27 de febrer 2010

Escoles

Fa uns mesos, al parc de la Biblioteca de Borrell, vaig tenir la següent conversa amb una nena que jugava a la sorra amb el seu germà.
-Us fa res que agafi una pala? -vaig demanar.
-No, el teu fill es pot quedar a jugar amb nosaltres, però amb una condició. Volem saber com es diu.
-Bernat! -vaig dir.
-Últimament tothom es diu Bernat -em va respondre amb un somriure irònic.
-Ah, sí?
-Sí, a la meva classe hi ha un Bernat, un nen que ve cada dia al parc també es diu Bernat.. molts Bernats!
El seu germà va fer un gest de desacord quan en Bernat li va agafar un motllo de plàstic en forma de petxina i ella s'hi va dirigir de seguida per corregir-lo.
-Quina llengua parles? -li vaig preguntar encuriosit.
-Urdu!
-A casa parleu Urdu?
-No, és una mica més complicat -em va puntualitzar amb un català excel.lent.
-I doncs?
-La meva mare parla Hindi, que no és ben bé el mateix i el meu pare Urdu. Però el meu pare molt sovint ens parla en Castellà.. i en Anglès!
-Ah, sí? I com és?
-No sé, ho fa.. Suposo que perquè quan anem al cole poguem entendre els altres nens.
-O sigui que parles 5 llengües?
-No ho sé. No les he comptat. El meu germà és petit i de moment només entén l'Hindi i l'Urdu, pobre.. per això no diu res! -el nen mut va obrir els ulls i ens va mirar com si intuís que parlàvem d'ell.
-I quants sou, a casa?
-El meu germà, jo, els meus pares i un tiet que acaba d'arribar.
-Només téns un germà, doncs?
-No, tenia una germana que va néixer l'any 2000 a Pakistan, però va morir poc després. I és clar, no la vaig conèixer.. -va fer una pausa i va afegir com si res- al Pakistan de vegades els nens es moren poc després de néixer, aquí no passa tant..
Em va explicar a quina escola anava i a quina botiga havia de comprar un kit de joguines de plàstic per a en Bernat per només 2,50€.
Mentre l'escoltava, em vaig demanar si era capaç de trobar en algun remot racó de l'ànima algun perjudici perquè el meu fill compartís la seva educació amb una nena com aquella. I no en vaig trobar cap. És clar que això resulta molt fàcil quan un és un pijo-progre barceloní addicte al Bicing i educat en una escola del CEPEC. No té cap mèrit, en sóc conscient.. i no m'agradaria pontificar..
El cas és que ahir vaig assistir a un enterrament on els 4 fills de la difunta es van dirigir als presents per agrair emocionats a la seva mare els valors que els havia transmès. No puc imaginar una herència millor que aquesta, certament. És per això que estic convençut que aquest patrimoni no es pot començar a construïr sobre la contradicció moral de voler evitar que els teus fills es barregin amb els altres nens del barri. Per aquest motiu, entre d'altres, en Bernat anirà a l'Escola Pública.
Últimament tinc la sensació que molts pares preocupats per l'educació dels seus fills, a l'empar de les escoles concertades, amaguen aquesta mena de perjudicis inconfessables sota l'estora d'eufemismes inconsistents. Penso que si trobéssim la manera de fer-hi front intel.lectualment, establiríem les bases d'un món -com deia la cançó de La Cabra Mecánica i María Jiménez- más amable, más humano y menos raro. La realitat és una altra, però, i el món em sembla un lloc cada dia més esquerp, més inhumà i més estrany.
L'altre dia, en una conversa, en Quim ens va explicar que les dues millors alumnes que tenia eren magribines. Encara que aquesta afirmació fos corroborada pel 90% del professorat, la majoria de pares no canviarien d'opinió. D'això se'n diu tenir prejudicis.
Una vegada, en un debat a primer de BUP, una companya em va acusar de viure "al món de Heidi". Aquesta mena de crítica sempre m'ha molestat especialment, perquè no es pot rebatre i perquè en el fons és fruit d'una covardia moral molt poc dissimulada. El cert és que era una adolescent de tornada de tot que defensava la pena de mort amb només 15 anys amb una alegria dialèctica que feia venir basques. Els déus van voler que no passés de curs i pocs mesos després abandonés els estudis definitivament. No crec que la presència a classe de políglotes paquistanesos m'hagués fet més mal que l'estupidesa nacional omnipresent i recalcitrant amb què no acabem de fer net.

18 de febrer 2010

L' Eichmann de Vic

Penso que si una cosa ha deixat al descobert la universalització -alguns en diuen democratització- de la informació és que el concepte humanitat s' ha fet més vaporós que mai. Avui és quasi una temeritat buscar una definició d'home que superi els límits estrictament biològics. L'home és un homo sapiens sapiens, voler anar més enllà és arriscar-se a caure en l'abisme de la inintel·ligibilitat. I és així com allò que hauria d'unir a tota la humanitat sota un mateix paraigües conceptual, ha deixat pas a nominalismes més particulars i més evidents que només uneixen a uns quants. La humanitat, ara més que mai, ha quedat disgregada en infinits grupuscles nominals.
Hannah Arendt es quedà amb la boca oberta quan el tinent coronel de les SS Adolf Eichmann intentà justificar els seus crims no només situant-se com un simple executor –mancat de voluntat pròpia- d’ordres superiors sinó també a través de Kant –de qui es considerava admirador-. Quan Kant plantejà aquell imperatiu categòric de considerar a l'home com un fi en si mateix -això és: que no es pot convertir en mitjà de cap altre fi-, ni se li passà pel cap la possibilitat que la seva filosofia es pogués arribar a exaltar en un tribunal de Jerusalem. Però si reduïm la realitat circumdant al binomi mitjans-fins i considerem que l'home és el fi últim de totes les coses, aleshores totes aquestes coses són, i només són, en tant que mitjans per assolir aquest fi –allà on el recorregut del binomi s'acaba-. Situar els sers racionals al centre de tot, sobretot quan aquests estan marcats per una visió utilitarista del món, comporta certs perills. Potser algú decideix arrencar una alzina esquifida perquè considera que no és un mitjà útil. Es pot trobar aleshores amb un post escrit per una vaca emprenyada. Poca cosa més. Però què passa quan aquest mateix impuls moral s'escola fins a l'esfera política, sobretot si, com he dit al principi, el concepte d’humanitat deixa de ser un genèric poc clar per dispersar-se en milers d'especificitats més, diguem-ne, visibles? Suposo que si a Eichmann li haguessin preguntat què és, segons ell, la humanitat, així, en general, hagués posat la mateixa cara de perplexitat que posaríem avui tots nosaltres. Suposo que, en canvi, no li hagués costat gens definir el que és la raça ària. Si es reformulés el principi kantià quedaria una cosa així: la raça ària és un fi en si mateix. Escric això i se'm posa la pell de gallina. El mateix impuls moral d’Eichmann el trobem avui a Vic. Només es tracta de canviar raça ària per blanquet de missa de diumenge i de família tradicional i catòlica, i ja tenim un altre fi en si mateix. Fa poc, l' Eichmann de Vic qualificà els immigrants il·legals –quan algú parla de immigració il·legal en realitat amb el que està pensant és amb la immigració en general- d'éssers inútils per la societat (evidentment es referia a una societat formada exclusivament pel seu fi en si mateix). La mateixa dialèctica de mitjans-fins. Si els mitjans -els immigrants- no són útils, se'ls ha d'aixafar talment com faríem amb una petita alzina torta i guerxa, o com feren els de la creu gamada amb els jueus. Aquest vigatà repugnant ens mostra impunement un analfabetisme quasi pornogràfic cada cop que obre la boca i expulsa tota la podridura que porta a dins. Però això no és el més trist. El més penós és observar l'espectacle que ofereixen una gran part dels ciutadans xipollejant amb delectació entre els vòmits que el tarat moral escampa des del consistori municipal.

14 de febrer 2010

El Motí de la Bounty

Tenia un professor de Desenvolupament embrionari que sempre deia que el dia més important de la nostra vida no era el del naixement, ni el del nostre casament o paternitat, sinó el dia de la nostra gastrulació. Jo vaig gastrular amb èxit tal dia com avui de fa 36 anys. La veritat és que no celebro habitualment aquesta data, i encara menys tenint en compte l'onomàstica del dia. Però aquest matí he recordat aquesta anècdota passejant pel Mercat de Sant Antoni.
Fa uns quants anys, quan vivia al Raval, els diumenges sovintejava les paradetes de llibres amb El País sota el braç. Feia una volta i a continuació me n'anava a esmorzar a a La Bodega del carrer Príncep de Viana. Un dia vaig trobar un exemplar de El Motín de la Bounty entre les piles polsegoses de Bestsellers i el vaig agafar. No sé per quin motiu ho vaig fer, però aquell gest completament atzarós va possibilitar una anècdota que em va deixar clavat davant del llibreter com un personatge de Paul Auster. Potser va ser el record inconscient de Charles Laughton o Marlon Brando el que em va empènyer, o tal vegada va ser la veu silenciosa del destí. Mentre el fullejava, vaig sentir la veu del llibreter que em deia, si te'l quedes, te'l deixo per 6 euros. Jo vaig respondre, no, només el fullejava... Llavors vaig aixecar la vista i vaig pensar que 6 euros tampoc no era una quantitat tan elevada com per no correspondre la seva proposta, i vaig decidir quedar-me'l. Abans de pagar, vaig voler llegir la primera frase de la novel.la i a la primera pàgina vaig llegir un nom i una data escrit a llapis i -com deia Woody Allen a Misterioso Asesinato en Manhattan- l'adrenalina va començar a xorreja-me per les orelles. Què passa?, em va preguntar el llibreter. No res, no s'ho creuria, li vaig dir.
Jordi, 15 de novembre de 1974. Aquest era el text escrit a llapis a la primera pàgina. El meu nom i la meva data de naixement. No crec que hi hagi a Barcelona (o al món) cap altre llibre amb aquest escrit, pel que la probabilitat matemàtica que hagi anat a parar a les meves mans és tan ínfima que si no fos perquè la superstició em posa nerviós, creuria que va ser el destí el que va posar el llibre a les meves mans aquell matí. La veritat és que encara no he trobat el moment per llegir-lo. Potser quan ho faci descobreixo el sentit darrer de tanta coincidència. Potser m'hauria d'embarcar, o potser estic cridat a rebel.lar-me contra l'autoritat, qui sap. O potser només li havia d'explicar aquesta anècdota un dia com avui, 36è aniversari de la meva gastrulació, a una vaca sorda.

09 de febrer 2010

What's up, Doc?

Hi ha històries que ens acompanyen de fa tant que se'ns fa difícil saber-ne l'origen, recordar quan les vam sentir per primera vegada. Devia tenir 12 o 13 anys quan vaig veure ¿Qué me pasa, Doctor? per primer cop. Algú em va explicar, aquell dia o potser més endavant, que la meva mare va haver d'abandonar la sala on es projectava la pel.lícula quan estava embarassada de mi perquè es pixava -literalment- de riure. Vaig estar a punt de provocar un part prematur per culpa de Barbra Straisand, Ryan O'Neal i un guió brillant. El destí, però, sempre tan convencional, em tenia reservat un quiròfan de la Clínica del Pilar. M'encantaria haver nascut als lavabos del Novedades, no me n'amago. Però suposo que això hagués estat més propi de la ficció que de la Barcelona tardofranquista. Crec que aquestes són la mena de coses que forgen el caràcter. En aquella ocasió, fa més de 20 anys, vaig riure de manera desfermada, igual que les 20 o 30 vegades que la vaig tornar a veure després. Una força ancestral i telúrica premia la meva bufeta com un globus d'aigua. Encara avui em passa. "A mi tampoco me gusta que me toquen mis rocas igneas", "Estamos probando una nueva teoría de Howard, se llama la reverberación vocal bajo presión", "Oh, Dios mío.. mi servilleta", "Doctor, tenemos que poner fin a estos encuentros", "Señor gángster, no dispare, que la pólvora me da tos", "Howaaaard, Howard Baanisteeeer!" o "Le gustaría tragarse los dientes de un puñetazo?". Si algú pronuncia qualsevol d'aquestes frases, igual que amb l'escorpí de Woody Allen, a mi m'agafa un atac de riure. Crec que si en l'ocàs dantesc d'una batalla -Billy Wilder no ho vulgui-, envoltat només de sang i dolor, sentís algú pronunciant-les, també esclafiria a riure. I si algun dia aquesta pel.lícula deixa de de fer-me gràcia, no dubteu que continuaré rient com si res, per inèrcia, perquè em donarà la gana i perquè sóc escorpí, de carcajada en carcajada fins la fi dels temps. Deu ser per aquest motiu i d'altres similars que per molt que m'hi esforci no seré mai un bon hamletià. Si em concentro massa, m'agafa el riure. "El mundo es mucho más interesante con usted dentro, Clarice", li va dir Aníbal Lecter a l'agent en pràctiques. Això mateix penso jo del cinema quan veig badallar les oliveres de Kiarostami.
Quan estàvem de 7 mesos, a Estocolm, vam buscar refugi a un cinema del centre. Pobres suecs, érem a l'agost i semblava el pitjor dels novembres. Voltats d'una audiència pintoresca, vam gaudir bocabadats (més jo que la Marta, no cal dir-ho) del millor Batman de la història, The Dark Kinght. En Bernat, pobret, no va parar de moure's en tota l'estona. Com si el Jócker l'estigués amenaçant directament a ell, movia totes les extremitats i feia tombarelles com un animal en guàrdia. Ara ho entenc tot. Potser hauríem d'haver triat una bona comèdia... És clar que d'aquestes ja no se'n fan.
P.S. Per escriure aquest article m'he hagut de documentar. He trucat als meus pares i els he demanat a quin cinema van veure ¿Qué me pasa, Doctor? La meva mare m'ha contestat que com pretenia que se'n recordés. Li he demanat que li demanés al meu pare i he sentit una veu llunyana que deia "al Novedades!!!" La meva mare ha exclamat: Què asquerós, fa 3 dies que va sense ulleres perquè no recorda on les ha deixades i en canvi recorda on va veure ¿Qué me pasa, Doctor? fa més de 35 anys! ...Ara ja sé d'on ve això de la memoria d'elefant, a banda de la cinefília...


08 de febrer 2010

Diumenge 19:04

- Jordi, sóc jo. Ja és aquí!
- Qui?
- Qui vols que sigui? la vaca.
- No sabia que havia marxat.
- Des del dimecres que no li veia les banyes. Últimament no te'n preocupes gaire...
- Ja és prou grandeta, no creus? A més ja ho fa això de desaparèixer uns dies i després tornar amb idees estrambòtiques al cap...
- Sí, però aquesta vegada era diferent. Hi havia allò... allò de l'espia.
- Ha anat a buscar a l'espia? Ja t'ho vaig dir que ho faria...
- Sí, sí... i l'ha trobat!
- A qui ha trobat? A l'espia? I com ho sap que és l'espia, li ha preguntat o és que portava un cartell penjat del coll amb les sigles U.Q.V Security?
- Deixa't estar de sarcasmes, coi, ja n'he tingut prou aquesta setmana amb el Jose...
- Per què t'enfades amb el Jose? Jo crec que va de bona fe, ja ho va dir en Damien quan li va obrir la fitxa... ja et va passar amb el Brian, te'n recordes? I a la Clídice li vas etzibar allò de les humanitats... estàs una mica susceptible... potser hauries de deixar de fer comentaris durant un temps, fins que... bé, ja m'entens...
- No m'ho havia plantejat... tinc reaccions de marrec que li roben la pilota... ja semblo un d'aquells literats transcendents que fan cara d'emprenyats... potser parlo massa de mi mateix, vol dir això que sóc un narcisista? Sempre he pensat que escriure em servia per ordenar certes idees que anava picotejant d'aquí i d'allà... ep, que jo d'original no tinc res, que tot està dit i tot està escrit, que les meves reflexions, si és que se'n poden dir reflexions, són una tela bigarrada feta de retalls agafats d'aquells que veritablement escriuen de forma docta i generosa...
- Bé, tampoc et fustiguis massa tu ara...
- Li diré a la vaca que m'acompanyi a veure el meu amic, el pastor pagà, que sempre m'ajuda a desmitificar les coses... mira, potser en parlo una mica les pròximes setmanes...
- Qui és aquest pastor?
- Un que viu a les muntanyes i que guarda remats...
- Aquell portuguès?
- Sí, el mateix. Quan porto molt de temps aquí, a la polis, la motxilla se'm fa carregosa de tant buscar els significats ocults de les coses...
- Ja...
- I com que no ho aconsegueixo perquè... no ens enganyem, un té les seves limitacions... em poso de mala llet i...
- I el pastor t'explica els significats...
- No, no, el meu pastor no ho faria mai això... ell no hi creu amb els significats ocults, creu que tot plegat és assumpte dels homes que sempre busquen tres peus al gat encara que sàpiguen que els gats no tenen peus sinó que tenen potes, quatre per ser més exactes.
- Coses del zoon politikon, no?
- Sí, el pastor sempre diu que busquem respostes a preguntes que formulem per vanitat. A veure qui la diu més grossa...
- I penses què té raó?
- No sé si és el que diu o com ho diu, amb aquest accent portuguès tan dolç, però el cert és que a mi m'ajuda a descarregar-me la motxilla, i aleshores em sento gràcil com una papallona i començo a veure les formigues...
- Ah sí, les teves famoses formigues...
- Sí, sí, quan fa temps que no veig les formigues em començo a preocupar... aquella cançó d'en Serrat son aqueeeeeeellas pequeñas cosas.....
- Em penso que en Serrat no pensava precisament en les formigues, però bé... tu no m'estaves explicant això de la vaca i l'espia?
- Ah sí, com et deia, es veu que l'altre dia, quan ja volia donar per fracassada la seva cerca va veure un home llegint una revista. Estava assegut a un banc del carrer Campoamor. L'home portava una gavardina marró, d'aquelles amb el coll aixecat. Quan va marxar, es va deixar la revista sobre el banc. Era una revista de llenceria femenina. La vaca va sospitar de seguida d'en Boris. Ah, va dir, aquest és el meu Boris. Quin home pot estar llegint una revista de llenceria femenina fora de la intimitat del lavabo si no és que la vol utilitzar per amagar-se d'algú? I així és com el va seguir fins a la plaça Eivissa....Aleshores en Borís entrà al bar Quimet i la vaca decidí esperar-lo fora tot prenent un gelat de llet merengada de la Jijonenca. Al cap d'una estona, en Boris en sortí acompanyat d'una dona. I quan la vaca es disposava a seguir-los, va veure com algú de dins del bar corria i s'amagava als lavabos. Així que va entrar al bar i es trobà amb una carpeta groga sobre una taula. Va obrir la carpeta i allà hi havia un full amb uns gargots...
- I què, i què, què hi havia escrit al full?
- Noms...
- Noms? Quins noms?
- Hi havia el nom de Margarito encerclat i al costat un telèfon subratllat.
- El Margarito és el Damien?
- No, no, espera. No només hi havia el nom de Margarito. També hi havia altres noms, el de Gregorio Luri amb un interrogant, el de la Clídice... i molts altres que a la vaca ni li sonaven...
- Podrien ser possibles fitxes?
- Suposo que sí... però el més sorprenent és que darrera d'aquest full n'hi havia un altre. Era un full mecanografiat, semblava un article, i firmat! amb nom i cognoms!
- I quin nom hi havia escrit?
- Espera, espera... La vaca va sentir com la porta del lavabo s'obria i es va amagar darrere i aleshores el va veure com sortia tot mirant a un costat i a l'altre...
- De debò? Va veure en Damien?
- Sí, el va veure i va entendre-ho tot. El nom del full mecanografiat i...
- Però, em diràs el nom o què?
- És clar, vine a casa i te'l dic. Diga'm paranoic però no sé si tenim els telèfons punxats... hi ha una cosa que et sorprendrà...
- No entenc una cosa... I què va fer la vaca? no el va aturar? no li va dir que ja l'havia atrapat?
- No, no, la vaca és curiosa però discreta i educada. M'ha dit que l'únic que li interessava era saber qui era, que ara ja ho sap i que no el molestarà més...
- Menys mal, ja m'estava cansant el tema...
- A mi també, sincerament...
- De totes maneres, que la vaca es pensi que aquell que va sortir del lavabo és el Damien no vol dir que ho sigui, sempre li quedarà el dubte...
- Potser sí, però tot encaixa... jo crec que l'ha encertat...
...

04 de febrer 2010

Dimarts 20:07

- Ei, Jordi, t'agafo en mal moment?
- Tranquil, estava llegint l'Avui.
- Ara llegeixes l'Avui? Pensava que eres un incondicional d' El País
- Li he agafat una mica d'aversió d'ençà d'aquella editorial infecte sobre el Ché. Te'n recordes?Aquella en què equiparaven el Ché amb poc menys que un terrorista d'Al Qaeda.
- Ah sí, recordo que els vas enviar una d'aquestes cartes que tant t'agrada escriure...
- Exacte
- I t'has passat a l'Avui? D'això se'n diu fer una virolla ideològica.
- No t'esveris tu, l'he agafat del bar, a veure què tal...
- I què tal?
- Home, ara ja es pot agafar sense haver de patir massa per si t'empastifes els dits. L'Avui necessitava una lavativa urgent, tu ja m'entens... hi havia un embús a la secció de cultura i espectacles que ho empudegava tot.
- Ets una mica llepafils, les referències negatives són tant o més necessàries que les positives i...
- Escolta, no m'hauràs trucat per parlar de...
- No t'enfadis, espera...
- Ja n'hem parlat moltes vegades i ja saps què en penso. Hi ha coses que és millor no llegir i molt menys de parlar-ne.
- No, si de qui et volia parlar és de la vaca. Em té molt preocupat últimament. Es passeja amunt i avall amb el cap cot, parla sola i està molt moixa. Potser està embarassada...
- Tu només veus dones embarassades. Tens els sentiments massa a flor de pell... el que et deia, t'estàs convertint en un zoon sentimentalon.
- De debò, estic amoïnat. Potser l'hauríem de portar a un psicòleg...
- Deixa't estar de psicòlegs. El que li passa a la vaca té a veure amb tot això dels blocs.
- Ah sí? No m'estranya, jo també em sentiria incòmode si en una festa de disfresses fos l'únic que no portés màscara...
- La vaca no se sent incòmode. És massa orgullosa per sentir-se incòmode. El que li passa a la vaca és que la curiositat no la deixa viure.
- La curiositat? No em diràs que el seu estat melancòlic té a veure amb l'espia...
- Em sembla evident
- Collons amb el coi de vaca! Que se'l tregui del cap!
- Ja li he dit que el deixés tranquil, que l'espia tenia un pla i encara molta feina per fer, que només faltaria que ara s'hagués de preocupar per una vaca tafanera. No sé què li ha agafat, però ja la coneixes, quan se li fica una cosa entre banya i banya...
- Saps què penso? Que si l'espia només li provoqués indiferència no estaria tan neguitosa per saber qui s'amaga rere la gavardina.
- Jo també ho penso... Quim, t'he de deixar que en Bernat s'ha ficat dins la rentadora
- Ok... Jordi!
- Sí?
- Creus que l'anirà a buscar?
- A qui? A l'espia? No en tinc cap dubte... i l'acabarà trobant, ja ho veuràs...
- Ja m'ho pensava que em diries això... I què creus que hem de fer quan ens ho digui?
- No ho sé. Ja en parlarem... Bernat! Treu-te la pastilla de sabó de la boca!
- Et deixo, una abraçada.

01 de febrer 2010

Adéu a l'últim Bartleby

Mentre escric aquestes línies Bartleby resta palplantat al costat de la llibreria. Un que no estigués acostumat al seu quietisme marmori, a la seva mirada perduda, podria pensar que es tracta d'una estàtua kitsch comprada en un basar xinès. I no obstant això Bartleby respira i les seves funcions vitals es mantenen en una sonsònia orgànica que sembla que no tingui fi. I ara està aquí dret, però potser més tard me'l trobaré mirant fixament el pom de la porta del lavabo. Es passeja amb parsimònia per la meva vida des que la seva ombra decidí perllongar-se més enllà de les pàgines del llibre de Melville. Ja m'he acostumat a veure la seva figura enigmàtica escarxofada al sofà, de la mateixa manera que m'he acostumat a obrir l'armari i trobar-me a Hamlet embolicat entre els llençols. Llegir bé significa prendre mal perquè la majoria de les coses, sobretot les coses importants -aquelles que van acompanyades de dolor- ja fa temps que estan impreses. Cadascú té els seus greuges literaris particulars gravats a la pell. Aquest Bartleby, que continua sense moure's i que ara mira com una mosca zumzeja, és una immensa cicatriu que em recorre l'espinada. Però de qui realment volia parlar no és de Bartleby sinó de Salinger. Si barrejo un personatge amb l'altre és per culpa de Vila-Matas que els ha fet ja indissociables. Els dos són els apologetes del no, del deixar-ho córrer, del preferiria no fer-ho. Aquesta lucidesa del no pot suposar un impuls tan intens i atractiu que sovint jo mateix m'he trobat fent la carmanyola per agafar el primer tren en direcció a alguna cova oculta a les altes muntanyes, però, quan ja hi he posat els llibrets de llom, la mandarina i el rosegó de pa, m'adono que l'olla és al foc i que va fent xup-xup, i, en comptes de fugir, hi acabo llançant la pilota i un parell de naps. Sempre tinc alguna cosa més urgent a fer quan arriba la possibilitat de la renúncia. Quan Bartleby decidí apartar-se, deixar de comunicar-se, continuà respirant, però es convertí automàticament en un fantasma. No és això mateix el que li passà a Salinger? Som en la mesura que hi ha una realitat que compartim amb tots aquells que ens envolten. Si renunciem a aquesta realitat compartida, renunciem a ser. No crec que la renúncia de Salinger a publicar tingués res a veure amb la modèstia i sí en canvi a aquest no voler compartir l'única realitat que un escriptor pot arribar a compartir amb tots nosaltres: la seva obra. La setmana passada morí un home vell que casualment es deia igual que aquell que escrigué una de les novel·les més fascinants que mai s'hagin escrit. Alguns insinuen que es tracta de la mateixa persona, però Salinger ja va morir fa molt de temps, morí en el moment en què va decidir emular a Bartleby retirant-se definitivament al regne de la renúncia.