27 d’agost 2009

Amos Oz

Llegeixo l’autobiografia d’Amos Oz en la seva traducció al castellà: una historia de amor y oscuridad (Siruela) . Correspon a l’etapa de la seva infantesa. No hi ha una segona part. Després de la infantesa, el silenci. Potser és millor que sigui així. Què hi ha després de la infantesa sinó la impostura? La infantesa és l’entusiasme, la vida. La infantesa és allò que ets. Després tan sols l’exercici de superposar una màscara rera l’altra. Amos Oz ens marca clarament un inici i un final. L’inici és el moment en què de ben petit es comença a sentir atret per les línies impreses dels llibres que omplen l'extensa llibreria del seu pare -intel·lectual sionista de dretes-. Una llibreria que es menja tot l'espai de la seva casa esquifida. Viure entre llibres, quin assossec! El final és el moment en què, ja d'adolescent, decideix ingressar en un Kibbutz. La voluntat d’enfortir, amb el treball de camp, el seu cos amagrit i desvalgut de poeta solitari, i sobreviure a la duresa física del món que l’envolta. El llibre és veritablement una història d'amor i foscor. La foscor d’un context històric marcat pel final de la segona guerra mundial. La shoà. El difícil retorn dels jueus a Eretz Israel, la terra dels israelites, una terra promesa que com totes les terres promeses és utopia que és com no dir res. La foscor que com un tel ignominiós cobreix la mort de la seva mare, una figura enigmàtica – literària -, un ser sensible marcat pel tedi, que no aconsegueix suportar la impostura de viure. La foscor d'un pare que no exerceix com a tal. La foscor de les penúries, la gana. La impossibilitat de fer créixer res en els quatre pams de terreny on viuen; magnífica metàfora del difícil destí del nou estat que s’acaba de fundar. I tot i així, amor. Amor, sobretot, per la llengua hebrea i pels seus poetes. Perquè aquesta és en realitat la història de com es forja un escriptor. Escriure significa mirar a través d’una finestra, i aquesta finestra és la teva llengua. És impossible escriure si allò que veus a fora no et deixa perplex. Però també és impossible escriure sense estimar la sonoritat i la forma de la llengua amb què escrius. I és la història d’un humanisme transnacional que és l’únic humanisme real. L’humanisme d’Amos Oz.

25 d’agost 2009

Parets mitgeres

Matisant l'afirmació que vaig fer amb el Bloody Mary a la mà, he de dir que a Berlín sí que hi ha alguna paret mitgera. Aquests espais, però, s'aprofiten per a convidar a artistes del Graffiti a expressar-se. Mentrestant, aquí es presentava la setmana passada l'artefacte tecnològic que possibilitarà imputar la totalitat dels Graffitis als seus autors. "Això és molt important perquè ens permetrà passar de falta lleu a delicte", deia el responsable. Vaja, sembla que l'esperit de Torquemada se'ns ha tornat a manifestar al Saló de Cent!
En Quim pot estar tranquil, però. Perquè el lloc del món amb més parets mitgeres no és Barcelona, sinó Arenys de Munt. Si a això hi afegim una curiosa afició a les persianes blaves, les voreres de més de 50cm, les façanes de marbre i les catalpes i les moreres com a arbrat viari, el resultat no té desperdici.
En un altre ordre (o desordre) de coses, vaig escoltar sorprès l'altre dia una notícia sobre del desmantellament d'una xarxa de matrimonis il·legals a canvi de diners per part -principalment- de paquistanesos. El periodista, com no podia ser de cap altra manera, es va limitar a repetir el teletip propagandístic com ho farien les cacatues del Loro-Park. Jo, que sóc dolent de mena, em vaig imaginar de seguida els intrèpids funcionaris judicials i policials amagats entre els rosers del Parc Cervantes intentant desemmascarar els matrimonis que no s'estimen desobeint greument el Codi Civil.
Ara em ve al cap una manifestació en contra de la Llei d'Estrangeria a la que vaig assistir amb els meus pares deu fer cosa de 20 anys on es cridava: La llei d'estrangeria, a la Reina Sofia! Estic convençut que si darrera de l'immigrant més tirat hi hagués un advocat com Atticus Finch, la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut no la tindríem abans del 2099. I encara hem de sentir algun beneit de tant en tant afirmar que tots som iguals davant la llei. Algú s'imagina el sofre que emanaria del carrer Gènova si al jutge li hagués donat per investigar la naturalesa romàntica del matrimoni de Paco Camps enlloc de la seva afició als trajos cars?

23 d’agost 2009

Arquitectures del caràcter

Potser és l’ampolla de vi de la Terra alta però el cas és que amb en Jordi ens posem a parlar d’arquitectures. He de dir que d’arquitectures en Jordi i jo no hi entenem ni un borrall. Són curioses les temàtiques que poden arribar a sorgir en una conversa per poder introduir subtilment el que realment ens importa que són les nostres obsessions, les anfractuositats dels nostres caràcters. No hi ha conversa en què hom no parli de si mateix. Fins les converses més suposadament objectives traspuen una preocupació latent sobre la pròpia personalitat. Podríem construir mapes precisos del tarannà de la gent a través d’una simple conversa sobre meteorologia. Avui toca arquitectures, valga’m Déu! Des de la terrassa de l’hotel que han construït al Raval, una nova atalaia sobre la ciutat, amb un Bloody Mary a la mà, em comenta contrariat que a Berlín quasi no hi ha parets mitgeres en comparació amb Barcelona. Aquesta, penso, podria ser una d’aquelles observacions presumiblement objectives que amaguen una simptomatologia. De totes maneres que sigui en Jordi el que tregui les seves pròpies conclusions. Pel que fa a mi, estic totalment d’acord amb ell. En els meus passejos per la ciutat, no puc deixar de mirar amb desgrat les parets mitgeres. Des de qualsevol dels miradors de la ciutat hom pot observar un munt de taques vermelloses que corresponen al color dels maons d’aquests desajustos arquitectònics. Barcelona és lletja des de l’aire perquè Barcelona és una immensa paret mitgera. No ho havia pensat fins avui però aquesta és una bona metàfora sobre la contribució de la ciutat als meus desequilibris psicològics. O potser millor aquesta: Barcelona és un escriptori sense els bolígrafs, els llapis i les gomes perfectament alineades. La mateixa improvisació i la mateixa deixadesa d’aquell escriptori en què els munts de papers no estan simètricament apilonats. Des de dalt, Barcelona em desagrada amb la mateixa intensitat amb què m’agraden les teulades ordenades de, posem pel cas, Florència. Des del terra, Barcelona necessitaria uns quants enderrocs i l’exili forçós d’aquells que han cobert els seus balcons talment com si fossin hivernacles, trencant l’harmonia de les façanes. Els balcons, un altre tema mal resolt; espais per posar aires condicionats i geranis marcits, i el gos que borda. Una paret mitgera és una provocació que altera la sensibilitat dels que tenim la pell fina, la materialització d’una ineptitud no només estètica sinó també moral. Perquè, a banda del mal gust, forçant l’oxímoron, es podria afirmar que l’urbanisme d’una ciutat és el reflex de la seva moral política. La moral del jo t’empleno les butxaques i tu em deixes coronar aquest edifici modernista amb un parell de pisos més. Poseu en un costat de l’equació la moralitat i la bellesa d’un país, i a l’altre el nombre de parets mitgeres, i de ben segur que trobareu una relació evident. A Barcelona sovint només veig que parets mitgeres i a la feina taules d'estudi desordenades i bolígrafs i llapis fent angles estranys. Podria ser això l'indici d'alguna feblesa? Potser la necessitat inconfessable d’un ordre exterior, moral i estètic, que em fés més suportable aquest desordre interior i aquestes idees que van i que vénen, i les contradiccions i els dubtes insondables.
L'home del temps va dir que avui baixarien les temperatures. No recordo un estiu amb tanta calor. Espero els núvols, i la pluja.

17 d’agost 2009

Bob Dylan

Llegeixo ahir un breu que diu que han detingut Bob Dylan per caminar per New Jersey "sense rumb concret". Alertats pels veïns, els policies van aturar l'estrella del Rock i el van interrogar. Com que no anava enlloc, el van considerar sospitós. "Jo he vist fotografies de Bob Dylan, però la persona a qui vaig detenir no se semblava en res. Per aquest motiu li vaig preguntar el nom", va declarar l'agent. Els americans són genials, no m'ho negareu. Travessant Minessota amb una amiga vaig patir l'experiència de ser aturat i multat per un agent similar a aquest. Parlava com un autòmat en una actuació que ens va semblar el súmmum de la imbecil.litat. A Elisabethtown, de Cameron Crow (el director de Singles, entre d'altres), el personatge interpretat per Orlando Bloom torna al seu poble natal per assistir al funeral del seu pare. A l'entrada del poble l'atura un agent autòmat d'aquests que resulta ser un amic de l'institut i li deixa anar la parrafada. Quan es reconeixen, la personalitat de l'agent canvia de cop. "T'he semblat un capullo?", li demana. "Més aviat sí", respon l'amic retrobat. "Bé", exclama content. El més curiós del cas de Bob Dylan és que vaguejava pels carrers propers a l'edifici on Bruce Springsteen va concebre les cançons de Born to Run, probablement un dels àlbums més importants de la història del Rock. I sembla que no és una casualitat que el legendari autor de Like a Rolling Stone busqui la inspiració d'aquesta manera, perquè deia el teletip que ja ha estat descobert en d'altres ocasions prop de les cases on van néixer John Lennon o Neil Young. No sé si això humanitza Bob Dylan o el capullitza, en tot cas m'ha semblat curiós.
Em passa la Marta un article del Babèlia de Muñoz Molina que sembla que l'hagi escrit pensant en mi. L'afecció a practicar el submarinisme literari durant les vacances en llargues i profundes novel.les a l'ombra de qualsevol arbre silenciós sembla ser cosa de molta gent. El que em sorprèn més és el seu retorn lector al gènere ficció amb Vida i Destí, de Vasil Grossman, de qui ja vaig dir aquí mateix que em semblava la millor novel.la que havia llegit en anys. Us adjunto el text per si us interessa.
Mi amigo Bill, que se ha pasado gran parte de la vida como profesor universitario en Brooklyn, tiene una idea muy concreta y nada fantasiosa de la vida en el paraíso terrenal: sentarse al fresco de las tardes de verano en la terraza de su apartamento en El Escorial, leyendo novelas por gusto y no por obligación, percibiendo la brisa en los árboles y los golpes breves y secos de las pelotas en los campos de tenis. En otras estaciones del año parece que uno tiene que elegir entre quedarse a leer o salir a la calle, entre los libros y la vida práctica y real. Detrás de la ventana hace frío o llueve o golpea el viento, o hay una temperatura tibia de abril o de octubre que nos reclama para los placeres ambulantes de la vida al aire libre. En el verano, en su cima plácida de agosto, el mismo aire puede remover las hojas de los árboles y las páginas del libro que leemos a su sombra, de modo que estamos simultáneamente en el mundo y fuera de él, en la intemperie gustosa con olor a mar o a cloro de piscina y a crema bronceadora y en la interioridad hospitalaria de la literatura. A los niños antiguos nos decían que nos quedaríamos amarillos de tanto leer, nos auguraban a veces un porvenir de enfermedad y trastorno por culpa de aquella afición, y no les faltaban sus razones. En estos días de agosto leer al sol sobre una toalla de colores o a la sombra fresca de un toldo en una terraza o en un jardín tiene algo de la inmediata felicidad física de sumergirse en el agua, de darse una caminata con el primer fresco del día. La sed de la lectura se sacia tan a largos tragos como la del agua límpida después del ejercicio. La dulzura de no hacer nada durante muchas horas se confunde con el ligero mareo de haber leído y leído sin sobresalto. Sobre la tipografía tupida de la novela que aún va a durarnos muchos días se recorta la silueta móvil y precisa de una hoja de higuera. Los murmullos del bosque del libro se corresponden con los de la palmera a cuya sombra hemos dispuesto la butaca. La vela del navío imaginario que atraviesa los mares restalla ahora mismo en la lona del toldo, mientras a una cierta distancia chocan invisibles contra el suelo las pelotas de tenis.
Hace falta la doble bendición de una indolencia verdadera y de una novela que nos subyugue por completo y nos llegue al fondo del alma, y ninguna de las dos cosas es fácil. La indolencia no es simplemente el reverso de la actividad, porque uno puede estar desocupado y sentir sin embargo la tensión de las obligaciones aplazadas, y porque estamos mucho más entrenados para la agitación que para la inquietud, y nos cuesta lograr ese estado simultáneo de alerta y sosiego que favorece la contemplación y sin el cual no es posible la lectura provechosa, ni tal vez tampoco la felicidad. Estar plenamente en un sitio, en un cierto momento, en una terraza cerca de las pistas de tenis o en un jardín junto a una piscina o en una tumbona frente al mar; y al mismo tiempo estar en el mundo densamente habitado y también ilusorio de una novela, entregado a ella, queriendo avanzar y queriendo que no acabe, una novela que exija el ejercicio sostenido de las mejores facultades intelectuales y que prodigue a cambio la recompensa de un hallazgo decisivo sobre la experiencia humana contado con la cercanía y la inminencia de un cuento primitivo.
En el mes de agosto de hace tres años esa rara conjunción de profunda indolencia y gran literatura me devolvió íntegra la pasión por las novelas, que se me había ido entibiando con el paso del tiempo y tal vez también con los desengaños y las fatigas del oficio. Si la realidad es tan deslumbrante, tan ilimitada, tan rica en maravillas y en atrocidades, ¿qué sentido podía tener la ficción? Lo que más me había atraído de las novelas cuando era joven ahora me aburría y me apartaba de ellas: sus trampas previsibles, sus anzuelos para reclamar y sostener la atención, sus simetrías disimuladas por imitaciones torpes de los despropósitos y las discontinuidades de la vida. En vez de novelas leía ahora libros de historia o de divulgación científica, memorias, biografías. La poesía alimentaba en dosis inmediatas y muy concentradas mis necesidades de invención literaria. Pensaba con distancia, con más remordimiento del habitual, en las ficciones que yo mismo había escrito.
Antes de volver a España para las vacaciones encontré por azar en una librería de Nueva York la traducción al inglés de Vida y destino, de Vasili Grossman. Y en un puesto callejero me llamó la atención un Ulysses editado por la Modern Library en los años sesenta, sólidamente encuadernado en rojo, gustoso al tacto, con letra grande y tipografía invitadora. Creo que elegí los dos libros menos con la inteligencia que con la mirada y con las manos, porque hasta el momento de verlos no había sentido deseo de leer ninguno de los dos. Como a tantos lectores, Ulysses me había atraído y me había derrotado varias veces a lo largo de los años, desde que compré en los lejanos setenta aquella edición en dos tomos blancos de Lumen traducida por José María Valverde. Un lector ha de ser sincero consigo mismo, e igual que no debe envanecerse de las alturas que ha conquistado tampoco tiene que avergonzarse de sus fracasos ni esconder su capitulación ante una obra maestra.
Ante Ulysses yo me había rendido. A Vida y destino no le había hecho mucho caso la primera vez que se publicó en España, aunque tuve el libro en mis manos, y hasta en mi mesa de noche. Me aseguran que la traducción de Marta Rebón que Galaxia Gutenberg convirtió en un gozoso éxito de ventas es mucho mejor que la que yo no leí entonces. En cualquier caso, Vida y destino, como Ulysses, parecía que hubieran estado esperando para que yo las encontrara en la edad justa de mi vida, en el verano necesario, con toda la calma por delante que no había tenido en mucho tiempo.
Con Vida y destino y luego con Ulysses me enamoré de nuevo del arte de la novela y comprendí con más claridad que nunca, después de un largo viaje de desengaño, su fantástica capacidad para retratar la materialidad del mundo visible y revelar lo que está casi siempre oculto en la conciencia y en el corazón humanos. Vida y destino es una crónica de la noche oscura de Stalin y una sofisticada construcción literaria; Ulysses parece el colmo del experimentalismo verbal y del hermetismo narrativo y sin embargo es un desbordamiento tragicómico de humanidad a la manera de Rabelais, de Shakespeare y de Cervantes. Largas novelas populosas para los largos días de agosto; para volver de ellas tan confortado, tan revivido, como a la vuelta de esos lugares de veraneo en los que uno se ha encontrado incrédulamente en el paraíso terrenal.
Antonio Muñoz Molina

12 d’agost 2009

Berlin, Barcelona

Després de 15 dies recorrent les florides terrasses i jardins de Prenzlauerberg (el barri amb més natalitat d'Europa, Dios los cria..) he tornat a la realitat encorsetada de la modernitat barcelonina, fet gairebé més desconcertant que tornar a la feina. La llibertat urbana que respira Berlin és un fet que no se li escapa ni al visitant més despistat. És una ciutat feta pels seus ciutadans (sense excepció d'skaters, okupes, putes i indigents), sense el patronatge paternalista d'unes administracions intervencionistes fins a l'empalagositat més enganxosa.
Això ve al cas perquè una de les primeres notícies que he tingut el plaer d'escoltar per la ràdio és que l'Ajuntament de Barcelona començarà a multar tots aquells comerços que ocupin la vorera amb testos amb flors, faristols amb cartes i menús i altres monstruosos objectes de l'arsenal antiurbà (de les pijes ocioses afeccionades a ocupar dobles i terceres files amb 4x4 enormes per portar el nen a l'escola a 20m de casa amb posterior esmorzaret amb les amigues no n'he sentit res). Vaig sentir l'alcalde en funcions Ricard Gomà explicar que la pedagogia està molt bé, però que era el moment d'aplicar la normativa (i crec haver-lo votat, mare meva..). Som moderns, homologats i normatius. Als emocionats per fets diversos els enviem al Fòrum, que és una espècie de camp d'extermini metafòric, als que van atropellant velles afeccionades a l'art contemporani amb els seus monopatins també, als que lliguem la bici a una paperera se'ns l'emporta la grua municipal com si d'una peli de Jacques Tati es tractés; això sí, a l'hora de l'autobombo fem servir la imatge dels culés, dels skaters i del que faci falta.
A Berlin la gent passeja pel carrer amb una cervesa a la mà, va en bici a tot arreu, la lliguen on volen, ocupen els parcs, les gespes, les voreres són plenes de testos amb plantes i cartes de menús, pinten les façanes de les terrasses, cada comerç, fins i tot un petit súper o una perruqueria, té taules i cadires fora per a prendre el sol, els okupes tenen un edifici sencer amb tot l'espai que l'envolta al bell mig de la ciutat on fan -literalment- el que els ve de gust, les botigues treuen les seves andròmines al carrer i munten la paradeta a la vorera, en fi.. No sé qui governa Berlin -crec que un advocat socialdemòcrata i homosexual-, però no crec que això tingui molt a veure. Crec que la raó és més profunda i té a veure amb un provincialisme cada dia més palès i la falta de cultura democràtica d'una èlit massa acostumada a pensar pels altres pensant-se que ens fan el gran favor. Si no fos pels 20º sota zero a l'hivern, de la modernitat, aquí no en quedaria ni el gat de Botero.