On són les polis?

Al centre de la gran ciutat, passejava despistat entre figures inquietes que es movien com si fossin formigues dopades. Totes elles carregaven bosses plenes d'objectes celebrant un autèntic ritual fetitxista. Avergonyit, vaig abaixar el cap i em vaig adonar que tots seguíem el mateix pas marcial: hop, hop, hop. Formàvem un autèntic exèrcit que havia decidit ocupar l'esfera pública, i hop, hop, hop. Les llums de nadal il·luminaven el nostre camí de destí incert i els aparadors vomitaven imatges que ens feien obrir els ulls i la boca com si fóssim beneits. I un papa Noël que cridava, i un altre més avall, i músiques esgarrifoses que no sé d'on venien, i hop, hop, hop. Però, sapastre de mi, vaig perdre el ritme i, com un estaquirot, em vaig quedar atordit enmig de la gentada. Per passar el temps, mentre esperava els meus amics extraterrestres que segur em traurien d'allà, vaig començar a fer volar la imaginació: al meu voltant ara tan sols hi havia túniques. Érem pocs, molt pocs, i a l'aire només flotaven les paraules. Algunes túniques es passejaven amb suavitat, altres s'asseien en petits grups. Allà al costat hi havia un home dins un tonell, amb una llanterna, que es masturbava i que no proposava res a ningú, la nota cínica del paisatge. I jo em movia despert entre les túniques i les barbes blanques i escoltava com parlaven. I el cel era blau i feia Sol. De sobte, algú m'empenyé i em despertà del meu somieig estrambòtic, i em cridà perquè li entorpia el pas. I l'exèrcit m'arrossegava altre cop: hop, hop, hop, i els extraterrestres feien tard: en quin collons de planeta s'havien perdut? Aleshores em va venir al cap una idea escandalosa que potser ja havia sentit abans, però no n'estic segur: podria ser que tots els que estàvem allà forméssim part d'una gran família? Podria ser que davant de l'exèrcit d'autòmats hi hagués un pater familias que estigués marcant el pas de forma despòtica i que ens fes avançar tot fent hop, hop, hop? Era una idea escandalosa perquè sempre m'havien explicat que abans de la política les úniques organitzacions humanes eren les famílies i que aquestes no tenien altre objectiu que fer front a aquelles necessitats biològiques que compartíem amb la resta d'animals. Que era al carrer on l'home podia ser alguna cosa més que un animal que menja i folla: un animal polític, és a dir, aquella part de nosaltres que ens feia humans, veritablement humans, perquè ens permetia la possibilitat de ser lliures. La llibertat sempre havia estat allà fora. Però aquell dia, mentre feia esforços per fugir, em preguntava si la llibertat i les paraules havien desaparegut de la plaça pública empeses per unes noves necessitats bàsiques. Si eren, precisament, aquestes noves necessitats que jo podia percebre en l'ambient la causa d'aquest sentiment de familiaritat? Quan vaig arribar a casa, vaig passar els dits pels lloms dels meus llibres, i un gintònc. I fixeu-vos quina cosa més curiosa: dins de casa em vaig sentir novament humà, lliure, embriagat, ara sí, per les túniques que volaven com si fossin núvols que s'ajunten però que no s'arriben a fusionar i que després es separen per tornar-se a ajuntar amb altres núvols, etc. Quina paradoxa més estranya, vaig pensar: podria ser que les muralles de les noves polis fossin les parets de les nostres llars? Que a fora tan sols hi haguessin necessitats? I mentre apurava el gintònic, l'última reflexió (aquesta sí que em va fer pixar de riure), atenció: podria convertir-se internet en l'únic pont per travessar la no-polis en què s'ha convertit l'espai públic, per unir el conjunt de polis disperses en què s'han convertit els nostres àmbits domèstics?

Nassos

Fa justament un any una sabata voladora en forma de venjança planetària planejava per sobre del cap d’un dels cretins més abjectes de tots els temps. Van voler els déus que la zona que controla els reflexos fos l’única irrigada del cervell de l’orangutan texà en aquell moment. Un any després la humanitat ha tingut una mica més de sort. Aquest desembre congelat ens ha deixat un regal inesperat. Les imatges de Berlusconi amb el nas trancat ennuegant-se amb un parell de dents i un bon raig de sang, atònit a la realitat i amb el semblant desencaixat pel desconcert constitueixen la millor manera de celebrar l’efemèride de la sabata.
Un dels avantatges de no ser un personatge públic és sens dubte la reconfortant llibertat de no haver de ser políticament correcte en tot moment i poder expressar la nostra alegria desfermada quan algú li trenca el nas a un cretí tan mastodòntic i tan corrupte com els que ens ocupa. Costa molt d’entendre i d’explicar que algú com ell hagi arribat a ostentar el càrrec de màxima responsabilitat política d’un país tan respectable com Itàlia. Però contràriament al que aquests dies ens volen fer creure, que Berlusconi hagi estat escollit cap del govern en un procés suposadament democràtic (podríem parlar del paper que juguen els mitjans de comunicació en una democràcia, però em fa mandra) no el fa mereixedor absolutament de res. Al meu entendre, aquest fet només posa de manifest la perversió del sistema i la seva preocupant degradació.
Hi ha polítics grisos i mediocres, hi ha polítics corruptes i fatxendes, hi ha fatxes de l‘alçada de campanars i cabronassos tan majúsculs que no haurien ni d’haver nascut, però Berlusconi pertany a una altra esfera, els supera a tots amb escreix. Per això resulta especialment obscè veure com li riuen les gràcies els diaris i les televisions, com l'aclamen les multituds i els diputats que li donen suport (en una altra situació polítics comuns de dretes sense més perill) i com mira cap a una altra banda la diplomàcia internacional. Berlusconi és manifestament imbècil, objectivament analfabet i diàfanament masclista. És un personatge obscur, corrupte i mafiós, és prepotent, mal educat i tan caspós que sorprèn i tot no li trenquin el nas cada dia.
Si un dia, un cop de Viagra a Villa Certosa se l’endú prop de l’Altíssim el món guanyarà un percentatge considerable d’habitabilitat.
Mentre esperem l’estocada de Sant Martí, ens comformem assaborint aquestes imatges i gaudint de la seva plàstica ètica i estètica. Ara que estan d'actualitat se m’acuden una nova modalitat de corrides que agradarien fins i tot a ICV, 6 cretins per tarda per lidiar a ritme de pasdoble, banderilles, capote i estoc, i al final, les orelles, la cua i de dret a l’escorxador. No hi hauria col.lectiu que gosés promoure'n la prohibició.

En Puigcercós toca el flabiol

L'altre dia, mentre pelava una ceba, vaig sentir en Puigcercós que deia (cito textual) que “la democràcia estava per sobre de la legalitat”. Un esparadrap al meu dit anular és testimoni de la convulsió corporal que aquestes paraules em van desencadenar. Avui, encara tenia l'esperança que tot plegat hagués estat un malson provocat per una mala digestió. El Google però, m'ha confirmat que, tot i la guerra que els últims anys el meu cos manté amb el pas del temps, l' oïda, gràcies a Déu, continua en un estat excel·lent. Quan penso que jo he arribat a votar a aquest subjecte que està més a prop d'un pastor de cabres que d'un polític assenyat -valgui l'oxímoron- se'm posen els pèls de punta. Que consti que no estic en contra de saber l'opinió de la gent, i mirin, donat el cas, potser votaria que sí i tot, encara que només sigui per tocar els collons als nacionalistes espanyols (que també n'hi ha uns quants), però mai se'm passaria pel cap pensar que la meva opinió pogués arribar a saltar-se la llei. Senyor Puigcercós: si com vostè diu la democràcia està per sobre de la legalitat, permeti'm que des de La vaca sorda promogui un referèndum per expulsar del parlament a aquells polítics amb una intel·ligència que no superi la intel·ligència mitjana del meu alumnat de 4art d'Eso (incloent els de diversitat i els nouvinguts). Acollona, eh?

L'última utopia

El liberalisme és l'última de les grans utopies. Mort el comunisme, el liberalisme queda com a únic mitjà per aconseguir el que Marx anomenà el debilitament de l'estat. Els liberals són, per tant, els últims utòpics. A mi em desperten la mateixa tendresa que el pare sent pel fill adolescent que acampa a la universitat per demanar un món més just. La tendresa que neix de l'escepticisme lligat a l'edat o als desenganys naturals de la vida. Però els liberals no són precisament adolescents i lluny d'acampar a la universitat, tocar la guitarra i anar a manifestacions per predicar la seva utopia i reclutar adeptes, es dediquen obstinadament a buscar comunistes fins a sota les pedres. Si els dius que de comunistes ja no en queden, encara que alguns es defineixin -per folklorisme- com a tals, fan com si sentissin ploure i continuen amb la seva recerca obsessiva. No són capaços de veure que amb un calendari futbolístic tan ajustat ningú té temps per fer la revolució. Però com que busquen i busquen al final el troben, el comunista, encara que només sigui un pobre desgraciat amb certes idees de justícia social, que conserva la samarreta del Che, que els diumenges llegeix El País, i que escriu de tant en tant en un blog insignificant. O sinó aquell que, en el bar del barri obrer, apura el vas de ginebra amb els seus amics de partit mentre discuteixen sobre les essències ideològiques. O el pobre Solé-Tura o Llamazares o en Saura o, si m'apureu, en Rubalcaba fins i tot! I si no són aquests, sempre els queda el recurs de parlar de Fidel Castro, de Corea del Nord o de Veneçuela, que ja sabem que donen molt de joc. No em digueu que no és simptomàtica aquesta necessitat liberal de pensar que els comunistes estan amagats entre nosaltres formant cèl·lules revolucionaries preparades per actuar. La necessitat de pensar que ells són els ulls que vigilen, els garants de la llibertat que inexorablement assolirà la humanitat quan l'estat s'acabi finalment desintegrant talment com un terròs de sucre en una tassa de cafè. Em pregunto per què es creen aquesta necessitat que, com a tal, va en contra de la seva llibertat i, en canvi, no gaudeixen, ara que encara el dubte no ha maculat la seva ingenuïtat, de la seva meravellosa utopia. Per què no surten al carrer manifestant aquella alegria tan característica del crèdul recalcitrant en comptes de perdre el temps buscant entre blogs sospitosos? Tan emocionant que seria veure una gentada de liberals baixant pel Passeig de Gràcia, amb en Sala-Martin marcant el pas al so d'una gralla, i amb pancartes fetes a les classes de manualitats dels escolapis on s'hi pogués llegir alguna cosa així com “reclamem el regne de la llibertat”! Potser la resposa a tot plegat és que mentre busquen i busquen, mentre lluiten contra molins de vent, no han de pensar en la seva utopia, que és el millor sistema per evitar les contradiccions, per poder-la mantenir ben grassa i plena de llet i, així, poder-hi continuar mamant.

P.D vinga va, si algun liberal llegeix això, li deixo canviar comunista per comunistot

Túnels

En una ocasió, després d'intercanviar impressions salivals amb una desconeguda al Karma, es van encendre els llums. Després d'una reacció de sorpresa que vaig haver de contenir amb la malaptesa etíl.lica pròpia de la nit, vaig fer mutis per la pista soterrada en forma de túnel i em vaig esfumar Rambla amunt. Són els inconvenients d'escollir a cegues.

De vegades, a la llibreria passa una mica el mateix i unes setmanes més tard acabes llençant pel balcó un llibre que tenia una sinopsi suggerent i una curada edició. Per això és tant d'agrair que un amic et recomani un llibre o et presenti algú. Bàsicament perquè t'estalvies el procés de selecció. I tot i que les expectatives són altes, el resultat acaba sent satisfactori en la majoria dels casos.

Últimament en Quim ha llegit Pedro Páramo, Las Uvas de la Ira, Conversación en la Catedral i pel que sé està submergit aquest pont a les bíbliques aigües de Al Este del Edén. Per equilibrar la balança de les recomanacions, vaig agafar El Túnel, d'Ernesto Sábato. És sabut pels que ocupen el cercle més proper que les novel.les de menys de 500 pàgines no em diuen gran cosa (a excepció potser de El Gran Gatsby i Rulfo, precisament). Però he de dir que aquest túnel val per una de gran. La metàfora que conté podria explicar bona part del patiment humà. Una caverna com la de Plató, però en moviment i amb l'angoixa afegida que suposa pels què l'habiten la consciència de la solitud ineludible i de la fugissera intermitència de la felicitat com les imatges d'un tren que es creua amb el nostre a través de la finestra. I, finalment, el drama existencial que deriva de l'assumpció de viure la vida com a simulacre, aliè del tot a la comprensió dels altres i als propis sons del món.

Al subsòl de la Plaça Reial sovintejava jo fa uns anys un túnel equivalent fosc i ple de fum les ombres del qual es van acabar dissipant entre la llum genuïna del Raval.

Big Orange

El tsunami de la crisi s'ha cobrat una nova víctima: el videoclub del meu barri (Big Orange, C/Borrell). La boira pantanosa que ens envolta s'empassa cada setmana un amic o un conegut, com a una novel.la d'Stephen King amb pròleg de Sala Martín. Deia Ferlosio allò de vendrán tiempos peores y nos harán más ciegos, quina gran veritat. Cada dia em costa més distingir què no em molesta d'aquesta societat. Crec que em comença a fastiguejar tot.

Aquests dies he hagut de visitar per motius professionals que no venen al cas un Alcampo i un parell de Carrefours. Acostumat als pakis i l'atapeït Condis del carrer Elkano, aquests espais m'han deixat un regust agre a la retina. Les grans superfícies tenen un component inherent d'obscenitat, en molts sentits. No sé si és l'abundància antiestètica dels seus prestatges, l'excés de cartelleria o una clientela amb la mirada perduda pel convenciment que s'hi acabarà deixant el sou amb les ofertes, com amb les escurabutxaques. O tal vegada és la premonició de marciment de tot aquest excés inversemblant.

No m'agrada el caire que estan prenent els esdeveniments, definitivament. Mai hagués imaginat que a la meva nostàlgia premonitòria pels colmados, les merceries, les granges i les drogueries, hi afegiria els videoclubs a darrera hora. M'explica en Rubén que els cusen a impostos per pel.lícules que són gratuïtes a la xarxa mentre que Telefònica té com a eslògan más de 2,5 millones de canciones gratuitas en un dels seus anuncis.

A mi, personalment, la SGAE em mereix el mateix crèdit que Emilio Botín, i no seré jo qui carregui contra internet precisament des d'aquesta plataforma, però el que tinc clar és que en aquesta orgia pirata hi guanyen els de sempre i hi perdem una mica tots. El món em sembla més amable, més interessant i més pintoresc amb espais de sèrie B on escoltar el consell cinèfil d'aficionats que no et trobaries mai a la cua dels Icària. Ens dispersem, com l'univers. L'entropia inexorable d'un món cada dia més uniforme s'endú l'adroguer i ens deixa al seu pas la caixera de l'Schlecker.

A les meves fantasies més inconfessables els veig caure uns darrera els altres, primer les companyies telefòniques, seguides pels bancs i les caixes, els governs, el poder judicial, la indústria armamentística, les grans corporacions, les grans cadenes de supermercats, les asseguradores, les societats patrimonials, les borses, les agències d'intel.ligència i els mitjans de comunicació.. veig saltar els directius per les finestres de Wall Street, suplicar el perdó dels miserables i insolvents ara poderosos, i experimento una compassió morbosa -gairebé voluptuosa- en veure'ls barats pel seu propi pes a les places públiques mentre esperen el botxí com morses moribundes..

La boulangerie

Sota les golfes de la 6, rue Saintogne hi havia una boulangerie regentada per una dona d'origen portuguès. Era una d'aquelles boulangeries tan típicament parisenques en què els propietaris havien sabut mantenir l'entrada amb la fusta pintada de vermell descolorit. La meva boulangerie em transportava cada dia a aquells temps en què la tecnologia encara no havia refredat les nostres ànimes. Petita, amb les estanteries de fusta, i amb tots els productes de la família de la farina que hom pugui imaginar. El pain au chocolat, el pain du raisin, els pastissets. Darrera una porta oberta hom podia divisar -si no era massa tard- la taula amb la farina encara dispersa i alguns pans preparats per ser enfornats. Ni rastre de la fredor industrial dels forns de casa nostra. Ni rastre d'aquella flaire pestilent que no és més que el testimoni d'una feina mal feta per un forner que té de forner el que jo tinc d'emprenedor empresarial. Quin ofici tan noble, quin art tan sublim el de saber fer pa! I quina deixadesa tan lamentable la que hem de suportar cada dia a Barcelona, quina tristesa posar-se un crostó amb textura de xiclet a la boca! A la meva boulangerie, en canvi, tot era manual, una artesania, tot a petita escala. Amor i delicadesa. Crec haver descobert la causa del meu pessimisme en el fet d'haver de menjar cada dia pa mal fet. Si el teu país no sap fer pa, no esperis d'ell grans coses. Potser en comptes de grans projectes nacionals, projectes inabastables, hauríem de començar per les coses petites. Saber fer un bon pa primer, i després ja podrem ser independents. Cada matí, a la boulongerie, sentia com l'olor dels croissants recentment fornejats estimulava la meva pituïtària i com, automàticament, el meu estat anímic es veia positivament alterat. M'agradava poder entrar i saludar amb elegància. Aquella fórmula d'exquisida cortesia francesa: bonjour madam, bonjour monsieur, i un lleuger moviment de cap. M'hagués posat un bon barret només pel plaer de poder-me'l treure davant d'una dona francesa. Quin fals progressisme ha eliminat al nostre país aquesta magnífica litúrgia? S'hi estava tan bé allà dins que, si hagués pogut, m'hauria assegut humilment en una cadira per veure tot aquell espectacle de francesos i franceses entrant i sortint. A la República els pans són magnífics, creieu-me. Magnífics.