31 de desembre 2009

Un nou any

La vaca ha estat uns dies callada. Quan li he retret, m'ha contestat que moltes vegades és callant que es diuen les coses. No sé pas què m'ha volgut dir amb això. En fi, la nostra vaca és imprevisible i no saps mai per on sortirà. Des que li van obrir una fitxa, està una mica emmurriada i tristota. Ella no ho admetrà mai però jo crec que troba a faltar a en Boris, allà assegut a la plaça. Deu ser allò que en diuen la síndrome d'Estocolm. Ha decidit marxar uns dies a Suïssa a veure uns parents i -això ho afegeixo jo- a oblidar el seu estimat detectiu. Avui m'ha enviat un missatge per recordar-me que falta poc per acabar l'any i que hauria de felicitar a tots aquells i aquelles que, en algun moment, han perdut el temps llegint les seves diatribes i els seus dubtes existencials. Vull recordar que en Jordi i un servidor no som més que els transcriptors dels seus pensaments. Durant la carrera de biologia vam fer una matèria optativa de llenguatge de vaques i per això ens va contractar. Però avui em toca a mi, en Quim, desitjar-vos un nou any en nom seu. Personalment això de passar anys no em treu massa la son. Us podria desitjar un bon any i santes pasqües, però he pensat que millor us deixi un poema de Gabriel Ferrater que diu així:

Ella dorm. L'hora que els homes
ja s'han despertat, i poca llum
entra encara a ferir-los.
Amb ben poc en tenim prou. Només
el sentiment de dues coses:
la terra gira, i les dones dormen.
Conciliats, fem via
cap a la fi del món. No ens cal
fer res per ajudar-lo

Bon any. Que l'any vinent la terra continuï girant fins a la fi del món sense necessitar la nostra ajuda i que puguem continuar observant les dones quan dormen.

21 de desembre 2009

On són les polis?


Al centre de la gran ciutat, passejava despistat entre figures inquietes que es movien com si fossin formigues dopades. Totes elles carregaven bosses plenes d'objectes celebrant un autèntic ritual fetitxista. Avergonyit, vaig abaixar el cap i em vaig adonar que tots seguíem el mateix pas marcial: hop, hop, hop. Formàvem un autèntic exèrcit que havia decidit ocupar l'esfera pública, i hop, hop, hop. Les llums de nadal il·luminaven el nostre camí de destí incert i els aparadors vomitaven imatges que ens feien obrir els ulls i la boca com si fóssim beneits. I un papa Noël que cridava, i un altre més avall, i músiques esgarrifoses que no sé d'on venien, i hop, hop, hop. Però, sapastre de mi, vaig perdre el ritme i, com un estaquirot, em vaig quedar atordit enmig de la gentada. Per passar el temps, mentre esperava els meus amics extraterrestres que segur em traurien d'allà, vaig començar a fer volar la imaginació: al meu voltant ara tan sols hi havia túniques. Érem pocs, molt pocs, i a l'aire només flotaven les paraules. Algunes túniques es passejaven amb suavitat, altres s'asseien en petits grups. Allà al costat hi havia un home dins un tonell, amb una llanterna, que es masturbava i que no proposava res a ningú, la nota cínica del paisatge. I jo em movia despert entre les túniques i les barbes blanques i escoltava com parlaven. I el cel era blau i feia Sol. De sobte, algú m'empenyé i em despertà del meu somieig estrambòtic, i em cridà perquè li entorpia el pas. I l'exèrcit m'arrossegava altre cop: hop, hop, hop, i els extraterrestres feien tard: en quin collons de planeta s'havien perdut? Aleshores em va venir al cap una idea escandalosa que potser ja havia sentit abans, però no n'estic segur: podria ser que tots els que estàvem allà forméssim part d'una gran família? Podria ser que davant de l'exèrcit d'autòmats hi hagués un pater familias que estigués marcant el pas de forma despòtica i que ens fes avançar tot fent hop, hop, hop? Era una idea escandalosa perquè sempre m'havien explicat que abans de la política les úniques organitzacions humanes eren les famílies i que aquestes no tenien altre objectiu que fer front a aquelles necessitats biològiques que compartíem amb la resta d'animals. Que era al carrer on l'home podia ser alguna cosa més que un animal que menja i folla: un animal polític, és a dir, aquella part de nosaltres que ens feia humans, veritablement humans, perquè ens permetia la possibilitat de ser lliures. La llibertat sempre havia estat allà fora. Però aquell dia, mentre feia esforços per fugir, em preguntava si la llibertat i les paraules havien desaparegut de la plaça pública empeses per unes noves necessitats bàsiques. Si eren, precisament, aquestes noves necessitats que jo podia percebre en l'ambient la causa d'aquest sentiment de familiaritat? Quan vaig arribar a casa, vaig passar els dits pels lloms dels meus llibres, i un gintònc. I fixeu-vos quina cosa més curiosa: dins de casa em vaig sentir novament humà, lliure, embriagat, ara sí, per les túniques que volaven com si fossin núvols que s'ajunten però que no s'arriben a fusionar i que després es separen per tornar-se a ajuntar amb altres núvols, etc. Quina paradoxa més estranya, vaig pensar: podria ser que les muralles de les noves polis fossin les parets de les nostres llars? Que a fora tan sols hi haguessin necessitats? I mentre apurava el gintònic, l'última reflexió (aquesta sí que em va fer pixar de riure), atenció: podria convertir-se internet en l'únic pont per travessar la no-polis en què s'ha convertit l'espai públic, per unir el conjunt de polis disperses en què s'han convertit els nostres àmbits domèstics?

17 de desembre 2009

Nassos

Fa justament un any una sabata voladora en forma de venjança planetària planejava per sobre del cap d’un dels cretins més abjectes de tots els temps. Van voler els déus que la zona que controla els reflexos fos l’única irrigada del cervell de l’orangutan texà en aquell moment. Un any després la humanitat ha tingut una mica més de sort. Aquest desembre congelat ens ha deixat un regal inesperat. Les imatges de Berlusconi amb el nas trancat ennuegant-se amb un parell de dents i un bon raig de sang, atònit a la realitat i amb el semblant desencaixat pel desconcert constitueixen la millor manera de celebrar l’efemèride de la sabata.
Un dels avantatges de no ser un personatge públic és sens dubte la reconfortant llibertat de no haver de ser políticament correcte en tot moment i poder expressar la nostra alegria desfermada quan algú li trenca el nas a un cretí tan mastodòntic i tan corrupte com els que ens ocupa. Costa molt d’entendre i d’explicar que algú com ell hagi arribat a ostentar el càrrec de màxima responsabilitat política d’un país tan respectable com Itàlia. Però contràriament al que aquests dies ens volen fer creure, que Berlusconi hagi estat escollit cap del govern en un procés suposadament democràtic (podríem parlar del paper que juguen els mitjans de comunicació en una democràcia, però em fa mandra) no el fa mereixedor absolutament de res. Al meu entendre, aquest fet només posa de manifest la perversió del sistema i la seva preocupant degradació.
Hi ha polítics grisos i mediocres, hi ha polítics corruptes i fatxendes, hi ha fatxes de l‘alçada de campanars i cabronassos tan majúsculs que no haurien ni d’haver nascut, però Berlusconi pertany a una altra esfera, els supera a tots amb escreix. Per això resulta especialment obscè veure com li riuen les gràcies els diaris i les televisions, com l'aclamen les multituds i els diputats que li donen suport (en una altra situació polítics comuns de dretes sense més perill) i com mira cap a una altra banda la diplomàcia internacional. Berlusconi és manifestament imbècil, objectivament analfabet i diàfanament masclista. És un personatge obscur, corrupte i mafiós, és prepotent, mal educat i tan caspós que sorprèn i tot no li trenquin el nas cada dia.
Si un dia, un cop de Viagra a Villa Certosa se l’endú prop de l’Altíssim el món guanyarà un percentatge considerable d’habitabilitat.
Mentre esperem l’estocada de Sant Martí, ens comformem assaborint aquestes imatges i gaudint de la seva plàstica ètica i estètica. Ara que estan d'actualitat se m’acuden una nova modalitat de corrides que agradarien fins i tot a ICV, 6 cretins per tarda per lidiar a ritme de pasdoble, banderilles, capote i estoc, i al final, les orelles, la cua i de dret a l’escorxador. No hi hauria col.lectiu que gosés promoure'n la prohibició.

14 de desembre 2009

En Puigcercós toca el flabiol

L'altre dia, mentre pelava una ceba, vaig sentir en Puigcercós que deia (cito textual) que “la democràcia estava per sobre de la legalitat”. Un esparadrap al meu dit anular és testimoni de la convulsió corporal que aquestes paraules em van desencadenar. Avui, encara tenia l'esperança que tot plegat hagués estat un malson provocat per una mala digestió. El Google però, m'ha confirmat que, tot i la guerra que els últims anys el meu cos manté amb el pas del temps, l' oïda, gràcies a Déu, continua en un estat excel·lent. Quan penso que jo he arribat a votar a aquest subjecte que està més a prop d'un pastor de cabres que d'un polític assenyat -valgui l'oxímoron- se'm posen els pèls de punta. Que consti que no estic en contra de saber l'opinió de la gent, i mirin, donat el cas, potser votaria que sí i tot, encara que només sigui per tocar els collons als nacionalistes espanyols (que també n'hi ha uns quants), però mai se'm passaria pel cap pensar que la meva opinió pogués arribar a saltar-se la llei. Senyor Puigcercós: si com vostè diu la democràcia està per sobre de la legalitat, permeti'm que des de La vaca sorda promogui un referèndum per expulsar del parlament a aquells polítics amb una intel·ligència que no superi la intel·ligència mitjana del meu alumnat de 4art d'Eso (incloent els de diversitat i els nouvinguts). Acollona, eh?

11 de desembre 2009

L'última utopia

El liberalisme és l'última de les grans utopies. Mort el comunisme, el liberalisme queda com a únic mitjà per aconseguir el que Marx anomenà el debilitament de l'estat. Els liberals són, per tant, els últims utòpics. A mi em desperten la mateixa tendresa que el pare sent pel fill adolescent que acampa a la universitat per demanar un món més just. La tendresa que neix de l'escepticisme lligat a l'edat o als desenganys naturals de la vida. Però els liberals no són precisament adolescents i lluny d'acampar a la universitat, tocar la guitarra i anar a manifestacions per predicar la seva utopia i reclutar adeptes, es dediquen obstinadament a buscar comunistes fins a sota les pedres. Si els dius que de comunistes ja no en queden, encara que alguns es defineixin -per folklorisme- com a tals, fan com si sentissin ploure i continuen amb la seva recerca obsessiva. No són capaços de veure que amb un calendari futbolístic tan ajustat ningú té temps per fer la revolució. Però com que busquen i busquen al final el troben, el comunista, encara que només sigui un pobre desgraciat amb certes idees de justícia social, que conserva la samarreta del Che, que els diumenges llegeix El País, i que escriu de tant en tant en un blog insignificant. O sinó aquell que, en el bar del barri obrer, apura el vas de ginebra amb els seus amics de partit mentre discuteixen sobre les essències ideològiques. O el pobre Solé-Tura o Llamazares o en Saura o, si m'apureu, en Rubalcaba fins i tot! I si no són aquests, sempre els queda el recurs de parlar de Fidel Castro, de Corea del Nord o de Veneçuela, que ja sabem que donen molt de joc. No em digueu que no és simptomàtica aquesta necessitat liberal de pensar que els comunistes estan amagats entre nosaltres formant cèl·lules revolucionaries preparades per actuar. La necessitat de pensar que ells són els ulls que vigilen, els garants de la llibertat que inexorablement assolirà la humanitat quan l'estat s'acabi finalment desintegrant talment com un terròs de sucre en una tassa de cafè. Em pregunto per què es creen aquesta necessitat que, com a tal, va en contra de la seva llibertat i, en canvi, no gaudeixen, ara que encara el dubte no ha maculat la seva ingenuïtat, de la seva meravellosa utopia. Per què no surten al carrer manifestant aquella alegria tan característica del crèdul recalcitrant en comptes de perdre el temps buscant entre blogs sospitosos? Tan emocionant que seria veure una gentada de liberals baixant pel Passeig de Gràcia, amb en Sala-Martin marcant el pas al so d'una gralla, i amb pancartes fetes a les classes de manualitats dels escolapis on s'hi pogués llegir alguna cosa així com “reclamem el regne de la llibertat”! Potser la resposa a tot plegat és que mentre busquen i busquen, mentre lluiten contra molins de vent, no han de pensar en la seva utopia, que és el millor sistema per evitar les contradiccions, per poder-la mantenir ben grassa i plena de llet i, així, poder-hi continuar mamant.

P.D vinga va, si algun liberal llegeix això, li deixo canviar comunista per comunistot

08 de desembre 2009

Túnels

En una ocasió, després d'intercanviar impressions salivals amb una desconeguda al Karma, es van encendre els llums. Després d'una reacció de sorpresa que vaig haver de contenir amb la malaptesa etíl.lica pròpia de la nit, vaig fer mutis per la pista soterrada en forma de túnel i em vaig esfumar Rambla amunt. Són els inconvenients d'escollir a cegues.
De vegades, a la llibreria passa una mica el mateix i unes setmanes més tard acabes llençant pel balcó un llibre que tenia una sinopsi suggerent i una curada edició. Per això és tant d'agrair que un amic et recomani un llibre o et presenti algú. Bàsicament perquè t'estalvies el procés de selecció. I tot i que les expectatives són altes, el resultat acaba sent satisfactori en la majoria dels casos.
Últimament en Quim ha llegit Pedro Páramo, Las Uvas de la Ira, Conversación en la Catedral i pel que sé està submergit aquest pont a les bíbliques aigües de Al Este del Edén. Per equilibrar la balança de les recomanacions, vaig agafar El Túnel, d'Ernesto Sábato. És sabut pels que ocupen el cercle més proper que les novel.les de menys de 500 pàgines no em diuen gran cosa (a excepció potser de El Gran Gatsby i Rulfo, precisament). Però he de dir que aquest túnel val per una de gran. La metàfora que conté podria explicar bona part del patiment humà. Una caverna com la de Plató, però en moviment i amb l'angoixa afegida que suposa pels què l'habiten la consciència de la solitud ineludible i de la fugissera intermitència de la felicitat com les imatges d'un tren que es creua amb el nostre a través de la finestra. I, finalment, el drama existencial que deriva de l'assumpció de viure la vida com a simulacre, aliè del tot a la comprensió dels altres i als propis sons del món.
Al subsòl de la Plaça Reial sovintejava jo fa uns anys un túnel equivalent fosc i ple de fum les ombres del qual es van acabar dissipant entre la llum genuïna del Raval.

07 de desembre 2009

Big Orange

El tsunami de la crisi s'ha cobrat una nova víctima: el videoclub del meu barri (Big Orange, C/Borrell). La boira pantanosa que ens envolta s'empassa cada setmana un amic o un conegut, com a una novel.la d'Stephen King amb pròleg de Sala Martín. Deia Ferlosio allò de vendrán tiempos peores y nos harán más ciegos, quina gran veritat. Cada dia em costa més distingir què no em molesta d'aquesta societat. Crec que em comença a fastiguejar tot.
Aquests dies he hagut de visitar per motius professionals que no venen al cas un Alcampo i un parell de Carrefours. Acostumat als pakis i l'atapeït Condis del carrer Elkano, aquests espais m'han deixat un regust agre a la retina. Les grans superfícies tenen un component inherent d'obscenitat, en molts sentits. No sé si és l'abundància antiestètica dels seus prestatges, l'excés de cartelleria o una clientela amb la mirada perduda pel convenciment que s'hi acabarà deixant el sou amb les ofertes, com amb les escurabutxaques. O tal vegada és la premonició de marciment de tot aquest excés inversemblant.
No m'agrada el caire que estan prenent els esdeveniments, definitivament. Mai hagués imaginat que a la meva nostàlgia premonitòria pels colmados, les merceries, les granges i les drogueries, hi afegiria els videoclubs a darrera hora. M'explica en Rubén que els cusen a impostos per pel.lícules que són gratuïtes a la xarxa mentre que Telefònica té com a eslògan más de 2,5 millones de canciones gratuitas en un dels seus anuncis.
A mi, personalment, la SGAE em mereix el mateix crèdit que Emilio Botín, i no seré jo qui carregui contra internet precisament des d'aquesta plataforma, però el que tinc clar és que en aquesta orgia pirata hi guanyen els de sempre i hi perdem una mica tots. El món em sembla més amable, més interessant i més pintoresc amb espais de sèrie B on escoltar el consell cinèfil d'aficionats que no et trobaries mai a la cua dels Icària. Ens dispersem, com l'univers. L'entropia inexorable d'un món cada dia més uniforme s'endú l'adroguer i ens deixa al seu pas la caixera de l'Schlecker.
A les meves fantasies més inconfessables els veig caure uns darrera els altres, primer les companyies telefòniques, seguides pels bancs i les caixes, els governs, el poder judicial, la indústria armamentística, les grans corporacions, les grans cadenes de supermercats, les asseguradores, les societats patrimonials, les borses, les agències d'intel.ligència i els mitjans de comunicació.. veig saltar els directius per les finestres de Wall Street, suplicar el perdó dels miserables i insolvents ara poderosos, i experimento una compassió morbosa -gairebé voluptuosa- en veure'ls barats pel seu propi pes a les places públiques mentre esperen el botxí com morses moribundes..

La boulangerie


Sota les golfes de la 6, rue Saintogne hi havia una boulangerie regentada per una dona d'origen portuguès. Era una d'aquelles boulangeries tan típicament parisenques en què els propietaris havien sabut mantenir l'entrada amb la fusta pintada de vermell descolorit. La meva boulangerie em transportava cada dia a aquells temps en què la tecnologia encara no havia refredat les nostres ànimes. Petita, amb les estanteries de fusta, i amb tots els productes de la família de la farina que hom pugui imaginar. El pain au chocolat, el pain du raisin, els pastissets. Darrera una porta oberta hom podia divisar -si no era massa tard- la taula amb la farina encara dispersa i alguns pans preparats per ser enfornats. Ni rastre de la fredor industrial dels forns de casa nostra. Ni rastre d'aquella flaire pestilent que no és més que el testimoni d'una feina mal feta per un forner que té de forner el que jo tinc d'emprenedor empresarial. Quin ofici tan noble, quin art tan sublim el de saber fer pa! I quina deixadesa tan lamentable la que hem de suportar cada dia a Barcelona, quina tristesa posar-se un crostó amb textura de xiclet a la boca! A la meva boulangerie, en canvi, tot era manual, una artesania, tot a petita escala. Amor i delicadesa. Crec haver descobert la causa del meu pessimisme en el fet d'haver de menjar cada dia pa mal fet. Si el teu país no sap fer pa, no esperis d'ell grans coses. Potser en comptes de grans projectes nacionals, projectes inabastables, hauríem de començar per les coses petites. Saber fer un bon pa primer, i després ja podrem ser independents. Cada matí, a la boulongerie, sentia com l'olor dels croissants recentment fornejats estimulava la meva pituïtària i com, automàticament, el meu estat anímic es veia positivament alterat. M'agradava poder entrar i saludar amb elegància. Aquella fórmula d'exquisida cortesia francesa: bonjour madam, bonjour monsieur, i un lleuger moviment de cap. M'hagués posat un bon barret només pel plaer de poder-me'l treure davant d'una dona francesa. Quin fals progressisme ha eliminat al nostre país aquesta magnífica litúrgia? S'hi estava tan bé allà dins que, si hagués pogut, m'hauria assegut humilment en una cadira per veure tot aquell espectacle de francesos i franceses entrant i sortint. A la República els pans són magnífics, creieu-me. Magnífics.

30 de novembre 2009

Els pobres jutges

Molt emprenyats a Madrid amb l'editorial conjunta d'alguns diaris catalans i amb la resposta de “hi haurà conseqüències” de Montilla a la pregunta de què passaria si la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut fos negativa. El seu enuig prové del que ells consideren un intent per part dels partidaris de l'Estatut d'intentar condicionar la decisió dels jutges. Si hi ha preocupació vol dir que creuen que efectivament els crits d'una part de la societat catalana poden arribar a condicionar aquesta decisió. Em sorprèn i m'espanta que algú dubti de la imparcialitat dels jutges. La mateixa sorpresa que em provoca aquest interès en saber quants d'aquests jutges són progressistes i quants conservadors. Si el jutge és competent en la seva feina quina importància té la seva ideologia o el rebombori que es faci a Catalunya? Si hi ha preocupació només pot significar dues coses: o que es dubta de la professionalitat dels jutges o que es considera que aquesta decisió no és (totalment) judicial sinó (també) política, o totes dues coses a la vegada. Probablement són aquests mateixos dubtes -gravíssims perquè afecten als ciments de l'estat de dret- el que fa que els polítics catalans aixequin la veu i els periodistes d'aquí s'apuntin al bram. Però el més important no és tant que els periodistes espanyolistes i els polítics del Pp estiguin enfadats sinó que ho proclamin als quatre vents. I dic que és el més important perquè si realment consideren que és possible condicionar els pobres jutges, no podrien ser aleshores aquestes manifestacions no tant el denunciar un intent de pressió sinó, precisament, pressionar-los però en el sentit contrari?

28 de novembre 2009

París

Uns dies a Paris, en un petit apartament a la rue Saintogne, al barri de Marais. Unes golfes a les quals s'hi accedia per una escala de fusta, lleument bombada pel pas del temps. Molta lectura i poca necessitat d'escriure: senyal que m'hi trobava a gust. No seré gaire original si dic que Paris és la ciutat més bonica d'Europa. L'arquitectura de París és delicada, lineal, harmònica. Si es pogués tocar podríem dir que la seva textura és suau i agradable. A Paris no hi ha parets mitgeres, ni balconades absurdes on posar quatre geranis macilents o l'aire condicionat. Les façanes són blanques, llises, impol·lutes, sense els excessos delirants en forma de relleus ridículs que ens trobem en les façanes modernistes de Barcelona. Si a Paris mirem enlaire veurem les golfes, alineades, com si fossin pisos de nines, magnífiques. Potser, amb un xic de sort, hom pot albirar alguna noia que treu el cap pels grans finestrals, una noia que de ben segur tindrà els cabells llargs i llisos, els ulls grossos, la pell blanca i fina. Quina tranquil·litat saber que hom pot aixecar el cap sense el risc de trobar-se les calçasses de la iaia ni el xandall del nét penjats de cordes ronyoses, com passa als terrats depriments de la nostra ciutat! Quan m'he proposat buscar la bellesa no he sabut mai cap a on anar. Sempre he necessitat que algú amb més llums que jo me n'indiqués la direcció. Continuo sense saber exactament que és la bellesa, però si avui l'hagués de buscar, probablement la buscaria allà on es troba el traç senzill i subtil. París és precisament aquest traç. Barcelona, en canvi, més enllà del barri gòtic, em sembla un espant, un conglomerat de megalomanies arquitectòniques que arriben al paroxisme amb aquest histrionisme que és la sagrada família. Barcelona és un traç gruixut i bigarrat. El modernisme que de primeres atrau la mirada, al final sempre acaba enfarfegant. Passejar tot fent el badoc per l'Eixample em deixa en un estat de lassitud bastant lamentable si la passejada es dilata massa en el temps. Aleshores he d'endinsar-me a córrer-cuita cap a la Barceloneta fins arribar al mar. Sovint penso que la profusió d'arbres a Barcelona no es deu tant a la necessitat d'ombres estivals sinó a fer més digerible la copiositat que va lligada al modernisme. A París, de botànica la justa. París no ha d'amagar res rere les fulles dels arbres perquè es miri on miri la sensibilitat no es veu alterada. Després hi ha el tema fluvial que a París ja fa temps que està resolt. M'agraden les ciutats partides pel curs d'un riu. El Sena és la columna vertebral de Paris, al voltant seu s'estructura la ciutat. Passejar per les seves vores és una delícia, sobretot quan ja fosqueja i la ciutat es comença a reflectir trèmula en la negror del riu.

27 de novembre 2009

Nepal - Article de l'Oriol Faura

L'Oriol Faura em passa el següent article perquè (no sé si en tant que vaques o en tant que blog) ens en fem ressò. Aquí el teniu, res a afegir.

Nepal està d'actualitat. Les agències internacionals d'informació n'anaven plenes, els diaris s'omplien de fotografies, les televisions mostraven els vídeos cruels mentre les ràdios intentaven apropar el món sencer a l'horror: més de dos-cents mil animals eren sacrificats al Nepal pel festival Gadhimai.

Cada cinc anys, la tradició obliga a sacrificar búfals d'aigua, cabres i galls per a la deessa hindú Gadhimai. Aquesta deessa hindú, associada a la força, escolta tots els desitjos dels fidels i els ajuda, i ,a canvi, demana el sacrifici dels animals cada cinc anys. En una orgia desagradable de sang i alcohol, després de matar brutalment als animals, fins a vint cops de matxet es requereixen per tombar un búfal, n'aprofiten la carn.

Però, què és el Nepal? Em queda lluny. Nepal és un dels països més pobres del món, en concret és el numero cent cinquanta-set del rànquing. Per sota seu només hi ha quinze països, entre els que trobem Somàlia, Iraq o Sierra Leone. El seu producte interior brut és setanta vegades més petit que el d'Espanya, però té set diaris, cinc empreses de televisió i sis emissores de ràdio, la majoria en anglès, tot i que l'idioma oficial i majoritari és el nepalès.

El vint-i-tres de maig d'aquest any, Madhav Kumar ha esdevingut el primer president del Nepal. Després d'una monarquia de molts anys amb enfrontaments i guerres civils que han deixat milers d'amputats i una gran part de la població sota el llindar de la indigència, aquesta petita república intenta aixecar el vol.

Jo no he estat al Nepal, no sé com és qui hi governa, ni conec la seva història. Tan sols sé que és un país bonic, especial, remot, únic, mil·lenari; ple de coses que no conec i que com que no conec, vull veure. I espero que em descol·loqui, m'entusiasmi, m'ofengui i hi visqui una cosa nova que, tot i que serà impossible, intentaré no jutjar.

Cada teletip, cada vídeo enviat, cada fotografia, cada crònica, cada associació d'animals petulant exigint la dignitat animal al Nepal, només fa que augmentar la meva vergonya dels que podem anar pel món protegits, enriquits i mirant els incivilitzats des del sofà.

Però me'n oblidava, el més important és que tenen un festival on maten animals. Crec sincerament que els incivilitzats som nosaltres.

Article escrit per Oriol Faura

23 de novembre 2009

Caràcter

Sovint hem sentit a dir que els grans homes de petits ja apuntaven maneres. Hem vist videos de Ronaldinho remenant la pilota com cap altre nen al Brasil. És fàcil imaginar Hitler i Napoleó matxacant al Risk a amics i familiars i deixant-los amb un pam de nas i sense exèrcits mentre ells assaboreixen la glòria en silenci. Però i els miserables, com els hem d'imaginar? Ahir a TV3, vam veure un 30 minuts amb regust de sainet sobre l'afer Palau. Entre tots els testimonis, em quedo amb un germà de Fèlix Millet, no sé si ressentit o de volta de tot, que va deixar la següent perla: sempre ha estat igual, de petits ens revenia els carmels que li regalaven i en acabat, es posava a bramar (aquí l'imitava gesticulant amb socarroneria) i ens els tornava a demanar. Al final, es quedava sempre amb els carmels, i amb els diners. Ah, el caràcter -que diria Monegal- és fantàstic! No em negareu que la imatge no és entranyable. D'un grapat de carmels i unes poques pessetes amb el rostre de Franco a 20 o 30 milions d'euros pel capbaix. Tota una vida forjant un caràcter únic, contenint un geni que es retroalimenta i creix amb la ignorància i l'estupidesa de l'entorn, assaborint sol i en silenci una glòria secreta i sent l'únic dipositari de la gran veritat, com San Manuel Bueno, Mártir: els grans homes són estúpids perquè confien en mi i jo els enganyo, i quan tanco el llum de la tauleta, somric i recordo com eren de dolços els carmels de la infantesa mentre construeixo castells inabastables de zeros i de bitllets en paradissos fiscals imaginaris que mai assoliré..

14 de novembre 2009

Pedro Páramo


Entre els cactus de formes arabesques, apareix el poble de Comala, un poble estancat, allunyat del fluir temporal. Comala és una soca esberlada i buida per dins que aguanta unes branques, eixutes i sense vida, que són els seus pobladors. És un cementiri amagat en la immensitat del desert mexicà, és allà on comença l'infern. Comala és el rastre d'uns destins tràgics, els ecos d'uns records. I, paradoxalment, és també l'únic rastre que ens deixà Juan Rulfo que, després de servir-nos Pedro Páramo, optà per aquella màxima bartlebiana del preferiria no fer-ho i s'apartà de la literatura.
Pedro Páramo s'ha de beure com aquell que es beu un tequila, sense sal ni llimona, d'una glopada. Hi ha llibres que requereixen una ingesta pausada, llibres de tauleta de nit. Pedro Páramo és tot el contrari: hem d'evitar dilatar innecessàriament el temps de lectura perquè així – i només així- podrem arribar a copsar la impecable i essencial destil·lació d'aquesta obra torbadora i genial. Una apologia de la concisió més precisa i pura. Un laconisme màgic. Probablement - a causa de la seva particularíssima estructura formal- us quedareu amb aquella sensació de digestió pesada. És aleshores quan haureu de tornar a començar de nou, una segona glopada. Pedro Páramo és d'aquells llibres que només són llegits quan són rellegits.
No és tracta d'una novel·la normal, més aviat és una poesia. Una poesia que està feta de fragments, i de silencis que el lector ha d'anar omplint. Fragments que són diàlegs i monòlegs interiors a partir dels quals es va intuint una lògica narrativa, un cos, enmig del caos aparent. El fet que la unitat de l'obra no et vingui donada sinó que aquesta sigui una recerca subjectiva del lector, fa que el llibre, tot i la seva temàtica mitològica, sembli del tot versemblant. I és versemblant -o almenys a mi m'ho sembla- perquè també la vida no és més que un conjunt de retalls que ens obstinem en combinar per dotar-la d'un cert sentit, però que sempre acaba esdevenint un tot fictici, disharmònic i fals. El tot és una mentida. El jo, entès com a unitat homogènia, no existeix. Som fragments.
A Comala les metàfores m'han elevat a una altura on la perspectiva m'ha permès veure el que ja sospitava: que som el que no som, que res no és el que sembla, que la realitat és fantasmagòrica, i que estic mort, o potser sou vosaltres els que esteu morts, o totes dues coses a la vegada. He sortit de Comala amb el mateix estat d'atordiment amb què vaig sortir del poble que Rodoreda retratà a la mort. La mateixa sensació de dubte cognoscitiu de la realitat que m'envolta. Estem atrapats en una caverna llòbrega on només s'hi passegen les ombres.

06 de novembre 2009

Enquestes

Suportar estoicament la demagògia barroera que els polítics fan del terrorisme ha servit d'alguna cosa. Tot té un sentit, una finalitat. Res no és casual. Aquesta setmana s'ha publicat una enquesta del CIS en què per primera vegada a la història els ciutadans espanyols situen com a principal problema de les seves vides els polítics per davant dels terroristes. Sempre m'havia estranyat, per molt colpidor que fos un atemptat, que una mestressa de casa de Sòria o un pensionista de Múrcia tinguessin la percepció que el terrorisme era un dels seus principals problemes. Finalment i al cap dels anys, sembla que el sentit comú ens sobrevola com en una metàfora de Saramago. I jo em demano, senyors polítics, els ha arribat aquesta informació? Sembla que les mestresses de casa, els pensionistes, els estudiants, els tapissers, els botiguers, els taxistes i els taxidermistes els consideren a vostès un problema per a aquest país. I quan els enquestats parlen de polítics no crec que es refereixin a Otegui, vostès ja han fet grans esforços perquè aquest senyor formi part dels altres, els de les pistoles i els passamuntanyes, justament els mateixos que els ciutadans han posat, ara, darrera de vostès en les seves preocupacions quotidianes. Si fóssim nipons, la classe política en ple podria organitzar un harakiri públic. De moment, ens conformarem amb la imatge poètica d'Alavedra i Prenafeta cagant junts i compartint la veritable essència del poder.

02 de novembre 2009

Les manilles


Aquests últims dies la gran tragèdia nacional ha passat de ser la possible revocació de l'estatut a un parell de manilles. Valga’m Déu! Si no hi hagués tant de cinisme i tants fills de puta pel mig seria per fotre’s a riure. No anava gaire desencaminat el culturista Aznar quan li digué a la Montse Nebreda que els catalans érem un poble malalt. Perquè, no em negareu que tot aquest guirigall que s’ha muntat fa una certa flaire a patologia tribal. Apareixen a la pantalla un parell de manilles lligant les mans d’uns presumptes innocents –flagrant eufemisme per no dir sospitosos- i ja tenim a tot el país escandalitzat. Quan els cínics surten de la cova tot reclamant la presumpció d’innocència, no tingueu cap dubte que el que en realitat reclamen és poder mantenir davant la justícia la mateixa situació de privilegi que els ha permès poder-se saltar la llei. Que un presumpte innocent passi a ser culpable només depèn de la possibilitat que el jutge pugui demostrar la seva culpabilitat. Aquest és el problema dels eufemismes: ens provoquen confusió, i acabem associant la presumpció d’innocència amb la innocència. Per passar d'un estatus a l'altre hi ha d’haver, com a mínim, indicis de culpabilitat. I això ja em sembla una imputació suficientment greu per aquells que gestionen diners públics. Només podrem assolir la presumpció d'innocència si ens ho guanyem a pols. I què hauria d'haver fet per aconseguir passar de ser un innocent, avorrit i previsible funcionari docent a ser un privilegiat presumpte innocent - i poder gaudir així d'unes bones manilles-? Sospito que hauria d’haver estudiat als jesuïtes, i una carrera llarga i constant entre aquells que es reparteixen les quotes de poder, i molts amics i moltes amigues, i molts sopars al Via Veneto. Ja vaig dir a l’article anterior que el tonto era aquell que quan li assenyalaven la lluna, mirava la lluna i no mirava el dit. Avui, tots els dits mediàtics ens assenyalen a unes pobres manilles com si aquest fos el problema. I alguns imbècils sense cap mena de vergonya en mostrar impúdicament la seva condició carreguen a unes manilles el dubtós honor de ser el símbol de la persecució que pateix el nostre país i de no sé quantes bajanades més. I totes les mosques periodístiques, estúpides, cauen en el parany de pensar que el gran drama nacional són unes imatges que, tot sigui dit, no s’haurien d’haver produït mai. Ara li toca el rebre a les pobres manilles. Doncs què voleu que us digui? jo en tinc un parell a casa i us asseguro que la seva utilitat és inqüestionable. I no només són útils sinó que també n’hi ha algunes que són una autèntica preciositat; així: recobertes amb un teixit suau al tacte, com de tovallola de bany, sensuals, i de colors vivíssims. L’únic problema és quan perds les claus.

29 d’octubre 2009

Ximpanzés

Un grup de ximpanzés assisteix en silenci al funeral de Dorothy, una de les seves companyes. Aquesta fotografia, publicada al número de novembre de National Geographic, ha corregut per internet, televisions i diaris digitals.

Després que un caçador matés la seva mare, Dorothy es va vendre com a mascota a un parc d'atraccions al Camerun. Va passar 25 anys lligada a una cadena. El maig de 2000, Dorothy, afectada d'obesitat per una dieta pobre i per manca d'exercici, va ser rescatada i traslladada a un centre de recuperació amb altres primats. A mesura que la seva salut va millorar, la seva bondat va aflorar a la superfície, va criar a un ximpanzé orfe anomenat Bouboule i es va convertir en una companya exemplar.

El 23 de setembre de 2008, als 40 anys d'edat, va morir d'insuficiència cardíaca. Dorothy havia passat vuit anys al Centre de Recuperació Sanaga-Yong del Camerun. Un refugi que acull i rehabilita ximpanzés víctimes de la pèrdua del seu hàbitat i del comerç il·legal de carn d'animals salvatges d'Àfrica.

Davant del trasbals dels altres primats, la direcció del centre va decidir deixar que la família de ximpanzés presenciés l'enterrament de Dorothy. Alguns ximpanzés es van mostrar agressius, d'altres, frustrats. Però potser la reacció més sorprenent va ser el silenci gairebé palpable del grup. "Qui conegui els ximpanzés, sap que són qualsevol cosa menys criatures silencioses", va relatar la fotògrafa.

Més enllà del caràcter estèticament commovedor de la fotografia, se'ns plantegen alguns dilemes d'interès com ara si aquest fet humanitza els ximpanzés o tal vegada ens animalitza a nosaltres, o l'etern debat de si la cultura suposa un punt d'inflexió en l'evolució d'una espècie o és més aviat el seu resultat més complex. Deia Descartes que els animals eren màquines perfectes que semblaven exterioritzar sentiments. Desconec el grau de silenci que es va guardar al seu funeral, però potser avui es replantejaria alguna cosa.

Potser la gran metàfora de tot plegat serà descobrir que els zoològics són la darrera reserva d'humanitat del planeta. Estic pensant que en Floquet de Neu al capdavant del Palau de la Música o l'Ajuntament de Santa Coloma no ens hauria decebut tant.

26 d’octubre 2009

Oxímorons


Una monja científica pot semblar a priori una paradoxa difícil d'entomar. Si hi afegim una cosmovisió feminista del món en general i de la teologia en particular pot semblar-nos una paradoxa al quadrat impossible de resoldre de manera versemblant. Però Teresa Forcades defensa la seva triple etiqueta com si els rars fossin (o fóssim) els altres. No li falta raó en aquest sentit. Els altres acaben semblant tan estranys que es fa difícil entendre que no tothom no pensi com ella.
Més enllà de les seves subtilment insinuades teories conspiratives sobre el virus que porta el planeta de cap, em va sorprendre una entrevista seva amb Jaume Barberà a TV3 on defensava el dret de la dona a decidir sobre la pròpia maternitat amb un argument del tot insòlit venint d'algú que vesteix hàbit. Acariciant tangencialment l'oxímoron més sorprenent de tots, Teresa Forcades utilitza un argument de fe en l'únic dilema moral en què probablement li haguéssim perdonat que es decantés per un argument mèdic o científic de caire més pragmàtic. D'alguna manera, durant la gestació, Déu posa en mans de la dona la viabilitat del fetus i és aquest vincle sagrat que cal respectar, diu convençuda. Evidentment, se li han tirat al damunt les mòmies de sempre, aquells que encendrien sense badar la foguera on cremarien tots els que els superen en número de neurones.
Respecte els videos de la grip, us recomano que els escolteu atentament quan disposeu d'una estona. S'empassen amb una avidesa inesperada. Resulta curiós l'empatia que genera el seu discurs rigorós i escrupolosament detallat. Pensant en la paradoxal antipatia que em provoquen els bisbes sempre que obren la boca, he arribat a la conclusió que practiquen just el contrari. Mentre que Teresa Forcades es passa 60 minuts donant-nos arguments per qüestionar-nos la realitat i fer-nos pensar, els altres porten 2000 anys fent-nos empassar dogmes inversemblants a base de xarop d'estopa. Em quedo amb la monja, sense dubte. Forcades for president!
Més enllà de les simpaties indissimulades que desperta, crec que no exagero si us confesso que del seu discurs emanen espurnes de fe capaces de contagiar els esperits agnòstics més indomables.

15 d’octubre 2009

Els dits que assenyalen la lluna


La primera vegada que vaig fer cas a algú que m’assenyalava la lluna, ho aprofità per robar-me la cartera. D’aquella experiència en vaig poder extreure una profitosa lliçó. En contra del que diu el proverbi, el tonto és aquell que quan li assenyales la lluna no et mira el dit. Les evidències s’observen soles. La lluna, amb la seva brillantor hipnòtica, capta per si sola la nostra mirada. Aquell que no la veu és perquè no la vol veure. Els dits que dirigeixen el nostre esguard cap allò que és evident, mantenen la nostra atenció lluny d’aquelles veritats incòmodes que són les que els permeten salvaguardar la seva posició de privilegi i explotació. Hi va haver un temps en què els únics dits que assenyalaven la lluna sortien dels confessionaris més reaccionaris. Eren els mateixos dits que acaronaven els efebs –per utilitzar una terminologia eclesiàstica- mentre miraven embadalits els límits lunars que flotaven en la immensitat del cel estrellat. La fe en Déu és una raresa i a les esglésies no hi van ni aquells que diuen defensar els seus principis morals. El braç de l’església, de tan decrèpit, ni el dit pot mantenir enlaire, i els que es manifesten pels carrers de Madrid entre les mitres i les sotanes, ho fan per aquella reacció tan allunyada dels veritables sentiments cristians. Però uns nous mites molt més poderosos i estrambòtics són avui els objectes de les nostres veneracions. Són els mites creats per les nostres democràcies liberals, tan perfectes totes elles. Entre aquests mites sobresurt la sacrosanta llibertat, una lluna incommensurable. I mentre els nous pontificis laics ens l’assenyalen, nosaltres, imbècils, som incapaços de mirar-los els dits. El dit que assenyala Corea del Nord i Cuba mentre el país més lliure i democràtic del món no és capaç ni d’assassinar un reu amb divuit injeccions de verí. El dit d’aquell partit polític, garant indubtable de les nostres llibertats individuals que, podrit de corrupció, ens assenyala el complot dels enemics de la mateixa llibertat que diuen defensar . El dit d’aquell país que assenyala a uns barbuts fonamentalistes mentre el seu exèrcit democràtic llança bombes democràtiques a nens famèlics en nom de la llibertat de totes les democràcies occidentals. Els dits d’aquells que assenyalen l’enemic hostil de la llibertat del nostre poble mentre, asseguts a les seves poltrones, contemplen impàvids com un dels seus roba a la seva pròpia comunitat i d’altres destrossen els paisatges de la terra que tant estimen, etc. Us juro que, en aquests instants de lucidesa que es produeixen quan abaixem la mirada, preferiria no trobar-me amb segons quins dits i sí, en canvi, amb una filera de formigues caminant discretament cap el seu formiguer.

13 d’octubre 2009

L'infinit

He sentit vàries vegades aquests dies Alejandro Amenábar explicar la concepció metafísica d'Àgora. Una nit estrellada, en la immensitat del mar, va mirar el cel i va ser conscient del caràcter insignificant propi del gènere humà. Aquell dia va decidir dedicar una pel.lícula a la Ciència i la Cultura. És una simple qüestió de perspectiva. Només cal un entorn propens i una lleu inclinació del cap, res més. A mi em va passar fa molts anys a la Vall Ferrera, quan vaig descobrir la Via Lactea i em vaig sentir petit com un electró desconcertat.
Em preguntava aquesta tarda, sentint la compareixença de Ricardo Costa, amb aquest deix impostat inconfusible a mig camí entre el Màster a l'IESE i les dependències Vaticanes, si aquesta colla de lladres filemònics han mirat mai l'univers i davant la immensitat del no-res s'han sentit insignificants. No ho crec, la veritat. Digueu-me ressentit social, però crec que hi ha coses que són manifestament incompatibles. En Quim parlava un dia de l'estètica de la corrupció. Per mi no caldria investigar res, només cal sentir-los parlar. El delicte arriba tard o d'hora. No es pot ser tan cretí i honrat alhora.
En fi, m'agradaria buscar Déu i parlar de formigues, però l'actualitat fa dies que és com el terra dels lavabos de les discoteques, se t'enganxa la merda i l'arrossegues i la sents tot el dia.

06 d’octubre 2009

La cursa

Baixant pel carrer d'Adam Smith ensopego amb un nen ajupit, aquella posició ridícula que adopten els atletes just abans del tret de sortida de la cursa. El color de la seva pell delata un origen llunyà, allà, entre la sorra i els camells. Una samarreta estripada i unes sabatilles esportives que mantenen la seva unitat recognoscible tan sols gràcies a uns cordons gruixuts i lligats amb un parell de nusos mariners. El nen, amb un posat d'absoluta resignació, em demana si puc comptar fins a tres. Ben fort. Però veient la meva cara d'astorament davant d'aquella situació ridícula i entenent que la meva mirada era un requeriment d'explicació, em fa un gest amb el cap, i descobreixo un altre nen situat vint metres més enllà i en idèntica posició de carrera. És un nen més grassonet, porta una samarreta de la selecció catalana i unes vambes aerodinàmiques. M'hi acosto i li insinuo que potser seria més just que deixés el nen endarrerit avançar unes passes. El grassonet, amb aquell accent inconfusible de l'Ametlla del Vallès, reclama la seva llibertat per situar-se allà on li doni la gana, que no em fiqui on no em demanen, que es situa vint metres més endavant perquè així s'assegura guanyar sempre, i que aquesta és precisament la gràcia del joc. I jo que li dic que m'importa una merda on estigui ell, que només demano que deixi a l'altre avançar i que probablement aquest joc només li fa gràcia a ell. Però aleshores m'adono que el pobre desgraciat comença a suar exageradament, la barbeta li tremola com a manifestació física d'una por atàvica. I, com que és un nen, abans que es posi a plorar, per compassió, decideixo marxar, això sí: sense comptar a tres. I mentre prossegueixo el meu camí, penso que aquella situació em resulta una mica familiar però de seguida em distrec amb una formiga que camina sola. No n'hi ha cap altra al seu voltant, i ni un trist formiguer. És la segona formiga que veig tota sola en pocs dies. És ben estrany. Potser és a causa del canvi climàtic.

29 de setembre 2009

Millet

Després d'una setmana d'insomni patriòtico-musical, el meu instint de venjança escorpí ha arribat a una solució de compromís. A veure què us sembla:
  • Encarreguem uns barrots d'inspiració modernista a Òscar Tusquets i instal.lem al Hall del Palau una gàbia com la d'Anníbal Lecter.
  • Hi posem a dins el lladre, no cal dir-ho. Que se senti com a casa.
  • Se li fa entrega d'un kit de benvinguda consistent en un pijama Burberry de ratlles, un barnús i unes pantufles.
  • Li diem a en Tusquets que faci tres o quatre factures de la gàbia amb l'import doblat i elevat a pi. Una per la família Millet, pels serveis prestats, i una pel patronat, l'Orfeó Català, i els responsables polítics actuals i precedents, per ineptes i inútils.
  • Els fotem a tots al carrer.
  • Posem de president del Palau a Justo Molinero i obliguem als cors a fer una gira per Soria cantant els èxits de Pimpinela, a mode d'expiació.
  • Arriem la Senyera del balcó i pengem la bandera pirata fins que acabi el judici i la família Millet torni tots els diners.
  • Amb els diners retornats, sortegem 2.000 viatges a les Maldives entre tots els ciutadans que no han trepitjat mai el Palau.
  • Per últim, oferim per a properes bodes, batejos, comunions i puestas de largo a les famílies implicades el pati de la Model, amb ganxitos i Casera gratis.
D'aquesta manera, evitem a la família i els amics el tràngul de fer cua al carrer Entença al costat dels pàries apestats als què porten segles evitant, alhora que ens assegurem que no li falti companyia a l'avi Millet en aquest ocàs tan trist -que aquesta gent són lliberals i no tenen memòria, i si te he visto no me acuerdo, que diuen-.

26 de setembre 2009

Mètode científic

OBSERVACIONS:

17:00: en un banc de la plaça tres noies. Noia 1: rossa, cabells curts. Noia 2: morena, cabells arrissats, pitrera generosa (molt generosa). Noia 3: morena, cabells llargs.
En un banc situat just davant del de les noies (a la mateixa plaça), tres nois. Noi 1: samarreta del barça. Noi 2: samarreta amb el número 9 a l'esquena i el nom de Kempes estampat. Noi 3: amb un bigotet d'aquells que ara porten els moderns de Barcelona.
Pels moviments inicials de tots els personatges podem acceptar que són tres parelles, és a dir, a cada noia li correspon un noi. No puc saber qui està associat amb qui.

17:05: Noies: xerren animadament. Nois: xerren animadament

17:20: Noies: xerren animadament. Nois: el Kempes s'aixeca i mou una mica les cames. Els altres dos xerren de forma discontínua i pausada.

18:00: Noies: xerren animadament. La rossa ensenya un objecte (no identificable) que s'ha tret de la bossa de mà i les altres dues riuen estentòriament. Nois: el Kempes està estirat al banc, el del barça recull un pal del terra, el del bigoti badalla. Silenci absolut.

18:15: Noies: xerren més animadament que a l'hora anterior. La morena ha dit alguna cosa important perquè les altres dues es posen les mans al cap i deixen anar uns petits xisclets. Nois: el Kempes li ha pres el pal al del barça i el fa moure com si fos una espasa, el del barça s'aixeca i puja a uns gronxadors, el del bigoti es rasca l'entrecuix i torna a badallar.

18:35: Noies: xerren més animadament que a l'hora anterior. La morena parla, la rossa parla i la dels pits generosos parla. Vull dir que totes tres parlen al mateix temps, i tot i així sembla que s'entenen. Nois: el Kempes s'ha aixecat i dóna cops al tronc d'un arbre amb el pal, el del barça s'ha cansat dels gronxadors i ara ho prova amb el tobogan, el del bigoti fa cara de cansat (no confondre amb la cara del modern transcendent en què les celles són lleugerament més arquejades).

18:45: Noies: la rossa que era la que més reia, ha plorat una estona (7 minuts aproximadament), les altres dues l'han consolat i, ara, la conversa s'ha tornat a animar (jo diria que inclús més que a l'hora anterior). Nois: el del barça s'ha cansat del tobogan i dóna puntades de peu a una caixa de cartró que hi ha al costat del contenidor fins que aconsegueix trencar-la, el del bigoti ha anat a molestar a la seva suposada parella (la dels pits) que amb la mà li ha indicat que no l'emprenyés, el Kempes s'ha enfilat pel tronc de l'arbre i amb el pal aixecat crida en senyal de victòria.

19:00: Noies: la que ha plorat ara és la morena (però només 2 minuts), també l'han consolat, després han rigut totes tres i ha tornat la conversa animada. Nois: el Kempes ha tirat el pal contra un gat i ara es baralla pel terra amb el del barça, el del bigoti se'ls mira, riu i els anima.

19:18: Noies: han plorat les tres juntes, s'han abraçat i xerren més animadament que mai. Nois: el del bigoti pixa rere un contenidor, els altres dos el segueixen i realitzen idèntica operació.

19:45: Noies: continuen insaciables amb la xerrameca. Nois: marxen esgotats cap el bar a veure el barça.

CONCLUSIONS:

La distància entre l'home i la dona és infinitament superior a la distància entre l'home i la formiga aquella que es passejava pel meu braç a l'ermita de Cap-sec. Que l'evolució hagi permès que l'home es pugui reproduir amb una dona i no amb una formiga és, ara per ara, un misteri que requeriria una nova investigació.

23 de setembre 2009

La formiga


Amb una certa regularitat em vénen al cap les paraules de Pascal, aquelles en què afirmava l’existència de només dues classes de persones raonables: les que servien a Déu de tot cor perquè el coneixien o les que, per no coneixe’l, el buscaven de tot el cor. Com que probablement sóc una persona raonable i no formo part del primer grup, avui he decidit buscar a Déu. Marxo cap a l’ermita de Capsec, on el meu pare n’era rector. Capsec, perquè si Déu s’amaga a algun lloc ha de ser allà, i també per allò de tancar el cercle familiar. Doncs vora l’ermita em teniu, assegut sobre l’herba humida, amb la llum somorta del capvespre, i amb l'única companyia dels ocellets que fan xiu-xiu i del zumzeig dels borinots. Higienitzo el pap buidant-lo de tot pensament, tanco els ulls, serro les dents, i em concentro mirant el cel tot esperant una revelació. De sobte sento un pessigolleig a la mà esquerra. Aixeco la mà cap al cel i em miro el palmell, però els raigs del Sol que s’escolen entre els dits m’enceguen i no veig res. Tanco els dits fent una pantalla i aleshores... ops! aquí la tenim: una petita formiga (i dic que era petita perquè crec que mai havia construït un pleonasme i em feia il·lusió construir-ne un per primera vegada). I la formiga es mou amb aquella gràcia tan pròpia de les formigues, des del dit petit fins al dit gros, i després altre cop al dit petit. Què en són de rares les formigues! I la torno a mirar. I la formiga ara baixa pel meu braç, entremig de dues pigues. I poso el braç a l’heura i la formiga, llesta ella, aprofita una petita fulla que acaricia un pèl llarg per deslliurar-se de mi. Suposo que buscarà un formiguer perquè les formigues són éssers socials i no volen estar mai soles. I poso les dues mans rere el clatell i m’ajec i noto com un somriure estúpid se’m dibuixa a la cara. I estic una bona estona així fins que m’aixeco i torno xino-xano cap el poble. Pel camí, arrenco un tros de romaní i me’l poso a la boca i és aleshores quan recordo que tenia una feina a fer allà, a l’ermita, i pensant i pensant m’han tornat a aparèixer les paraules de Pascal. Però ara tinc gana i em fa mandra tornar enrere. Ai, la gran desgràcia de la meva vida ha estat aquesta naturalesa tan dispersa que Déu m’ha donat. Que ja quan estudiava a la carrera em quedava encantat amb qualsevol esquerda nova que havia aparegut a la paret. Que tot el poc que sé és perquè ho he llegit i no perquè ho hagi pensat. Perquè quan penso amb coses importants de seguida em distrec i me n’oblido del que pensava. I que inexorablement, mentre hi hagi formigues que es passegin pels meus braços, Déu continuarà tan allunyat de mi com el fum de la xemeneia d’aquella casa de pagès, que s’enfila enlaire, enlaire, i se’n va.

19 de setembre 2009

Aniversaris

Tal dia com avui, onomàstica de Sta.Maria de Cervelló, però de 2008, va néixer aquest humil rumiant discapacitat. Va ser un part sobtat i tranquil, podríem dir que fins i tot una mica indiferent als ulls d'aquells que el van assistir amb una copa de vi a la mà. Però passat un any, puc dir que m'ha sorprès gratament la teva perseverança, estimada vaca sorda.

Cada dia més a prop de l'escorxador, diria un cínic. Però jo vull pensar que tu ets una vaca lletera lliure i amb les mamelles plenes de desconcert i lucidesa a parts iguals. I com que en Quim no és gaire de celebracions, he decidit constituir-me com a mestre de cerimònies i felicitar-te com et mereixes.

Oh, vaca! Tu que has estat sovint més indignada del que ho solen estar les teves companyes que pasturen en silenci pels prats i les riberes! El teu rumiar ha estat d'un altre caire (d'Adorno a Woody Allen, per ordre alfabètic). Repassant les teves reflexions de vaca, em sorprèn la teva obsessió per Ratzinger i els catòlics, pels escriptors russos i per la moralitat dels homes. Però molt especialment, em commou la teva recurrència a parlar de parets mitgeres com a metàfora de tantes i tantes coses amb què els homes embruten el món.

En fi, vaca, per molts anys de part dels teus abnegats pastors, o potser en podríem dir Cowboys, que resulta molt més suggerent.

Muuuuuuuuuuuuuuuuuuuu!

La vaca sorda

Topant de cap en una i altra soca,
avançant d'esma pel camí de l'aigua,
se'n ve la vaca tota sola. És sorda.
D'un cop de roc llançat amb massa traça,
el vailet va buidar-li una oïda, i en l'altra
se li ha posat un borinot: la vaca és sorda.
Ve a abeurar-se a la font com ans solia,
mes no amb el posat ferm d'altres vegades
ni amb ses companyes, no: ve tota sola.
Ses companyes, pels cingles, per les comes,
pel silenci dels prats i en la ribera,
fan dringar l'esquellot mentre pasturen
l'herba fresca a l'atzar... Ella es perdria.
No sent l'aigua en l'esmolada pica
i recula afrontada... Però torna,
i abaixa el cap a l'aigua, i beu calmosa.
Beu poc, sens gaire set. Després aixeca
al cel, enorme, l'embanyada testa
amb un gran gesto tràgic; parpelleja
damunt les seves nines, i se'n torna
orfe de brogit sota el sol que crema,
vacil.lant pels camins inoblidables,
brandant llànguidament la llarga cua.

(Poesies de Joan Maragall, 1895 -versió remix-)

13 de setembre 2009

Falangistes

La millor de les venjances imaginables és veure un gegant temible empetitir fins a l'alçada d'un insignificant barrufet. Reconforta veure com segueix cridant les mateixes consignes de sempre amb una pintoresca veu de fraggle ressentit. Quan la mala llet és innòcua i el control de la violència recau en mans suposadament democràtiques, l'anacronisme dels cretins només provoca indiferència i mandra. Per això els autocars plens de ràbia mono neuronal que es dirigeixen cap a Arenys de Munt haurien de ser rebuts amb banderes i aplaudiments, saludats per l'alcalde, les autoritats sobiranistes i el mossèn, i beneïts pel bisbe de torn. Així, cofois i satisfets, tornarien al silenci dels museus, a la solitud del frenopàtic, a les ombres del geriàtric i a la feixuga incultura de les places de barri. Alberti somriuria aquest matí veient aquest parell d'autocars precipitant-se al mar del ridícul. Un cop més, el temps ha estat l'únic heroi, el genet inexorable. A galopar, a galopar, hasta enterrarlos en el mar!

09 de setembre 2009

The grapes of Wrath. Steinbeck

Llegeixo the grapes of wrath de John Steinbecken en la seva edició en castellà (las uvas de la ira). El pelegrinatge de la família Joad des de l’Oklahoma empobrida fins a la prospera – però inhumana- California. El recurs més fàcil per delimitar l’espai físic i temporal d’una novel·la és utilitzar un viatge com a excusa narrativa. Els escriptors americans són grans aficionats a aprofitar les seves carreteres interminables per explicar històries. Aquests viatges artístics són útils perquè proporcionen al crític transcendent, o al professor de literatura, l’excusa perfecta per poder fer interpretacions metafòriques d’alta volada i així poder-se allitar amb la post-adolescent que vol ser una escriptora pessimista.
En general, en les novel·les – i no només en les de viatges-, els arguments, les trames, estan sobrevalorats, són els únics recursos que tenen els novel·listes mediocres. Vull dir que el novel·lista mediocre utilitza la trama quan no té res més a dir. Us preguntareu qui sóc jo per fer una afirmació d’aquest tipus i quedar-me tan ample. Jo també m’ho pregunto, sincerament, però ara ja està dit. Les novel·les en què la trama és com una teranyina que ocupa tot l’espai de l’obra i que t’atrapa fàcilment, tenen el seu mèrit, això és innegable, però a mi em deixen bastant insatisfet. Prefereixo la lectura fragmentària, com la vida, que està feta de fragments. Si - com diu Vila-Matas- no està clar que la vida tingui un argument, jo em pregunto: per què n’ha de tenir la novel·la sinó és per fer trampes, per enganxar fàcilment el lector? Potser exagero una mica però confesso que tinc serioses dificultats per percebre les virtuts de les novel·les en què el ritme és accelerat i on sempre passen coses. Penso que el marc argumental només hauria de ser l’excusa per poder-hi introduir uns perfils psicològics perfectament delimitats i recognoscibles. Què pot interessar més que la profunditat psicològica que l’autor pugui dotar als protagonistes? la trama em rellisca bastant i per això em molesta tant quan acaba emmascarant els subjectes de la novel·la. The grapes of wrath. Aquells diàlegs interminables sobre com resoldre els problemes logístics que se’ls van presentant al llarg del viatge, i ara què menjarem i ara on anirem i la iaia es mor i on l’enterrarem. Quin cansament tot plegat. The grapes of wrath deu ser un bon llibre, no en dubto pas. Alguns potser el considerareu una obra mestra i raons en tindreu. I Steinbeck està molt lluny de ser un escriptor medicre. Però The grapes of wrath no forma part dels meus llibres. Això sí: l’obra es justifica –sobretot- pel seu final. I el final justifica l’obra perquè en realitat aquest final no és un final sinó una magnífica fotografia que tanca el llibre però que no tanca la història. Després del final, la història continua però Steinbeck no ens la vol continuar explicant. Personalment li agraeixo.

06 de setembre 2009

Puta Moral!

Fa uns quants anys un amic de qui no diré el nom m’explicava que era freqüent que sota la taula de direcció d’un prestigiós diari barceloní, hi hagués una dona a quatre grapes practicant les arts del sexe oral a discreció. Mentre decidien els titulars de l’endemà, els prestigiosos periodistes jugaven a endevinar en els rostres dels presents qui estava sent víctima de l’assedegada quadrúpeda. Si non è vero, valgui com a metàfora del tema que ens ocupa.
Aquests dies la premsa ha publicat en portada desenes de fotografies de dones anònimes exercint la prostitució pels carrers de la ciutat. Com no podia ser d’altra manera, s’han oblidat de mostrar-nos els clients. Ens han mostrat el seu gust dubtós a l’hora de vestir, els seus generosos culs i els seus pits masegats des de la distància més parcial i covarda. No se m’escapa que quan s’aproximen les eleccions municipals, el Compte de Godó es posa en guàrdia. Però més enllà del seguidisme negligent de la premsa, aquest tema ha deixat en evidència com poques vegades la manca d’escrúpols dels diaris a l’hora de vendre un exemplar més.
No tinc cap dubte que si enlloc d’efímers instants de plaer, pels carrers de la Boqueria es dispensessin quotes de poder i contractes milionaris no ens sorprendria veure uns i altres, polítics i periodistes, empassar-se els seus escrúpols macerats en tota mena de fluïts per les cantonades del carrer Robadors. Quants massatges amb final feliç es publiquen els diumenges a canvi de la confiança de les èl.lits polítiques menys autocrítiques?
Tampoc no tinc cap dubte que si les putes fossin homes i els clients dones, els diaris no s’haguessin oblidat de mostrar-nos les clientes a les fotografies per deixar-nos clar a quina banda del tàndem rau la veritable essència de la perversió.
L’últim diari a afegir-se a aquest ignominiós despropòsit moral ha estat El Periódico, aquest matí, amb una generosa portada a tot color. Si les putes fossin milionàries i disposessin de plataformes propagandístiques equivalents, demà contraatacarien amb una portada amb les fotografies d’alguns dels seus clients: Avel·lí Puigdellívol, alcaldable convergent per Matafaluga del Racó i subscriptor de L’Avui des del primer dia, Borja Vidal, advocat de prestigi, fidel seguidor de José Tomás i subscriptor de La Vanguardia des del seu rebesavi falangista, Paco Mas, devorador de les pàgines esportives de El Periódico des de l’època del Dream Team, etc... Jo si fos el professor enfadat del director de El Periódico, a partir de demà, li faria mecanografiar un per un els anuncis de contactes del seu diari perquè no oblidés mai qui contribueix amb escreix a pagar-li el sou empassant-se-les doblegades a totes hores. És a dir, qui li garanteix des de l’anonimat més sòrdid poder continuar vivint a l’Eixample i portant els nens a l’escola privada. I que no ens enganyin, no es tracta de civisme, es tracta de moral catòlica, de la rància, de la que fa vomitar, de la que se li veu el llautó a quilòmetres (a Suècia, la prostitució no està prohibida, però pagar a canvi de sexe sí, de manera que els il.legals són els clients i no les putes –no cal dir que els suecs no són catòlics). Un problema de civisme seria que ens donés a tots per tocar la trompeta pels carrers a hores intempestives. Però no la prostitució en portada de TOTS els diaris del país.
M’ha sorprès no sentir ni una sola veu dissonant aquests dies, ni una trista proposta de prisma diferent, ni tan sols una pobra becària indignada cridant als seus caps sous uns cretins masclistes! Diu John LeCarré a La Casa Rússia que de vegades per ser un heroi només cal comportar-se com un home decent. Doncs d’aquests, sembla que no n’abunden entre els periodistes i els polítics catalans.
Vaig llegir ahir que un articulista anglès es preguntava a The Observer fa uns anys el motiu de l’abundància de novel·les angleses d’època i proposava un argument a mode de conclusió: l’element essencial del Drama Humà és l’elecció moral, i la societat actual no és del tot propícia a aquest tipus d’eleccions. Vaig pensar de seguida que la idea era bona, però aquest matí observant estupefacte la portada de El Periódico he arribat a la conclusió de que sí que se’ns presenten eleccions morals més sovint del que ens pensem. Jo avui n’he pres una, no comprar mai més un diari. Que cadascú prengui les seves. Puta moral!

27 d’agost 2009

Amos Oz

Llegeixo l’autobiografia d’Amos Oz en la seva traducció al castellà: una historia de amor y oscuridad (Siruela) . Correspon a l’etapa de la seva infantesa. No hi ha una segona part. Després de la infantesa, el silenci. Potser és millor que sigui així. Què hi ha després de la infantesa sinó la impostura? La infantesa és l’entusiasme, la vida. La infantesa és allò que ets. Després tan sols l’exercici de superposar una màscara rera l’altra. Amos Oz ens marca clarament un inici i un final. L’inici és el moment en què de ben petit es comença a sentir atret per les línies impreses dels llibres que omplen l'extensa llibreria del seu pare -intel·lectual sionista de dretes-. Una llibreria que es menja tot l'espai de la seva casa esquifida. Viure entre llibres, quin assossec! El final és el moment en què, ja d'adolescent, decideix ingressar en un Kibbutz. La voluntat d’enfortir, amb el treball de camp, el seu cos amagrit i desvalgut de poeta solitari, i sobreviure a la duresa física del món que l’envolta. El llibre és veritablement una història d'amor i foscor. La foscor d’un context històric marcat pel final de la segona guerra mundial. La shoà. El difícil retorn dels jueus a Eretz Israel, la terra dels israelites, una terra promesa que com totes les terres promeses és utopia que és com no dir res. La foscor que com un tel ignominiós cobreix la mort de la seva mare, una figura enigmàtica – literària -, un ser sensible marcat pel tedi, que no aconsegueix suportar la impostura de viure. La foscor d'un pare que no exerceix com a tal. La foscor de les penúries, la gana. La impossibilitat de fer créixer res en els quatre pams de terreny on viuen; magnífica metàfora del difícil destí del nou estat que s’acaba de fundar. I tot i així, amor. Amor, sobretot, per la llengua hebrea i pels seus poetes. Perquè aquesta és en realitat la història de com es forja un escriptor. Escriure significa mirar a través d’una finestra, i aquesta finestra és la teva llengua. És impossible escriure si allò que veus a fora no et deixa perplex. Però també és impossible escriure sense estimar la sonoritat i la forma de la llengua amb què escrius. I és la història d’un humanisme transnacional que és l’únic humanisme real. L’humanisme d’Amos Oz.

25 d’agost 2009

Parets mitgeres

Matisant l'afirmació que vaig fer amb el Bloody Mary a la mà, he de dir que a Berlín sí que hi ha alguna paret mitgera. Aquests espais, però, s'aprofiten per a convidar a artistes del Graffiti a expressar-se. Mentrestant, aquí es presentava la setmana passada l'artefacte tecnològic que possibilitarà imputar la totalitat dels Graffitis als seus autors. "Això és molt important perquè ens permetrà passar de falta lleu a delicte", deia el responsable. Vaja, sembla que l'esperit de Torquemada se'ns ha tornat a manifestar al Saló de Cent!
En Quim pot estar tranquil, però. Perquè el lloc del món amb més parets mitgeres no és Barcelona, sinó Arenys de Munt. Si a això hi afegim una curiosa afició a les persianes blaves, les voreres de més de 50cm, les façanes de marbre i les catalpes i les moreres com a arbrat viari, el resultat no té desperdici.
En un altre ordre (o desordre) de coses, vaig escoltar sorprès l'altre dia una notícia sobre del desmantellament d'una xarxa de matrimonis il·legals a canvi de diners per part -principalment- de paquistanesos. El periodista, com no podia ser de cap altra manera, es va limitar a repetir el teletip propagandístic com ho farien les cacatues del Loro-Park. Jo, que sóc dolent de mena, em vaig imaginar de seguida els intrèpids funcionaris judicials i policials amagats entre els rosers del Parc Cervantes intentant desemmascarar els matrimonis que no s'estimen desobeint greument el Codi Civil.
Ara em ve al cap una manifestació en contra de la Llei d'Estrangeria a la que vaig assistir amb els meus pares deu fer cosa de 20 anys on es cridava: La llei d'estrangeria, a la Reina Sofia! Estic convençut que si darrera de l'immigrant més tirat hi hagués un advocat com Atticus Finch, la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut no la tindríem abans del 2099. I encara hem de sentir algun beneit de tant en tant afirmar que tots som iguals davant la llei. Algú s'imagina el sofre que emanaria del carrer Gènova si al jutge li hagués donat per investigar la naturalesa romàntica del matrimoni de Paco Camps enlloc de la seva afició als trajos cars?

23 d’agost 2009

Arquitectures del caràcter

Potser és l’ampolla de vi de la Terra alta però el cas és que amb en Jordi ens posem a parlar d’arquitectures. He de dir que d’arquitectures en Jordi i jo no hi entenem ni un borrall. Són curioses les temàtiques que poden arribar a sorgir en una conversa per poder introduir subtilment el que realment ens importa que són les nostres obsessions, les anfractuositats dels nostres caràcters. No hi ha conversa en què hom no parli de si mateix. Fins les converses més suposadament objectives traspuen una preocupació latent sobre la pròpia personalitat. Podríem construir mapes precisos del tarannà de la gent a través d’una simple conversa sobre meteorologia. Avui toca arquitectures, valga’m Déu! Des de la terrassa de l’hotel que han construït al Raval, una nova atalaia sobre la ciutat, amb un Bloody Mary a la mà, em comenta contrariat que a Berlín quasi no hi ha parets mitgeres en comparació amb Barcelona. Aquesta, penso, podria ser una d’aquelles observacions presumiblement objectives que amaguen una simptomatologia. De totes maneres que sigui en Jordi el que tregui les seves pròpies conclusions. Pel que fa a mi, estic totalment d’acord amb ell. En els meus passejos per la ciutat, no puc deixar de mirar amb desgrat les parets mitgeres. Des de qualsevol dels miradors de la ciutat hom pot observar un munt de taques vermelloses que corresponen al color dels maons d’aquests desajustos arquitectònics. Barcelona és lletja des de l’aire perquè Barcelona és una immensa paret mitgera. No ho havia pensat fins avui però aquesta és una bona metàfora sobre la contribució de la ciutat als meus desequilibris psicològics. O potser millor aquesta: Barcelona és un escriptori sense els bolígrafs, els llapis i les gomes perfectament alineades. La mateixa improvisació i la mateixa deixadesa d’aquell escriptori en què els munts de papers no estan simètricament apilonats. Des de dalt, Barcelona em desagrada amb la mateixa intensitat amb què m’agraden les teulades ordenades de, posem pel cas, Florència. Des del terra, Barcelona necessitaria uns quants enderrocs i l’exili forçós d’aquells que han cobert els seus balcons talment com si fossin hivernacles, trencant l’harmonia de les façanes. Els balcons, un altre tema mal resolt; espais per posar aires condicionats i geranis marcits, i el gos que borda. Una paret mitgera és una provocació que altera la sensibilitat dels que tenim la pell fina, la materialització d’una ineptitud no només estètica sinó també moral. Perquè, a banda del mal gust, forçant l’oxímoron, es podria afirmar que l’urbanisme d’una ciutat és el reflex de la seva moral política. La moral del jo t’empleno les butxaques i tu em deixes coronar aquest edifici modernista amb un parell de pisos més. Poseu en un costat de l’equació la moralitat i la bellesa d’un país, i a l’altre el nombre de parets mitgeres, i de ben segur que trobareu una relació evident. A Barcelona sovint només veig que parets mitgeres i a la feina taules d'estudi desordenades i bolígrafs i llapis fent angles estranys. Podria ser això l'indici d'alguna feblesa? Potser la necessitat inconfessable d’un ordre exterior, moral i estètic, que em fés més suportable aquest desordre interior i aquestes idees que van i que vénen, i les contradiccions i els dubtes insondables.
L'home del temps va dir que avui baixarien les temperatures. No recordo un estiu amb tanta calor. Espero els núvols, i la pluja.

17 d’agost 2009

Bob Dylan

Llegeixo ahir un breu que diu que han detingut Bob Dylan per caminar per New Jersey "sense rumb concret". Alertats pels veïns, els policies van aturar l'estrella del Rock i el van interrogar. Com que no anava enlloc, el van considerar sospitós. "Jo he vist fotografies de Bob Dylan, però la persona a qui vaig detenir no se semblava en res. Per aquest motiu li vaig preguntar el nom", va declarar l'agent. Els americans són genials, no m'ho negareu. Travessant Minessota amb una amiga vaig patir l'experiència de ser aturat i multat per un agent similar a aquest. Parlava com un autòmat en una actuació que ens va semblar el súmmum de la imbecil.litat. A Elisabethtown, de Cameron Crow (el director de Singles, entre d'altres), el personatge interpretat per Orlando Bloom torna al seu poble natal per assistir al funeral del seu pare. A l'entrada del poble l'atura un agent autòmat d'aquests que resulta ser un amic de l'institut i li deixa anar la parrafada. Quan es reconeixen, la personalitat de l'agent canvia de cop. "T'he semblat un capullo?", li demana. "Més aviat sí", respon l'amic retrobat. "Bé", exclama content. El més curiós del cas de Bob Dylan és que vaguejava pels carrers propers a l'edifici on Bruce Springsteen va concebre les cançons de Born to Run, probablement un dels àlbums més importants de la història del Rock. I sembla que no és una casualitat que el legendari autor de Like a Rolling Stone busqui la inspiració d'aquesta manera, perquè deia el teletip que ja ha estat descobert en d'altres ocasions prop de les cases on van néixer John Lennon o Neil Young. No sé si això humanitza Bob Dylan o el capullitza, en tot cas m'ha semblat curiós.
Em passa la Marta un article del Babèlia de Muñoz Molina que sembla que l'hagi escrit pensant en mi. L'afecció a practicar el submarinisme literari durant les vacances en llargues i profundes novel.les a l'ombra de qualsevol arbre silenciós sembla ser cosa de molta gent. El que em sorprèn més és el seu retorn lector al gènere ficció amb Vida i Destí, de Vasil Grossman, de qui ja vaig dir aquí mateix que em semblava la millor novel.la que havia llegit en anys. Us adjunto el text per si us interessa.
Mi amigo Bill, que se ha pasado gran parte de la vida como profesor universitario en Brooklyn, tiene una idea muy concreta y nada fantasiosa de la vida en el paraíso terrenal: sentarse al fresco de las tardes de verano en la terraza de su apartamento en El Escorial, leyendo novelas por gusto y no por obligación, percibiendo la brisa en los árboles y los golpes breves y secos de las pelotas en los campos de tenis. En otras estaciones del año parece que uno tiene que elegir entre quedarse a leer o salir a la calle, entre los libros y la vida práctica y real. Detrás de la ventana hace frío o llueve o golpea el viento, o hay una temperatura tibia de abril o de octubre que nos reclama para los placeres ambulantes de la vida al aire libre. En el verano, en su cima plácida de agosto, el mismo aire puede remover las hojas de los árboles y las páginas del libro que leemos a su sombra, de modo que estamos simultáneamente en el mundo y fuera de él, en la intemperie gustosa con olor a mar o a cloro de piscina y a crema bronceadora y en la interioridad hospitalaria de la literatura. A los niños antiguos nos decían que nos quedaríamos amarillos de tanto leer, nos auguraban a veces un porvenir de enfermedad y trastorno por culpa de aquella afición, y no les faltaban sus razones. En estos días de agosto leer al sol sobre una toalla de colores o a la sombra fresca de un toldo en una terraza o en un jardín tiene algo de la inmediata felicidad física de sumergirse en el agua, de darse una caminata con el primer fresco del día. La sed de la lectura se sacia tan a largos tragos como la del agua límpida después del ejercicio. La dulzura de no hacer nada durante muchas horas se confunde con el ligero mareo de haber leído y leído sin sobresalto. Sobre la tipografía tupida de la novela que aún va a durarnos muchos días se recorta la silueta móvil y precisa de una hoja de higuera. Los murmullos del bosque del libro se corresponden con los de la palmera a cuya sombra hemos dispuesto la butaca. La vela del navío imaginario que atraviesa los mares restalla ahora mismo en la lona del toldo, mientras a una cierta distancia chocan invisibles contra el suelo las pelotas de tenis.
Hace falta la doble bendición de una indolencia verdadera y de una novela que nos subyugue por completo y nos llegue al fondo del alma, y ninguna de las dos cosas es fácil. La indolencia no es simplemente el reverso de la actividad, porque uno puede estar desocupado y sentir sin embargo la tensión de las obligaciones aplazadas, y porque estamos mucho más entrenados para la agitación que para la inquietud, y nos cuesta lograr ese estado simultáneo de alerta y sosiego que favorece la contemplación y sin el cual no es posible la lectura provechosa, ni tal vez tampoco la felicidad. Estar plenamente en un sitio, en un cierto momento, en una terraza cerca de las pistas de tenis o en un jardín junto a una piscina o en una tumbona frente al mar; y al mismo tiempo estar en el mundo densamente habitado y también ilusorio de una novela, entregado a ella, queriendo avanzar y queriendo que no acabe, una novela que exija el ejercicio sostenido de las mejores facultades intelectuales y que prodigue a cambio la recompensa de un hallazgo decisivo sobre la experiencia humana contado con la cercanía y la inminencia de un cuento primitivo.
En el mes de agosto de hace tres años esa rara conjunción de profunda indolencia y gran literatura me devolvió íntegra la pasión por las novelas, que se me había ido entibiando con el paso del tiempo y tal vez también con los desengaños y las fatigas del oficio. Si la realidad es tan deslumbrante, tan ilimitada, tan rica en maravillas y en atrocidades, ¿qué sentido podía tener la ficción? Lo que más me había atraído de las novelas cuando era joven ahora me aburría y me apartaba de ellas: sus trampas previsibles, sus anzuelos para reclamar y sostener la atención, sus simetrías disimuladas por imitaciones torpes de los despropósitos y las discontinuidades de la vida. En vez de novelas leía ahora libros de historia o de divulgación científica, memorias, biografías. La poesía alimentaba en dosis inmediatas y muy concentradas mis necesidades de invención literaria. Pensaba con distancia, con más remordimiento del habitual, en las ficciones que yo mismo había escrito.
Antes de volver a España para las vacaciones encontré por azar en una librería de Nueva York la traducción al inglés de Vida y destino, de Vasili Grossman. Y en un puesto callejero me llamó la atención un Ulysses editado por la Modern Library en los años sesenta, sólidamente encuadernado en rojo, gustoso al tacto, con letra grande y tipografía invitadora. Creo que elegí los dos libros menos con la inteligencia que con la mirada y con las manos, porque hasta el momento de verlos no había sentido deseo de leer ninguno de los dos. Como a tantos lectores, Ulysses me había atraído y me había derrotado varias veces a lo largo de los años, desde que compré en los lejanos setenta aquella edición en dos tomos blancos de Lumen traducida por José María Valverde. Un lector ha de ser sincero consigo mismo, e igual que no debe envanecerse de las alturas que ha conquistado tampoco tiene que avergonzarse de sus fracasos ni esconder su capitulación ante una obra maestra.
Ante Ulysses yo me había rendido. A Vida y destino no le había hecho mucho caso la primera vez que se publicó en España, aunque tuve el libro en mis manos, y hasta en mi mesa de noche. Me aseguran que la traducción de Marta Rebón que Galaxia Gutenberg convirtió en un gozoso éxito de ventas es mucho mejor que la que yo no leí entonces. En cualquier caso, Vida y destino, como Ulysses, parecía que hubieran estado esperando para que yo las encontrara en la edad justa de mi vida, en el verano necesario, con toda la calma por delante que no había tenido en mucho tiempo.
Con Vida y destino y luego con Ulysses me enamoré de nuevo del arte de la novela y comprendí con más claridad que nunca, después de un largo viaje de desengaño, su fantástica capacidad para retratar la materialidad del mundo visible y revelar lo que está casi siempre oculto en la conciencia y en el corazón humanos. Vida y destino es una crónica de la noche oscura de Stalin y una sofisticada construcción literaria; Ulysses parece el colmo del experimentalismo verbal y del hermetismo narrativo y sin embargo es un desbordamiento tragicómico de humanidad a la manera de Rabelais, de Shakespeare y de Cervantes. Largas novelas populosas para los largos días de agosto; para volver de ellas tan confortado, tan revivido, como a la vuelta de esos lugares de veraneo en los que uno se ha encontrado incrédulamente en el paraíso terrenal.
Antonio Muñoz Molina

12 d’agost 2009

Berlin, Barcelona

Després de 15 dies recorrent les florides terrasses i jardins de Prenzlauerberg (el barri amb més natalitat d'Europa, Dios los cria..) he tornat a la realitat encorsetada de la modernitat barcelonina, fet gairebé més desconcertant que tornar a la feina. La llibertat urbana que respira Berlin és un fet que no se li escapa ni al visitant més despistat. És una ciutat feta pels seus ciutadans (sense excepció d'skaters, okupes, putes i indigents), sense el patronatge paternalista d'unes administracions intervencionistes fins a l'empalagositat més enganxosa.
Això ve al cas perquè una de les primeres notícies que he tingut el plaer d'escoltar per la ràdio és que l'Ajuntament de Barcelona començarà a multar tots aquells comerços que ocupin la vorera amb testos amb flors, faristols amb cartes i menús i altres monstruosos objectes de l'arsenal antiurbà (de les pijes ocioses afeccionades a ocupar dobles i terceres files amb 4x4 enormes per portar el nen a l'escola a 20m de casa amb posterior esmorzaret amb les amigues no n'he sentit res). Vaig sentir l'alcalde en funcions Ricard Gomà explicar que la pedagogia està molt bé, però que era el moment d'aplicar la normativa (i crec haver-lo votat, mare meva..). Som moderns, homologats i normatius. Als emocionats per fets diversos els enviem al Fòrum, que és una espècie de camp d'extermini metafòric, als que van atropellant velles afeccionades a l'art contemporani amb els seus monopatins també, als que lliguem la bici a una paperera se'ns l'emporta la grua municipal com si d'una peli de Jacques Tati es tractés; això sí, a l'hora de l'autobombo fem servir la imatge dels culés, dels skaters i del que faci falta.
A Berlin la gent passeja pel carrer amb una cervesa a la mà, va en bici a tot arreu, la lliguen on volen, ocupen els parcs, les gespes, les voreres són plenes de testos amb plantes i cartes de menús, pinten les façanes de les terrasses, cada comerç, fins i tot un petit súper o una perruqueria, té taules i cadires fora per a prendre el sol, els okupes tenen un edifici sencer amb tot l'espai que l'envolta al bell mig de la ciutat on fan -literalment- el que els ve de gust, les botigues treuen les seves andròmines al carrer i munten la paradeta a la vorera, en fi.. No sé qui governa Berlin -crec que un advocat socialdemòcrata i homosexual-, però no crec que això tingui molt a veure. Crec que la raó és més profunda i té a veure amb un provincialisme cada dia més palès i la falta de cultura democràtica d'una èlit massa acostumada a pensar pels altres pensant-se que ens fan el gran favor. Si no fos pels 20º sota zero a l'hivern, de la modernitat, aquí no en quedaria ni el gat de Botero.