02 de febrer 2013

EsperPPèntic

Encara que el tango digui que 20 anys no són res, fa 20 anys jo estudiava BUP i era bastant més ingenu i naïf que ara, em posava vermell unes 25 vegades al dia, feia un tractament anti acne triple combinat d'Acnisdin Retinoico, Dalacin Tópico i Ionax Scrub, portava un mocador al coll esfilagarsat de color blau cel, unes Panama Jack enllustrades amb greix de cavall i un pentinat que molt a pesar meu ha quedat immortalitzat en alguna fotografia. Com que jo era l'intel.lectual de la classe, i això volia dir l'informat, el que llegia el diari i el que estava al cas d'això tan estrany que tothom coincideix en anomenar actualitat, un dia, tornant de l'hora del pati, una companya de classe em va abordar i davant la mirada sorpresa de les seves amigues i la meva estupefacció adolescent em va demanar que els expliqués en 5 minuts el cas Naseiro. Sort vaig tenir que al cap de pocs segons la professora de química va aparèixer per la porta amb el seu posat d'Australopitecus afarensis estràbic i garrell i vaig haver d'enllestir la crònica periodística de forma precipitada. He de dir, però, que me'n vaig sortir prou bé, molt millor del que m'havia imaginat quan havia començat a parlar embastant titul.lars de forma maldestra sense ordre ni concert mentre m'enrojolava. Han passat 20 anys i avui puc dir sense ruboritzar-me que mai no vaig saber en què va consistir realment aquell cas, tot i que crec que no m'equivoco en afirmar que el tuf que desprenia aquell tresorer corrupte es podia arribar gairebé a palpar amb les mans i que la seva ombra, com un núvol tòxic anacrònic i atemporal, es va estendre fins avui. Aquell núvol radioactiu va quedar instal.lat com una calitja tenebrosa al terrat del carrer Gènova i els isòtops d'urani 238 ho van acabar empestant tot.
En aquella època, l'Anna González -la professora que em va animar entre d'altres coses a cultivar l'afició a escriure i a qui dec, cosa encara més important, la gosadia de deixar-se llegir- va tenir la genial idea de fer-nos llegir a classe de literatura hora B Luces de Bohemia. Qui sap si gràcies a aquella didàctica iniciativa, 20 anys després puc arribar a entendre ni que sigui de forma meridiana el que ha succeït aquesta setmana en aquest país. 
Ramon Maria del Valle Inclán va haver d'inventar-se una paraula per aproximar-se a l'essència grotesca de la realitat espanyola, l'esperpent. I va haver de recórrer a la brillant metàfora dels miralls convexos del Callejón del Gato per definir alhora l'esperpent: "Los héroes clásicos reflejados en los espejos cóncavos dan el Esperpento. El sentido trágico de la vida española sólo puede darse con una estética sistemáticamente deformada", "España es una deformación grotesca de la civiilización europea", sentenciava Max Estrella poc abans de morir. 
Fa més de 200 anys, en un context de crisi semblant a l'actual, Maria Antonieta va pronunciar aquella cèlebre frase referint-se als pobres que es morien de gana que tan bé resumeix la quinta essència de la frivolitat llefiscosa i immoral de les classes benestants: que no tenen pa, doncs que mengin pastissos! Uns mesos més tard, un matí fred de tardor, el seu cap d'altesa reial i imperial de la Dinastia dels Habsburg, es desprenia del seu cos altiu i anava a parar al cistell de les cols. 
Diuen els diaris que la indignació i la ràbia torna a recórrer el país de nord a sud i d'est a oest i que els carrers i les places són plens de ciutadans avergonyits àvids de justícia amb un sentit moral a anys llums del de les rates fastigoses que pilotaven la nau exigint austeritat i sacrificis als que es morien de gana mentre paraven la mà. Diuen els mateixos diaris que el Govern està acorralat i que la cosa no pinta bé. Tant de bo la conjuntura permeti que l'energia avui desbordada es canalitzi en un sentit revolucionari concret, definitiu i irreversible com un tall de guillotina. Tant de bo s'acabi d'un sol cop amb la monarquia, el govern i la fatxenderia repugnant del corruptes. Tant de bo els caps dels protagonistes de la setmana acabin compartint el cistell de les cols i els seus cossos vagin a parar a una fossa comuna sota una pila de cal, perquè qualsevol llaurador sap que la carn podrida, tòxica i radioactiva no serveix per alimentar les bèsties i ni tan sols adobar els horts.

13 de gener 2013

Cinemes i llibreries

Fantasio, Publi, Fémina, Alcázar, Montecarlo, Diagonal, Savoy, París, Catalunya, Vergara, Pelayo, Cinemes Lauren, Texas, Arenas, Capitol, Rex, Dorado, Tívoli, Novedades, Río, Rívoli, Aquitània, Palacio del Cinema, Regio Palace, Abc, Waldorf, Florida, Arcadín (chiquitín), Arcadia, Balmes, Astoria, Alexis, Boliche, Casablanca, Renoir Les Corts..
Recordo un matí de diumenge que un incendi va acabar amb el Fèmina, sala de cinema ubicada al Passeig de Gràcia número 23. Va ser la primera vegada que vaig ser conscient que tancava un cinema. A partir d'aquell moment, la lletania de sales tancades es va anar engruixint paral.lelament a l'esbojarrada inauguració de multicines absurds a centres comercials fotocopiats que són poc més que la versió alegre i aneuronal d'un camp d'extermini (amb perdó dels supervivents d'ambdós indrets) i una bona metàfora del nostre temps.
Recordo les butaques comodísimes del cinema Catalunya, l'olor a peus de la Sala 3 del Cinema Pelayo, l'ambientador del Vergara (el mateix que fa servir la senyora de fer feines russa que neteja l'escala de casa, o molt semblant), la darrera fila dels Lauren on em vaig perdre gairebé tota Beautiful Girls perquè era la meva primera cita i no em podia concentrar, la cisterna que gotejava dels WC del Rex (jo sempre patint pel malbaratament d'aigua.. fins i tot recordo sortir amb els ulls negats després de la projecció de Pena de Muerte -allò sí que va ser un malbaratament d'aigua-, de Tim Robbins, i tancar-me als lavabos per amagar-me i rentar-me la cara i exclamar en veure a través del mirall com encara gotejava : però és que no la pensen arreglar mai?). Recordo totes i cadascuna de les sales on he vist totes les pel.lícules de la meva vida, la sessió i el moment biogràfic, si anava sol (gairebé sempre), acompanyat i fins i tot quin llibre estava llegint, ja que tornant a casa en metro, el treia de la jaqueta i el record de la lectura quedava automàticament fixat al de la pel.lícula.
Recordo un incendi a un cendrer del hall del Fantasio que ens va fer sortir a tota la família ordenadament de la sala a mitja projecció de Cita con Venus i tornar a entrar no tan ordenadament al cap de pocs minuts. Recordo les darreres películes que vaig veure abans que tanquessin cadascuna d'aquestes sales i sóc incapaç de separar aquest fet autobiogràfic de l'opinió objectiva que la pel.lícula es mereix. De la mateixa manera que sóc incapaç de separar la mania que tinc a la botiga de llums Biosca & Botey del fet que estigui ubicada a les catacumbes del cinema Diagonal. I també recordo perfectament un indigent cinèfil que es tancava com jo a les sessions dobles de clàssics al Maldà els dilluns i anava comentant, ah, sí, ésta, qué buena, ya me acuerdo, Otto Preminger, buenísima, sí señor!
El pare d'una amiga tenia uns petits prismàtics a la tauleta al costat del sofà. De tant en tant els agafava i es dedicava a observar la llibreria i llegir els títols dels seus llibres preferits, i com l'indigent dels Maldà exclamava, ah, sí, aquell, què bo! i així passava l'estona. Aquesta afició sempre m'ha semblat genial i em recorda a la història d'aquells que quedaven per explicar acudits i com que se'ls sabien de memòria els tenien numerats i només havien de dir el 23!, el 57! per esclafir a riure. Suposo que aquesta és una de les raons per les quals no em passaré mai al llibre electrònic.
Ara comença a passar el mateix amb les llibreries. Personalment confesso que encara no he inaugurat la lletania de llibreries tancades, però sense cap dubte començaria pel llibreter del carrer Cros, a Sants, un dels pioners en capitular davant la incultura galopant del lliure comerç. El dubte existencial que em ve al cap és el següent: algun dia, en algun lloc, hi haurà algú que inagurarà una lletania de Natures i Imaginàriums tancats, de supermercats paquistanís, d'agències de Tecnocasa, de locutoris, de Tot a 100, de franquícies de Zara o de McDonald's (jo recordo el de Creu Coberta cantonada Consell de Cent, que ja no hi és, tot i que potser el recordo perquè solia precedir una estrena de divendres en família al Palau Balañà, James Bond, Indiana Jones o alguna producció juvenil d'Spielberg com Els Goonies, El chip prodigiosos o Gremlins).
Quin món, aquest. Alguns avancem -com el personatge d'El Gran Gatsby- barques contra corrent arrossegats constantment cap al passat, mentre la societat va camí de l'abisme cultural lobotomitzada per la televisió i intoxicada pel clombuterol en sang i l'excés de glucosa al cervell, a favor del corrent i picant de mans, amb crits d'alegria i bavejant com una bèstia folla, camí de l'abisme amb la prepotència indiferent que dóna la incultura camuflada sota la bandera eufemística de la llibertat de mercat, que no és res més que la llibertat de 4 cabrons que hauríem de tenir els pebrots de guillotinar amb la mateixa indiferència davant dels aparadors de la Llibreria Catalonia, camí del futur, aquell indret desconegut on tot està per fer i tot és possible. A veure si al final tindran raó els punks i no n'hi haurà, de futur?

11 de setembre 2012

La independència i el blandiblub

Estic convençut que el camí és de no retorn. I no tant perquè en aquest país (Catalunya) l'independentisme hagi fet un salt endavant -fet evident- sinó perquè del que no hi ha dubte és que l'altre país (Espanya) ni té res a oferir, ni té solució. Entre todos la mataron y ella sola se murió, que diuen. Quedar-se també és una opció i com alternativa hauria de poder-se vertebrar en un projecte nou i integrador. El problema -pels espanyols- és que aquest projecte ni existeix ni existirà. Per aquest motiu Espanya avui és poc més que un ectoplasma amorf camí de la desintegració que viu de cacofonies i testosterona; és com el pot de bandiblub quan el joc ha deixat de tenir gràcia i és hora de sopar. El blandiblub està ple de sorra i pèls i t'ha deixat als dits una pudor tòxica, què fas? Doncs el llences i et rentes les mans amb sabó.
Per federar-se, cal algú que es vulgui federar amb tu, no n'hi ha prou amb anar-ho repetint durant 30 anys amb més o menys intensitat com una cançó enfadosa. 
De l'independentisme de la xiruca i l'estelada em segueixen fent ràbia les mateixes coses que fa 20 anys, però són peròs d'ordre estètic, perquè de raons en sobren, avui més que mai. M’esforço i m’escarrasso i no sóc capaç de trobar cap argument en contra d’avançar cap a l’estat propi amb més pressa que seny. 
Cap independentista donarà arguments objectius contraris a la independència, ni al revés. Totes les opinions publicades són partidistes i interessades i al final ens hem de quedar amb el que el cos ens demana, i a mi fa temps que em demana deixar anar llast, llast borbònic, caspa torera, bisbes franquistes, fatxenderia ibèrica, raça, casta i tantes altres coses que em fan venir basques i em provoquen acidesa d'estómac. La demagògia de la dreta espanyola -a la què s’hi ha anat afegint de forma còmplice i irresponsable un ampli espectre de l’esquerra- ha portat el país veí a un atzucac. Espanya és una equació irresoluble. Però no és competència nostre depurar-ne les responsabilitats -en tot cas n'hauríem de donar les gràcies-, ja ho farà en Garzón quan se'n cansi de Julian Assange.
Vaig escoltar dissabte una entrevista a Catalunya Ràdio de Sílvia Còpulo a Carod Rovira. Entre moltes coses interessants que ningú no diu, va deixar anar que pels nòrdics, l'estat del benestar, és també un tret identitari. Tant de bo l’aventura que comença vagi en aquesta direcció. El que sí que tinc clar és que si no hi som tots, correm el risc que la història l’escriguin els de sempre, i amb els temps que corren, crec que això és quelcom que no ens podem permetre.

20 de juliol 2012

El perdó


Més enllà de qualsevol consideració teològica, el demanar perdó és aquella formalitat que ens permet fer púbiques les nostres debilitats, els nostres errors. Els perdons ens humanitzen perquè reconeixen les nostres imperfeccions i haurien de servir com a martellades a l'escultura sempre inacabada de la nostra moralitat. Però el perdó és molt més que això: el perdó és el que ens permet fer més suportable la feixuga irreversibilitat dels nostres actes o, dit d'una altra manera, ens permet conviure amb la inexorable linealitat del temps. Només a través del perdó -en paraules d'Hannah Arendt- podem desfer els actes del nostre passat i no veure'ns abocats a l'infern mental de la culpa eterna. El perdó permet al culpable d'alliberar-se de la culpa. A la víctima, li permet alliberar-se del sentiment de venjança.
He estat llegint la carta de disculpes de la diputada Andrea Fabra. La seva sincera -per emprar els seus propis termes- petició de perdó. M'agradaria pensar que la senyora Fabra s'ha humanitzat i que la seva moral s'ha redreçat una mica més. Però sempre he sospitat que quan algú ha de remarcar que és sincer en realitat el que ens està dient és que no ho és. El problema de la sinceritat és que no és demostrable, depèn de la predisposició dels altres a creure't o no. I és en aquest sentit que no puc evitar tenir la sensació que hi ha més sinceritat en els insults que proferí en el Congrés que a la pròpia petició de perdó. Que en aquesta petició de perdó hi pesa més un interès personal que un veritable exercici de contrició. No em puc creure la seva sinceritat. I aquest és el gran drama: el pitjor d'aquesta crisi és la sensació cada vegada més estesa entre la ciutadania que el rumb de la història actual està marcat per un entramat de personatges amb greus deficiències morals i que no ens creiem ni quan demanen perdó.
Les paraules de Fabra no només són desafortunades sinó immorals. Els aplaudiments quan s'anuncia l'arribada de la misèria i del sofriment no només són desafortunats sinó immorals. M'agradaria que hi hagués un allau de perdons perquè voldria dir, com a mínim, que els culpables assumirien les seves culpes. Però el perdó en política no hauria de ser mai el final del trajecte sinó el punt de partida. Al final del trajecte sempre hi hauria d'haver la justícia. En aquest sentit em sembla injust que els ciutadans carreguem amb els dubtes sobre la moralitat d'aquells que ens representen. La diputada Fabra té tot el dret a demanar perdó, independentment de si ens creiem o no la seva sinceritat, però això no treu que pensi que el més just seria que abandonés per sempre l'espai de la nostra representativitat.  

28 d’abril 2012

Quan érem feliços

Amb l'esquena recolzada a la paret del passadís intentant dissimular la nostra condició de primerencs, els 2 pares esperàvem a que les llevadores ens deixessin tornar a entrar a la sala de corretges en un silenci espectant. Un zelador ens va somriure al seu pas i ens va informar que el Barça acabava de guanyar al Basilea 5 a 0. Era el 22 d'octubre de 2008. Unes hores més tard, de matinada, en Bernat va obrir els ulls regalimant sang i fluids com una criatura extraterrestre àvida d'emocions. Aquell sorprenent moment que regalimava realitat a dojo, aquell intens ara i aquí, em va deixar en un primer moment més perplex que content. Com totes les coses importants a la vida, l'emoció va arribar poc a poc, a mida que l'adrenalina es diluïa per venes i teixits i les endorfines s'abraçaven les unes a les altres i es donaven l'enhorabona. 
Tres dies més tard vam sortir de La Maternitat amb la criatura en braços. Aquell vespre el Barça li va ficar 5 a l'Almeria i vaig comprendre que allò no podia ser altra cosa que el preludi d'un futur gloriós. 
Aquell mes de maig ens vam agafar uns dies de vacances i al Casino de Ciutadella vam gaudir de la històrica final de Roma amb el Manchester. Vam circular de dalt a baix de la rambla tocant la botzina com en una pista d'auto-xocs per dispersar l'eufòria continguda fins ben entrada la matinada. 
Un dia vaig escriure que hi ha mites que com el Falcó Maltès estan forjats del material amb què es forjen els somnis i les llegendes i tal vegada Pep Guardiola n'ha estat el seu millor artesà. En la seva qualitat de forjador de somnis ens ha fet creure al llarg d'aquests anys de victòries encadenades i glòria sostinguda que, com ell mateix havia promès als seus jugadors abans del mundialet de clubs, si guanyàvem, a banda dels millors, seríem eterns. Nosaltres ja ho sabíem, que l'eternitat no era competència dels humans i que el futbol, al capdavall, era només un joc. Però tots plegats havíem volgut viure en la il.lusió que aquest somni podia ser etern. 
Ja ens ho havien advertit els replicants de Blade Runner en la seva lucidesa malencòlica, que tots aquests moments es perdrien en el temps com llàgrimes en la pluja. No afegiré com Rutger Hauger que és hora de morir, però potser sí que finalment hagi arribat el moment de despertar. I si se'm permet la broma fàcil, de llevar-nos ben d'hora.. tot i que d'això ja se n'encarregarà en Bernat, o l'Irma.

03 d’abril 2012

La violència que ens fascina

Intentar entendre la fascinació que ens desperta la violència, sobretot quan aquesta es mostra de forma tan evident, ens obligaria a submergir-nos en els interiors més recòndits de la naturalesa humana. No crec que fos gaire bona idea aventurar-nos a una empresa com aquesta. Hi ha coses de la nostra espècie que és millor no saber. Però encara que deixem de banda les causes, el que és inqüestionable és que aquesta fascinació existeix. La mostra més evident són les reaccions públiques que es produeixen cada vegada que hi ha disturbis pels carrers. Ningú és refractari a l'enlluernament que ens provoca la violència i probablement aquesta sigui la causa per la qual es produeix. La violència material va íntimament lligada a la fascinació que ens desperta. Si no hi hagués aquesta fascinació, amb l'histerisme social i polític que l'acompanya, probablement aquells que exerceixen la violència com a arma política buscarien altres mecanismes per fer-se visibles. Perquè d'això es tracta: aconseguir fer visible un malestar/desesperació de la part més vulnerable de la societat i que és conseqüència precisament de les polítiques d'aquells més preocupats en combatre la violència que en buscar una solució per tal que no es produeixi. Considerar, com consideren alguns, que tots aquells que exerceixen la violència durant una manifestació no segueixen cap motivació més enllà del propi exercici de la violència és d'una tal simplificació de la realitat que posa en dubte els principis més elementals de la intel·ligència humana. La violència com a fi en si mateix només es pròpia de persones que pateixen algun tipus de trastorn mental. Si a la nostra societat hi ha 2000 joves que són violents només pel plaer de ser violents és que ja no estem davant d'un problema de seguretat sinó que ens trobem davant d'un greu problema de salut pública. No s'haurien de prendre aleshores mesures policials sinó mesures mèdiques. Però, probablement, aquests joves que l'altre dia cremaven contenidors i trencaven els vidres de la borsa són els mateixos que s'enfronten a la policia i a la banca durant els desnonaments silenciosos que es produeixen diàriament en els barris marginals de la nostra ciutat - que ara pel que sembla ja no és només una ciutat sinó que també és una marca-. Probablement ens trobaríem amb joves que no s'ajusten al perfil psiquiàtric d'un malalt sinó amb joves universitaris, amb una altíssima conscienciació social, molts d'ells molt més ben preparats que la majoria d'opinadors polítics d'aquesta merda de país que, per incapacitat o per estratègies ideològiques, no van mai més enllà dels simples fets, i que són incapaços de diferenciar el verb entendre del verb justificar.
Entenc que es produeixin actes violents al carrer. La violència ens fascina i la fascinació és el que més s'allunya de la indiferència. Una manifestació pacífica té molt menys recorregut mediàtic que una manifestació amb esclats violents. Però l'esquerra de debò hauria de desacomplexar-se d'una vegada i no deixar-se arrossegar per aquesta fascinació. Perquè el problema de la fascinació és que té una doble cara. Per una banda genera preocupació que sovint és el pas necessari abans de l'ocupació, però la majoria de les vegades ens enlluerna fins a tal extrem que ens acaba sumint en un estat d'obturació mental paralitzant. La fascinació per la violència ens impedeix moltes vegades anar més enllà perquè la fascinació normalment s'esgota en el propi terme. La fascinació no acostuma ser mai un punt de partida sinó el punt final. És contra aquest fet que l'esquerra s'hauria de protegir. L'esquerra no hauria de permetre que l'enlluernament dels actes violents els encegués fins al punt de donar municions dialèctiques als agents de la violència sistèmica. I els “violents” haurien d'entendre que la violència puntual no condueix enlloc més que a la fascinació o a la visibilitat. Que la violència, o és sostinguda fins a desgastar els mateixos fonaments del sistema o simplement es converteix en focs artificials.

03 de març 2012

Prismàtics

L'OBC, amb el director destituït i el pressupost amputat, va camí de convertir-se sense saber-ho en l'orquestra del Titànic. Els efectes de la crisi han arribat al pati de butaques i ben aviat els abonats podrem fer allò de cridar eco, ecoooo i sorprendre'ns de la bona sonoritat del teatre. Aprofitant l'avinentesa, aquest vespre hem deixat la penúltima fila del galliner i ens hem instal.lat a la llotja, on a banda de la situació privilegiada, hem pogut fer ús d'uns petits prismàtics. Així que amb la remor atonal de fons d'una composició de Benet Casablancas sobre un quadre de Paul Klee, jo m'he dedicat a buscar entre els membres de l'orquestra la meva primera professora de violí.
No he trigat gaire a trobar-la concentratda en el seu faristol entre els segons violins. Feia la mateixa cara que fa 30 anys, que ja és estrany. He resseguit la seva silueta vestida de negra de dalt a baix vàries vegades, les sabates austeres, els pantalons ben planxats, la brusa carrinclona i el mateix tall de cabell, pentinat i color. Mentre el compositor tractava d'explorar la vibració telúrica dels petits quadradets de la pintura de Klee, jo he recordat que aquella dona va tenir l'estranya virtut de fer-me tocar la mateixa peça durant tot un curs, Long Long Ago.
Jo, que sempre he estat més orgullós que pacient, no vaig gosar de demanar-li en cap moment un canvi en el programa. Potser la meva professora tenia una concepció del temps diferent de la meva o tal vegada estava dotada d'una paciència foramesura, però el cas és que van anar passant les setmanes i els mesos i entre els envans prefabricats d'una aula del segon pis de l'Orfeó de Sants, davant de la Secretaria, jo vaig quedar atrapat en una espiral concèntrica durant tot un any entre els fils de la teranyina d'aquell Long Long Ago. Una miqueta millor, una miqueta millor, eren les seves úniques paraules setmana rera setmana.
Malgrat el que es pugui desprendre d'aquestes línies, recordo la meva primera professora de violí amb una compassió retrospectiva gens desagradable i fins i tot amb un somriure als llavis, tot i que no puc evitar sentir encara avui el regust pastós del tedi enganxat al paladar cada vegada que em ve al cap aquella melodia.
Sort que després de la mitja part ha arribat el torn de Xostakòvitx, el ciutadà-compositor, i la seva oceànica Simfonia (de guerra) Número 8. He agafat els prismàtics, però enlloc de la meva professora de violí, he vist de seguida, desdibuixat a l'horitzó boirós del camp de batalla, l'enemic implacable avançant les seves línies en el setge cap a Leningrad. He fet un glop de vodka de la cantimplora i, arrossegat per una rauxa siberiana, he agafat un fusell i he abandonat la trinxera disposat a esberlar cranis alemanys a cops de culata.
Mentre corria a les fosques pel camp de batalla, he sentit empenyent cada múscul del meu cos de milicià la força orgullosa de cada nen rus, de cada obrer, de cada pagès, de cada estudiant, de cada dona i de cada soldat i m'he demanat si aquesta força era la mateixa força telúrica que emanava de la vibració dels quadradets de Klee. Llavors, distret per aquests pensaments absurds, he confós de cop l'espessa boira blanca amb les barbes del gran Tolstoi i he caigut de genolls davant de l'enemic, he sanglotat com un nen i finalment l'he abraçat. Llavors ell m'ha parlat de la seva promesa, mestra d'escola d'un poblet fronterer amb Polònia, i també ha plorat. Hem estat una estona en silenci, ens hem acabat el vodka i hem jugat a les cartes amagats en un forat a recer dels projectils.
Llavors un senyor amb cara de funcionari que portava 60 minuts assegut a una cadira dalt de l'escenari s'ha aixecat, ha fet sonar el gong 3 vegades i tot s'ha esvaït, els enemics, el camp de batalla, les trinxeres, l'espessa boira, Leningrad i la professora de violí. Quina sort haver nascut rus, he pensat contrariat. I no en aquesta merda de país segrestat per La Moreneta i anestesiat pel Barça.