02 de febrer 2013

EsperPPèntic

Encara que el tango digui que 20 anys no són res, fa 20 anys jo estudiava BUP i era bastant més ingenu i naïf que ara, em posava vermell unes 25 vegades al dia, feia un tractament anti acne triple combinat d'Acnisdin Retinoico, Dalacin Tópico i Ionax Scrub, portava un mocador al coll esfilagarsat de color blau cel, unes Panama Jack enllustrades amb greix de cavall i un pentinat que molt a pesar meu ha quedat immortalitzat en alguna fotografia. Com que jo era l'intel.lectual de la classe, i això volia dir l'informat, el que llegia el diari i el que estava al cas d'això tan estrany que tothom coincideix en anomenar actualitat, un dia, tornant de l'hora del pati, una companya de classe em va abordar i davant la mirada sorpresa de les seves amigues i la meva estupefacció adolescent em va demanar que els expliqués en 5 minuts el cas Naseiro. Sort vaig tenir que al cap de pocs segons la professora de química va aparèixer per la porta amb el seu posat d'Australopitecus afarensis estràbic i garrell i vaig haver d'enllestir la crònica periodística de forma precipitada. He de dir, però, que me'n vaig sortir prou bé, molt millor del que m'havia imaginat quan havia començat a parlar embastant titul.lars de forma maldestra sense ordre ni concert mentre m'enrojolava. Han passat 20 anys i avui puc dir sense ruboritzar-me que mai no vaig saber en què va consistir realment aquell cas, tot i que crec que no m'equivoco en afirmar que el tuf que desprenia aquell tresorer corrupte es podia arribar gairebé a palpar amb les mans i que la seva ombra, com un núvol tòxic anacrònic i atemporal, es va estendre fins avui. Aquell núvol radioactiu va quedar instal.lat com una calitja tenebrosa al terrat del carrer Gènova i els isòtops d'urani 238 ho van acabar empestant tot.
En aquella època, l'Anna González -la professora que em va animar entre d'altres coses a cultivar l'afició a escriure i a qui dec, cosa encara més important, la gosadia de deixar-se llegir- va tenir la genial idea de fer-nos llegir a classe de literatura hora B Luces de Bohemia. Qui sap si gràcies a aquella didàctica iniciativa, 20 anys després puc arribar a entendre ni que sigui de forma meridiana el que ha succeït aquesta setmana en aquest país. 
Ramon Maria del Valle Inclán va haver d'inventar-se una paraula per aproximar-se a l'essència grotesca de la realitat espanyola, l'esperpent. I va haver de recórrer a la brillant metàfora dels miralls convexos del Callejón del Gato per definir alhora l'esperpent: "Los héroes clásicos reflejados en los espejos cóncavos dan el Esperpento. El sentido trágico de la vida española sólo puede darse con una estética sistemáticamente deformada", "España es una deformación grotesca de la civiilización europea", sentenciava Max Estrella poc abans de morir. 
Fa més de 200 anys, en un context de crisi semblant a l'actual, Maria Antonieta va pronunciar aquella cèlebre frase referint-se als pobres que es morien de gana que tan bé resumeix la quinta essència de la frivolitat llefiscosa i immoral de les classes benestants: que no tenen pa, doncs que mengin pastissos! Uns mesos més tard, un matí fred de tardor, el seu cap d'altesa reial i imperial de la Dinastia dels Habsburg, es desprenia del seu cos altiu i anava a parar al cistell de les cols. 
Diuen els diaris que la indignació i la ràbia torna a recórrer el país de nord a sud i d'est a oest i que els carrers i les places són plens de ciutadans avergonyits àvids de justícia amb un sentit moral a anys llums del de les rates fastigoses que pilotaven la nau exigint austeritat i sacrificis als que es morien de gana mentre paraven la mà. Diuen els mateixos diaris que el Govern està acorralat i que la cosa no pinta bé. Tant de bo la conjuntura permeti que l'energia avui desbordada es canalitzi en un sentit revolucionari concret, definitiu i irreversible com un tall de guillotina. Tant de bo s'acabi d'un sol cop amb la monarquia, el govern i la fatxenderia repugnant del corruptes. Tant de bo els caps dels protagonistes de la setmana acabin compartint el cistell de les cols i els seus cossos vagin a parar a una fossa comuna sota una pila de cal, perquè qualsevol llaurador sap que la carn podrida, tòxica i radioactiva no serveix per alimentar les bèsties i ni tan sols adobar els horts.