02 de febrer 2013

EsperPPèntic

Encara que el tango digui que 20 anys no són res, fa 20 anys jo estudiava BUP i era bastant més ingenu i naïf que ara, em posava vermell unes 25 vegades al dia, feia un tractament anti acne triple combinat d'Acnisdin Retinoico, Dalacin Tópico i Ionax Scrub, portava un mocador al coll esfilagarsat de color blau cel, unes Panama Jack enllustrades amb greix de cavall i un pentinat que molt a pesar meu ha quedat immortalitzat en alguna fotografia. Com que jo era l'intel.lectual de la classe, i això volia dir l'informat, el que llegia el diari i el que estava al cas d'això tan estrany que tothom coincideix en anomenar actualitat, un dia, tornant de l'hora del pati, una companya de classe em va abordar i davant la mirada sorpresa de les seves amigues i la meva estupefacció adolescent em va demanar que els expliqués en 5 minuts el cas Naseiro. Sort vaig tenir que al cap de pocs segons la professora de química va aparèixer per la porta amb el seu posat d'Australopitecus afarensis estràbic i garrell i vaig haver d'enllestir la crònica periodística de forma precipitada. He de dir, però, que me'n vaig sortir prou bé, molt millor del que m'havia imaginat quan havia començat a parlar embastant titul.lars de forma maldestra sense ordre ni concert mentre m'enrojolava. Han passat 20 anys i avui puc dir sense ruboritzar-me que mai no vaig saber en què va consistir realment aquell cas, tot i que crec que no m'equivoco en afirmar que el tuf que desprenia aquell tresorer corrupte es podia arribar gairebé a palpar amb les mans i que la seva ombra, com un núvol tòxic anacrònic i atemporal, es va estendre fins avui. Aquell núvol radioactiu va quedar instal.lat com una calitja tenebrosa al terrat del carrer Gènova i els isòtops d'urani 238 ho van acabar empestant tot.
En aquella època, l'Anna González -la professora que em va animar entre d'altres coses a cultivar l'afició a escriure i a qui dec, cosa encara més important, la gosadia de deixar-se llegir- va tenir la genial idea de fer-nos llegir a classe de literatura hora B Luces de Bohemia. Qui sap si gràcies a aquella didàctica iniciativa, 20 anys després puc arribar a entendre ni que sigui de forma meridiana el que ha succeït aquesta setmana en aquest país. 
Ramon Maria del Valle Inclán va haver d'inventar-se una paraula per aproximar-se a l'essència grotesca de la realitat espanyola, l'esperpent. I va haver de recórrer a la brillant metàfora dels miralls convexos del Callejón del Gato per definir alhora l'esperpent: "Los héroes clásicos reflejados en los espejos cóncavos dan el Esperpento. El sentido trágico de la vida española sólo puede darse con una estética sistemáticamente deformada", "España es una deformación grotesca de la civiilización europea", sentenciava Max Estrella poc abans de morir. 
Fa més de 200 anys, en un context de crisi semblant a l'actual, Maria Antonieta va pronunciar aquella cèlebre frase referint-se als pobres que es morien de gana que tan bé resumeix la quinta essència de la frivolitat llefiscosa i immoral de les classes benestants: que no tenen pa, doncs que mengin pastissos! Uns mesos més tard, un matí fred de tardor, el seu cap d'altesa reial i imperial de la Dinastia dels Habsburg, es desprenia del seu cos altiu i anava a parar al cistell de les cols. 
Diuen els diaris que la indignació i la ràbia torna a recórrer el país de nord a sud i d'est a oest i que els carrers i les places són plens de ciutadans avergonyits àvids de justícia amb un sentit moral a anys llums del de les rates fastigoses que pilotaven la nau exigint austeritat i sacrificis als que es morien de gana mentre paraven la mà. Diuen els mateixos diaris que el Govern està acorralat i que la cosa no pinta bé. Tant de bo la conjuntura permeti que l'energia avui desbordada es canalitzi en un sentit revolucionari concret, definitiu i irreversible com un tall de guillotina. Tant de bo s'acabi d'un sol cop amb la monarquia, el govern i la fatxenderia repugnant del corruptes. Tant de bo els caps dels protagonistes de la setmana acabin compartint el cistell de les cols i els seus cossos vagin a parar a una fossa comuna sota una pila de cal, perquè qualsevol llaurador sap que la carn podrida, tòxica i radioactiva no serveix per alimentar les bèsties i ni tan sols adobar els horts.

13 de gener 2013

Cinemes i llibreries

Fantasio, Publi, Fémina, Alcázar, Montecarlo, Diagonal, Savoy, París, Catalunya, Vergara, Pelayo, Cinemes Lauren, Texas, Arenas, Capitol, Rex, Dorado, Tívoli, Novedades, Río, Rívoli, Aquitània, Palacio del Cinema, Regio Palace, Abc, Waldorf, Florida, Arcadín (chiquitín), Arcadia, Balmes, Astoria, Alexis, Boliche, Casablanca, Renoir Les Corts..
Recordo un matí de diumenge que un incendi va acabar amb el Fèmina, sala de cinema ubicada al Passeig de Gràcia número 23. Va ser la primera vegada que vaig ser conscient que tancava un cinema. A partir d'aquell moment, la lletania de sales tancades es va anar engruixint paral.lelament a l'esbojarrada inauguració de multicines absurds a centres comercials fotocopiats que són poc més que la versió alegre i aneuronal d'un camp d'extermini (amb perdó dels supervivents d'ambdós indrets) i una bona metàfora del nostre temps.
Recordo les butaques comodísimes del cinema Catalunya, l'olor a peus de la Sala 3 del Cinema Pelayo, l'ambientador del Vergara (el mateix que fa servir la senyora de fer feines russa que neteja l'escala de casa, o molt semblant), la darrera fila dels Lauren on em vaig perdre gairebé tota Beautiful Girls perquè era la meva primera cita i no em podia concentrar, la cisterna que gotejava dels WC del Rex (jo sempre patint pel malbaratament d'aigua.. fins i tot recordo sortir amb els ulls negats després de la projecció de Pena de Muerte -allò sí que va ser un malbaratament d'aigua-, de Tim Robbins, i tancar-me als lavabos per amagar-me i rentar-me la cara i exclamar en veure a través del mirall com encara gotejava : però és que no la pensen arreglar mai?). Recordo totes i cadascuna de les sales on he vist totes les pel.lícules de la meva vida, la sessió i el moment biogràfic, si anava sol (gairebé sempre), acompanyat i fins i tot quin llibre estava llegint, ja que tornant a casa en metro, el treia de la jaqueta i el record de la lectura quedava automàticament fixat al de la pel.lícula.
Recordo un incendi a un cendrer del hall del Fantasio que ens va fer sortir a tota la família ordenadament de la sala a mitja projecció de Cita con Venus i tornar a entrar no tan ordenadament al cap de pocs minuts. Recordo les darreres películes que vaig veure abans que tanquessin cadascuna d'aquestes sales i sóc incapaç de separar aquest fet autobiogràfic de l'opinió objectiva que la pel.lícula es mereix. De la mateixa manera que sóc incapaç de separar la mania que tinc a la botiga de llums Biosca & Botey del fet que estigui ubicada a les catacumbes del cinema Diagonal. I també recordo perfectament un indigent cinèfil que es tancava com jo a les sessions dobles de clàssics al Maldà els dilluns i anava comentant, ah, sí, ésta, qué buena, ya me acuerdo, Otto Preminger, buenísima, sí señor!
El pare d'una amiga tenia uns petits prismàtics a la tauleta al costat del sofà. De tant en tant els agafava i es dedicava a observar la llibreria i llegir els títols dels seus llibres preferits, i com l'indigent dels Maldà exclamava, ah, sí, aquell, què bo! i així passava l'estona. Aquesta afició sempre m'ha semblat genial i em recorda a la història d'aquells que quedaven per explicar acudits i com que se'ls sabien de memòria els tenien numerats i només havien de dir el 23!, el 57! per esclafir a riure. Suposo que aquesta és una de les raons per les quals no em passaré mai al llibre electrònic.
Ara comença a passar el mateix amb les llibreries. Personalment confesso que encara no he inaugurat la lletania de llibreries tancades, però sense cap dubte començaria pel llibreter del carrer Cros, a Sants, un dels pioners en capitular davant la incultura galopant del lliure comerç. El dubte existencial que em ve al cap és el següent: algun dia, en algun lloc, hi haurà algú que inagurarà una lletania de Natures i Imaginàriums tancats, de supermercats paquistanís, d'agències de Tecnocasa, de locutoris, de Tot a 100, de franquícies de Zara o de McDonald's (jo recordo el de Creu Coberta cantonada Consell de Cent, que ja no hi és, tot i que potser el recordo perquè solia precedir una estrena de divendres en família al Palau Balañà, James Bond, Indiana Jones o alguna producció juvenil d'Spielberg com Els Goonies, El chip prodigiosos o Gremlins).
Quin món, aquest. Alguns avancem -com el personatge d'El Gran Gatsby- barques contra corrent arrossegats constantment cap al passat, mentre la societat va camí de l'abisme cultural lobotomitzada per la televisió i intoxicada pel clombuterol en sang i l'excés de glucosa al cervell, a favor del corrent i picant de mans, amb crits d'alegria i bavejant com una bèstia folla, camí de l'abisme amb la prepotència indiferent que dóna la incultura camuflada sota la bandera eufemística de la llibertat de mercat, que no és res més que la llibertat de 4 cabrons que hauríem de tenir els pebrots de guillotinar amb la mateixa indiferència davant dels aparadors de la Llibreria Catalonia, camí del futur, aquell indret desconegut on tot està per fer i tot és possible. A veure si al final tindran raó els punks i no n'hi haurà, de futur?