11 de setembre 2012

La independència i el blandiblub

Estic convençut que el camí és de no retorn. I no tant perquè en aquest país (Catalunya) l'independentisme hagi fet un salt endavant -fet evident- sinó perquè del que no hi ha dubte és que l'altre país (Espanya) ni té res a oferir, ni té solució. Entre todos la mataron y ella sola se murió, que diuen. Quedar-se també és una opció i com alternativa hauria de poder-se vertebrar en un projecte nou i integrador. El problema -pels espanyols- és que aquest projecte ni existeix ni existirà. Per aquest motiu Espanya avui és poc més que un ectoplasma amorf camí de la desintegració que viu de cacofonies i testosterona; és com el pot de bandiblub quan el joc ha deixat de tenir gràcia i és hora de sopar. El blandiblub està ple de sorra i pèls i t'ha deixat als dits una pudor tòxica, què fas? Doncs el llences i et rentes les mans amb sabó.
Per federar-se, cal algú que es vulgui federar amb tu, no n'hi ha prou amb anar-ho repetint durant 30 anys amb més o menys intensitat com una cançó enfadosa. 
De l'independentisme de la xiruca i l'estelada em segueixen fent ràbia les mateixes coses que fa 20 anys, però són peròs d'ordre estètic, perquè de raons en sobren, avui més que mai. M’esforço i m’escarrasso i no sóc capaç de trobar cap argument en contra d’avançar cap a l’estat propi amb més pressa que seny. 
Cap independentista donarà arguments objectius contraris a la independència, ni al revés. Totes les opinions publicades són partidistes i interessades i al final ens hem de quedar amb el que el cos ens demana, i a mi fa temps que em demana deixar anar llast, llast borbònic, caspa torera, bisbes franquistes, fatxenderia ibèrica, raça, casta i tantes altres coses que em fan venir basques i em provoquen acidesa d'estómac. La demagògia de la dreta espanyola -a la què s’hi ha anat afegint de forma còmplice i irresponsable un ampli espectre de l’esquerra- ha portat el país veí a un atzucac. Espanya és una equació irresoluble. Però no és competència nostre depurar-ne les responsabilitats -en tot cas n'hauríem de donar les gràcies-, ja ho farà en Garzón quan se'n cansi de Julian Assange.
Vaig escoltar dissabte una entrevista a Catalunya Ràdio de Sílvia Còpulo a Carod Rovira. Entre moltes coses interessants que ningú no diu, va deixar anar que pels nòrdics, l'estat del benestar, és també un tret identitari. Tant de bo l’aventura que comença vagi en aquesta direcció. El que sí que tinc clar és que si no hi som tots, correm el risc que la història l’escriguin els de sempre, i amb els temps que corren, crec que això és quelcom que no ens podem permetre.

20 de juliol 2012

El perdó


Més enllà de qualsevol consideració teològica, el demanar perdó és aquella formalitat que ens permet fer púbiques les nostres debilitats, els nostres errors. Els perdons ens humanitzen perquè reconeixen les nostres imperfeccions i haurien de servir com a martellades a l'escultura sempre inacabada de la nostra moralitat. Però el perdó és molt més que això: el perdó és el que ens permet fer més suportable la feixuga irreversibilitat dels nostres actes o, dit d'una altra manera, ens permet conviure amb la inexorable linealitat del temps. Només a través del perdó -en paraules d'Hannah Arendt- podem desfer els actes del nostre passat i no veure'ns abocats a l'infern mental de la culpa eterna. El perdó permet al culpable d'alliberar-se de la culpa. A la víctima, li permet alliberar-se del sentiment de venjança.
He estat llegint la carta de disculpes de la diputada Andrea Fabra. La seva sincera -per emprar els seus propis termes- petició de perdó. M'agradaria pensar que la senyora Fabra s'ha humanitzat i que la seva moral s'ha redreçat una mica més. Però sempre he sospitat que quan algú ha de remarcar que és sincer en realitat el que ens està dient és que no ho és. El problema de la sinceritat és que no és demostrable, depèn de la predisposició dels altres a creure't o no. I és en aquest sentit que no puc evitar tenir la sensació que hi ha més sinceritat en els insults que proferí en el Congrés que a la pròpia petició de perdó. Que en aquesta petició de perdó hi pesa més un interès personal que un veritable exercici de contrició. No em puc creure la seva sinceritat. I aquest és el gran drama: el pitjor d'aquesta crisi és la sensació cada vegada més estesa entre la ciutadania que el rumb de la història actual està marcat per un entramat de personatges amb greus deficiències morals i que no ens creiem ni quan demanen perdó.
Les paraules de Fabra no només són desafortunades sinó immorals. Els aplaudiments quan s'anuncia l'arribada de la misèria i del sofriment no només són desafortunats sinó immorals. M'agradaria que hi hagués un allau de perdons perquè voldria dir, com a mínim, que els culpables assumirien les seves culpes. Però el perdó en política no hauria de ser mai el final del trajecte sinó el punt de partida. Al final del trajecte sempre hi hauria d'haver la justícia. En aquest sentit em sembla injust que els ciutadans carreguem amb els dubtes sobre la moralitat d'aquells que ens representen. La diputada Fabra té tot el dret a demanar perdó, independentment de si ens creiem o no la seva sinceritat, però això no treu que pensi que el més just seria que abandonés per sempre l'espai de la nostra representativitat.  

28 d’abril 2012

Quan érem feliços

Amb l'esquena recolzada a la paret del passadís intentant dissimular la nostra condició de primerencs, els 2 pares esperàvem a que les llevadores ens deixessin tornar a entrar a la sala de corretges en un silenci espectant. Un zelador ens va somriure al seu pas i ens va informar que el Barça acabava de guanyar al Basilea 5 a 0. Era el 22 d'octubre de 2008. Unes hores més tard, de matinada, en Bernat va obrir els ulls regalimant sang i fluids com una criatura extraterrestre àvida d'emocions. Aquell sorprenent moment que regalimava realitat a dojo, aquell intens ara i aquí, em va deixar en un primer moment més perplex que content. Com totes les coses importants a la vida, l'emoció va arribar poc a poc, a mida que l'adrenalina es diluïa per venes i teixits i les endorfines s'abraçaven les unes a les altres i es donaven l'enhorabona. 
Tres dies més tard vam sortir de La Maternitat amb la criatura en braços. Aquell vespre el Barça li va ficar 5 a l'Almeria i vaig comprendre que allò no podia ser altra cosa que el preludi d'un futur gloriós. 
Aquell mes de maig ens vam agafar uns dies de vacances i al Casino de Ciutadella vam gaudir de la històrica final de Roma amb el Manchester. Vam circular de dalt a baix de la rambla tocant la botzina com en una pista d'auto-xocs per dispersar l'eufòria continguda fins ben entrada la matinada. 
Un dia vaig escriure que hi ha mites que com el Falcó Maltès estan forjats del material amb què es forjen els somnis i les llegendes i tal vegada Pep Guardiola n'ha estat el seu millor artesà. En la seva qualitat de forjador de somnis ens ha fet creure al llarg d'aquests anys de victòries encadenades i glòria sostinguda que, com ell mateix havia promès als seus jugadors abans del mundialet de clubs, si guanyàvem, a banda dels millors, seríem eterns. Nosaltres ja ho sabíem, que l'eternitat no era competència dels humans i que el futbol, al capdavall, era només un joc. Però tots plegats havíem volgut viure en la il.lusió que aquest somni podia ser etern. 
Ja ens ho havien advertit els replicants de Blade Runner en la seva lucidesa malencòlica, que tots aquests moments es perdrien en el temps com llàgrimes en la pluja. No afegiré com Rutger Hauger que és hora de morir, però potser sí que finalment hagi arribat el moment de despertar. I si se'm permet la broma fàcil, de llevar-nos ben d'hora.. tot i que d'això ja se n'encarregarà en Bernat, o l'Irma.

03 d’abril 2012

La violència que ens fascina

Intentar entendre la fascinació que ens desperta la violència, sobretot quan aquesta es mostra de forma tan evident, ens obligaria a submergir-nos en els interiors més recòndits de la naturalesa humana. No crec que fos gaire bona idea aventurar-nos a una empresa com aquesta. Hi ha coses de la nostra espècie que és millor no saber. Però encara que deixem de banda les causes, el que és inqüestionable és que aquesta fascinació existeix. La mostra més evident són les reaccions públiques que es produeixen cada vegada que hi ha disturbis pels carrers. Ningú és refractari a l'enlluernament que ens provoca la violència i probablement aquesta sigui la causa per la qual es produeix. La violència material va íntimament lligada a la fascinació que ens desperta. Si no hi hagués aquesta fascinació, amb l'histerisme social i polític que l'acompanya, probablement aquells que exerceixen la violència com a arma política buscarien altres mecanismes per fer-se visibles. Perquè d'això es tracta: aconseguir fer visible un malestar/desesperació de la part més vulnerable de la societat i que és conseqüència precisament de les polítiques d'aquells més preocupats en combatre la violència que en buscar una solució per tal que no es produeixi. Considerar, com consideren alguns, que tots aquells que exerceixen la violència durant una manifestació no segueixen cap motivació més enllà del propi exercici de la violència és d'una tal simplificació de la realitat que posa en dubte els principis més elementals de la intel·ligència humana. La violència com a fi en si mateix només es pròpia de persones que pateixen algun tipus de trastorn mental. Si a la nostra societat hi ha 2000 joves que són violents només pel plaer de ser violents és que ja no estem davant d'un problema de seguretat sinó que ens trobem davant d'un greu problema de salut pública. No s'haurien de prendre aleshores mesures policials sinó mesures mèdiques. Però, probablement, aquests joves que l'altre dia cremaven contenidors i trencaven els vidres de la borsa són els mateixos que s'enfronten a la policia i a la banca durant els desnonaments silenciosos que es produeixen diàriament en els barris marginals de la nostra ciutat - que ara pel que sembla ja no és només una ciutat sinó que també és una marca-. Probablement ens trobaríem amb joves que no s'ajusten al perfil psiquiàtric d'un malalt sinó amb joves universitaris, amb una altíssima conscienciació social, molts d'ells molt més ben preparats que la majoria d'opinadors polítics d'aquesta merda de país que, per incapacitat o per estratègies ideològiques, no van mai més enllà dels simples fets, i que són incapaços de diferenciar el verb entendre del verb justificar.
Entenc que es produeixin actes violents al carrer. La violència ens fascina i la fascinació és el que més s'allunya de la indiferència. Una manifestació pacífica té molt menys recorregut mediàtic que una manifestació amb esclats violents. Però l'esquerra de debò hauria de desacomplexar-se d'una vegada i no deixar-se arrossegar per aquesta fascinació. Perquè el problema de la fascinació és que té una doble cara. Per una banda genera preocupació que sovint és el pas necessari abans de l'ocupació, però la majoria de les vegades ens enlluerna fins a tal extrem que ens acaba sumint en un estat d'obturació mental paralitzant. La fascinació per la violència ens impedeix moltes vegades anar més enllà perquè la fascinació normalment s'esgota en el propi terme. La fascinació no acostuma ser mai un punt de partida sinó el punt final. És contra aquest fet que l'esquerra s'hauria de protegir. L'esquerra no hauria de permetre que l'enlluernament dels actes violents els encegués fins al punt de donar municions dialèctiques als agents de la violència sistèmica. I els “violents” haurien d'entendre que la violència puntual no condueix enlloc més que a la fascinació o a la visibilitat. Que la violència, o és sostinguda fins a desgastar els mateixos fonaments del sistema o simplement es converteix en focs artificials.

03 de març 2012

Prismàtics

L'OBC, amb el director destituït i el pressupost amputat, va camí de convertir-se sense saber-ho en l'orquestra del Titànic. Els efectes de la crisi han arribat al pati de butaques i ben aviat els abonats podrem fer allò de cridar eco, ecoooo i sorprendre'ns de la bona sonoritat del teatre. Aprofitant l'avinentesa, aquest vespre hem deixat la penúltima fila del galliner i ens hem instal.lat a la llotja, on a banda de la situació privilegiada, hem pogut fer ús d'uns petits prismàtics. Així que amb la remor atonal de fons d'una composició de Benet Casablancas sobre un quadre de Paul Klee, jo m'he dedicat a buscar entre els membres de l'orquestra la meva primera professora de violí.
No he trigat gaire a trobar-la concentratda en el seu faristol entre els segons violins. Feia la mateixa cara que fa 30 anys, que ja és estrany. He resseguit la seva silueta vestida de negra de dalt a baix vàries vegades, les sabates austeres, els pantalons ben planxats, la brusa carrinclona i el mateix tall de cabell, pentinat i color. Mentre el compositor tractava d'explorar la vibració telúrica dels petits quadradets de la pintura de Klee, jo he recordat que aquella dona va tenir l'estranya virtut de fer-me tocar la mateixa peça durant tot un curs, Long Long Ago.
Jo, que sempre he estat més orgullós que pacient, no vaig gosar de demanar-li en cap moment un canvi en el programa. Potser la meva professora tenia una concepció del temps diferent de la meva o tal vegada estava dotada d'una paciència foramesura, però el cas és que van anar passant les setmanes i els mesos i entre els envans prefabricats d'una aula del segon pis de l'Orfeó de Sants, davant de la Secretaria, jo vaig quedar atrapat en una espiral concèntrica durant tot un any entre els fils de la teranyina d'aquell Long Long Ago. Una miqueta millor, una miqueta millor, eren les seves úniques paraules setmana rera setmana.
Malgrat el que es pugui desprendre d'aquestes línies, recordo la meva primera professora de violí amb una compassió retrospectiva gens desagradable i fins i tot amb un somriure als llavis, tot i que no puc evitar sentir encara avui el regust pastós del tedi enganxat al paladar cada vegada que em ve al cap aquella melodia.
Sort que després de la mitja part ha arribat el torn de Xostakòvitx, el ciutadà-compositor, i la seva oceànica Simfonia (de guerra) Número 8. He agafat els prismàtics, però enlloc de la meva professora de violí, he vist de seguida, desdibuixat a l'horitzó boirós del camp de batalla, l'enemic implacable avançant les seves línies en el setge cap a Leningrad. He fet un glop de vodka de la cantimplora i, arrossegat per una rauxa siberiana, he agafat un fusell i he abandonat la trinxera disposat a esberlar cranis alemanys a cops de culata.
Mentre corria a les fosques pel camp de batalla, he sentit empenyent cada múscul del meu cos de milicià la força orgullosa de cada nen rus, de cada obrer, de cada pagès, de cada estudiant, de cada dona i de cada soldat i m'he demanat si aquesta força era la mateixa força telúrica que emanava de la vibració dels quadradets de Klee. Llavors, distret per aquests pensaments absurds, he confós de cop l'espessa boira blanca amb les barbes del gran Tolstoi i he caigut de genolls davant de l'enemic, he sanglotat com un nen i finalment l'he abraçat. Llavors ell m'ha parlat de la seva promesa, mestra d'escola d'un poblet fronterer amb Polònia, i també ha plorat. Hem estat una estona en silenci, ens hem acabat el vodka i hem jugat a les cartes amagats en un forat a recer dels projectils.
Llavors un senyor amb cara de funcionari que portava 60 minuts assegut a una cadira dalt de l'escenari s'ha aixecat, ha fet sonar el gong 3 vegades i tot s'ha esvaït, els enemics, el camp de batalla, les trinxeres, l'espessa boira, Leningrad i la professora de violí. Quina sort haver nascut rus, he pensat contrariat. I no en aquesta merda de país segrestat per La Moreneta i anestesiat pel Barça.

29 de gener 2012

L'Étranger

Quan vaig entrar a viure al meu pis del Raval, em va sorprendre que l'anterior propietària -a qui havia vist només en una ocasió i en presència del Notari- hagués abandonat una col.lecció de novel.les en francès damunt d'uns prestatges ondulats de Vinçon. Sempre he pensat que desfer-se d'aquells llibres havia estat un acte de despit envers algun amant estranger que li havia esquinçat el cor.
Els prestages de Vinçon se'n van anar de dret als contenidors del carrer de la Lluna aquella mateixa tarda, juntament amb una col.lecció de guies turístiques de l'Aragó i una coberteria que de seguida vaig jutjar massa llardosa per a la nova etapa de la meva vida. La col.lecció de llibres francesos, però, m'ha acompanyat des de llavors en les meves posteriors mudances. S'ha de ser molt agosarat per desfer-se de segons què com aquell qui res.
Però en aquesta vida tot té una raó de ser i al final les coses sempre acaben tenint sentit. Jutjar-ne el significat i la transcendència d'aquestes petites anècdotes és una bona manera de passar el temps el diumenge.
La pluja d'ahir ens va fer una gotera a la cuina, poca cosa, res que no pugui solucionar en Mohktar, el nostre paleta-home-per-tot de confiança, un marroquí afincat a Barcelona que al seu país estudiava Física i que toca molt bé el piano.
Avui en Mohktar ha vingut acompanyat d'un ajudant, un home callat d'aspecte indeterminat. En un moment donat, l'home ha fixat la mirada en la pila de llibres en qüestió i m'ha demanat si era molt aficionat a la cultura francesa. Li he dit que per desgràcia meva el meu francès no em permetia llegir aquells clàssics en la seva llengua original i que eren meus només per atzar. M'ha explicat amb un orgull alegre que era argelià i que per ell la cultura francesa era la seva pròpia. Li he dit que podia endur-se els llibres que volgués i m'ha dit que li faria molta il.lusió tenir L'Étranger, d'Albert Camus, un escriptor -m'ha explicat- que era argelià com ell i que tenia avantpassats menorquins que parlaven català.
Li he comentat l'anècdota a la Marta mentre baixàvem les escales dels Jardins de Laribal en direcció al Teatre Grec. M'ha explicat que la senyora que netejava la Sala Beckett era ucranïana i que en una ocasió durant un muntatge d'Oriol Broggi en què a l'escenografia hi havia llibres en rus, ella aprofitava el seu descans per rellegir els seus llibres preferits.
He pensat com tantes vegades que s'ha de ser molt burro per sentir-se superior a algú només tenint en compte la seva condició d'estranger; i que si arribat el cas em veiés obligat a competir pels recursos en el meu ecosistema -que alguns insisteixen a anomenar pàtria- no ho faria mai mirant per damunt de les espatlles aquells que arrosseguen la seva cultura com els cargols.