30 de setembre 2011

Reagan, el gos

Fa molts anys, quan les vaques eren grosses i els quiròfans obrien matí i tarda, vaig conèixer un individu que li havia posat Reagan al gos. Ho vaig trobar una ocurrència genial, digna d'un cervell dalinià. Reagan seu! Reagan fuig! Reagan passa fora d'aquí! Tal vegada el gos rebia un cop de peu de tant en tant, al capdavall en aquell temps els animalistes encara no tenien ni nom, i fotre-li una cossa al gos era una pràctica més que habitual que no figurava al Codi Penal.
La ironia és un analgèsic polític molt eficaç. Quan l'enemic et supera en nombre i el teu arsenal al costat del seu és poc més que una pandereta a Waterloo, n'hi ha que diuen que és el moment d'unir-t'hi, però jo sóc d'aquella minoria temerària que s'estima més enfotre-se'n uns minuts de tot plegat, agafar la copa de vi -o la cantimplora- i retirar-se a un racó a meditar en silenci la millor manera de fer-se l'harakiri i continuar viu alhora.
Ara que sé que un mosso cobra més que un llicenciat, que PxC té 67 regidors, que una de les prioritats del meu alcalde són els llauners, que visc en un país on els metges i les infermeres s'han ofert a operar de franc els malalts de càncer, ara que descobreixo que els mestres i professors estan -en el millor dels casos- desencantats i -en el pitjor dels casos- desmotivats, ara que escolto un dia rera un altre a tothom recomanar als joves formats que fotin al camp d'aquesta merda de país, en aquest estrany moment d'irrealitat històrica, tinc més clar que mai que no només no hem tocat fons, sinó que això és només el principi del que està per venir. Els mercats, com Atila, estan deixant al seu pas de general megalòman un paisatge moral de cendres i fumeroles en el que no hi brotarà res.
Van ser necessaris molts segles d'esclavatge i de pobresa per fer germinar en la societat europea la llavor dels principis socialdemòcrates; i van caler vàries guerres i desenes de milions de morts per fer créixer el brot tendre de l'estat del benestar com un miracle enmig d'un món capitalista que ara sabem que tenia més escrúpols del que semblava. Tot i que ja fa molts anys que ens afaitem, resulta sorprenent per un cervell optimista com el meu descobrir que només han calgut uns quants mesos de por sostinguda i amenaces invisibles perquè hagi calat dins nostre la sensació irreversible de que el món on vivíem era insostenible.
Molts ja ho dèiem, això. Però ens referíem a la carrera armamentística, a les emissions de CO2, al canvi climàtic, als combustibles fòssils, al consumisme delirant... i resulta que el que era insostenible de la societat occidental no era res de tot això, sinó la sanitat universal, l'educació gratuïta i l'atenció als febles i als desvlaguts. Jo fa ja tants anys que no entenc res de res que no pretenc a aquestes alçades del desastre que cap expert m'ho expliqui. De fet, el misteri inherent a aquest absurd procés és potser l'única gràcia de tot plegat.
Fa uns mesos que tinc un somni recurrent, però. No sé si és greu, i per això el voldria compartir amb vosaltres. Potser es tracta més aviat d'una fantasia inconfessable, ho desconec. Em trasllado al Priorat, prop de Porrera, a una casa de pagès modesta envoltada d'ametllers i vinya. Abans d'abandonar Barcelona, acullo sota la meva benficiència tots els habitants de la gossera municipal i els batejo un per un amb els noms de tots els polítics de tots els parlaments de tots els països de tot el planeta. Em veig a mi mateix fent la migdiada a l'ombra d'una olivera mil.lenària observant com els petaners agraïts em somriuen mentre espanten les mosques amb la cua i es graten les puces amb les dents. Llavors se'm tanquen els ulls i, quan estic més a gust sentint l'escalfor del sol damunt la cara i la remor llunyana de les cigales, la ràdio em desperta i en Fuentes m'explica les 50 raons per les quals no hauria de sortir de casa i me n'hauria d'anar cap al Priorat. És com el dia de la marmota. No sé què fer. Estic exhaust.

11 de setembre 2011

11 setembre, pàtries diverses

En una acampada reivindicativa, per allà el Pleistocè inferior, una amiga em va presentar una amiga seva. Parlant de política, em va explicar que estava estretament vinculada a la història política de Xile, i m'hi vaig interessar. L'endemà a la tarda, em va regalar una cinta de casset amb un homenatge sonor a la figura política de Salvador Allende. Els darrers minuts contenen la gravació del darrer discurs d'Allende als xilens emès per Ràdio Magallanes el matí del cop d'estat. Aquelles solemnes paraules, pronunciades poc abans de ficar-se el fusell AK-47 que li havia regalat Fidel Castro sota la barbeta i prémer el gallet, em van impressionar com poques coses ho han fet al llarg de la meva vida.
Podeu pensar que la noia era molt maca i que la resta no és res més que sentimentalisme adolescent, però us equivoqueu. Hi ha biografies polítiques construides en èpiques protestes universitàries, principis idològics formats en assemblees i manifestacions massives, però el meu cas és diferent. Emparat entre les quatre parets de la meva habitació, vaig escoltar aquell casset en un aparell Philipps de color groc desenes de vegades, i en aquella solitària penombra, tinc la sensació d'haver-me convertit en un home polític.
No he evolucionat gaire des de llavors, ho reconec. Però no en tinc gaires ganes, la veritat. Tinc la sensació que si faig un esforç per adaptar-me als temps em tornaré lliberal. I aquest és un risc que tinc molt clar que no vull assumir. Abans em compro per internet un AK-47 i m'atrinxero a l'habitació de casa els meus pares a resistir el setge fins el final.
Amb el temps, van anar arribant llibres i cançons sobre el president xilè, alguna biografia, alguna novel.la, algun documental reivindicatiu, l'emocionada evocació de la figura del president que fa la seva neboda a La Casa de los Espíritus o el Yo pisaré las calles nuevamente de Pablo Milanés. La figura de Salvador Allende va esdevenir més familiar, més propera, tal vegada menys icònica. Ara fins i tot rebo els tweets de la seva fundació al Twitter, com canvien els temps... Però l'essència del seu compromís polític no ha canviat ni un bri, les paraules del seu darrer discurs encara ressonen dins meu quan la realitat trontolla al meu voltant com una espècie pregària laica.
Uns anys més tard, assegut al porxo de fusta d'una Fazenda a El Pantanal (Brasil), rodejat de caimans, capibares, anacondes i tapirs, vaig assaborir les darreres pàgines de Confieso que he vivido, de Pablo Neruda. El poeta patia les darreres embestides d'un càncer de pròstata quan va saber del cop d'estat i de la mort del seu company i amic. Casa seva va ser desballestada l'endemà i els seus llibres cremats. Neruda va ser traslladat a l'hospital el dia 19 de setembre i va morir el 23 del mateix mes entre sospites d'assassinat per injecció letal. Mai no van ser aclarides. El seu funeral, vigilat per desenes de soldats armats, va transcórrer en un silenci solemne interromput només pels espontanis crits en record del poeta i del president i el cant de La Internacional. Aquell va ser l'improvisat homenatge del poble xilè a la figura del seu president màrtir. Aquell llunyà 11 de setembre de 1973, Neruda estava concloent les seves memòries quan el van informar del bombardeig al Palacio de La Moneda. Física i moralment abatut, el gran poeta encara va tenir temps d'afegir-hi el següent paràgraf.
"De los desiertos del salitre, de las minas submarinas del carbón , de las alturas terribles donde yace el cobre y lo extraen con trabajos inhumanos las manos de mi pueblo, surgió un movimiento liberador de magnitud grandiosa. Ese movimiento llevó a la presidencia de Chile a un hombre llamado Salvador Allende, para que realizara reformas y medidas de justicia inaplazables, para que rescatara nuestras riquezas nacionales de las garras extranjeras. Donde estuvo, en los países más lejanos, los pueblos admiraron al presidente Allende y elogiaron el extraordinario pluralismo de nuestro gobierno . Jamás en la historia de la sede de las Naciones Unidas, en Nueva York, se escuchó una ovación como la que le brindaron al presidente de Chile los delegados de todo el mundo".

03 de setembre 2011

Qui fos llama

Segons la Wikipedia, la llama (Lama glama) és un gran camèlid originari dels Andes (Amèrica del Sud), particularment del Perú. Llama s'utilitza a vegades, amb un sentit mes ampli, per designar qualsevol dels quatre animals sudamericans emparentats de la família Camelidae: el llama, la vicunya, l'alpaca i el guanac. "Los españoles estaban convencidos de que los incas debían ser una de las doce tribus perdidas de Israel que había llegado a América del Sur y que las llamas debían haber migrado hasta allí después de desembarcar del Arca de Noé" (Dr. Javier García Gómez y Dra. Bibiana Vilá). Pel que es veu, els espanyols porten uns quants segles equivocats en aquests i altres temes
Avui es cel s'ha llevat del color gris a Menorca i, coses del turisme familiar, he recordat un cartell de la carretera de Maó a Ciutadella que anuncia un petit zoològic. Gran encert. Molt recomanable si algun dia us trobeu en aquesta estranya conjuntura dels llamps i els trons i la canalla súpervitaminada. Didàctic, ordenat, curiós i molt pensat pels més petits. Hem fet toca toca de lemurs de Madagascar, tortugues gegants d'Etiòpia, estruços i cangurs, entre d'altres bèsties educades i pintoresques.
Cap al final del recorregut, he comès l'error d'apropar-me a una llama que em mirava curiosa. Per aquelles coses de mostrar-se lúdic i motivat davant dels fills, li he ofert al mamífer andí una branca d'olivera, en plan bíblic. Se l'ha menjada d'una revolada. Però quan estava a punt de girar-me en direcció als cèrvols, l'animal m'ha escopit a la cara i s'ha quedat observant-me, desafiant. Això t'ho fots tu!, deu haver pensat. M'ha deixat els vidres de les ulleres estucats de saliva barrejada amb el trinxat indigerible de l'olivera. El mes curiós ha estat la meva reacció. M'he indignat i li he tornat l'escopinada al bell mig del seu rostre de camèlid estúpid. És ben bé que som animals, he pensat.
Arribats al càmping, he surfejat pels indignats titulars del Facebook i Twitter sobre el pronunciament del TSJC instant la Generalitat a complir en matèria lingüística la sentència de l'Estatut en el termini de dos mesos.
La demagògia, com el tsunami dels mercats financers, té la seva pròpia lògica. Quan s'enquista en l'opinió pública (o publicada) és com si l'organisme democràtic entrés en metàstasi. Llavors tot diagnòstic esdevé imprevisible. Fer passos endarrera és terriblement senzill, però fer-los endavant no és que sigui difícil, és simplement impossible. Per això l'amputació ens sembla, cada cop a més ciutadans, l'única sortida possible per tal d'evitar la gangrena. La independència, en el moment actual, no és només un objectiu polític, és quelcom semblant a un cordó sanitari o un acte quirúrgic inevitable.
Mentre em netejava les ulleres de les incrustacions de saliva i clorofil.la als lavabos del Centre Zoològic Lloc de Menorca, m'ha vingut al cap una faula protagonitzada per una llama amb barretina i un toro d'Osborne. Qui fos llama, vicunya, alpaca o guanac, he pensat ressignat. Encara que fos al zoo...