carreteres espanyoles el passat cap de setmana. Em van venir ganes de fer una recerca demogràfica i quantificar els morts que les malalties, la gana i els accidents de trànsit han deixat al món des de 1945. Però no vaig caure a la trampa. Gràcies a Coppola, ara ja sabia que la veritable naturalesa del mal és la que fa dir als poderosos obscenitats com aquesta.
Quan van tancar el videoclub del barri, en Ruben em va regalar la trilogia de El Padrino en edició de luxe. Michael Corleone i Don Vito fa uns dies que discuteixen al calaix de la meva tauleta amb els germans Karamàzov el significat profund del terme família. I jo dóno gràcies a Déu, com Buñuel, per haver-me fet ateu i tan absolutament sord a tota mena de supersticions. Estic encantat de no pertànyer a cap poble escollit i de no tenir ni tan sols poble, només un insignificant i pintoresc barri ple d'immigrants i treballadors en crisi. Amén!

Lost

2010-05-26T21:49:00.007+02:00

Va de finals. Diumenge passat em vaig llegir al sol del meu terrat aquesta novel.la tan de moda titul.lada Fi. A banda de la insolació, no en vaig treure res més que un cabreig monumental per la presa de pèl i la subsegüent pèrdua de temps. Em sembla fascinant que un text tan objectivament mal escrit, plantejat i resolt, hagi despertat tant d'interès. En fi, mai millor dit.

Unes hores més tard, vaig poder gaudir del darrer capítol de la darrera temporada de LOST. Sí, per si algun despistat s'ha pensat que aquí estem sempre llegint Dostoievski i escoltant Rakhmàninov, doncs no. No és el millor final de la història de la televisió, probablement aquesta fita correspon a Six Feet Under, però no seré jo qui el critiqui, com a mínim per coherència personal. A mi m'encanta el final de Verano Azul, amb la Julia al taxi recorrent Nerja al ritme del Dúo Dinámico, així que diguem que vaig quedar plenament satisfet, fins i tot lleugerament entusiasmat.
Com els electrons de Heisenberg, la posició dels personatges de LOST ha estat incerta en tot moment, impredectible, com la seva realitat. I ara que ens ho han explicat, l'únic que ens queda és fer-nos conjectures quàntiques i metafísiques del lloc que han ocupat i el sentit darrer de tot plegat. No crec que es pugui ser més coherent, malgrat la dosi inicial o final de desconcert. Des que s'obre l'ull d'en Jack al primer fotograma del primer capítol de la primera temporada fins que es tanca al darrer de la sisena, queden molts enigmes per resoldre. 120 capítols de contínues voltes de rosca, girs i salts argumentals. I tal vegada l'única cosa real hagin estat precisament ells, els protagonistes. Tan li fa si són vius o morts o a la dimensió desconeguda. Els vam veure perduts geogràficament després de l'accident. I de seguida vam anar descobrint el seu desconcert existencial i sentimental, les seves pors, frustracions, complexos i anhels. Els hem vist perduts en el temps i en l'espai, perduts també en contradiccions morals profundes entre el deure i l'amor, l'amistat i el bé comú, el record i l'oblit, la culpa i l'heroïcitat, la responsabilitat i la realització personal, l'instint de supervivència i el sacrifici. I al final, ha resultat que també estaven perduts des d'un punt de vista quàntic, habitant alhora una illa aparentment submergida a l'oceà i un futur incert tan desconcertant per a l'espectador com per a ells mateixos, per acabar retrobant-se i recordant per deixar-se anar, preparant-se junts per viatjar, anar més enllà, moure's o qui sap si simplement tornar. De debò que algú s'hagués estimat més un argument cientificista tancat i inqüestionable? Quina mandra, sols de pensar-hi m'esgarrifo. Al final, la humanitat -en el seu sentit moral més que demogràfic- s'ha preservat i ells, finalment, han "entès". La llum als espectadors ens ha arribat un pèl difosa. Però potser podríem dir que qui vulgui acabar d'entendre provi de morir-se.
No és una ironia que fins i tot el misteriós monstre de fum negre hagi resultat amagar al seu darrera un drama humà amb connotacions bíbliques i edípiques. La ironia en aquest cas és que el fum negre pateix també de tedi i aquest tret el fa més contemporani i fins i tot autoparòdic.
En fi, els trobarem a faltar. A tots ells. LOST té alts i baixos, com tot a la vida. Però conté alguna seqüència, alguna frase i algun moment tan intensos i plens d'emocions que ens costaran molt d'oblidar. Igual que amb la totalitat dels seus personatges, tan de carn i ossos que ens neguem a creure que són morts oblidant l'obvietat que el que són en darrer terme és personatges de ficció i que no han existit mai enlloc més que a la nostra imaginació. Per això estan fora del temps i de l'espai. Aquest és el veritable univers paral.lel amb capital a Comala o Macondo o ja des d'ara una petita illa plena de secrets perduda enmig del Pacífic.

Rakhmàninov

2010-05-08T01:39:00.008+02:00

La primera vegada que vaig sentir aquest nom va ser en boca de Marilyn Monroe i Tom Ewell a la famosa escena del piano de La tentación vive arriba, de Billy Wilder. Em va sonar tan pintoresc, Rakhmàninov, que em vaig pensar que havia estat una ocurrència del guionista. Però el vaig tornar a sentir i amb el temps va acabar sent un nom tan familiar com tota la resta de compositors russos: Txaicovski, Prokófiev, Stravinski, Mússorgski, Xostakóvitx. Van anar arribant lentament, i de la mà d'altres autors esteparis com Turguènev, Pasternak, Gorki, Bulgàkov, Tolstoi i aquell altre sense el qual la meva vida hagués estat molt diferent i sens dubte pitjor, Dostoievski. No recordo la darrera vegada que un rus m'ha defraudat. Potser aquell beneit d'en Ieltsin dalt del tanc cridant a la multitud desconcertada.
Serguei Rakhmàninov va patir una gran decepció l'any 1899 quan va visitar Tolstoi amb un amic. Després que interpretés una de les seves obres al piano, el gran escriptor va preguntar-li: "Hi ha potser algú que necessiti aquest tipus de música?". Rakhmàninov va caure en una profunda depressió després d'aquesta sentència i es va haver de posar en mans d'un psiquiatra, el doctor Nikolai Dahl, gran melòman i intèrpret de viola i aficionat a la hipnosi. Dahl va sotmetre el compositor a una teràpia consistent a repetir-li sense parar quan estava mig adormit: "Vostè començarà a compondre el concert.. El concert serà excel.lent..". El tractament va resultar ser un èxit i al cap d'uns mesos el Concert núm. 2 per a piano en do menor s'estrenava a Moscou amb èxit. Rakhmàninov va dedicar aquesta obra al doctor Dahl.
No sé com reaccionaria jo si una barba categòrica com la de l'autor de Guerra i Pau m'etzivés una opinió equivalent sobre les meves mundanes ocupacions, per altra banda a anys llum de les del pobre Rakhmàninov. Suposo que també m'hauria de posar en mans d'un professional de la hipnosi.
El cas és que 110 anys després de la seva estrena, la inspiració sublim d'aquest concert esdevé igual de palpable. I de ben segur que provoca entre el públic barceloní sensacions equivalents a les què va provocar als moscovites. Escoltar el Concert núm. 2 per a piano de Rakhmàninov compensa amb escreix la atonalitat sporífera de la 3a. simfonia del mestre Joan Guinjoan dedicada al Sincrotó de Cerdanyola de la primera part del concert d'avui a l'Auditori. "Hi ha potser algú que necessiti aquest tipus de música?", m'he demanat fregant-me la barba incipient. Però si Tolstoi estava equivocat, també podria estar-ho jo, no?
El personatge que interpreta magistralment Tom Ewell a la pel.lícula de Billy Wilder tria el vinil d'aquest concert per tal de seduir la seva díscola veïna i uns minuts després, Marilyn Monroe diu allò de: "Ah, això és música clàssica, ho he deduit perquè no canten.."

La seva primera lliçó

2010-05-07T01:28:00.006+02:00

Me la mirava amb indissimulada consternació, allà, ajaguda sobre la gespa viva, primaveral. Amb el tronc sec d'una alzina cremada que tenia forma de bastó baronial, li espantava alguna que altra vespa que zumzejava vora la seva cara. Movia els braços i les cames a l'uníson. Tan petita pobreta, semblava un escarabat que hagués quedat panxa enlaire i lluités infructuosament contra la llei de la gravetat per poder-se tornar a reincorporar. Aquells moviments espasmòdics, tot sigui dit, tenien la seva gràcia. I jo la deixava fer perquè, ben mirat, no semblava gens preocupada. Podríem dir que es movia de complaença. I, de fet, aquest estat anímic jovial quedava confirmat amb un somriure beatífic sostingut. Ah, vaig pensar, quin somriure més peculiar tenen els infants. És el mateix somriure que fa el tonto del meu poble quan passa pel meu costat i em saluda amb la gorra. És el somriure d'aquell que està mancat de consciència, o el d'una consciència que, de tan incipient, encara és lleugera i no fa mal. És un somriure que, malauradament, caduca. Un somriure que el temps va modulant fins a fer-lo irreconeixible, fins a convertir-lo en el rictus forçat, sovint de fals compliment, sovint capciós, dels adults. Veient-la així, tan feliç ella, vaig deixar que assaborís, rebregant-se sobre la catifa verda, la seva primera gran lliçó, i és que les coses veritablement importants de la vida no tenen cap misteri i s'aprenen soles: el Sol que ens escalfa el cos i la brisa que ens el refreda quan passa; amb aquest contrast s'explica el més fonamental: l'absència de dolor no li vindrà donada a través de les paraules, ni de cap sistema, ni tampoc dependrà de la seva voluntat sinó de quelcom més arbitrari, la meteorologia. Sentir com passa el vent i com ens ensenya a passar, i com cau la pluja i com ens ensenya a caure, i saludar el Sol quan surt i se'n va. I tot plegat sense pensar-hi massa...
Absort com estava en aquests pensaments pagans no em vaig adonar que un paper havia caigut sobre la seva cara. Vaig agafar el paper i em vaig posar maquinalment un monocle que havia trobat amagat rere un matoll i que algú deuria haver perdut mentre cagava. Escrit amb boli bic vermell, un missatge: no t'oblidis mai que les paraules tenen ànima. Un missatge anàlog al que a Ialo li transmeté el seu avi: les paraules respiren. Vaig mirar cap al cel buscant una explicació a la procedència del paper: dos núvols de formes arabesques es separaven per deixar pas a un globus que deixava rere seu el rastre d'una nostàlgia ja irreparable...

Khoury i les paraules

2010-05-01T16:03:00.001+02:00

“ Fixa't bé en les paraules, fill, i sabràs per què als homes els captiva la lectura i entendràs que són les paraules que ens observen a nosaltres. Les paraules poden veure-hi. Respiren”

E. Khoury

Ni se m'havia passat mai pel cap aquesta possibilitat. Ara agafo un llibre i llegeixo, però en realitat és el llibre qui em llegeix a mi. No llegim sinó que ens llegim. Les paraules ens observen i ens expliquen i per això ens captiven. Això explicaria moltes coses, entre d'altres la fal·làcia de pensar que amb la lectura se superen el nostres propis límits, que les paraules escrites ens permeten navegar més enllà de la nostra individualitat. El llibre és un mirall on esperem veure'ns reflectits perquè, ens agradi o no, som Narcisos recalcitrants. No observem a Dostoievski sinó que observem allò que Dostoievski explica de nosaltres. Alguns direu que hi ha llibres i llibres, que això que dic potser només és vàlid per aquells llibres que eixamplen els nostres coneixements, és a dir, que eixamplen el nostre ego. I jo dic que aquesta màxima també es compleix amb aquelles lectures que estan més preparades per fer volar la nostra imaginació, els llibres d'aventures o de successos, la novel·la històrica o la policíaca, perquè la imaginació no vola mai sola, no arriba a separar-se de nosaltres, ens arrossega. Robinson Crusoe som nosaltres. I és així com el paradigma de l'alliberament d'un mateix, la lectura, no deixa de ser un reflux de la nostra consciència de ser.

Xavier Garcia Albiol

2010-04-26T21:59:00.009+02:00

Igual que molts bisbes i altres homes de fe, he decidit fer un parèntesi en el meu celibat. L'abstinència política és tant o més difícil de suportar que la contenció sexual, sobre tot si un comet l'error d'obrir un diari o engegar la ràdio pel matí. Les provocacions d'alguns polítics desperten en mi polsions de caràcter gairebé concupiscent.
Ara que el nostre amic Damien ha deixat de fitxar, m'han agafat ganes de dedicar-li un panegíric a l'item Xavier Garcia Albiol. Desconec si aquest gran estadista té blog i ni tan sols si sap esciure, però el cas és que avui li tinc ganes. Si jo fos un macarra de barri com ell li trencaria la cara, però com que sempre he estat més aviat seguidor d'aquella màxima de Karate Kid que diu "mejor manera de evitar golpe, no estar allí", potser millor li dedico un article i me'n vaig a dormir una mica més desquitat.
Podria dir que aquells que el votaran són uns imbècils racistes i quedar-me tan ample. Podria fins i tot disculpar-me per endavant per si algú s'ofèn en llegir aquesta opinió com ha fet aquest matí la Sra.Camacho. Però seria injust. Perquè la distància que separa el Sr. Albiol dels seus votants és la mateixa que separa aquell qui treballa a un escorxador del sàdic que disfruta torturant un gat, o un negre. El Sr. Albiol és un sàdic de la política perquè se li enfot ofendre milions de persones si amb això aconsegueix atiar una mica més l'únic foc que és capaç de mantenir encès algú amb la seva limitada capacitat intel.lectual. El Sr. Albiol és un racista i un nazi, en el sentit més propagandístic del terme. I si algun amic blogger pensa dir-me que el debat sobre la immigració és molt més profund que això, li recomano que s'abstingui de fer-ho. Segurament li saltaria al coll i després em sabria greu.
Quin gran partit, el PP. Advocats del "Círculo Eqüestre" a Sant Gervasi i camorristes que atonyinen periodistes a Badalona. A cada ramat, el seu pastor. No fos cas que malbaratéssim talent polític allà on no cal. I la Sra. Camacho amb un fons d'armari amb més jaquetes que el d'Imelda Marcos.

La màgia de la paternitat

2010-04-21T23:03:00.003+02:00

Han passat uns quants dies des del 10 d'abril i la Terra continua dansant. Hi ha un ordre universal que es manté absolutament inalterable encara que a la teva vida es produeixin fets extraordinaris. Ni us imagineu fins a quin punt això em tranquil·litza. Els plors dels que arriben continuen barrejant-se amb els plors d'aquells que diuen adéu als que se'n van en un cicle que no s'atura.
Al meu voltant, normalitat també: l'arbre de davant de casa per fi s'ha tenyit de verd i ja quasi tapa la paret mitgera la visió de la qual altera el meu trànsit intestinal. Com cada matí, la dona de la bata rosa dóna menjar als coloms i el quiosquer mira el cul de la perruquera que va a buscar cafès al bar dels xinesos. Torno a llegir: Ialo, d'Elias Khoury, que havia deixat a mitges. Torno a treballar, a explicar coses, que és el que m'agrada. En Jordi continua sense parlar de política i a la baronia del Vallès, amb tant de tedi, sembla que busquin que Putin els acabi concedint la nacionalitat russa. La vaca ja només vol que se la follin per darrere i amb l'Ana ens observem de reüll buscant algun signe de debilitat - però respirem alleugerits quan constatem que cap dels dos ha començat a parlar amb diminutius-. M'havien advertit que la paternitat provocaria un sisme vital que modificaria els ciments de la meva naturalesa, però res d'això ha passat. Les circumstàncies es mouen i creen un efecte òptic que ens fa creure que som nosaltres els que ens movem.
I així doncs, què ha suposat per a mi la paternitat? Poder observar la gestualitat d'una vida que tot just comença i poder incorporar aquests moviments a petita escala, quasi imperceptibles, a la llista d'aquelles petites coses que el temps ja no em podrà prendre mai. Però, sobretot, la paternitat ha provocat un canvi significatiu en la meva relació amb els gats. Si abans els gats i jo teníem una relació distant, ens toleràvem però no ens fèiem gaire cas, si la seva mirada em torbava i la defugia com podia, i ells ho notaven i s'allunyaven de mi, ara la dinàmica ha canviat. Quan surto al carrer observo com els gats se m'acosten, talment com si fos un flautista d'Hamelin però en versió felina. I m'agrada. Algun cientificista dirà que no hi ha cap misteri en aquest fet, que la causa és clara, que amb tant bolquer, crema hidratant i vòmits làctics, la meva olor corporal ha canviat . Potser sí que aquest és el motiu de tanta gaterada però, en qualsevol cas, prefereixo pensar que això és el que anomenen la màgia de la paternitat.

Desmuntant Woody Allen

2010-04-14T23:42:00.002+02:00

Veu de l'ascensor de l'infern:
5 ª Planta: carteristes de metro, captaires agressius i crítics literaris.
6 ª Planta: Extremistes d'ultradreta, assassins en sèrie, advocats que surten per televisió.
7 ª Planta: Mitjans de comunicació, ho sentim, aquesta planta està plena.
8 ª planta: Criminals de guerra evadits, telepredicadors i associació pro armes
Planta baixa: tothom fora.
(Desmuntant Harry, 1997)

No és la millor pel•lícula de Woody Allen, i a més surt Robin Williams, però aquesta baixada als inferns val per mitja Divina Comèdia. En un moment donat, algú pregunta a un personatge anodí, i a vostè què l’ha dut a aquest ascensor? Jo sóc l’inventor del metacrilat, respon l’home absent. En una altra escena, algú exclama, i la ciència? Què té de dolent la ciència? Jo, personalment, entre l’aire condicionat i el Papa, em quedo amb l’aire condicionat...

El meu ascensor particular se sembla bastant al de Woody Allen, deu ser per aquest motiu que quan em vaig emancipar els amics em van regalar una figura de paper mâché amb la seva caricatura. Aquest col•lega inanimat m’ha acompanyat des de llavors. Amb ell he compartit llargues estones de tedi i algun moment surrealista que fins i tot a ell li costaria narrar. Quan em vaig mudar al Poble Sec, ell també ho va fer. No s’estranya de res , sembla estar de volta de tot. Sempre fa la mateixa cara i no ha deixat mai de fer-me companyia. Una companyia silenciosa i distant, però intel•ligent i en molts moments recomfortant. Té una mirada irònica i despreocupada, entre el “ja t’ho faràs!” i el “què vols que et digui?” És ben bé com si estiguéssim units telepàticament. Tinc la sensació que m’ha estat observant en silenci tots aquests anys i que si pogués parlar de ben segur que m’enviaria de dret a l’ascensor. Però estic convençut que sortiria corrent darrera meu i m’hi acompanyaria. Els anys passen i la circumstància, com deia Ortega i Gasset, canvia. Ara, abans d’anar a dormir, cada dia, en Bernat s’acomiada d’ell, li diu bona nit amb la mà, li toca el nas i exclama: meeec!

L’altre dia, al Palau, vaig assistir al concert de la seva banda de Jazz. L’esdeveniment emanava un aire entranyable a Casal Rock. Woddy Allen sembla haver aprofitat la seva fama per endur-se de gira els seus col•legues. Camises de quadres, pantalons de pana, somriures, molt de ritme i molta humanitat, que és aquella cosa gasosa indefinible que et contagia i et fa venir ganes de ballar i tal vegada, fins i tot, de ser millor persona.

Vaig aixecar el cap en un moment donat i vaig mirar aquell orgue tan solemne del què la ciutadania més nostrada n’havia subvencionat la reparació i em van agafar unes irreprimibles i diarreiques ganes d’exclamar al País sencer allò que Gurruchaga va cridar a Mercedes Milá quan li va fer una pregunta, molt afectada, sobre la seva intimitat: tírate un pedo, Mercedes, tírate un pedo!!

P.S. Post dedicat amb tots els meus respectes a Fèlix Millet, Jordi Montull i les seves respectives famílies, els honorables jutges del Tribunal Constitucional i als del Suprem, al Parlament de Catalunya i al Congrés dels Diputats, als Bisbes pederastes i als seus confidents, al Sindicato Manos Limpias i a un personatge amb cara de llenguado problemàtic portaveu de la Falange, a Jaume Matas, Paco Camps, i tots els seus esplèndids amics de la Gürtel, a Mortadelo y Filemón, a la cacofonia de Francisco Álvarez Cascos que ens ha aterrit darrerament, al tresorer del PP de qui ara no en recordo el nom, al Luigi, en Macià, en Lluís i l’alcalde de Santa Coloma que vivia al carrer Beethoven, i a tots aquells que cada dia, de forma desinteressada i altruista, m’omplen de motius per evadir-me de la realitat i refugiar-me en la música, el cinema, la literatura i -com diu el tòpic- en aquelles petites coses de la vida que corren al marge de la seva gangrena putrefacta.

Avui 10 d'Abril...

2010-04-10T17:28:00.002+02:00

A Islàndia, sota la glacera Eyjafjallajokull el volcà ha escopit un xic més de lava. El senyor Ólafur s'ha posat un tros de bacallà a la boca i ha maleït els seus avantpassats per haver decidit instal·lar-se sobre la dorsal atlàntica.

A un prat de Montagut un toro ha permès que la vaca sorda descobrís per fi el sexe anal, i el pastor que crida: ep, mestre que t'equivoques de forat i el toro, impassible, ha mogut un xic la cua i una poncella s'ha obert sota les seves potes.

Al Baró de Montbui li ha picat una vespa mentre passejava respirant l'aire net i l'olor de bosc mullat, i, emprenyat, ha intentat matar-la a cops de bastó però tan sols ha aconseguit perdre el monocle i fer-se una contractura a l'espatlla.

Amós, un nen jueu de 12 anys, ha fet un petó a la galta de la Salma, una nena palestina de 14 que l'ha correspost estirant-li amorosament un dels seus rinxols. Mentrestant, al mur de les lamentacions, el pare d'Amós s'ha tornat a lamentar i a la mesquita d' Al Aqsa el pare de la Salma s'ha estripat els pantalons quan s'ha ajupit per resar.

He viiiisto uuuun plagtillo volaaadoor.... andele! Ha cridat el senyor Crisanto quan ha entrat a la seva cabanya de la Sierra Madre. Bonifacia, esposa pacient, d'una revolada li ha pres l'ampolla de tequila i l'ha trencat sobre el seu cap (no sense abans fer-ne una bona glopada), chinga tu madre borracho de mierda.

Dins un plat volador un habitant del planeta Oph162 A explica als seus superiors que ha decidit desistir d'abduir el mexicà que estava pescant (després ha vist que en realitat feia un riu) perquè es trobava en un estat etílic lamentable i no servia pels experiments programats.

A Barcelona, una llevadora de l'hospital de Sant Pau ha dit: apa, aquí la tens. I el tòtil, en comptes de fer el discurs de benvinguda que durant tants dies s'havia preparat, s'ha quedat petrificat i tan sols ha pogut balbucejar una cosa tan ridícula com: hola senyoreta, em dic Quim i sóc el teu pare. I ella li ha respost amb un badall interminable.

... i la Terra ha continuat movent-se obstinadament al voltant del Sol a una velocitat de 29,5 Km per segon. La mateixa velocitat des de fa 4500 MA...

Escriure

2010-04-05T21:24:00.011+02:00

He passat aquests dies de Pasqua per l'Alt Empordà perseguint vaques, cavalls, gallines, gossos i ramats de bens, coses de la condició de pare. Les estones lliures les he passat llançant pedres al riu Llobregat (un altre riu Llobregat, no el barceloní, un que passa per Perelada). Res de llegir ni escriure, aire lliure, ermites, prats i camins. A mi el camp m'agrada, però el meu sistema inmunitari és més aviat urbanita, i entre tant d'animal, ha aparegut inevitablement l'al.lèrgia que m'ha acompanyat tota la vida. Així que el resum fisiològic de les vacances podria ser que les he passat esternudant, en família. Hi ha persones que si tornessin a néixer els agradaria ser més altes o més intel.ligents o més primes. Jo demanaria 3 coses: no tenir migranyes, no ser al.lèrgic i no ser miop, per aquest ordre.
A recer de la Tramuntana i de l'epitel.li boví, vaig poder llegir la fitxa del nostre amic Damien, l'home dibuixat, sobre Ferran Monegal. Més enllà de les coincidències i els desacords, l'article em va provocar una reflexió filosòfica de caire més genèrica. L'altre dia, en Quim, mentre comentàvem per telèfon el possible desenllaç del Gran Pla de l'espia hortenc, em va preguntar com és que no escrivia gaire darrerament. No tinc res a dir, li vaig contestar. I era veritat, en certa manera. A diferència d'aquell de l'acudit de l'Eugenio que va trigar 18 anys a parlar fins que un dia va demanar la sal i davant la pregunta dels sorpresos familiars del perquè no havia dit res fins llavors ell va respondre que tot havia estat correcte, jo no penso que tot m'estigui bé. Els que pastureu habitualment per aquests prats sabeu de sobres que hi ha coses que em treuen de polleguera, els bisbes, per exemple, els demagogs, els lliberals, els racistes, els pseudointel.lectuals, els integristes, els fatxes, les parets mitgeres, els mobles lacats en negre i un llarguíssim etcètera que es va engruixint de forma preocupant amb els anys. No m'agrada la classe política ni una bona part dels periodistes d'aquest país, i això és el més trist. Perquè la realitat la modulen ells al seu albir i al final t'acaba quedant una sensació de simulacre indigesta i molt difícil de suportar per a un esperit social optimista i constructiu com és el meu cas. I després del desencant, un dia et sorprèn la següent reflexió: val la pena perdre el temps criticant allò que més que criticable et sembla vergonyós o barroer o senzillament obscè? Si la televisió s'ha convertit en un immens abocador de misèries, Sr.Monegal, no té més sentit apagar-la i deixar de perdre el temps? I el mateix amb els diaris, les notícies, les tertúlies i els debats parlamentaris. Tot és un gran show i jo sóc Truman. I al final t'agafen ganes de fer com ell, obrir la porta de la caverna i marxar deixant el respectable amb un pam de nas, o cridar allò de a la mierda!, en plan Fernán Gómez.
Però resulta que des que vaig deixar de comentar l'actualitat, he començat a parlar de la vida quotidiana, de geografia, d'astronomia i anècdotes biogràfiques i llavors ha esdevingut un segon dubte encara més paradoxal. Si no he escrit mai un diari, té sentit que ho comenci a fer als 35 anys i amb caràcter públic? Qualsevol resposta a aquest apriorisme em ruboritza i m'inquieta. En Quim i jo no som bloggers, existim, tenim nom i cognoms. I no som periodistes, ni escriptors, ni crítics, ni polítics, ni personatges públics. Quin és el sentit de tot plegat, doncs? Quina força ens mou? Atzar? Inèrcia? I si al capdavall es tracta del destí? I si les mans que ens dibuixen a nosaltres així ho haguessin decidit?

De rius i de cafès

2010-03-21T11:31:00.002+01:00

La geologia sempre m'ha semblat una disciplina que rere la seva aparent rigidesa científica s'hi amagava un potencial metafòric notable. A la facultat de ciències geològiques s'hi respira més poesia que en qualsevol de les facultats de lletres on, a priori, hi abunden autèntics especialistes en això de descriure la realitat donant unes quantes voltes. Aquesta és una percepció molt subjectiva i reconec que em fa una mica de riure, sobretot perquè jo de metàfores no hi entenc gaire. En qualsevol cas, aquelles col·leccions de roques i minerals tancades en vitrines i cobertes de pols, em transporten a un estat de quietisme serè i tranquil, a un deixar que el clima vagi modelant pausadament les nostres formes, a l'absència de la violència lligada a les passions. Les roques i els minerals són els estoics de la geografia. Les muntanyes, en canvi, m'evoquen a un escepticisme que només és possible des de les posicions elevades. Un escepticisme assossegat, que observa amb sornegueria però que no és arrogant. El dubte discret, que no s'expandeix, que no s'imposa. Després hi ha el mar. El mar és l'anhel, el viatge. El mar és l'amplitud, la realitat que, de tan vasta i dilatada, se t'escapa de les mans. I és aquella inquietud que a voltes és estimulant però que a voltes t'esquinça l'ànima perquè et fa somniar amb els ports on mai has estat i on mai estaràs i on probablement series més feliç. El mar són les naus que sempre se'n van amb les teves il·lusions i et deixen assegut al moll amb les potes suspeses i la mirada perduda. Però de tots els accidents geogràfics, els rius són probablement els que gaudeixen d'un major prestigi entre els literats, els poetes i algun que altre filòsof. Els rius són inici i final, el temps que flueix inexorable. Sí: els rius són el temps (amb majúscules) i m'atreviria a dir allà on es reflexa la contemporaneïtat. L'últim riu literari que he conegut ha estat el Danubi, de la mà de Claudi Magris. És un Danubi pretèrit, idealitzat, d'aigües netes al voltant del qual s'hi articulava una Europa que intentava ser però que la història implacable no va voler que continués sent. Una Europa tolerant, liberal -en el bon sentit del terme- laica, culta, lliure de fanatismes, de cafès literaris on s'aprenia a compartir i a relativitzar les pròpies certeses, i de balnearis on es podia descansar i deixar reposar les idees. El Danubi de Magris és una immensa nostàlgia insondable i trista. M'explica un company de Trieste que sovint es pot veure a Magris al cafè San Marco. Allà llegeix, escriu, juga als escacs i pren cafè. Penso amb el cafè San Marco i no puc deixar d'associar-lo amb el nostre cafè d'Ocata. Penso amb Magris i se m'apareix el senyor Luri. Magris i Luri formen part d'una mateixa idea d'Europa: una Europa que parla, que escolta i que no crida. Els nostres rius avui baixen tan plens de merda, tan contaminats d'estupidesa, de filies i fòbies, de patologies mentals diverses, que, en la seva superfície, ja quasi no hi queda espai on poder-se reflectir la llum de la saviesa.

Carl Sagan

2010-03-13T11:52:00.004+01:00

No recordo quin grup d’estrelles era, però n’hi ha un que quan el mires per primer cop en veus cinc, però si t’hi fixes bé n’hi ha set, o més. Quan feia colònies amb nens, els explicàvem una llegenda Samurai que deia que per preparar bé els arquers, calia entrenar-los i fer-los coneixedors de secrets ancestrals. Després de l’entrenament, se’ls feia la prova definitiva. Havien de mirar aquell grup d’estrelles i fixar-s’hi bé. Els arquers han de tenir molt bona vista, els nens ho saben. Si els aspirants a arquers no encertaven el número d’estrelles d’aquella constel.lació, el mestre els degollava en silenci. Si l'encertaven, esdevenien guerrers d’èl.lit. Suposo que algú se la devia inventar, aquesta història. Hi he pensat moltes vegades i presenta buits del tot inversemblants. Perquè no els feien la prova de les estrelles abans d’entrenar-los i explicar-los tots els secrets de l’art de la guerra? S’haguessin estalviat el drama d’haver de degollar alumnes entregats, tot i que miops. Però mai cap nen m’ho va preguntar, això. Es limitaven a obrir els ulls i deixar-se endur per una avidesa de mite tan ancestral com el cel infinit.

Quan era petit volia ser astrònom. Em semblava la vocació més fascinant de totes. M’empassava la sèrie Cosmos de Carl Sagan com si fos una espècie de llibre sagrat. La biblioteca de l'Escola Itaca tenia tots els capítols en VHS. Uns anys més tard, vaig saber que Carl Sagan va impulsar el projecte SETI de recerca de vida extraterrestre intel.ligent que tanta literatura ha generat. I sabeu què? Va convèncer la NASA perquè incorporés la placa d’or PIONER 10 a la missió que havia d’explorar els planetes gegants, Júpiter i Saturn. La placa contenia dibuixos d’un home i una dona i esquemes de la nostra posició a l’univers, una espècie de missatge simbòlic que pretenia informar de la presència de vida intel.ligent a la Terra a una possible civilització que en un futur llunyà la interceptés. És com si un nàufrag enviés un missatge en una ampolla interestelar. Si no fos tan poètic, seria absurd. Un disc d’or que parla de nosaltres perdut per l’univers, eternament a la deriva. No em negareu que s'ha de tenir una naturalesa molt quixotesca per a arribar a tenir una idea com aquesta? El més curiós és que recentment han rebut la darrera senyal emesa per la sonda, aproximadament a uns 12.000 milions de quilòmetres de la Terra. He llegit a internet que es dirigeix cap a l’estrella Aldebaran, a la constel.lació de Taure, on es preveu que arribi d’aquí a 1.690.000 anys. Seguirem informant...

Gàbies

2010-03-03T20:14:00.006+01:00

De vegades, assegut al balancí, mentre es gronxava amb parsimònia, li feia companyia amb la mirada. La llum que es filtrava entre les cortines de ganxet dotava el seu plomatge d'una coloració groguenca un xic esblaimada, com metal·litzada. El canari de l'àvia. I com que sempre havia estat de l'opinió que no era possible singularitzar un ésser viu si abans no se li posava un nom, no es va conformar en anomenar-lo simplement canari i el va batejar: Plató, el canari de l'àvia. El perquè un nen de dotze anys decideix que el canari de la seva àvia es dirà Plató i no Butragueño -que era el personatge més famós d'aquella època- és difícil de justificar. Podria dir que veia ombres passejant-se dins la seva gàbia i quedaria bastant metafòric, però seria faltar a la veritat. El més probable és que el nom se li hagués quedat gravat a la ment per algun llibre de la biblioteca dels pares i que li hagués atret la seva sonoritat. Plató, el canari de l'àvia, es menjava els pinyons que li posaven entre els barrots amb un agafanàs. I una conquilla de sèpia, que sempre havia pensat que era per esmolar-se el bec, per refilar millor, però que no deuria ser aquesta la seva funció perquè, per molta conquilla que li posés, Plató, el canari de l'àvia, feia dies que havia deixat de refilar. I com que els dies passaven i s'anava impacientant, allà, gronxant-se al balancí, va decidir obrir-li la porta i li va dir: Au, no vols refilar? Doncs marxa! I Plató tragué la poteta i després el bec, i mogué el caparró circularment, segurament per assegurar-se que en aquell món nou, en aquelles noves possibilitats que se li obrien de sobte, cap altre objecte vivent pogués qüestionar la seva integritat. I el nen que l'animava, vinga, ets lliure, vola i refila! Plató semblava indecís. I finalment tornà a les profunditats de la gàbia, un xic avergonyit, tot sigui dit, i es remullà les potes a una piscina que l'àvia li havia fet amb un tros d'ampolla de Font Vella. Però la gàbia no es tancà mai més. I és així com els dies passaren i, de sobte, un diumenge de rams, Plató refilà de nou. I com refilà! Tan intenses eren les vibracions que provocava que semblava que les encluses i els martells de tots aquells que se'l miraven s'havien de trencar d'un moment a altre. Plató, el canari de l'àvia, refila que refila i l'avi emprenyat, que no pensa callar mai aquest collons de canari? I certament, només deixà de refilar en el precís moment en què deixà de respirar. Plató fou feliç refilant dins la gàbia, sempre amb la porta oberta. I com ell, milions de canaris engabiats hauran tingut la mateixa sort. Però, en canvi, n'hi ha molts que viuen en gàbies ben tancades, o en gàbies que alguns volen fer creure al món que estan obertes. Si aquell nen de dotze anys que es gronxava rítmicament en el balancí no hagués pres la decisió de deixar la porta de la gàbia oberta, Plató, el canari de l'àvia, no hauria refilat mai més i, potser, fins i tot, hauria deixat de menjar, un dia sí, un dia també, fins arribar al final.

Escoles

2010-02-27T09:54:00.011+01:00

Fa uns mesos, al parc de la Biblioteca de Borrell, vaig tenir la següent conversa amb una nena que jugava a la sorra amb el seu germà.

-Us fa res que agafi una pala? -vaig demanar.
-No, el teu fill es pot quedar a jugar amb nosaltres, però amb una condició. Volem saber com es diu.
-Bernat! -vaig dir.
-Últimament tothom es diu Bernat -em va respondre amb un somriure irònic.
-Ah, sí?
-Sí, a la meva classe hi ha un Bernat, un nen que ve cada dia al parc també es diu Bernat.. molts Bernats!
El seu germà va fer un gest de desacord quan en Bernat li va agafar un motllo de plàstic en forma de petxina i ella s'hi va dirigir de seguida per corregir-lo.
-Quina llengua parles? -li vaig preguntar encuriosit.
-Urdu!
-A casa parleu Urdu?
-No, és una mica més complicat -em va puntualitzar amb un català excel.lent.
-I doncs?
-La meva mare parla Hindi, que no és ben bé el mateix i el meu pare Urdu. Però el meu pare molt sovint ens parla en Castellà.. i en Anglès!
-Ah, sí? I com és?
-No sé, ho fa.. Suposo que perquè quan anem al cole poguem entendre els altres nens.
-O sigui que parles 5 llengües?
-No ho sé. No les he comptat. El meu germà és petit i de moment només entén l'Hindi i l'Urdu, pobre.. per això no diu res! -el nen mut va obrir els ulls i ens va mirar com si intuís que parlàvem d'ell.
-I quants sou, a casa?
-El meu germà, jo, els meus pares i un tiet que acaba d'arribar.
-Només téns un germà, doncs?
-No, tenia una germana que va néixer l'any 2000 a Pakistan, però va morir poc després. I és clar, no la vaig conèixer.. -va fer una pausa i va afegir com si res- al Pakistan de vegades els nens es moren poc després de néixer, aquí no passa tant..
Em va explicar a quina escola anava i a quina botiga havia de comprar un kit de joguines de plàstic per a en Bernat per només 2,50€.
Mentre l'escoltava, em vaig demanar si era capaç de trobar en algun remot racó de l'ànima algun perjudici perquè el meu fill compartís la seva educació amb una nena com aquella. I no en vaig trobar cap. És clar que això resulta molt fàcil quan un és un pijo-progre barceloní addicte al Bicing i educat en una escola del CEPEC. No té cap mèrit, en sóc conscient.. i no m'agradaria pontificar..
El cas és que ahir vaig assistir a un enterrament on els 4 fills de la difunta es van dirigir als presents per agrair emocionats a la seva mare els valors que els havia transmès. No puc imaginar una herència millor que aquesta, certament. És per això que estic convençut que aquest patrimoni no es pot començar a construïr sobre la contradicció moral de voler evitar que els teus fills es barregin amb els altres nens del barri. Per aquest motiu, entre d'altres, en Bernat anirà a l'Escola Pública.
Últimament tinc la sensació que molts pares preocupats per l'educació dels seus fills, a l'empar de les escoles concertades, amaguen aquesta mena de perjudicis inconfessables sota l'estora d'eufemismes inconsistents. Penso que si trobéssim la manera de fer-hi front intel.lectualment, establiríem les bases d'un món -com deia la cançó de La Cabra Mecánica i María Jiménez- más amable, más humano y menos raro. La realitat és una altra, però, i el món em sembla un lloc cada dia més esquerp, més inhumà i més estrany.
L'altre dia, en una conversa, en Quim ens va explicar que les dues millors alumnes que tenia eren magribines. Encara que aquesta afirmació fos corroborada pel 90% del professorat, la majoria de pares no canviarien d'opinió. D'això se'n diu tenir prejudicis.
Una vegada, en un debat a primer de BUP, una companya em va acusar de viure "al món de Heidi". Aquesta mena de crítica sempre m'ha molestat especialment, perquè no es pot rebatre i perquè en el fons és fruit d'una covardia moral molt poc dissimulada. El cert és que era una adolescent de tornada de tot que defensava la pena de mort amb només 15 anys amb una alegria dialèctica que feia venir basques. Els déus van voler que no passés de curs i pocs mesos després abandonés els estudis definitivament. No crec que la presència a classe de políglotes paquistanesos m'hagués fet més mal que l'estupidesa nacional omnipresent i recalcitrant amb què no acabem de fer net.

L' Eichmann de Vic

2010-02-18T23:27:00.003+01:00

Penso que si una cosa ha deixat al descobert la universalització -alguns en diuen democratització- de la informació és que el concepte humanitat s' ha fet més vaporós que mai. Avui és quasi una temeritat buscar una definició d'home que superi els límits estrictament biològics. L'home és un homo sapiens sapiens, voler anar més enllà és arriscar-se a caure en l'abisme de la inintel·ligibilitat. I és així com allò que hauria d'unir a tota la humanitat sota un mateix paraigües conceptual, ha deixat pas a nominalismes més particulars i més evidents que només uneixen a uns quants. La humanitat, ara més que mai, ha quedat disgregada en infinits grupuscles nominals.
Hannah Arendt es quedà amb la boca oberta quan el tinent coronel de les SS Adolf Eichmann intentà justificar els seus crims no només situant-se com un simple executor –mancat de voluntat pròpia- d’ordres superiors sinó també a través de Kant –de qui es considerava admirador-. Quan Kant plantejà aquell imperatiu categòric de considerar a l'home com un fi en si mateix -això és: que no es pot convertir en mitjà de cap altre fi-, ni se li passà pel cap la possibilitat que la seva filosofia es pogués arribar a exaltar en un tribunal de Jerusalem. Però si reduïm la realitat circumdant al binomi mitjans-fins i considerem que l'home és el fi últim de totes les coses, aleshores totes aquestes coses són, i només són, en tant que mitjans per assolir aquest fi –allà on el recorregut del binomi s'acaba-. Situar els sers racionals al centre de tot, sobretot quan aquests estan marcats per una visió utilitarista del món, comporta certs perills. Potser algú decideix arrencar una alzina esquifida perquè considera que no és un mitjà útil. Es pot trobar aleshores amb un post escrit per una vaca emprenyada. Poca cosa més. Però què passa quan aquest mateix impuls moral s'escola fins a l'esfera política, sobretot si, com he dit al principi, el concepte d’humanitat deixa de ser un genèric poc clar per dispersar-se en milers d'especificitats més, diguem-ne, visibles? Suposo que si a Eichmann li haguessin preguntat què és, segons ell, la humanitat, així, en general, hagués posat la mateixa cara de perplexitat que posaríem avui tots nosaltres. Suposo que, en canvi, no li hagués costat gens definir el que és la raça ària. Si es reformulés el principi kantià quedaria una cosa així: la raça ària és un fi en si mateix. Escric això i se'm posa la pell de gallina. El mateix impuls moral d’Eichmann el trobem avui a Vic. Només es tracta de canviar raça ària per blanquet de missa de diumenge i de família tradicional i catòlica, i ja tenim un altre fi en si mateix. Fa poc, l' Eichmann de Vic qualificà els immigrants il·legals –quan algú parla de immigració il·legal en realitat amb el que està pensant és amb la immigració en general- d'éssers inútils per la societat (evidentment es referia a una societat formada exclusivament pel seu fi en si mateix). La mateixa dialèctica de mitjans-fins. Si els mitjans -els immigrants- no són útils, se'ls ha d'aixafar talment com faríem amb una petita alzina torta i guerxa, o com feren els de la creu gamada amb els jueus. Aquest vigatà repugnant ens mostra impunement un analfabetisme quasi pornogràfic cada cop que obre la boca i expulsa tota la podridura que porta a dins. Però això no és el més trist. El més penós és observar l'espectacle que ofereixen una gran part dels ciutadans xipollejant amb delectació entre els vòmits que el tarat moral escampa des del consistori municipal.

El Motí de la Bounty

2010-02-14T21:57:00.010+01:00

Tenia un professor de Desenvolupament embrionari que sempre deia que el dia més important de la nostra vida no era el del naixement, ni el del nostre casament o paternitat, sinó el dia de la nostra gastrulació. Jo vaig gastrular amb èxit tal dia com avui de fa 36 anys. La veritat és que no celebro habitualment aquesta data, i encara menys tenint en compte l'onomàstica del dia. Però aquest matí he recordat aquesta anècdota passejant pel Mercat de Sant Antoni.

Fa uns quants anys, quan vivia al Raval, els diumenges sovintejava les paradetes de llibres amb El País sota el braç. Feia una volta i a continuació me n'anava a esmorzar a a La Bodega del carrer Príncep de Viana. Un dia vaig trobar un exemplar de El Motín de la Bounty entre les piles polsegoses de Bestsellers i el vaig agafar. No sé per quin motiu ho vaig fer, però aquell gest completament atzarós va possibilitar una anècdota que em va deixar clavat davant del llibreter com un personatge de Paul Auster. Potser va ser el record inconscient de Charles Laughton o Marlon Brando el que em va empènyer, o tal vegada va ser la veu silenciosa del destí. Mentre el fullejava, vaig sentir la veu del llibreter que em deia, si te'l quedes, te'l deixo per 6 euros. Jo vaig respondre, no, només el fullejava... Llavors vaig aixecar la vista i vaig pensar que 6 euros tampoc no era una quantitat tan elevada com per no correspondre la seva proposta, i vaig decidir quedar-me'l. Abans de pagar, vaig voler llegir la primera frase de la novel.la i a la primera pàgina vaig llegir un nom i una data escrit a llapis i -com deia Woody Allen a Misterioso Asesinato en Manhattan- l'adrenalina va començar a xorreja-me per les orelles. Què passa?, em va preguntar el llibreter. No res, no s'ho creuria, li vaig dir.

Jordi, 15 de novembre de 1974. Aquest era el text escrit a llapis a la primera pàgina. El meu nom i la meva data de naixement. No crec que hi hagi a Barcelona (o al món) cap altre llibre amb aquest escrit, pel que la probabilitat matemàtica que hagi anat a parar a les meves mans és tan ínfima que si no fos perquè la superstició em posa nerviós, creuria que va ser el destí el que va posar el llibre a les meves mans aquell matí. La veritat és que encara no he trobat el moment per llegir-lo. Potser quan ho faci descobreixo el sentit darrer de tanta coincidència. Potser m'hauria d'embarcar, o potser estic cridat a rebel.lar-me contra l'autoritat, qui sap. O potser només li havia d'explicar aquesta anècdota un dia com avui, 36è aniversari de la meva gastrulació, a una vaca sorda.

What's up, Doc?

2010-02-09T21:49:00.015+01:00

Hi ha històries que ens acompanyen de fa tant que se'ns fa difícil saber-ne l'origen, recordar quan les vam sentir per primera vegada. Devia tenir 12 o 13 anys quan vaig veure ¿Qué me pasa, Doctor? per primer cop. Algú em va explicar, aquell dia o potser més endavant, que la meva mare va haver d'abandonar la sala on es projectava la pel.lícula quan estava embarassada de mi perquè es pixava -literalment- de riure. Vaig estar a punt de provocar un part prematur per culpa de Barbra Straisand, Ryan O'Neal i un guió brillant. El destí, però, sempre tan convencional, em tenia reservat un quiròfan de la Clínica del Pilar. M'encantaria haver nascut als lavabos del Novedades, no me n'amago. Però suposo que això hagués estat més propi de la ficció que de la Barcelona tardofranquista. Crec que aquestes són la mena de coses que forgen el caràcter. En aquella ocasió, fa més de 20 anys, vaig riure de manera desfermada, igual que les 20 o 30 vegades que la vaig tornar a veure després. Una força ancestral i telúrica premia la meva bufeta com un globus d'aigua. Encara avui em passa. "A mi tampoco me gusta que me toquen mis rocas igneas", "Estamos probando una nueva teoría de Howard, se llama la reverberación vocal bajo presión", "Oh, Dios mío.. mi servilleta", "Doctor, tenemos que poner fin a estos encuentros", "Señor gángster, no dispare, que la pólvora me da tos", "Howaaaard, Howard Baanisteeeer!" o "Le gustaría tragarse los dientes de un puñetazo?". Si algú pronuncia qualsevol d'aquestes frases, igual que amb l'escorpí de Woody Allen, a mi m'agafa un atac de riure. Crec que si en l'ocàs dantesc d'una batalla -Billy Wilder no ho vulgui-, envoltat només de sang i dolor, sentís algú pronunciant-les, també esclafiria a riure. I si algun dia aquesta pel.lícula deixa de de fer-me gràcia, no dubteu que continuaré rient com si res, per inèrcia, perquè em donarà la gana i perquè sóc escorpí, de carcajada en carcajada fins la fi dels temps. Deu ser per aquest motiu i d'altres similars que per molt que m'hi esforci no seré mai un bon hamletià. Si em concentro massa, m'agafa el riure. "El mundo es mucho más interesante con usted dentro, Clarice", li va dir Aníbal Lecter a l'agent en pràctiques. Això mateix penso jo del cinema quan veig badallar les oliveres de Kiarostami.

Quan estàvem de 7 mesos, a Estocolm, vam buscar refugi a un cinema del centre. Pobres suecs, érem a l'agost i semblava el pitjor dels novembres. Voltats d'una audiència pintoresca, vam gaudir bocabadats (més jo que la Marta, no cal dir-ho) del millor Batman de la història, The Dark Kinght. En Bernat, pobret, no va parar de moure's en tota l'estona. Com si el Jócker l'estigués amenaçant directament a ell, movia totes les extremitats i feia tombarelles com un animal en guàrdia. Ara ho entenc tot. Potser hauríem d'haver triat una bona comèdia... És clar que d'aquestes ja no se'n fan.

P.S. Per escriure aquest article m'he hagut de documentar. He trucat als meus pares i els he demanat a quin cinema van veure ¿Qué me pasa, Doctor? La meva mare m'ha contestat que com pretenia que se'n recordés. Li he demanat que li demanés al meu pare i he sentit una veu llunyana que deia "al Novedades!!!" La meva mare ha exclamat: Què asquerós, fa 3 dies que va sense ulleres perquè no recorda on les ha deixades i en canvi recorda on va veure ¿Qué me pasa, Doctor? fa més de 35 anys! ...Ara ja sé d'on ve això de la memoria d'elefant, a banda de la cinefília...

Diumenge 19:04

2010-02-08T20:05:00.003+01:00

- Jordi, sóc jo. Ja és aquí!
- Qui?
- Qui vols que sigui? la vaca.
- No sabia que havia marxat.
- Des del dimecres que no li veia les banyes. Últimament no te'n preocupes gaire...
- Ja és prou grandeta, no creus? A més ja ho fa això de desaparèixer uns dies i després tornar amb idees estrambòtiques al cap...
- Sí, però aquesta vegada era diferent. Hi havia allò... allò de l'espia.
- Ha anat a buscar a l'espia? Ja t'ho vaig dir que ho faria...
- Sí, sí... i l'ha trobat!
- A qui ha trobat? A l'espia? I com ho sap que és l'espia, li ha preguntat o és que portava un cartell penjat del coll amb les sigles U.Q.V Security?
- Deixa't estar de sarcasmes, coi, ja n'he tingut prou aquesta setmana amb el Jose...
- Per què t'enfades amb el Jose? Jo crec que va de bona fe, ja ho va dir en Damien quan li va obrir la fitxa... ja et va passar amb el Brian, te'n recordes? I a la Clídice li vas etzibar allò de les humanitats... estàs una mica susceptible... potser hauries de deixar de fer comentaris durant un temps, fins que... bé, ja m'entens...
- No m'ho havia plantejat... tinc reaccions de marrec que li roben la pilota... ja semblo un d'aquells literats transcendents que fan cara d'emprenyats... potser parlo massa de mi mateix, vol dir això que sóc un narcisista? Sempre he pensat que escriure em servia per ordenar certes idees que anava picotejant d'aquí i d'allà... ep, que jo d'original no tinc res, que tot està dit i tot està escrit, que les meves reflexions, si és que se'n poden dir reflexions, són una tela bigarrada feta de retalls agafats d'aquells que veritablement escriuen de forma docta i generosa...
- Bé, tampoc et fustiguis massa tu ara...
- Li diré a la vaca que m'acompanyi a veure el meu amic, el pastor pagà, que sempre m'ajuda a desmitificar les coses... mira, potser en parlo una mica les pròximes setmanes...
- Qui és aquest pastor?
- Un que viu a les muntanyes i que guarda remats...
- Aquell portuguès?
- Sí, el mateix. Quan porto molt de temps aquí, a la polis, la motxilla se'm fa carregosa de tant buscar els significats ocults de les coses...
- Ja...
- I com que no ho aconsegueixo perquè... no ens enganyem, un té les seves limitacions... em poso de mala llet i...
- I el pastor t'explica els significats...
- No, no, el meu pastor no ho faria mai això... ell no hi creu amb els significats ocults, creu que tot plegat és assumpte dels homes que sempre busquen tres peus al gat encara que sàpiguen que els gats no tenen peus sinó que tenen potes, quatre per ser més exactes.
- Coses del zoon politikon, no?
- Sí, el pastor sempre diu que busquem respostes a preguntes que formulem per vanitat. A veure qui la diu més grossa...
- I penses què té raó?
- No sé si és el que diu o com ho diu, amb aquest accent portuguès tan dolç, però el cert és que a mi m'ajuda a descarregar-me la motxilla, i aleshores em sento gràcil com una papallona i començo a veure les formigues...
- Ah sí, les teves famoses formigues...
- Sí, sí, quan fa temps que no veig les formigues em començo a preocupar... aquella cançó d'en Serrat son aqueeeeeeellas pequeñas cosas.....
- Em penso que en Serrat no pensava precisament en les formigues, però bé... tu no m'estaves explicant això de la vaca i l'espia?
- Ah sí, com et deia, es veu que l'altre dia, quan ja volia donar per fracassada la seva cerca va veure un home llegint una revista. Estava assegut a un banc del carrer Campoamor. L'home portava una gavardina marró, d'aquelles amb el coll aixecat. Quan va marxar, es va deixar la revista sobre el banc. Era una revista de llenceria femenina. La vaca va sospitar de seguida d'en Boris. Ah, va dir, aquest és el meu Boris. Quin home pot estar llegint una revista de llenceria femenina fora de la intimitat del lavabo si no és que la vol utilitzar per amagar-se d'algú? I així és com el va seguir fins a la plaça Eivissa....Aleshores en Borís entrà al bar Quimet i la vaca decidí esperar-lo fora tot prenent un gelat de llet merengada de la Jijonenca. Al cap d'una estona, en Boris en sortí acompanyat d'una dona. I quan la vaca es disposava a seguir-los, va veure com algú de dins del bar corria i s'amagava als lavabos. Així que va entrar al bar i es trobà amb una carpeta groga sobre una taula. Va obrir la carpeta i allà hi havia un full amb uns gargots...
- I què, i què, què hi havia escrit al full?
- Noms...
- Noms? Quins noms?
- Hi havia el nom de Margarito encerclat i al costat un telèfon subratllat.
- El Margarito és el Damien?
- No, no, espera. No només hi havia el nom de Margarito. També hi havia altres noms, el de Gregorio Luri amb un interrogant, el de la Clídice... i molts altres que a la vaca ni li sonaven...
- Podrien ser possibles fitxes?
- Suposo que sí... però el més sorprenent és que darrera d'aquest full n'hi havia un altre. Era un full mecanografiat, semblava un article, i firmat! amb nom i cognoms!
- I quin nom hi havia escrit?
- Espera, espera... La vaca va sentir com la porta del lavabo s'obria i es va amagar darrere i aleshores el va veure com sortia tot mirant a un costat i a l'altre...
- De debò? Va veure en Damien?
- Sí, el va veure i va entendre-ho tot. El nom del full mecanografiat i...
- Però, em diràs el nom o què?
- És clar, vine a casa i te'l dic. Diga'm paranoic però no sé si tenim els telèfons punxats... hi ha una cosa que et sorprendrà...
- No entenc una cosa... I què va fer la vaca? no el va aturar? no li va dir que ja l'havia atrapat?
- No, no, la vaca és curiosa però discreta i educada. M'ha dit que l'únic que li interessava era saber qui era, que ara ja ho sap i que no el molestarà més...
- Menys mal, ja m'estava cansant el tema...
- A mi també, sincerament...
- De totes maneres, que la vaca es pensi que aquell que va sortir del lavabo és el Damien no vol dir que ho sigui, sempre li quedarà el dubte...
- Potser sí, però tot encaixa... jo crec que l'ha encertat...
...

Dimarts 20:07

2010-02-04T20:56:00.006+01:00

- Ei, Jordi, t'agafo en mal moment?
- Tranquil, estava llegint l'Avui.
- Ara llegeixes l'Avui? Pensava que eres un incondicional d' El País
- Li he agafat una mica d'aversió d'ençà d'aquella editorial infecte sobre el Ché. Te'n recordes?Aquella en què equiparaven el Ché amb poc menys que un terrorista d'Al Qaeda.
- Ah sí, recordo que els vas enviar una d'aquestes cartes que tant t'agrada escriure...
- Exacte
- I t'has passat a l'Avui? D'això se'n diu fer una virolla ideològica.
- No t'esveris tu, l'he agafat del bar, a veure què tal...
- I què tal?
- Home, ara ja es pot agafar sense haver de patir massa per si t'empastifes els dits. L'Avui necessitava una lavativa urgent, tu ja m'entens... hi havia un embús a la secció de cultura i espectacles que ho empudegava tot.
- Ets una mica llepafils, les referències negatives són tant o més necessàries que les positives i...
- Escolta, no m'hauràs trucat per parlar de...
- No t'enfadis, espera...
- Ja n'hem parlat moltes vegades i ja saps què en penso. Hi ha coses que és millor no llegir i molt menys de parlar-ne.
- No, si de qui et volia parlar és de la vaca. Em té molt preocupat últimament. Es passeja amunt i avall amb el cap cot, parla sola i està molt moixa. Potser està embarassada...
- Tu només veus dones embarassades. Tens els sentiments massa a flor de pell... el que et deia, t'estàs convertint en un zoon sentimentalon.
- De debò, estic amoïnat. Potser l'hauríem de portar a un psicòleg...
- Deixa't estar de psicòlegs. El que li passa a la vaca té a veure amb tot això dels blocs.
- Ah sí? No m'estranya, jo també em sentiria incòmode si en una festa de disfresses fos l'únic que no portés màscara...
- La vaca no se sent incòmode. És massa orgullosa per sentir-se incòmode. El que li passa a la vaca és que la curiositat no la deixa viure.
- La curiositat? No em diràs que el seu estat melancòlic té a veure amb l'espia...
- Em sembla evident
- Collons amb el coi de vaca! Que se'l tregui del cap!
- Ja li he dit que el deixés tranquil, que l'espia tenia un pla i encara molta feina per fer, que només faltaria que ara s'hagués de preocupar per una vaca tafanera. No sé què li ha agafat, però ja la coneixes, quan se li fica una cosa entre banya i banya...
- Saps què penso? Que si l'espia només li provoqués indiferència no estaria tan neguitosa per saber qui s'amaga rere la gavardina.
- Jo també ho penso... Quim, t'he de deixar que en Bernat s'ha ficat dins la rentadora
- Ok... Jordi!
- Sí?
- Creus que l'anirà a buscar?
- A qui? A l'espia? No en tinc cap dubte... i l'acabarà trobant, ja ho veuràs...
- Ja m'ho pensava que em diries això... I què creus que hem de fer quan ens ho digui?
- No ho sé. Ja en parlarem... Bernat! Treu-te la pastilla de sabó de la boca!
- Et deixo, una abraçada.

Adéu a l'últim Bartleby

2010-02-01T22:03:00.004+01:00

Mentre escric aquestes línies Bartleby resta palplantat al costat de la llibreria. Un que no estigués acostumat al seu quietisme marmori, a la seva mirada perduda, podria pensar que es tracta d'una estàtua kitsch comprada en un basar xinès. I no obstant això Bartleby respira i les seves funcions vitals es mantenen en una sonsònia orgànica que sembla que no tingui fi. I ara està aquí dret, però potser més tard me'l trobaré mirant fixament el pom de la porta del lavabo. Es passeja amb parsimònia per la meva vida des que la seva ombra decidí perllongar-se més enllà de les pàgines del llibre de Melville. Ja m'he acostumat a veure la seva figura enigmàtica escarxofada al sofà, de la mateixa manera que m'he acostumat a obrir l'armari i trobar-me a Hamlet embolicat entre els llençols. Llegir bé significa prendre mal perquè la majoria de les coses, sobretot les coses importants -aquelles que van acompanyades de dolor- ja fa temps que estan impreses. Cadascú té els seus greuges literaris particulars gravats a la pell. Aquest Bartleby, que continua sense moure's i que ara mira com una mosca zumzeja, és una immensa cicatriu que em recorre l'espinada. Però de qui realment volia parlar no és de Bartleby sinó de Salinger. Si barrejo un personatge amb l'altre és per culpa de Vila-Matas que els ha fet ja indissociables. Els dos són els apologetes del no, del deixar-ho córrer, del preferiria no fer-ho. Aquesta lucidesa del no pot suposar un impuls tan intens i atractiu que sovint jo mateix m'he trobat fent la carmanyola per agafar el primer tren en direcció a alguna cova oculta a les altes muntanyes, però, quan ja hi he posat els llibrets de llom, la mandarina i el rosegó de pa, m'adono que l'olla és al foc i que va fent xup-xup, i, en comptes de fugir, hi acabo llançant la pilota i un parell de naps. Sempre tinc alguna cosa més urgent a fer quan arriba la possibilitat de la renúncia. Quan Bartleby decidí apartar-se, deixar de comunicar-se, continuà respirant, però es convertí automàticament en un fantasma. No és això mateix el que li passà a Salinger? Som en la mesura que hi ha una realitat que compartim amb tots aquells que ens envolten. Si renunciem a aquesta realitat compartida, renunciem a ser. No crec que la renúncia de Salinger a publicar tingués res a veure amb la modèstia i sí en canvi a aquest no voler compartir l'única realitat que un escriptor pot arribar a compartir amb tots nosaltres: la seva obra. La setmana passada morí un home vell que casualment es deia igual que aquell que escrigué una de les novel·les més fascinants que mai s'hagin escrit. Alguns insinuen que es tracta de la mateixa persona, però Salinger ja va morir fa molt de temps, morí en el moment en què va decidir emular a Bartleby retirant-se definitivament al regne de la renúncia.

Camps de sègol

2010-01-29T22:17:00.003+01:00

En la meva llunyana adolescència, solia seguir l'estel que deixaven els astres del meu imaginari personal i intransferible. Sense rumb i a la deriva, seguia les passes d'escriptors, periodistes i directors de cinema des del desconcert intel·lectual propi de l'edat, perdut per les pastures del meu món com una vaca sense esquella.

Hi ha moltes maneres d'aproximar-se a una obra d'art. El cas és que una tarda ociosa, jeia damunt del meu llit de quadres vermells fullejant un Fotogramas quan vaig trobar una entrevista a Winona Ryder. En aquell temps, molts anys abans de les canes, el declivi artístic i la cleptomania, Winona Ryder era la musa de la generació X. Mai no vaig arribar a saber si jo pertanyia a la generació Reality Bites, però el cas és que aquella tarda jo era un més dels que besava el terra que ella trepitjava. En aquell temps, fins i tot Jonny Depp encara duia tatuat al braç allò de Winona Forever.

Entre la retòrica habitual de les estrelles de cine, l'actriu deia coses com que el món s'hauria d'aturar cada cop que un nen pateix. En un moment determinat, parlava de El vigilant al camp de sègol i deia que era el seu llibre de capçalera i el que més l'havia marcat.

Vaig agafar un bitllet de 5.000 pessetes -per si de cas es tractava d'una trilogia volumètrica- i vaig sortir corrent en direcció a la llibreria més propera. Aquella matinada em vaig acabar la novel·la per primera vegada. Uns mesos més tard la vaig tornar a llegir de forma més pausada, i al cap d'uns anys, quan feia Anglès com a lliure elecció a l'EIM, vaig haver de fer un treball sobre un personatge literari i sense pensar-m'ho vaig triar Holden Caufield. La vaig tornar a llegir, aquest cop en anglès: The catcher in the Rye.

Deia en Quim fa uns dies, a propòsit d'Eric Rohmer, que era una d'aquelles persones que et sorprèn que sigui viva. A mi ahir em va passar el mateix amb J.D.Salinger.

Expliquen els cronistes del copy/paste que, aclaparat per l'èxit de El vigilant al camp de sègol, Salinger es va retirar de la vida pública i va dedicar el seu temps a escrits que mai no van ser publicats. No se m'acut millor homenatge per part de l'autor a l'adolescent que somiava en vetllar la innocència dels infants que juguen en un camp de sègol a la vora del penya-segat. Després d'una metàfora com aquesta, què més es pot escriure?

Un dia ja vaig dir que si haguéssim de posar imatges al personatge de Salinger, podríem fer servir les que va crear Truffaut per a Els 400 cops sense por a equivocar-nos gaire. De fet, Antoine Doinel encarna el mateix personatge tràgic que Holden Caufield, l'adolescent decebut amb el món dels adults perdut per la gran ciutat sense rumb i a la deriva com una vaca sense esquella.

Un apunt sobre els blocs

2010-01-23T15:59:00.002+01:00

No fa gaires dies vaig escriure un post on em preguntava quin era l'espai que ens quedava als ciutadans per actuar com a tals, entenent com a activitat ciutadana tot allò que es troba al marge de les necessitats purament biològiques, allò que ens permet ser veritablement humans, que ens separa clarament de la resta d'animals, això és la capacitat de ser lliures. Si l'home és un animal polític (zoon politkon), necessita un espai vital -la polis- sense la qual deixa de ser polític per convertir-se en un animal a seques. Si la polis és allà per on Sócrates es passeja, sembla evident que l'espai públic, tal com l'hem entès tradicionalment, ha canviat de fisonomia. Si avui volguéssim trobar-nos amb Sócrates, l'últim lloc on el buscaríem seria en una plaça o en un cafè, espais ocupats actualment per animals que ensenyen impúdicament el mostrari d'unes noves necessitats (aquesta última afirmació és fruit de l'experimentació personal, d'uns quants anys de posar l'orella allà on – per discreció- no l'hauria d'haver posat). De la mateixa manera que avui en dia quan el senyor Ramon vol fotre un clau li és més fàcil regirar per internet que sortir al carrer, potser nosaltres fem el mateix per trobar els Sócrates que facin trontollar les nostres certeses. Vol dir això que davant la despersonalització -lligada a la gentada- de l'espai públic tradicional i a la manca de temps per buscar pels carrers – qui es pot permetre el luxe de tenir esclaus?-, internet es converteix en l'últim refugi dels que considerem que el nostre zoon politikon està castrat? Podria ser aquesta la funció oculta dels blocs i el motiu pel qual n'hi hagi tants? No m'atreviria a afirmar-ho rotundament, sobretot després d'un cert temps donant voltes per la blocosfera.
No sé si sabeu que la vaca sorda va néixer fa més d'un any. El seu naixement va ser un accident més que no pas un projecte planificat. Fins aleshores la meva experiència amb els blocs havia estat nul·la. Tot va començar a partir d'un combat dialèctic avorridíssim que vaig tenir amb el nostre estimat Salvador Sostres. Bé, anomenar-ho combat dialèctic seria donar-li més importància de la que va tenir. En realitat jo exposava i ell agafava estúpidament les tisores per retallar allò que li anava bé pel seu discurs manicomial. Aquella trista experiència no només em va servir per constatar la supina estupidesa del personatge en qüestió sinó, també, per veure els blocs com a possibles espais polítics. El problema va ser quan, a la blocosfera, em vaig trobar amb la mateixa gentada despersonalitzadora que havia ocupat l'espai públic, però amb un agreujant afegit: la potencial notorietat del blocaire convertia aquest espai en una mena de fira de les vanitats ridícula i descoratjadora. Potser la causa fou una cerca inicial equivocada. Començar a buscar de forma radial a partir del gran talibà probablement fou un error, però el cert és que només vaig ser capaç de trobar personatges que, des de l'atalaia mental que s'havien construït a partir de les runes de la seva adolescència amarga i amb un absolut autoconvenciment de la seva inqüestionable superioritat moral i intel·lectual, llançaven anatemes a qualsevol que posés en dubte els seus dogmes. La quantitat de neoliberals amb barretina o montera, tots marcats pel mateix patró, bufats fins a l'extenuació, amb mimetismes lingüístics, morals i ideològics que, com si fossin virus, s'escampaven de bloc en bloc, era esfereïdora. Alguna vegada intentava posar una mica la poteta però de seguida et saltaven a la jugular i et qualificaven de bonista -terme molt de moda- o de ressentit social. Les confrontacions ideològiques són estimulants però els dogmatismes m'avorreixen i em deprimeixen. La meva intel·ligència és molt limitada però suficient per saber distingir els focs d'artifici, i us asseguro que a la blocosfera de focs d'artifici n'està ple. No sé si aquesta profusió de blocs es deu a una incomunicació subjacent d'aquesta societat accelerada, si és una via per recuperar aquell aspecte de la nostra condició humana que havíem perdut, si tant de bloc, tanta xerrameca estèril serveix per alguna cosa. Potser considerar els blocs com un nou espai polític és anar massa enllà, potser sí que hi ha més vanitat que bona fe, però també és cert -i això crec que és innegable- que entre tanta fullaraca macilent sovint hom pot trobar petits reductes on s'imposa la calma i on les paraules no fan nosa, on és pot fer bullir l'olla sense que t'insultin. M'agradaria que tot fos més net encara, més normal, que els amfitrions d'aquests reductes d'harmonia no es resistissin a treure's la màscara. Les màscares em deixen un xic perplex -igual que li passa a en Jordi-, més que res perquè jo les màscares només me les poso quan participo en orgies i no quan opino. I una última cosa en relació amb la vaca sorda: que quedi clar que jo no tinc cap necessitat d'escriure. Vull dir que podria viure feliçment sense ajuntar paraules, però en canvi seria molt infeliç si no pogués llegir. El perquè de la vaca sorda és un misteri i, de fet, em sorprèn que hagi tingut tant recorregut. Algun dia s'acabarà, i en Jordi i jo continuarem amb les nostres vides sense necessitat de recórrer a cap psiquiatre. No tinc -i crec que també parlo per en Jordi- cap necessitat de reconeixement, i si la vaca surt seriosa és perquè l'actualitat, sovint, suposa una digestió pesada i la pobra té un estómac sensible, molt sensible. He de reconèixer que l'última boutade del gran talibà parlant sobre Haití ha estat una estocada a la meva línia de flotació moral i m'ha fet perdre l'interès per aquest món virtual. Pensava que aquesta abúlia seria definitiva, però ja torno a ser aquí. Coses del zoon politikon que no pot estar callat.

Premios Bránagan a lo peor de 2009

2010-01-18T14:01:00.005+01:00

Bases de los premios Bránagan

- Los premios Bránagan se otorgan al final de cada año del calendario cristiano, y sirven para determinar lo peor que ha ofrecido el cine internacional a lo largo del año saliente.

- Participan únicamente las películas que el jurado haya visto en una sala de cine durante el año. De éstas sólo se excluyen aquéllas que el jurado ya hubo visto en años anteriores y/o por otros medios.

- El jurado es de carácter democrático. Está organizado como un soviet de libre discusión y cada miembro puede expresar su opinión. No existen jerarquías entre los integrantes del jurado y todas las opiniones tienen el mismo valor.

- El jurado lo forma Lucas Santos.

- Están permitidos los empates entre dos o más candidatos en todas las categorías.

- No se tienen en cuenta la fecha de estreno de cada film ni la fecha de producción.

- La nacionalidad de cada film no está reconocida por el jurado y, por tanto, no se tiene en cuenta en la elección de los premios.

- El realizador británico Kenneth Branagh, así como sus filmes e interpretaciones, quedan exentos de los premios. Dando a éstos su nombre, se le obvia un cineasta execrable, por lo que no cometerá el jurado la redundancia de otorgarle más distinciones.

- El premio a toda una trayectoria se otorga a un o unos cineastas cualesquiera escogidos por el jurado sobre la base de que éste o éstos hayan sido actualidad durante el año saliente tanto por su actividad laboral como por cualquier otro motivo (la defunción, por ejemplo).

- El número y naturaleza de las categorías es totalmente manipulable en cada edición de los premios y debe adaptarse a las circunstancias de cada año y al capricho del jurado. Sólo una categoría debe existir irrevocablemente: la de peor película.

Lucas Santos

Barcelona, 23 de diciembre de 1997

PREMIOS BRÁNAGAN A LO PEOR DE 2009

Premio Bránagan a la peor película del año: Inglorious Basterds, de Quentin Tarantela

Premio especial del jurado: ex aequo para Vals im Bashir, de Ari Folman, y The Burning Plane, de Guillermo Arriaga

Bránagan al peor director: Gus Van Sant por Milk

Bránagan al peor guión original: Agnès Jaoui y Jean-Pierre Bacri por Parlez-moi de la pluie (de A. Jaoui)

Bránagan al peor guión adaptado: Don McKellar y José Saramago por Blindness (de Fernando Meirelles)

Bránagan al peor actor: ex aequo para Willem Dafoe por Antichrist (de Lars Von Trier) y Sergi López por Mapa de los sonidos de Tokyo (de Isabel Coixet)

Bránagan a la peor actriz: Penélope Cruz por Los abrazos rotos

Bránagan al peor actor secundario: Heath Ledger por The Imaginarium of Doctor Parnassus

Bránagan a la peor actriz secundaria: Ariadna Gil por El baile de la victoria

PREMIOS ESPECIALES

Medalla de oro a toda una trayectoria a través del horror: Michael Winterbottom (destacado en 2009 por Genova)

Premio “En los brazos de Morfeo” a la clapada del año: Üç maymun (Tres monos), de Nuri Bilge Ceylan

Premio “Hipatia de Alejandría” a la merecida lapidación: Isabel Coixet por Mapa de los sonidos de Tokyo

Premio “Los pitufos”: Avatar, de James Cameron

Premio “Rudyard Kipling”: Slumdog Millionaire, de Danny Boyle

Premio “Fèlix Millet” al mal reparto del bitllet: Ignasi Guardans, director general del Instituto de Cinematografía y Artes Audiovisuales de España

El genoll de Claire

2010-01-12T22:29:00.004+01:00

Fa un parell de dies, en Jordi ens parlava del poder que tenia la literatura a l'hora de marcar-nos el camí per assolir la llum verda al final del moll. I avui ha mort Eric Rohmer. Us preguntareu quina relació té una cosa amb l'altra. Vist des de lluny, cap. Ara bé, quan m'he assabentat de la mort del cineasta, no he pogut evitar recordar l'escena final d'un dels seus films més coneguts: le Rayon vert (el raig verd). No sé si alguna vegada heu tingut la sort de veure l'últim raig que desprèn el sol quan es pon rere el mar, just en el moment de desaparèixer definitivament per l'horitzó. És un raig de color verd intens, quasi fosforescent, fascinant, el raig verd. Si no recordo malament, l'única pel·lícula d'Eric Rohmer que en Jordi i jo hem vist plegats ha estat precisament aquesta. Que en Jordi parli de la llum verda i que al cap de dos dies es mori Rohmer amb el seu raig verd és pura coincidència, però potser seria convenient recomanar al meu amic que s'abstingués de fer cap altra metàfora durant alguns dies. No ho dic per superstició, només per sentit comú.
Eric Rohmer és d'aquells personatges que quan es moren penses: ah, és que encara era viu? I és que no deixa de ser sorprenent quan l'obra assoleix la categoria de clàssic abans de la mort de l'autor. Quan vivia al carrer Hedilla, prop de l'òptica on l'espia Demian va a revisar-se les ulleres, em vaig empassar bona part de la seva filmografia en un cicle que feien a la 2 a altes hores de la matinada. Algunes vegades em quedava adormit al sofà, però no per avorriment, no sigueu mal pensats, només que el francès em fa venir son - o ganes de practicar sexe-. El seu era un cinema de petits detalls més que de grans arguments. Les temàtiques sempre giraven al voltant de les relacions, confrontant les accions dels personatges amb els seus veritables impulsos. Algú dirà que les seves pel·lícules eren lentes, però aquest és un atribut que jo no he sabut mai què vol dir exactament. Té unes quantes pel·lícules notables, altres potser no tant. I si em demaneu quin pòsit ha deixat Rohmer en el meu imaginari, només puc respondre una cosa: el genoll de Claire. Ah, i quin genoll! Tota la sensualitat de l'univers femení concentrat en aquell genoll. Entre les llums verdes i el genoll d'una noia -sobretot si es diu Claire-, em quedo amb el genoll. Entre l'espiritualitat i la carnalitat, la segona. Pels que no l'hàgiu vista, us deixo l'escena i ja em direu el què. Eric Rohmer, au revoir, i saluda a Truffaut de part meva.

Claus i Lucas

2010-01-11T11:45:00.007+01:00

Explica Vila Matas a París no se acaba nunca que quan vivia a París preparant-se per a ser un gran escriptor a l'estil de Hemingway -somiar és gratis-, Marguerite Duras, de qui era llogater, li va donar un dia un consell. Qualsevol novel.la ha de tenir cura dels següents factors: estructura, unitat i harmonia, trama i història, factor temps, efectes textuals, versemblança, tècnica narrativa, personatges, diàlegs, escenaris, estil, experiència i registre lingüístic. Si aquests 13 punts estan ben definits i són harmònics entre ells, la novel.la funcionarà. Si en falla algun, la novel.la resultarà fallida en el seu conjunt, com tantes i tantes.

He de confessar que tot el que he llegit de Marguerite Duras m'ha semblat sempre insufrible de la primera a la darrera pàgina, però és just reconèixer que aquesta màxima funciona com una prova del 9. Si una novel.la no em convenç, analitzo els 13 punts de Duras i descobreixo amb satisfacció que en fallen uns quants. A vegades és l'inepte del traductor el que esguerra una obra, però en la majoria dels casos la responsabilitat és exclusiva de l'autor. Sorprenentment, de vegades n'arriben a fallar 9 0 10, o fins i tot els 13, en aquests casos, la responsabilitat és exclusiva de l'editor i hauria d'estar contemplada al Codi Penal.
En el cas que ens ocupa, la contundent obra mestra d'Àgota Kristof, els 13 punts funcionen amb la precisió d'un rellotge suís. Claus i Lucas és un conte fosc sobre la perversió de la moralitat a la infantesa, sobre la manca de referents adults en unes vides desestructurades per contextos històrics diversos. La novel.la funciona com una fàbula d'un subconsient fragmentat per uns esdeveniments traumàtics que posen el món cap per avall en un determinat moment. El resultat és un trencaclosques narratiu, una espècie de Senyor de les mosques imaginari que funciona com a escut per a sobreviure en una realitat hostil i mancada d'afecte. I al capdavall, una nova aproximació al monstre de la solitud. L'ésser humà és una animal social i el seu isolament provoca patologies de tota mena, no és cap novetat.
Per últim, cal agraïr l'acurada traducció de Sergi Pàmies, al servei de la novel.la i no de la seva concepció personal de la llengua, com succeeix -per desgràcia- tantes vegades.

El Gran Gatsby

2010-01-08T20:38:00.006+01:00

Fa uns quants anys, sentia un anunci a la ràdio on reproduïen un diàleg d’una comèdia clàssica, quieres que le parta las piernas? -deia amb sarcasme algú- Ya verás como no baila el tango tan bien!. No sé què anunciaven i mai no vaig saber de quina pel.licula es tractava. Però la frase m’agradava tant que encara avui quan alguna cosa em fa ràbia penso que estaria bé ser una mica gàngster i poder-la pronunciar amb aquell mateix to memorable de doblador. M’agradaria molt que uns quants no poguessin ballar mai més un tango gràcies al meu poder mafiós.
El mateix devia pensar Frank Sinatra quan li va dir una frase semblant a Mia Farrow durant la seva traumàtica separació de Woody Allen l’agost de 1992. Com a mínim això és el que va explicar ella posteriorment. No en podem fer gaire cas, però. Per tots és sabut que la filla de Maureen O'Sullivan va embogir definitivament aquell agost. Tots tres, Woody Allen, Frank Sinatra i Mia Farrow, formen una anècdota personal estupenda. L'estiu de 1992 vaig ser a Nova York amb els meus pares i la meva germana i vaig descobrir fascinat la millor ciutat del món. Els diaris només parlaven de Woody Allen, Mia Farrow i Larry Bird, que no va tenir res a veure amb la traumàtica separació, però que es va retirar definitivamet aquella mateixa setmana deixant estupefacte un país -per altra banda- fàcilment estupefactable.
Segons el meu corrector, aquest darrer adjectiu, estupefactable, no existeix. Però a mi m’agrada, així que penso que no el canviaré, estupefactable, estupefactable i estupefactable. Clar, que segons el Microsoft Word 2002 tampoc no existeixen Frank Sinatra, Woody Allen, Mia Farrow ni Larry Bird. Seria una pena, com a mínim pel que fa als dos primers. Resulta curiós pensar que a Manhattan -si no recordo malament-, el personatge que interpreta Woody Allen, Isaac, fa una defensa pública de Frank Sinatra davant de dos cretins pseudointel.lectuals. No sé què es deu sentir en saber que algú a qui admires ha projectat trencar-te les cames només perquè t’has embolicat amb la filla adoptiva de la teva dona, que al seu temps havia estat casada amb aquell qui admires i que ara et vol trencar les cames.
Després d’aquell episodi en què Mia Farrow va ser abduïda per algun plat volador i posseïda per dimonis pitjors que els de La semilla del diablo, jo vaig seguir escoltant les cançons de Frank Sinatra i empassant-me voraçment les pel.lícules de Woody Allen, però el cert és que li vaig agafar a Mia Farrow una mania sense precedents. Respecte Larry Bird, podria dir que vaig oblidar completament la seva existència fins avui, però no seria del tot veritat, perquè el que va passar va ser que l'estrella del bàsquet va quedar indisolublement lligada en el meu subconscient a Frank Sinatra, Woody Allen i Mia Farrow.
És molt probable que a conseqüència d’aquella mania sense precedents a l'actriu passés de llarg per davant de la possibilitat reiterada de veure la pel.lícula El Gran Gatsby. La fotografia estranyament lluminosa i aquella cara de pàmfila de Mia Farrow a la caràtula m’impedien com petites descàrregues elèctriques apropar-me al film. Un dia vaig saber que el guió era de Francis Ford Coppola i vaig estar a punt de veure'l, però finalment vaig acabar fent una altra cosa.
Seguint la recomanació de Mario Vargas Llosa, l’escriptor que em va descobrir l’univers adult de les llibreries, vaig adquirir un exemplar de El Gran Gatsby novel.la. Vaig cometre novament un error. Es tractava d’una edició de butxaca d’Edicions 62 que duia a la portada la mateixa fotografia de la caràtula del film. Aquell llibre es va passar uns quants anys dalt de tot d’un prestatge acumulant pols i criant thysanurs o peixets de plata (ordre d’insectes sense ales molt veloços que viuen dins les cases on s’alimenten de llibres i roba).
Finalment, fa uns quants anys, vaig decidir agafar-lo cansat que Scott Fitzgerad fos l’únic gran escriptor que se’m resistia per una estupidesa tan majúscula. Vaig quedar tan meravellat que no m’ho podia creure. Novament una sorprenent casualitat feia que assaborís aquell relat en el millor moment de la meva biografia. No l’hagués gaudit de la mateixa manera un any abans ni un any després. Parlava de mi, estava escrit per a mi. Fitzgerald havia tingut una visió anticipatòria o potser havia estat abduït pels marcians com Mia Farrow. El cas és que entre sis mil milions de potencials lectors només jo en vaig poder extreure una essència que l’escriptor havia encapsulat especialment per a mi sense ser-ne conscient i molts anys abans.
I aquí arribem al contingut encapsulat d’aquest preàmbul tan dispers. Al final de la novel.la, Fitzgerald ens regala/em regala la frase de la seva vida i de la meva. Després d’explicar-nos que el protagonista es queda assegut en aquell moll al final del qual hi ha el llum verd que meravellava Gatsby, després de descobrir-nos que aquell verd és potser ja darrera nostre, en algun punt d’aquella vasta foscor que s’estén més enllà de la ciutat, després d’explicar-nos fins i tot que malgrat aquesta trista certesa, Gatsby creia en aquell verd, en aquell extàtic esdevenidor que any rera any recula davant nostre, en mirar cara a cara l’única cosa a l’altura de la nostra capacitat de meravellament, en córrer més i estendre els braços... i un bon matí... Després d’escriure tot això i deixar-me perplex i amb la sensació d’estar llegint com Aureliano Buendía les darreres pàgines del món i el sentit darrer de tot plegat, conclou Francis Scott Fitzgerald amb una frase que fa anys que m'acompanya: així avancem, barques contra corrent, arrossegats constantment cap al passat.
Avui, mentre avançava per les pàgines de la novel.la d'Agota Kristof, hi he tornat a pensar. Crec que podem aplicar aquesta màxima d'Scott Fitzerald a gairebé tot el que es mou sense por a equivocar-nos. Aquest és veritable poder dels llibres, l'essència insubstituible de la literatura: mostrar-nos el camí per assolir el llum verd al final del moll.

Lles

2010-01-07T19:32:00.009+01:00

El dilema més gran que he hagut d'afrontar durant el dia d'avui ha estat si afegir o no una mica de sucre a la sopa de ceba. L'altre dia en vaig tastar una d'excel.lent al carrer Borrell i em va semblar un punt massa dolça, sospitosament dolça. Mentre remenava el sofregit, m'ha sobrevingut un dubte existencial: és lícit afegir una petita dosi d'edulcorant a un plat tan auster?
Aquest matí ens ha costat una mica arribar amb el Lada a Can Paco, hi havia un pam de neu a la carretera. Per a en Bernat ha estat una aventura inesperada del tot gratificant. De tornada, he encès la llar de foc, he encetat un fuet i m'he començat un llibre que ens va regalar ahir la meva germana, Klaus i Lucas, d'Agota Kristof. Fa un temps que només llegeix llibres escrits per dones. A la meva mirada irònica davant el sorprenent anunci, em va respondre que portava 35 anys llegint literatura masculina. Ben mirat, potser té raó. Ja veurem. De moment no m'està decebent, ans al contrari.
És curiós que el gènere humà no hagi defugit mai l'alta muntanya. A banda del plaer de caçar un mamut en grup, no m'explico com els nenadertals no es van posar a córrer fins el tròpic més proper. Amb una llar de foc, un llibre i unes finestres amb vistes, el dilema desapareix. Una sopa de ceba sota d'un cocoter amb el mar turquesa més enllà de la taula no tindria el mateix gust. Una llagosta a la brasa amb el Cadí nevat al davant, tampoc. A cada indret, el seu plat.
Gaudirem doncs de la sopa, de les vistes, de la neu, del foc, d'un llibre escrit per una dona i de la segona temporada de Dexter que va cagar el tió. I de la companyia, no cal dir-ho. Al vespre, traurem els ossos pels rapinyaires i enviarem les impressions del dia al satèl.lit via USB Movistar. Curiós món, aquest.

P.S. La vaca pastura al costat de l'església coberta de neu amb unes col.legues que encara no han descobert la seva sordesa. Acostumada a fer el cotilla pel Poble Sec, aquí no li dirigeixen gaire la paralula. Sembla contenta, però, tot i que és difícil d'imaginar què li passa pel cap a un rumiant..

L'home que no estimava les alzines

2010-01-05T20:50:00.009+01:00

El primer any que vaig arribar a l'institut vaig plantar una alzina. No busqueu cap significat simbòlic en aquest fet, simplement vaig plantar una alzina. No feia més d'un pam, i del tronc incipient sortien tres fulles no més grans que una ungla. Feia basarda de veure la meva alzina allà, sola al pati, tan escanyolida i dèbil, tot aguantant estoicament cops de pilota i ràfegues de vent. Cada dia l'anava a veure i seia una estona al seu davant per fer-li companyia. De vegades també venia un extraterrestre a seure al meu costat i els dos ens la miràvem compungits perquè no creixia. I és cert: no creixia. El meu amic extraterrestre m'animava com podia. Em deia que potser era tímida, que primer s'havia de fer al seu nou hàbitat i que ja veuria com en pocs dies començarien a sortir-li noves fulles. Però jo no les tenia totes. La regava, li acaronava el seu tronc esquàlid i li deia que no tingués por, que la vida mereixia la pena. Passaren els dies i, de sobte, a la primavera del segon any, li sortiren dues noves fulles, verdíssimes, coriàcies. A partir d'aquí el seu creixement fou inexorable. El tronc creixia tort i vaig lligar-la a un pal perquè creixés recta i forta. Vaig pensar que tenia molta sort de tenir-me al seu costat, que si a mi m'haguessin lligat a un pal quan era petit potser ara no tindria aquesta naturalesa tant guerxa i esguerrada, però el caràcter és més difícil de redreçar que els troncs dels arbres, per això els homes som homes i els arbres arbres. I els dies passaven i el meu amic extraterrestre estava content i em recriminava aquell pessimisme intrínsec a la naturalesa humana occidental. Vaig pensar que exagerava una mica, però no vaig gosar a contradir-lo.
L'estiu passat començaren unes obres que afectaren el pati de l'institut. Unes maquinotes feien forats aquí i allà i vaig témer per la integritat de l'alzina. És cert que havia crescut, que ja tenia un fullam considerable que feia patxoca, però m'inquietava tota aquella ferralla que es movia pel seu voltant. Per això li vaig demanar al cap de l'obra que sobretot tinguessin cura d'aquella alzina que no es podia defensar. L'endemà, però, la vaig trobar aixafada. Vaig intentar reanimar-la com vaig poder fent ús dels coneixements adquirits en un curset de primers auxilis que havia fet a l'institut, però fou en va: els seus estomes ja s'havien tancat per sempre més. Enfadat, vaig córrer al cap d'obra per demanar-li explicacions. Em va mirar sorprès i em preguntà perquè em posava d'aquella manera, que només era un arbre petit i estúpid que no servia per res. Jo el vaig replicar dient-li que no era un arbre, que era una alzina, perdó, que no era una alzina, que era un ser viu particularíssim, concret, i que jo me l'estimava. I aleshores l'obrer em va respondre una cosa estranyíssima: que ell era kantià. Sí, sí, seguidor de Kant. Que considerava que el ser humà era un fi en sí mateix, o alguna cosa per l'estil, que no podia ser causa de cap altre fi i que, per tant, tot allò que ens envoltava no era més que simples mitjans, que no podien tenir cap valor intrínsec, tant sols ser considerats en funció de la utilitat que l'home en pogués obtenir. No crec pas que Kant digués que podíem trepitjar les alzines -un alemany no ho diria mai això-, ni que prediqués aquest utilitarisme antropocèntric, però el cert és que l'obrer va arribar a les seves pròpies conclusions a partir de l'afirmació del filòsof. Em digué que aquella alzina era torta i lletja, que no se li podria extreure ni suro per fer paper ni fusta per construir cadires, i que em prengués el seu acte com el que era: un exemple educatiu. Com que jo sóc biòleg i de filosofia no hi entenc ni un borrall, vaig marxar amb les orelles caigudes, abatut i pensarós, sense saber què respondre. A classe, em vaig mirar els ulls dels meus alumnes, buscava mentalment la millor manera d'iniciar un discurs moral, però no em va sortir res. Jo només sé explicar la fotosíntesi i com caminen les formigues. En comptes d'això, em va recórrer un fred a l'espinada en pensar que potser algun d'aquells alumnes aniria a la universitat i llegiria a Kant, i l'entendria, i diria que té raó, i després aniria al bosc a trepitjar alzines (o potser es faria torero).

Yellowstone

2010-01-02T21:06:00.010+01:00

L'altre dia, mentre assaboríem un deliciós arròs negre preparat per en Quim, em van retreure -de bon rotllo, com sol dir-se- que darrerament estava massa polític i que escrivia massa poc. A banda de la tallada de rotllo que suposa ser conscient de que algú et vigila, he estat -com sol dir-se- molt ocupat. Però això de la política reconec que és veritat. Quan no saps de què parlar, critiques en Millet o l'arquebisbe de torn i -com sol dir-se- et desquites.

Per això he decidit donar un gir radical a la meva trajectòria i parlar de geografia. Resulta que ahir vaig estar tot el dia tirat al sofà de ressaca i em vaig empassar un parell de documentals. Suposo que no tenia el cap per a res més, però la qüestió és que em vaig quedar -com sol dir-se- astorat. Parlava el primer documental de plaques tectòniques i geologia apocalíptica en general (el segon parlava de radiografies dentals i no em va inspirar gaire res). Resulta que Yellowstone -el primer Parc Nacional de la història- és un immens cràter de 80km de diàmetre que esclata amb molta puntualitat cada 600.000 anys. La darrera explosió va ser fa més de 650.000 anys, així que porta una mica de retard, com rodalies. Li diuen The Big One, el gran volcà. La seva explosió es creu que podria acabar amb bona part de la humanitat.
Fa uns anys vaig ser a Yellowstone amb una amiga i el seu germà -en plan Thelma & Louise- i a banda de l'experiència impressionant de trobar-te un llop mirant-te fixament als ulls, recordo una conversa a la bogaderia del càmping amb unes mestresses de casa de Philadelphia que votaven als demòcrates i que es duien les mans al cap que haguessin guanyat els socialistes i que tinguéssim una sanitat pública. La primera cosa que ens van preguntar va ser si Barcelona era una ciutat segura. A la meva resposta de que potser t'estiraven el bolso, però que ningú duia pistoles, em van etzivar un contundent crime is crime. Va ser una road movie interessant, aquella. Enmig d'una reserva índia, quan feia més de dues hores que no ens creuàvem amb cap cotxe, vam veure una caravana i ens vam aturar. Hi havia una iaia Siux de 90 anys connectada a una bombona d'oxigen. Ens va demanar d'on veníem i vam respondre Barcelona, ella va entendre Pamplona i va exclamar Toros! Tot seguit, deixant-se endur pel seu imaginari televisiu, va continuar.. Spain, have you ever been in la Tomatina? Mentre ens allunyàvem d'aquell indret vaig sentir al clatell l'alè dels germans Cohen i David Lynch.
Ahir, mentre feia un glop de la Coca-cola de 2 litres que tenia a la mà, vaig pensar: i si The Big One fos només una metàfora inofensiva, una simple necessitat de ressetejar la memòria col.lectiva d'Occident, Tomatina i bogaderia incloses? De vegades tinc la sensació que quan es creuen determinats límits es fa molt difícil tornar enrera. Quan la televisió governa la realitat amb els índex d'audiència com a única fita, ja podem tenir governs que vetllin pels nostres interessos que -al meu entendre- hi ha ben poca cosa a fer. Crime is crime, ens ensenya la tele. Igual que al callejon del Gato de Valle Inclán, la petita pantalla, com un mirall convex, deforma la realitat fins a convertir-la en un Esperpent irreversible. L'esperpent catòdic alterna la tomatina de Bunyol amb el vótox de Belén Esteban, els accionistes es freguen les mans i -com sol dir-se- tonto l'últim. No tinc gaire clar que aquest any que comença hagi de canviar res d'això, al marge de la possibilitat que li hagi arribat l'hora al gran volcà. El 2010, com a número, només em recorda la fallida seqüela de 2001. El que més greu em sap és que a banda de l'ancestral i telúrica por al Socialisme, l'explosió de Yellowstone s'endurà els búfals, els ossos bruns i els llops a pasturar per l'estratosfera per sempre més, i això sí que és una pena.
Aquesta propera setmana m'enduc la vaca a pasturar pel Pirineu, necessita cagar damunt l'herba i -com sol dir-se- una mica d'aire fresc-. Potser escric alguna cosa sobre l'Orogènesi Pirinenca o sobre la fauna dels estanys de l'Orri, qui sap.

Un nou any

2009-12-31T19:18:00.004+01:00

La vaca ha estat uns dies callada. Quan li he retret, m'ha contestat que moltes vegades és callant que es diuen les coses. No sé pas què m'ha volgut dir amb això. En fi, la nostra vaca és imprevisible i no saps mai per on sortirà. Des que li van obrir una fitxa, està una mica emmurriada i tristota. Ella no ho admetrà mai però jo crec que troba a faltar a en Boris, allà assegut a la plaça. Deu ser allò que en diuen la síndrome d'Estocolm. Ha decidit marxar uns dies a Suïssa a veure uns parents i -això ho afegeixo jo- a oblidar el seu estimat detectiu. Avui m'ha enviat un missatge per recordar-me que falta poc per acabar l'any i que hauria de felicitar a tots aquells i aquelles que, en algun moment, han perdut el temps llegint les seves diatribes i els seus dubtes existencials. Vull recordar que en Jordi i un servidor no som més que els transcriptors dels seus pensaments. Durant la carrera de biologia vam fer una matèria optativa de llenguatge de vaques i per això ens va contractar. Però avui em toca a mi, en Quim, desitjar-vos un nou any en nom seu. Personalment això de passar anys no em treu massa la son. Us podria desitjar un bon any i santes pasqües, però he pensat que millor us deixi un poema de Gabriel Ferrater que diu així:

Ella dorm. L'hora que els homes
ja s'han despertat, i poca llum
entra encara a ferir-los.
Amb ben poc en tenim prou. Només
el sentiment de dues coses:
la terra gira, i les dones dormen.
Conciliats, fem via
cap a la fi del món. No ens cal
fer res per ajudar-lo

Bon any. Que l'any vinent la terra continuï girant fins a la fi del món sense necessitar la nostra ajuda i que puguem continuar observant les dones quan dormen.

On són les polis?

2009-12-21T21:22:00.004+01:00

Al centre de la gran ciutat, passejava despistat entre figures inquietes que es movien com si fossin formigues dopades. Totes elles carregaven bosses plenes d'objectes celebrant un autèntic ritual fetitxista. Avergonyit, vaig abaixar el cap i em vaig adonar que tots seguíem el mateix pas marcial: hop, hop, hop. Formàvem un autèntic exèrcit que havia decidit ocupar l'esfera pública, i hop, hop, hop. Les llums de nadal il·luminaven el nostre camí de destí incert i els aparadors vomitaven imatges que ens feien obrir els ulls i la boca com si fóssim beneits. I un papa Noël que cridava, i un altre més avall, i músiques esgarrifoses que no sé d'on venien, i hop, hop, hop. Però, sapastre de mi, vaig perdre el ritme i, com un estaquirot, em vaig quedar atordit enmig de la gentada. Per passar el temps, mentre esperava els meus amics extraterrestres que segur em traurien d'allà, vaig començar a fer volar la imaginació: al meu voltant ara tan sols hi havia túniques. Érem pocs, molt pocs, i a l'aire només flotaven les paraules. Algunes túniques es passejaven amb suavitat, altres s'asseien en petits grups. Allà al costat hi havia un home dins un tonell, amb una llanterna, que es masturbava i que no proposava res a ningú, la nota cínica del paisatge. I jo em movia despert entre les túniques i les barbes blanques i escoltava com parlaven. I el cel era blau i feia Sol. De sobte, algú m'empenyé i em despertà del meu somieig estrambòtic, i em cridà perquè li entorpia el pas. I l'exèrcit m'arrossegava altre cop: hop, hop, hop, i els extraterrestres feien tard: en quin collons de planeta s'havien perdut? Aleshores em va venir al cap una idea escandalosa que potser ja havia sentit abans, però no n'estic segur: podria ser que tots els que estàvem allà forméssim part d'una gran família? Podria ser que davant de l'exèrcit d'autòmats hi hagués un pater familias que estigués marcant el pas de forma despòtica i que ens fes avançar tot fent hop, hop, hop? Era una idea escandalosa perquè sempre m'havien explicat que abans de la política les úniques organitzacions humanes eren les famílies i que aquestes no tenien altre objectiu que fer front a aquelles necessitats biològiques que compartíem amb la resta d'animals. Que era al carrer on l'home podia ser alguna cosa més que un animal que menja i folla: un animal polític, és a dir, aquella part de nosaltres que ens feia humans, veritablement humans, perquè ens permetia la possibilitat de ser lliures. La llibertat sempre havia estat allà fora. Però aquell dia, mentre feia esforços per fugir, em preguntava si la llibertat i les paraules havien desaparegut de la plaça pública empeses per unes noves necessitats bàsiques. Si eren, precisament, aquestes noves necessitats que jo podia percebre en l'ambient la causa d'aquest sentiment de familiaritat? Quan vaig arribar a casa, vaig passar els dits pels lloms dels meus llibres, i un gintònc. I fixeu-vos quina cosa més curiosa: dins de casa em vaig sentir novament humà, lliure, embriagat, ara sí, per les túniques que volaven com si fossin núvols que s'ajunten però que no s'arriben a fusionar i que després es separen per tornar-se a ajuntar amb altres núvols, etc. Quina paradoxa més estranya, vaig pensar: podria ser que les muralles de les noves polis fossin les parets de les nostres llars? Que a fora tan sols hi haguessin necessitats? I mentre apurava el gintònic, l'última reflexió (aquesta sí que em va fer pixar de riure), atenció: podria convertir-se internet en l'únic pont per travessar la no-polis en què s'ha convertit l'espai públic, per unir el conjunt de polis disperses en què s'han convertit els nostres àmbits domèstics?

Nassos

2009-12-17T23:39:00.004+01:00

Fa justament un any una sabata voladora en forma de venjança planetària planejava per sobre del cap d’un dels cretins més abjectes de tots els temps. Van voler els déus que la zona que controla els reflexos fos l’única irrigada del cervell de l’orangutan texà en aquell moment. Un any després la humanitat ha tingut una mica més de sort. Aquest desembre congelat ens ha deixat un regal inesperat. Les imatges de Berlusconi amb el nas trancat ennuegant-se amb un parell de dents i un bon raig de sang, atònit a la realitat i amb el semblant desencaixat pel desconcert constitueixen la millor manera de celebrar l’efemèride de la sabata.
Un dels avantatges de no ser un personatge públic és sens dubte la reconfortant llibertat de no haver de ser políticament correcte en tot moment i poder expressar la nostra alegria desfermada quan algú li trenca el nas a un cretí tan mastodòntic i tan corrupte com els que ens ocupa. Costa molt d’entendre i d’explicar que algú com ell hagi arribat a ostentar el càrrec de màxima responsabilitat política d’un país tan respectable com Itàlia. Però contràriament al que aquests dies ens volen fer creure, que Berlusconi hagi estat escollit cap del govern en un procés suposadament democràtic (podríem parlar del paper que juguen els mitjans de comunicació en una democràcia, però em fa mandra) no el fa mereixedor absolutament de res. Al meu entendre, aquest fet només posa de manifest la perversió del sistema i la seva preocupant degradació.
Hi ha polítics grisos i mediocres, hi ha polítics corruptes i fatxendes, hi ha fatxes de l‘alçada de campanars i cabronassos tan majúsculs que no haurien ni d’haver nascut, però Berlusconi pertany a una altra esfera, els supera a tots amb escreix. Per això resulta especialment obscè veure com li riuen les gràcies els diaris i les televisions, com l'aclamen les multituds i els diputats que li donen suport (en una altra situació polítics comuns de dretes sense més perill) i com mira cap a una altra banda la diplomàcia internacional. Berlusconi és manifestament imbècil, objectivament analfabet i diàfanament masclista. És un personatge obscur, corrupte i mafiós, és prepotent, mal educat i tan caspós que sorprèn i tot no li trenquin el nas cada dia.
Si un dia, un cop de Viagra a Villa Certosa se l’endú prop de l’Altíssim el món guanyarà un percentatge considerable d’habitabilitat.
Mentre esperem l’estocada de Sant Martí, ens comformem assaborint aquestes imatges i gaudint de la seva plàstica ètica i estètica. Ara que estan d'actualitat se m’acuden una nova modalitat de corrides que agradarien fins i tot a ICV, 6 cretins per tarda per lidiar a ritme de pasdoble, banderilles, capote i estoc, i al final, les orelles, la cua i de dret a l’escorxador. No hi hauria col.lectiu que gosés promoure'n la prohibició.

En Puigcercós toca el flabiol

2009-12-14T20:37:00.002+01:00

L'altre dia, mentre pelava una ceba, vaig sentir en Puigcercós que deia (cito textual) que “la democràcia estava per sobre de la legalitat”. Un esparadrap al meu dit anular és testimoni de la convulsió corporal que aquestes paraules em van desencadenar. Avui, encara tenia l'esperança que tot plegat hagués estat un malson provocat per una mala digestió. El Google però, m'ha confirmat que, tot i la guerra que els últims anys el meu cos manté amb el pas del temps, l' oïda, gràcies a Déu, continua en un estat excel·lent. Quan penso que jo he arribat a votar a aquest subjecte que està més a prop d'un pastor de cabres que d'un polític assenyat -valgui l'oxímoron- se'm posen els pèls de punta. Que consti que no estic en contra de saber l'opinió de la gent, i mirin, donat el cas, potser votaria que sí i tot, encara que només sigui per tocar els collons als nacionalistes espanyols (que també n'hi ha uns quants), però mai se'm passaria pel cap pensar que la meva opinió pogués arribar a saltar-se la llei. Senyor Puigcercós: si com vostè diu la democràcia està per sobre de la legalitat, permeti'm que des de La vaca sorda promogui un referèndum per expulsar del parlament a aquells polítics amb una intel·ligència que no superi la intel·ligència mitjana del meu alumnat de 4art d'Eso (incloent els de diversitat i els nouvinguts). Acollona, eh?

L'última utopia

2009-12-11T10:23:00.003+01:00

El liberalisme és l'última de les grans utopies. Mort el comunisme, el liberalisme queda com a únic mitjà per aconseguir el que Marx anomenà el debilitament de l'estat. Els liberals són, per tant, els últims utòpics. A mi em desperten la mateixa tendresa que el pare sent pel fill adolescent que acampa a la universitat per demanar un món més just. La tendresa que neix de l'escepticisme lligat a l'edat o als desenganys naturals de la vida. Però els liberals no són precisament adolescents i lluny d'acampar a la universitat, tocar la guitarra i anar a manifestacions per predicar la seva utopia i reclutar adeptes, es dediquen obstinadament a buscar comunistes fins a sota les pedres. Si els dius que de comunistes ja no en queden, encara que alguns es defineixin -per folklorisme- com a tals, fan com si sentissin ploure i continuen amb la seva recerca obsessiva. No són capaços de veure que amb un calendari futbolístic tan ajustat ningú té temps per fer la revolució. Però com que busquen i busquen al final el troben, el comunista, encara que només sigui un pobre desgraciat amb certes idees de justícia social, que conserva la samarreta del Che, que els diumenges llegeix El País, i que escriu de tant en tant en un blog insignificant. O sinó aquell que, en el bar del barri obrer, apura el vas de ginebra amb els seus amics de partit mentre discuteixen sobre les essències ideològiques. O el pobre Solé-Tura o Llamazares o en Saura o, si m'apureu, en Rubalcaba fins i tot! I si no són aquests, sempre els queda el recurs de parlar de Fidel Castro, de Corea del Nord o de Veneçuela, que ja sabem que donen molt de joc. No em digueu que no és simptomàtica aquesta necessitat liberal de pensar que els comunistes estan amagats entre nosaltres formant cèl·lules revolucionaries preparades per actuar. La necessitat de pensar que ells són els ulls que vigilen, els garants de la llibertat que inexorablement assolirà la humanitat quan l'estat s'acabi finalment desintegrant talment com un terròs de sucre en una tassa de cafè. Em pregunto per què es creen aquesta necessitat que, com a tal, va en contra de la seva llibertat i, en canvi, no gaudeixen, ara que encara el dubte no ha maculat la seva ingenuïtat, de la seva meravellosa utopia. Per què no surten al carrer manifestant aquella alegria tan característica del crèdul recalcitrant en comptes de perdre el temps buscant entre blogs sospitosos? Tan emocionant que seria veure una gentada de liberals baixant pel Passeig de Gràcia, amb en Sala-Martin marcant el pas al so d'una gralla, i amb pancartes fetes a les classes de manualitats dels escolapis on s'hi pogués llegir alguna cosa així com “reclamem el regne de la llibertat”! Potser la resposa a tot plegat és que mentre busquen i busquen, mentre lluiten contra molins de vent, no han de pensar en la seva utopia, que és el millor sistema per evitar les contradiccions, per poder-la mantenir ben grassa i plena de llet i, així, poder-hi continuar mamant.

P.D vinga va, si algun liberal llegeix això, li deixo canviar comunista per comunistot

Túnels

2009-12-08T01:53:00.006+01:00

En una ocasió, després d'intercanviar impressions salivals amb una desconeguda al Karma, es van encendre els llums. Després d'una reacció de sorpresa que vaig haver de contenir amb la malaptesa etíl.lica pròpia de la nit, vaig fer mutis per la pista soterrada en forma de túnel i em vaig esfumar Rambla amunt. Són els inconvenients d'escollir a cegues.

De vegades, a la llibreria passa una mica el mateix i unes setmanes més tard acabes llençant pel balcó un llibre que tenia una sinopsi suggerent i una curada edició. Per això és tant d'agrair que un amic et recomani un llibre o et presenti algú. Bàsicament perquè t'estalvies el procés de selecció. I tot i que les expectatives són altes, el resultat acaba sent satisfactori en la majoria dels casos.

Últimament en Quim ha llegit Pedro Páramo, Las Uvas de la Ira, Conversación en la Catedral i pel que sé està submergit aquest pont a les bíbliques aigües de Al Este del Edén. Per equilibrar la balança de les recomanacions, vaig agafar El Túnel, d'Ernesto Sábato. És sabut pels que ocupen el cercle més proper que les novel.les de menys de 500 pàgines no em diuen gran cosa (a excepció potser de El Gran Gatsby i Rulfo, precisament). Però he de dir que aquest túnel val per una de gran. La metàfora que conté podria explicar bona part del patiment humà. Una caverna com la de Plató, però en moviment i amb l'angoixa afegida que suposa pels què l'habiten la consciència de la solitud ineludible i de la fugissera intermitència de la felicitat com les imatges d'un tren que es creua amb el nostre a través de la finestra. I, finalment, el drama existencial que deriva de l'assumpció de viure la vida com a simulacre, aliè del tot a la comprensió dels altres i als propis sons del món.

Al subsòl de la Plaça Reial sovintejava jo fa uns anys un túnel equivalent fosc i ple de fum les ombres del qual es van acabar dissipant entre la llum genuïna del Raval.

Big Orange

2009-12-07T22:39:00.010+01:00

El tsunami de la crisi s'ha cobrat una nova víctima: el videoclub del meu barri (Big Orange, C/Borrell). La boira pantanosa que ens envolta s'empassa cada setmana un amic o un conegut, com a una novel.la d'Stephen King amb pròleg de Sala Martín. Deia Ferlosio allò de vendrán tiempos peores y nos harán más ciegos, quina gran veritat. Cada dia em costa més distingir què no em molesta d'aquesta societat. Crec que em comença a fastiguejar tot.

Aquests dies he hagut de visitar per motius professionals que no venen al cas un Alcampo i un parell de Carrefours. Acostumat als pakis i l'atapeït Condis del carrer Elkano, aquests espais m'han deixat un regust agre a la retina. Les grans superfícies tenen un component inherent d'obscenitat, en molts sentits. No sé si és l'abundància antiestètica dels seus prestatges, l'excés de cartelleria o una clientela amb la mirada perduda pel convenciment que s'hi acabarà deixant el sou amb les ofertes, com amb les escurabutxaques. O tal vegada és la premonició de marciment de tot aquest excés inversemblant.

No m'agrada el caire que estan prenent els esdeveniments, definitivament. Mai hagués imaginat que a la meva nostàlgia premonitòria pels colmados, les merceries, les granges i les drogueries, hi afegiria els videoclubs a darrera hora. M'explica en Rubén que els cusen a impostos per pel.lícules que són gratuïtes a la xarxa mentre que Telefònica té com a eslògan más de 2,5 millones de canciones gratuitas en un dels seus anuncis.

A mi, personalment, la SGAE em mereix el mateix crèdit que Emilio Botín, i no seré jo qui carregui contra internet precisament des d'aquesta plataforma, però el que tinc clar és que en aquesta orgia pirata hi guanyen els de sempre i hi perdem una mica tots. El món em sembla més amable, més interessant i més pintoresc amb espais de sèrie B on escoltar el consell cinèfil d'aficionats que no et trobaries mai a la cua dels Icària. Ens dispersem, com l'univers. L'entropia inexorable d'un món cada dia més uniforme s'endú l'adroguer i ens deixa al seu pas la caixera de l'Schlecker.

A les meves fantasies més inconfessables els veig caure uns darrera els altres, primer les companyies telefòniques, seguides pels bancs i les caixes, els governs, el poder judicial, la indústria armamentística, les grans corporacions, les grans cadenes de supermercats, les asseguradores, les societats patrimonials, les borses, les agències d'intel.ligència i els mitjans de comunicació.. veig saltar els directius per les finestres de Wall Street, suplicar el perdó dels miserables i insolvents ara poderosos, i experimento una compassió morbosa -gairebé voluptuosa- en veure'ls barats pel seu propi pes a les places públiques mentre esperen el botxí com morses moribundes..

La boulangerie

2009-12-07T17:09:00.002+01:00

Sota les golfes de la 6, rue Saintogne hi havia una boulangerie regentada per una dona d'origen portuguès. Era una d'aquelles boulangeries tan típicament parisenques en què els propietaris havien sabut mantenir l'entrada amb la fusta pintada de vermell descolorit. La meva boulangerie em transportava cada dia a aquells temps en què la tecnologia encara no havia refredat les nostres ànimes. Petita, amb les estanteries de fusta, i amb tots els productes de la família de la farina que hom pugui imaginar. El pain au chocolat, el pain du raisin, els pastissets. Darrera una porta oberta hom podia divisar -si no era massa tard- la taula amb la farina encara dispersa i alguns pans preparats per ser enfornats. Ni rastre de la fredor industrial dels forns de casa nostra. Ni rastre d'aquella flaire pestilent que no és més que el testimoni d'una feina mal feta per un forner que té de forner el que jo tinc d'emprenedor empresarial. Quin ofici tan noble, quin art tan sublim el de saber fer pa! I quina deixadesa tan lamentable la que hem de suportar cada dia a Barcelona, quina tristesa posar-se un crostó amb textura de xiclet a la boca! A la meva boulangerie, en canvi, tot era manual, una artesania, tot a petita escala. Amor i delicadesa. Crec haver descobert la causa del meu pessimisme en el fet d'haver de menjar cada dia pa mal fet. Si el teu país no sap fer pa, no esperis d'ell grans coses. Potser en comptes de grans projectes nacionals, projectes inabastables, hauríem de començar per les coses petites. Saber fer un bon pa primer, i després ja podrem ser independents. Cada matí, a la boulongerie, sentia com l'olor dels croissants recentment fornejats estimulava la meva pituïtària i com, automàticament, el meu estat anímic es veia positivament alterat. M'agradava poder entrar i saludar amb elegància. Aquella fórmula d'exquisida cortesia francesa: bonjour madam, bonjour monsieur, i un lleuger moviment de cap. M'hagués posat un bon barret només pel plaer de poder-me'l treure davant d'una dona francesa. Quin fals progressisme ha eliminat al nostre país aquesta magnífica litúrgia? S'hi estava tan bé allà dins que, si hagués pogut, m'hauria assegut humilment en una cadira per veure tot aquell espectacle de francesos i franceses entrant i sortint. A la República els pans són magnífics, creieu-me. Magnífics.

Els pobres jutges

2009-11-30T19:04:00.003+01:00

Molt emprenyats a Madrid amb l'editorial conjunta d'alguns diaris catalans i amb la resposta de “hi haurà conseqüències” de Montilla a la pregunta de què passaria si la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut fos negativa. El seu enuig prové del que ells consideren un intent per part dels partidaris de l'Estatut d'intentar condicionar la decisió dels jutges. Si hi ha preocupació vol dir que creuen que efectivament els crits d'una part de la societat catalana poden arribar a condicionar aquesta decisió. Em sorprèn i m'espanta que algú dubti de la imparcialitat dels jutges. La mateixa sorpresa que em provoca aquest interès en saber quants d'aquests jutges són progressistes i quants conservadors. Si el jutge és competent en la seva feina quina importància té la seva ideologia o el rebombori que es faci a Catalunya? Si hi ha preocupació només pot significar dues coses: o que es dubta de la professionalitat dels jutges o que es considera que aquesta decisió no és (totalment) judicial sinó (també) política, o totes dues coses a la vegada. Probablement són aquests mateixos dubtes -gravíssims perquè afecten als ciments de l'estat de dret- el que fa que els polítics catalans aixequin la veu i els periodistes d'aquí s'apuntin al bram. Però el més important no és tant que els periodistes espanyolistes i els polítics del Pp estiguin enfadats sinó que ho proclamin als quatre vents. I dic que és el més important perquè si realment consideren que és possible condicionar els pobres jutges, no podrien ser aleshores aquestes manifestacions no tant el denunciar un intent de pressió sinó, precisament, pressionar-los però en el sentit contrari?

París

2009-11-28T14:07:00.003+01:00

Uns dies a Paris, en un petit apartament a la rue Saintogne, al barri de Marais. Unes golfes a les quals s'hi accedia per una escala de fusta, lleument bombada pel pas del temps. Molta lectura i poca necessitat d'escriure: senyal que m'hi trobava a gust. No seré gaire original si dic que Paris és la ciutat més bonica d'Europa. L'arquitectura de París és delicada, lineal, harmònica. Si es pogués tocar podríem dir que la seva textura és suau i agradable. A Paris no hi ha parets mitgeres, ni balconades absurdes on posar quatre geranis macilents o l'aire condicionat. Les façanes són blanques, llises, impol·lutes, sense els excessos delirants en forma de relleus ridículs que ens trobem en les façanes modernistes de Barcelona. Si a Paris mirem enlaire veurem les golfes, alineades, com si fossin pisos de nines, magnífiques. Potser, amb un xic de sort, hom pot albirar alguna noia que treu el cap pels grans finestrals, una noia que de ben segur tindrà els cabells llargs i llisos, els ulls grossos, la pell blanca i fina. Quina tranquil·litat saber que hom pot aixecar el cap sense el risc de trobar-se les calçasses de la iaia ni el xandall del nét penjats de cordes ronyoses, com passa als terrats depriments de la nostra ciutat! Quan m'he proposat buscar la bellesa no he sabut mai cap a on anar. Sempre he necessitat que algú amb més llums que jo me n'indiqués la direcció. Continuo sense saber exactament que és la bellesa, però si avui l'hagués de buscar, probablement la buscaria allà on es troba el traç senzill i subtil. París és precisament aquest traç. Barcelona, en canvi, més enllà del barri gòtic, em sembla un espant, un conglomerat de megalomanies arquitectòniques que arriben al paroxisme amb aquest histrionisme que és la sagrada família. Barcelona és un traç gruixut i bigarrat. El modernisme que de primeres atrau la mirada, al final sempre acaba enfarfegant. Passejar tot fent el badoc per l'Eixample em deixa en un estat de lassitud bastant lamentable si la passejada es dilata massa en el temps. Aleshores he d'endinsar-me a córrer-cuita cap a la Barceloneta fins arribar al mar. Sovint penso que la profusió d'arbres a Barcelona no es deu tant a la necessitat d'ombres estivals sinó a fer més digerible la copiositat que va lligada al modernisme. A París, de botànica la justa. París no ha d'amagar res rere les fulles dels arbres perquè es miri on miri la sensibilitat no es veu alterada. Després hi ha el tema fluvial que a París ja fa temps que està resolt. M'agraden les ciutats partides pel curs d'un riu. El Sena és la columna vertebral de Paris, al voltant seu s'estructura la ciutat. Passejar per les seves vores és una delícia, sobretot quan ja fosqueja i la ciutat es comença a reflectir trèmula en la negror del riu.

Nepal - Article de l'Oriol Faura

2009-11-27T12:00:00.004+01:00

L'Oriol Faura em passa el següent article perquè (no sé si en tant que vaques o en tant que blog) ens en fem ressò. Aquí el teniu, res a afegir.

Nepal està d'actualitat. Les agències internacionals d'informació n'anaven plenes, els diaris s'omplien de fotografies, les televisions mostraven els vídeos cruels mentre les ràdios intentaven apropar el món sencer a l'horror: més de dos-cents mil animals eren sacrificats al Nepal pel festival Gadhimai.

Cada cinc anys, la tradició obliga a sacrificar búfals d'aigua, cabres i galls per a la deessa hindú Gadhimai. Aquesta deessa hindú, associada a la força, escolta tots els desitjos dels fidels i els ajuda, i ,a canvi, demana el sacrifici dels animals cada cinc anys. En una orgia desagradable de sang i alcohol, després de matar brutalment als animals, fins a vint cops de matxet es requereixen per tombar un búfal, n'aprofiten la carn.

Però, què és el Nepal? Em queda lluny. Nepal és un dels països més pobres del món, en concret és el numero cent cinquanta-set del rànquing. Per sota seu només hi ha quinze països, entre els que trobem Somàlia, Iraq o Sierra Leone. El seu producte interior brut és setanta vegades més petit que el d'Espanya, però té set diaris, cinc empreses de televisió i sis emissores de ràdio, la majoria en anglès, tot i que l'idioma oficial i majoritari és el nepalès.

El vint-i-tres de maig d'aquest any, Madhav Kumar ha esdevingut el primer president del Nepal. Després d'una monarquia de molts anys amb enfrontaments i guerres civils que han deixat milers d'amputats i una gran part de la població sota el llindar de la indigència, aquesta petita república intenta aixecar el vol.

Jo no he estat al Nepal, no sé com és qui hi governa, ni conec la seva història. Tan sols sé que és un país bonic, especial, remot, únic, mil·lenari; ple de coses que no conec i que com que no conec, vull veure. I espero que em descol·loqui, m'entusiasmi, m'ofengui i hi visqui una cosa nova que, tot i que serà impossible, intentaré no jutjar.

Cada teletip, cada vídeo enviat, cada fotografia, cada crònica, cada associació d'animals petulant exigint la dignitat animal al Nepal, només fa que augmentar la meva vergonya dels que podem anar pel món protegits, enriquits i mirant els incivilitzats des del sofà.

Però me'n oblidava, el més important és que tenen un festival on maten animals. Crec sincerament que els incivilitzats som nosaltres.

Article escrit per Oriol Faura

Caràcter

2009-11-23T23:59:00.005+01:00

Sovint hem sentit a dir que els grans homes de petits ja apuntaven maneres. Hem vist videos de Ronaldinho remenant la pilota com cap altre nen al Brasil. És fàcil imaginar Hitler i Napoleó matxacant al Risk a amics i familiars i deixant-los amb un pam de nas i sense exèrcits mentre ells assaboreixen la glòria en silenci. Però i els miserables, com els hem d'imaginar? Ahir a TV3, vam veure un 30 minuts amb regust de sainet sobre l'afer Palau. Entre tots els testimonis, em quedo amb un germà de Fèlix Millet, no sé si ressentit o de volta de tot, que va deixar la següent perla: sempre ha estat igual, de petits ens revenia els carmels que li regalaven i en acabat, es posava a bramar (aquí l'imitava gesticulant amb socarroneria) i ens els tornava a demanar. Al final, es quedava sempre amb els carmels, i amb els diners. Ah, el caràcter -que diria Monegal- és fantàstic! No em negareu que la imatge no és entranyable. D'un grapat de carmels i unes poques pessetes amb el rostre de Franco a 20 o 30 milions d'euros pel capbaix. Tota una vida forjant un caràcter únic, contenint un geni que es retroalimenta i creix amb la ignorància i l'estupidesa de l'entorn, assaborint sol i en silenci una glòria secreta i sent l'únic dipositari de la gran veritat, com San Manuel Bueno, Mártir: els grans homes són estúpids perquè confien en mi i jo els enganyo, i quan tanco el llum de la tauleta, somric i recordo com eren de dolços els carmels de la infantesa mentre construeixo castells inabastables de zeros i de bitllets en paradissos fiscals imaginaris que mai assoliré..

Pedro Páramo

2009-11-14T15:10:00.003+01:00

Entre els cactus de formes arabesques, apareix el poble de Comala, un poble estancat, allunyat del fluir temporal. Comala és una soca esberlada i buida per dins que aguanta unes branques, eixutes i sense vida, que són els seus pobladors. És un cementiri amagat en la immensitat del desert mexicà, és allà on comença l'infern. Comala és el rastre d'uns destins tràgics, els ecos d'uns records. I, paradoxalment, és també l'únic rastre que ens deixà Juan Rulfo que, després de servir-nos Pedro Páramo, optà per aquella màxima bartlebiana del preferiria no fer-ho i s'apartà de la literatura.
Pedro Páramo s'ha de beure com aquell que es beu un tequila, sense sal ni llimona, d'una glopada. Hi ha llibres que requereixen una ingesta pausada, llibres de tauleta de nit. Pedro Páramo és tot el contrari: hem d'evitar dilatar innecessàriament el temps de lectura perquè així – i només així- podrem arribar a copsar la impecable i essencial destil·lació d'aquesta obra torbadora i genial. Una apologia de la concisió més precisa i pura. Un laconisme màgic. Probablement - a causa de la seva particularíssima estructura formal- us quedareu amb aquella sensació de digestió pesada. És aleshores quan haureu de tornar a començar de nou, una segona glopada. Pedro Páramo és d'aquells llibres que només són llegits quan són rellegits.
No és tracta d'una novel·la normal, més aviat és una poesia. Una poesia que està feta de fragments, i de silencis que el lector ha d'anar omplint. Fragments que són diàlegs i monòlegs interiors a partir dels quals es va intuint una lògica narrativa, un cos, enmig del caos aparent. El fet que la unitat de l'obra no et vingui donada sinó que aquesta sigui una recerca subjectiva del lector, fa que el llibre, tot i la seva temàtica mitològica, sembli del tot versemblant. I és versemblant -o almenys a mi m'ho sembla- perquè també la vida no és més que un conjunt de retalls que ens obstinem en combinar per dotar-la d'un cert sentit, però que sempre acaba esdevenint un tot fictici, disharmònic i fals. El tot és una mentida. El jo, entès com a unitat homogènia, no existeix. Som fragments.
A Comala les metàfores m'han elevat a una altura on la perspectiva m'ha permès veure el que ja sospitava: que som el que no som, que res no és el que sembla, que la realitat és fantasmagòrica, i que estic mort, o potser sou vosaltres els que esteu morts, o totes dues coses a la vegada. He sortit de Comala amb el mateix estat d'atordiment amb què vaig sortir del poble que Rodoreda retratà a la mort. La mateixa sensació de dubte cognoscitiu de la realitat que m'envolta. Estem atrapats en una caverna llòbrega on només s'hi passegen les ombres.

Enquestes

2009-11-06T10:24:00.005+01:00

Suportar estoicament la demagògia barroera que els polítics fan del terrorisme ha servit d'alguna cosa. Tot té un sentit, una finalitat. Res no és casual. Aquesta setmana s'ha publicat una enquesta del CIS en què per primera vegada a la història els ciutadans espanyols situen com a principal problema de les seves vides els polítics per davant dels terroristes. Sempre m'havia estranyat, per molt colpidor que fos un atemptat, que una mestressa de casa de Sòria o un pensionista de Múrcia tinguessin la percepció que el terrorisme era un dels seus principals problemes. Finalment i al cap dels anys, sembla que el sentit comú ens sobrevola com en una metàfora de Saramago. I jo em demano, senyors polítics, els ha arribat aquesta informació? Sembla que les mestresses de casa, els pensionistes, els estudiants, els tapissers, els botiguers, els taxistes i els taxidermistes els consideren a vostès un problema per a aquest país. I quan els enquestats parlen de polítics no crec que es refereixin a Otegui, vostès ja han fet grans esforços perquè aquest senyor formi part dels altres, els de les pistoles i els passamuntanyes, justament els mateixos que els ciutadans han posat, ara, darrera de vostès en les seves preocupacions quotidianes. Si fóssim nipons, la classe política en ple podria organitzar un harakiri públic. De moment, ens conformarem amb la imatge poètica d'Alavedra i Prenafeta cagant junts i compartint la veritable essència del poder.

Les manilles

2009-11-02T23:47:00.008+01:00

Aquests últims dies la gran tragèdia nacional ha passat de ser la possible revocació de l'estatut a un parell de manilles. Valga’m Déu! Si no hi hagués tant de cinisme i tants fills de puta pel mig seria per fotre’s a riure. No anava gaire desencaminat el culturista Aznar quan li digué a la Montse Nebreda que els catalans érem un poble malalt. Perquè, no em negareu que tot aquest guirigall que s’ha muntat fa una certa flaire a patologia tribal. Apareixen a la pantalla un parell de manilles lligant les mans d’uns presumptes innocents –flagrant eufemisme per no dir sospitosos- i ja tenim a tot el país escandalitzat. Quan els cínics surten de la cova tot reclamant la presumpció d’innocència, no tingueu cap dubte que el que en realitat reclamen és poder mantenir davant la justícia la mateixa situació de privilegi que els ha permès poder-se saltar la llei. Que un presumpte innocent passi a ser culpable només depèn de la possibilitat que el jutge pugui demostrar la seva culpabilitat. Aquest és el problema dels eufemismes: ens provoquen confusió, i acabem associant la presumpció d’innocència amb la innocència. Per passar d'un estatus a l'altre hi ha d’haver, com a mínim, indicis de culpabilitat. I això ja em sembla una imputació suficientment greu per aquells que gestionen diners públics. Només podrem assolir la presumpció d'innocència si ens ho guanyem a pols. I què hauria d'haver fet per aconseguir passar de ser un innocent, avorrit i previsible funcionari docent a ser un privilegiat presumpte innocent - i poder gaudir així d'unes bones manilles-? Sospito que hauria d’haver estudiat als jesuïtes, i una carrera llarga i constant entre aquells que es reparteixen les quotes de poder, i molts amics i moltes amigues, i molts sopars al Via Veneto. Ja vaig dir a l’article anterior que el tonto era aquell que quan li assenyalaven la lluna, mirava la lluna i no mirava el dit. Avui, tots els dits mediàtics ens assenyalen a unes pobres manilles com si aquest fos el problema. I alguns imbècils sense cap mena de vergonya en mostrar impúdicament la seva condició carreguen a unes manilles el dubtós honor de ser el símbol de la persecució que pateix el nostre país i de no sé quantes bajanades més. I totes les mosques periodístiques, estúpides, cauen en el parany de pensar que el gran drama nacional són unes imatges que, tot sigui dit, no s’haurien d’haver produït mai. Ara li toca el rebre a les pobres manilles. Doncs què voleu que us digui? jo en tinc un parell a casa i us asseguro que la seva utilitat és inqüestionable. I no només són útils sinó que també n’hi ha algunes que són una autèntica preciositat; així: recobertes amb un teixit suau al tacte, com de tovallola de bany, sensuals, i de colors vivíssims. L’únic problema és quan perds les claus.

Ximpanzés

2009-10-29T14:49:00.002+01:00

Un grup de ximpanzés assisteix en silenci al funeral de Dorothy, una de les seves companyes. Aquesta fotografia, publicada al número de novembre de National Geographic, ha corregut per internet, televisions i diaris digitals.

Després que un caçador matés la seva mare, Dorothy es va vendre com a mascota a un parc d'atraccions al Camerun. Va passar 25 anys lligada a una cadena. El maig de 2000, Dorothy, afectada d'obesitat per una dieta pobre i per manca d'exercici, va ser rescatada i traslladada a un centre de recuperació amb altres primats. A mesura que la seva salut va millorar, la seva bondat va aflorar a la superfície, va criar a un ximpanzé orfe anomenat Bouboule i es va convertir en una companya exemplar.

El 23 de setembre de 2008, als 40 anys d'edat, va morir d'insuficiència cardíaca. Dorothy havia passat vuit anys al Centre de Recuperació Sanaga-Yong del Camerun. Un refugi que acull i rehabilita ximpanzés víctimes de la pèrdua del seu hàbitat i del comerç il·legal de carn d'animals salvatges d'Àfrica.

Davant del trasbals dels altres primats, la direcció del centre va decidir deixar que la família de ximpanzés presenciés l'enterrament de Dorothy. Alguns ximpanzés es van mostrar agressius, d'altres, frustrats. Però potser la reacció més sorprenent va ser el silenci gairebé palpable del grup. "Qui conegui els ximpanzés, sap que són qualsevol cosa menys criatures silencioses", va relatar la fotògrafa.

Més enllà del caràcter estèticament commovedor de la fotografia, se'ns plantegen alguns dilemes d'interès com ara si aquest fet humanitza els ximpanzés o tal vegada ens animalitza a nosaltres, o l'etern debat de si la cultura suposa un punt d'inflexió en l'evolució d'una espècie o és més aviat el seu resultat més complex. Deia Descartes que els animals eren màquines perfectes que semblaven exterioritzar sentiments. Desconec el grau de silenci que es va guardar al seu funeral, però potser avui es replantejaria alguna cosa.

Potser la gran metàfora de tot plegat serà descobrir que els zoològics són la darrera reserva d'humanitat del planeta. Estic pensant que en Floquet de Neu al capdavant del Palau de la Música o l'Ajuntament de Santa Coloma no ens hauria decebut tant.

Oxímorons

2009-10-26T22:41:00.009+01:00

Una monja científica pot semblar a priori una paradoxa difícil d'entomar. Si hi afegim una cosmovisió feminista del món en general i de la teologia en particular pot semblar-nos una paradoxa al quadrat impossible de resoldre de manera versemblant. Però Teresa Forcades defensa la seva triple etiqueta com si els rars fossin (o fóssim) els altres. No li falta raó en aquest sentit. Els altres acaben semblant tan estranys que es fa difícil entendre que no tothom no pensi com ella.

Més enllà de les seves subtilment insinuades teories conspiratives sobre el virus que porta el planeta de cap, em va sorprendre una entrevista seva amb Jaume Barberà a TV3 on defensava el dret de la dona a decidir sobre la pròpia maternitat amb un argument del tot insòlit venint d'algú que vesteix hàbit. Acariciant tangencialment l'oxímoron més sorprenent de tots, Teresa Forcades utilitza un argument de fe en l'únic dilema moral en què probablement li haguéssim perdonat que es decantés per un argument mèdic o científic de caire més pragmàtic. D'alguna manera, durant la gestació, Déu posa en mans de la dona la viabilitat del fetus i és aquest vincle sagrat que cal respectar, diu convençuda. Evidentment, se li han tirat al damunt les mòmies de sempre, aquells que encendrien sense badar la foguera on cremarien tots els que els superen en número de neurones.

Respecte els videos de la grip, us recomano que els escolteu atentament quan disposeu d'una estona. S'empassen amb una avidesa inesperada. Resulta curiós l'empatia que genera el seu discurs rigorós i escrupolosament detallat. Pensant en la paradoxal antipatia que em provoquen els bisbes sempre que obren la boca, he arribat a la conclusió que practiquen just el contrari. Mentre que Teresa Forcades es passa 60 minuts donant-nos arguments per qüestionar-nos la realitat i fer-nos pensar, els altres porten 2000 anys fent-nos empassar dogmes inversemblants a base de xarop d'estopa. Em quedo amb la monja, sense dubte. Forcades for president!

Més enllà de les simpaties indissimulades que desperta, crec que no exagero si us confesso que del seu discurs emanen espurnes de fe capaces de contagiar els esperits agnòstics més indomables.

Els dits que assenyalen la lluna

2009-10-15T23:38:00.002+02:00

La primera vegada que vaig fer cas a algú que m’assenyalava la lluna, ho aprofità per robar-me la cartera. D’aquella experiència en vaig poder extreure una profitosa lliçó. En contra del que diu el proverbi, el tonto és aquell que quan li assenyales la lluna no et mira el dit. Les evidències s’observen soles. La lluna, amb la seva brillantor hipnòtica, capta per si sola la nostra mirada. Aquell que no la veu és perquè no la vol veure. Els dits que dirigeixen el nostre esguard cap allò que és evident, mantenen la nostra atenció lluny d’aquelles veritats incòmodes que són les que els permeten salvaguardar la seva posició de privilegi i explotació. Hi va haver un temps en què els únics dits que assenyalaven la lluna sortien dels confessionaris més reaccionaris. Eren els mateixos dits que acaronaven els efebs –per utilitzar una terminologia eclesiàstica- mentre miraven embadalits els límits lunars que flotaven en la immensitat del cel estrellat. La fe en Déu és una raresa i a les esglésies no hi van ni aquells que diuen defensar els seus principis morals. El braç de l’església, de tan decrèpit, ni el dit pot mantenir enlaire, i els que es manifesten pels carrers de Madrid entre les mitres i les sotanes, ho fan per aquella reacció tan allunyada dels veritables sentiments cristians. Però uns nous mites molt més poderosos i estrambòtics són avui els objectes de les nostres veneracions. Són els mites creats per les nostres democràcies liberals, tan perfectes totes elles. Entre aquests mites sobresurt la sacrosanta llibertat, una lluna incommensurable. I mentre els nous pontificis laics ens l’assenyalen, nosaltres, imbècils, som incapaços de mirar-los els dits. El dit que assenyala Corea del Nord i Cuba mentre el país més lliure i democràtic del món no és capaç ni d’assassinar un reu amb divuit injeccions de verí. El dit d’aquell partit polític, garant indubtable de les nostres llibertats individuals que, podrit de corrupció, ens assenyala el complot dels enemics de la mateixa llibertat que diuen defensar . El dit d’aquell país que assenyala a uns barbuts fonamentalistes mentre el seu exèrcit democràtic llança bombes democràtiques a nens famèlics en nom de la llibertat de totes les democràcies occidentals. Els dits d’aquells que assenyalen l’enemic hostil de la llibertat del nostre poble mentre, asseguts a les seves poltrones, contemplen impàvids com un dels seus roba a la seva pròpia comunitat i d’altres destrossen els paisatges de la terra que tant estimen, etc. Us juro que, en aquests instants de lucidesa que es produeixen quan abaixem la mirada, preferiria no trobar-me amb segons quins dits i sí, en canvi, amb una filera de formigues caminant discretament cap el seu formiguer.

L'infinit

2009-10-13T21:20:00.007+02:00

He sentit vàries vegades aquests dies Alejandro Amenábar explicar la concepció metafísica d'Àgora. Una nit estrellada, en la immensitat del mar, va mirar el cel i va ser conscient del caràcter insignificant propi del gènere humà. Aquell dia va decidir dedicar una pel.lícula a la Ciència i la Cultura. És una simple qüestió de perspectiva. Només cal un entorn propens i una lleu inclinació del cap, res més. A mi em va passar fa molts anys a la Vall Ferrera, quan vaig descobrir la Via Lactea i em vaig sentir petit com un electró desconcertat.

Em preguntava aquesta tarda, sentint la compareixença de Ricardo Costa, amb aquest deix impostat inconfusible a mig camí entre el Màster a l'IESE i les dependències Vaticanes, si aquesta colla de lladres filemònics han mirat mai l'univers i davant la immensitat del no-res s'han sentit insignificants. No ho crec, la veritat. Digueu-me ressentit social, però crec que hi ha coses que són manifestament incompatibles. En Quim parlava un dia de l'estètica de la corrupció. Per mi no caldria investigar res, només cal sentir-los parlar. El delicte arriba tard o d'hora. No es pot ser tan cretí i honrat alhora.

En fi, m'agradaria buscar Déu i parlar de formigues, però l'actualitat fa dies que és com el terra dels lavabos de les discoteques, se t'enganxa la merda i l'arrossegues i la sents tot el dia.