28 d’abril 2012

Quan érem feliços

Amb l'esquena recolzada a la paret del passadís intentant dissimular la nostra condició de primerencs, els 2 pares esperàvem a que les llevadores ens deixessin tornar a entrar a la sala de corretges en un silenci espectant. Un zelador ens va somriure al seu pas i ens va informar que el Barça acabava de guanyar al Basilea 5 a 0. Era el 22 d'octubre de 2008. Unes hores més tard, de matinada, en Bernat va obrir els ulls regalimant sang i fluids com una criatura extraterrestre àvida d'emocions. Aquell sorprenent moment que regalimava realitat a dojo, aquell intens ara i aquí, em va deixar en un primer moment més perplex que content. Com totes les coses importants a la vida, l'emoció va arribar poc a poc, a mida que l'adrenalina es diluïa per venes i teixits i les endorfines s'abraçaven les unes a les altres i es donaven l'enhorabona. 
Tres dies més tard vam sortir de La Maternitat amb la criatura en braços. Aquell vespre el Barça li va ficar 5 a l'Almeria i vaig comprendre que allò no podia ser altra cosa que el preludi d'un futur gloriós. 
Aquell mes de maig ens vam agafar uns dies de vacances i al Casino de Ciutadella vam gaudir de la històrica final de Roma amb el Manchester. Vam circular de dalt a baix de la rambla tocant la botzina com en una pista d'auto-xocs per dispersar l'eufòria continguda fins ben entrada la matinada. 
Un dia vaig escriure que hi ha mites que com el Falcó Maltès estan forjats del material amb què es forjen els somnis i les llegendes i tal vegada Pep Guardiola n'ha estat el seu millor artesà. En la seva qualitat de forjador de somnis ens ha fet creure al llarg d'aquests anys de victòries encadenades i glòria sostinguda que, com ell mateix havia promès als seus jugadors abans del mundialet de clubs, si guanyàvem, a banda dels millors, seríem eterns. Nosaltres ja ho sabíem, que l'eternitat no era competència dels humans i que el futbol, al capdavall, era només un joc. Però tots plegats havíem volgut viure en la il.lusió que aquest somni podia ser etern. 
Ja ens ho havien advertit els replicants de Blade Runner en la seva lucidesa malencòlica, que tots aquests moments es perdrien en el temps com llàgrimes en la pluja. No afegiré com Rutger Hauger que és hora de morir, però potser sí que finalment hagi arribat el moment de despertar. I si se'm permet la broma fàcil, de llevar-nos ben d'hora.. tot i que d'això ja se n'encarregarà en Bernat, o l'Irma.

03 d’abril 2012

La violència que ens fascina

Intentar entendre la fascinació que ens desperta la violència, sobretot quan aquesta es mostra de forma tan evident, ens obligaria a submergir-nos en els interiors més recòndits de la naturalesa humana. No crec que fos gaire bona idea aventurar-nos a una empresa com aquesta. Hi ha coses de la nostra espècie que és millor no saber. Però encara que deixem de banda les causes, el que és inqüestionable és que aquesta fascinació existeix. La mostra més evident són les reaccions públiques que es produeixen cada vegada que hi ha disturbis pels carrers. Ningú és refractari a l'enlluernament que ens provoca la violència i probablement aquesta sigui la causa per la qual es produeix. La violència material va íntimament lligada a la fascinació que ens desperta. Si no hi hagués aquesta fascinació, amb l'histerisme social i polític que l'acompanya, probablement aquells que exerceixen la violència com a arma política buscarien altres mecanismes per fer-se visibles. Perquè d'això es tracta: aconseguir fer visible un malestar/desesperació de la part més vulnerable de la societat i que és conseqüència precisament de les polítiques d'aquells més preocupats en combatre la violència que en buscar una solució per tal que no es produeixi. Considerar, com consideren alguns, que tots aquells que exerceixen la violència durant una manifestació no segueixen cap motivació més enllà del propi exercici de la violència és d'una tal simplificació de la realitat que posa en dubte els principis més elementals de la intel·ligència humana. La violència com a fi en si mateix només es pròpia de persones que pateixen algun tipus de trastorn mental. Si a la nostra societat hi ha 2000 joves que són violents només pel plaer de ser violents és que ja no estem davant d'un problema de seguretat sinó que ens trobem davant d'un greu problema de salut pública. No s'haurien de prendre aleshores mesures policials sinó mesures mèdiques. Però, probablement, aquests joves que l'altre dia cremaven contenidors i trencaven els vidres de la borsa són els mateixos que s'enfronten a la policia i a la banca durant els desnonaments silenciosos que es produeixen diàriament en els barris marginals de la nostra ciutat - que ara pel que sembla ja no és només una ciutat sinó que també és una marca-. Probablement ens trobaríem amb joves que no s'ajusten al perfil psiquiàtric d'un malalt sinó amb joves universitaris, amb una altíssima conscienciació social, molts d'ells molt més ben preparats que la majoria d'opinadors polítics d'aquesta merda de país que, per incapacitat o per estratègies ideològiques, no van mai més enllà dels simples fets, i que són incapaços de diferenciar el verb entendre del verb justificar.
Entenc que es produeixin actes violents al carrer. La violència ens fascina i la fascinació és el que més s'allunya de la indiferència. Una manifestació pacífica té molt menys recorregut mediàtic que una manifestació amb esclats violents. Però l'esquerra de debò hauria de desacomplexar-se d'una vegada i no deixar-se arrossegar per aquesta fascinació. Perquè el problema de la fascinació és que té una doble cara. Per una banda genera preocupació que sovint és el pas necessari abans de l'ocupació, però la majoria de les vegades ens enlluerna fins a tal extrem que ens acaba sumint en un estat d'obturació mental paralitzant. La fascinació per la violència ens impedeix moltes vegades anar més enllà perquè la fascinació normalment s'esgota en el propi terme. La fascinació no acostuma ser mai un punt de partida sinó el punt final. És contra aquest fet que l'esquerra s'hauria de protegir. L'esquerra no hauria de permetre que l'enlluernament dels actes violents els encegués fins al punt de donar municions dialèctiques als agents de la violència sistèmica. I els “violents” haurien d'entendre que la violència puntual no condueix enlloc més que a la fascinació o a la visibilitat. Que la violència, o és sostinguda fins a desgastar els mateixos fonaments del sistema o simplement es converteix en focs artificials.