30 de març 2009

Et manca espiritualitat!

Si em pregunteu quina és la meva opinió sobre la pel·lícula aquesta dels indis que ballen i que es banyen entre excrements, tan sols us puc dir que vaig arribar al final sense adormir-me i que vaig aguantar estoicament la coreografia final. Algú m’ha comentat que el meu problema és que em manca espiritualitat i que és aquesta mancança la que m’ha impedit gaudir del film. No entraré a discutir si l’absència d’espiritualitat és o no un problema però sí que he d’admetre que la meva quota d’espiritualitat és escassa. No sabria dir-vos si aquesta és la causa del meu desgrat, més aviat m’inclino a pensar que aquest es deu a què pateixo d’una manifesta hipersensibilitat per tot allò que és contrari a la higiene. Si els contenidors curulls de merda i d’olors sospitoses ja m’alteren els sentits, probablement no hauria d’haver entrat al cinema. En qualsevol cas, és cert que de espiritualitat poca, que es limita a veure passar els núvols ajagut vora l’ermita de Capsec. És una espiritualitat que no s’explica, que hi manca verb vull dir. Més aviat un paganisme sensitiu, no filosòfic, molt allunyat d’aquest clima cultural espiritualitzant que es viu a Occident, de barra d’encens que és fum i no res, de meditacions col·lectives, de pràctiques mèdiques hilarants, de terminologies inextricables, d’energies que pugen i baixen, d’hàbits alimentaris més propis dels remugants que dels sapiens, d’aquesta espiritualitat que s’explica i que es proclama i que em deixa ben astorat. Em sento estrany i perplex enmig d’aquesta negació de qualsevol materialisme, enmig d’aquests vaporosos misticismes. Penso que aquestes actituds petulants enfront la ciència i la raó no només són contraries a aquestes sinó també al vertader pensament religiós, a la teologia i a l’escolàstica. Amics, sóc fill de la il·lustració –aquella petita llum enmig de la foscor-, de Rousseau, Diderot, Montesquieu i Newton; sóc fill de les carreteres amb les línies marcades, de la geometria, dels antibiòtics i dels antidepressius , i sobretot, sóc fill de les contradiccions lligades al pensament, dels dubtes que em fan estar en permanent tensió intel·lectual. El pensar no em donarà mai la felicitat, en sóc conscient, però com a mínim em diverteix més que si fos una insípida fulla d’enciam. S’abaixa el teló, la gent aplaudeix enfervorida, camino cap a casa, obro els llums i em faig una dutxa d’aigua calenta amb sabó abundant, i un gin tònic i un vers de Leopardi, i un brindis a algun dels vostres Déus per deixar-me néixer a la vella Europa, la meva estimada Europa.

23 de març 2009

L'Estatut com a ficció

A l’entrevista que el diari Avui fa a l’Arcadi Espada s’exemplifica com ajustar el discurs a una ideologia concreta tot revestint-lo d’una aureola de suposat pensament lliure, il·lustrat, això és mancat de dogmatisme. Però si hom llegeix entre línies –que és la única manera útil de llegir- és fàcil adonar-se que sota aquesta retòrica de lliurepensador s’hi amaga la voluntat de servir a una idea inqüestionable, granítica. La seva actitud displicent i superba, d’aquell que sembla que expliqui les coses als pobres que no entenem res, em molesta, però seria injust no reconèixer que la seva retòrica és brillant i suggestiva en la majoria dels casos. Avui però m’he quedat perplex llegint algunes de les respostes que ha donat a unes molt bones preguntes de l’entrevistador. Comencem per una contradicció. Diu Espada que el contenciós Catalunya- Espanya no existeix i tot seguit afegeix que de fet hi ha un petit contenciós amb una petita part de la població de Catalunya que voldria no tenir cap vincle polític amb els espanyols. En què quedem ? existeix el contenciós o no existeix? Un problema inexistent pot ser petit? Estaria bé que Espada digués que entén ell com a petit; personalment no crec que aquest 20% de catalans que es declara independentista sigui un valor gens menyspreable. De totes maneres el que més m’ha sorprès és la resposta enigmàtica que ha donat al preguntar-li el perquè de la seva oposició a l’estatut. Atenció: “perquè jo sóc poc partidari de les ficcions, i l’Estatut és una ficció”. M’he quedat de pedra. La seva lògica és la següent: L’Estatut és una ficció. Sóc contrari a les ficcions. Per tant, estic en contra de l’Estatut. Suposem que la primera part de l’enunciat és certa, que l’Estatut no ha estat mai aprovat pel Parlament de Catalunya, que tots hem somniat amb l’històrica imatge dels parlamentaris aplaudint i d’en Maragall i en Mas fent-se petons, que tot plegat forma part del nostre imaginari col·lectiu i malaltís –en tant que imaginari català-. El que no entenc és la segona part. Algú em podria explicar com es pot estar en contra d’una ficció? Sempre havia pensat que de quelcom que consideres fictici no s’hi pot estar en contra. Vull dir que et pot agradar o no, però què vol dir estar-hi en contra? És com si jo – que malauradament no crec en Déu- digués que hi estic en contra. De tant absurd faria riure. Puc estar en contra d’aquells que utilitzen el nom de Déu o la figura de Crist amb finalitats totalment contraries a la seva paraula, però – a no ser que fos un satànic, que no és el cas- no podria dir que estic en contra de Déu – ni que estic en contra de Harry Potter-. El segon enunciat no té cap sentit, la lògica es trenca perquè pot no agradar-li l’Estatut però no estar-hi en contra. La diferència és important, penso. Per últim - i això us ho deixo per vosaltres- atenció a l’exemple sublim de retòrica tramposa quan se li pregunta per què està en contra que a l’Estatut es defineixi a Catalunya com a nació i, en canvi, no està en contra que a la Constitució es defineixi a Espanya com a tal. M’he fet un fart de riure.

21 de març 2009

Violència

Vagi per endavant que la correcció política no ha estat mai un dels meus forts i encara menys en escenaris tan poc transitats com el present. Així que començaré per la primera part del sil•logisme sense embuts: una gens menystenible proporció de policies d'aquest país té un perfil neuronal similar al dels porters de discoteca.
Fa poc em comentava un amic advocat la dificultat d'impartir l'assignatura de Mediació a l'Escola de Mollet. Imagino els alumnes més atents a les classes de tir i ús de la porra. A ningú no se li pot escapar el paper que juguen l'uniforme i la pistola en el procés intern de forjar una vocació. Per a servir a la comunitat hi ha bombers, forestals, protecció civil, el telèfon de l'esperança, les missions, infinitat d'ONGs i fins i tot la policia municipal. Però noi, poder formar part del monopoli estatal de la violència és un caramel difícil de rebutjar quan la testosterona sobreeixeix pels porus de la teva pell de semental ibèric amb frenesí adolescent.
A aquestes alçades de la vida, encara m'han d'explicar el sentit democràtic que conté la imatge d'un policia atonyinant algú amb tota la força de la seva mala llet i amb el recolzament de la llei i tota la patuleia de poders fàctics, mediàtics i socials: l'espai públic no es pot ocupar! (es veu que pertany només a uns quants, sempre als mateixos, gent que exerceix el dret de vot, curiosament...). Sempre m'he preguntat a qui protegeixen quan carreguen amb la porra? De què ens defensen?
Imagino el rector arraulit al terra i un grup d'estudiants atonyinant-lo de valent armats amb porres i protegits per cascs i escuts homologats; i més tard el portaveu dels joves antibolonya declarant que la violència de les forces de seguretat havia arribat a límits inassumibles. Disculpeu-me, tinc un cervell demagog que va per lliure i em proporciona sovint imatges d'aquest estil. D'aquesta manera tan poc ortodoxa es va formant el meu pobre criteri. Em sol interessar més la legitimitat moral dels esdeveniments que el seu suport legal. La legalitat sempre m'ha semblat un consens de buròcrates incapacitats per a la crítica.
Em pregunto quina validesa tindran d'ara en endavant els manifestos universitaris signats per catedràtics i intel•lectuals de prestigi condemnant les intervencions armades -posem per cas- a Gaza o Irac quan a la primera de canvi els rectors envien la policia a hostiar els estudiants insubordinats, estem arreglats...
Hi ha responsables a banda dels polis? Sí, és possible... el Conseller, els caps policials, l’impol•lut Rector, els fabricants de porres... Però quan una persona humana exerceix el seu poder violent contra una altra de desarmada, el control de la seva porra, el número de cops, la direcció dels seus ulls, la intensitat dels seus bíceps i la seva capacitat de domini són, al meu entendre, responsabilitat unicament seva. Però suposo que un policia entenimentat no és més que un oximoron, com diria en Quim.
Han passat molts anys, però no oblidaré mai la mirada rabiosa d'odi i prepotència del policia que em va atonyinar per primera i única vegada a la meva vida a la Rambla, després d'una pacífica manifestació antiglobalització on se'ns va acorralar amb un propòsit polític concret. En aquells ulls covards protegits per un casc i un escut no hi havia comandaments policials descoordinats, ni errors estratègics, ni abusos que no s'havien de repetir, hi havia només un fill de puta analfabet i aneuronal idiotitzat per l'uniforme i la llicència per a estovar i amb un historial de complexos i mancances similar als que trobaríem a Quatre Camins.
I no hi havia cap estudiant violent, em demanareu? És possible, però a aquests se'ls redueix, se'ls emmanilla, se'ls posa a disposició judicial i se'ls condemna per tothom abans no canta el gall. És una subtil diferència, però les meves simpaties es fixen sempre en aquestes petites coses...

19 de març 2009

Ratzinger

Fa molts anys, quan il Papa Tedescho era només el Guardià de la Doctrina de la Fe (càrrec tan rotund i alhora imaginatiu com ser Ministre de gastronomia del País d'Oz), vaig llegir un llibre de converses seves on discutia amb un filòsof també alemany (quina por, tanta racionalitat en un mateix escenari, faltava Leo Bassi per compensar..) qüestions tan poc litúrgiques com el temps de l'univers versus el temps dels homes i el temps de Déu.. i ni més ni menys que des de plantejaments Aristotèl.lics. Aquesta carambola dialèctica d'alt nivell no es pot imaginar en boca del seu predecessor en el càrrec actual, gran devot de la verge Maria i altres supersticions i del què mai ningú que jo sàpiga va dir que era un gran intel.lectual.
Per això aquests dies sentir Joseph Ratzinger banalitzant la Fe de milions de persones intel.ligents i crítiques amb demagògies barroeres i irresponsables sobre el preservatiu ha esdevingut una nova decepció. El fet que ho hagi fet precisament a l'Àfrica resulta d'una obscenitat difícil d'entomar; però en tot cas d'això darrer se n'haurien de preocupar els membres participants d'aquest joc de rol anomenat catolicisme. A mi només em molesta com si d'una mosca collonera es tractés. I no és que jo de Ratzinger esperés tant com del President Obama, el pragmatisme me'l reservo per a la vida terrenal; però si una mica més de nivell. Per a bajanades d'aquest calibre prefereixo sentir Pitita Ridruejo amb mantilla en una tertúlia de Las tardes con Cristina, a la COPE.
En fi, que equiparar la potencialitat de l'espermatozoide amb el zigot, l'embrió, el fetus, l'ésser humà i el linx ibèric crec que provoca riallades estentòries en l'Altíssim, molt més divertit des de l'arribada de Rubianes.
P.S. salutacions cordials als cibernautes transumants; i si són catòlics, les meves més sinceres disculpes per tanta blasfèmia.. com diria Rubianes, conyo, es que me enciendo!

16 de març 2009

Laïcitat

La millor definició de laïcitat l'he trobat en un escrit que Magris féu pel Corriere della sera. En ella parla de la laïcitat com un àmbit mental i no com a un contingut filosòfic, i distingeix clarament la laïcitat del laïcisme, terme aquest últim "utilitzat per designar una arrogància agressiva i intolerant, oposada i especular a la del clericalisme". El que Magris diu -i que hauríem de penjar en un cartell gegant sobre les pissares de les nostres escoles, incloses les religioses- és el que segueix: "Laicidad significa tolerancia, duda también respecto a las propias certezas, autoironía, desmitificación de todos los ídolos, incluidos los propios; capacidad de creer con fuerza en algunos valores, a sabiendas de que existen otros, igualmente respetables. Laicidad significa saldar cuentas con las decisiones tomadas y con las renúncias implícitas en toda decisión, no confundir el pensamiento y el auténtico sentimiento con la convicción fanática y con las reacciones emotivas viscerales. Constituye una profunda moralidad y se opone tanto al moralismo avinagrado, siempre sectario, como a la desenvoltura ética. Laico es quien sabe abrazar una idea sin someterse a ella, quien sabe comprometerse políticamente conservando la independencia crítica, reírse y sonreír de lo que ama sin dejar por ello de amarlo; quien está libre de la necesidad de idolatrar y de desacralizar, quien no se hace trampas a sí mismo encontrando mil justificaciones ideológicas para sus propias faltas, quien está libre del culto de sí mismo". Amén.

10 de març 2009

Obama, l'il·lustrat

Obama: “Promoure la ciència no és solament proveir de recursos. Es tracta també de protegir investigacions lliures i obertes. Es tracta de deixar als científics fer la seva feina, lliures de manipulació o coerció, i escoltar què han de dir-nos fins i tot quan és incòmode, especialment si és incòmode. Es tracta d’assegurar que les dades científiques mai es distorsionin o s’ocultin per servir una agenda política, i que s’adoptin les dades científiques basades en fets, no en ideologies”.
Amb discursos com aquest, fet en motiu de l’aixecament del veto imposat per Bush a l’experimentació amb cèl·lules mare, Obama va camí de convertir-se en el millor president de la història del EUA (en sé d’un que estarà molt content de llegir això). Els pares de la il·lustració, des del no-cel, deuen haver fet un somriure discret en escoltar les paraules del cap de govern del país més important del món. I és que Obama sembla que hagi decidit posar fi, amb la màxima promptitud possible, a l’època d’obscurantisme de l’etapa Bush. I això, ho hem de reconèixer, té un mèrit enorme si considerem que estem parlant d’un país on el creacionisme s’ensenya en algunes universitats i on la majoria de la població –inclòs el mateix Obama- es confessa com a creient. Obama deixa clara la separació entre la funcionalitat de la política - que és proporcionar el màxim benestar pels ciutadans- del que és la recerca de la veritat - que pertany exclusivament a la ciència -. Una cosa és oferir els mitjans perquè s’avanci lliurament en la recerca de la veritat i facilitar-ne el coneixement, i una altra ben diferent és decidir què és i què no és veritat. Un bon govern és aquell que es fa impermeable a la voluntat de l’església de fer passar el mite per veritat i d’interferir en les relacions del govern amb la ciència - com ha passat últimament a Itàlia amb el cas d’Eloana- D’aquesta manera s’evita que un govern moralitzat per l’església acabi posant la moral per sobre de la veritat, modifiqui arbitràriament els fets, i provoqui un moralisme del tot pervers. Posats a demanar, estaria bé que aquesta separació arribés també a l’àmbit educatiu amb l’objectiu de formar ciutadans lliures, autònoms, això és: ciutadans capaços de diferenciar la veritat, els fets i la ciència, de les creences, els valors, les opinions i les ideologies. Bohigas, insigne il·lustrat barceloní, demanava l’enderroc de les escoles religioses de Barcelona; no demanava res més que el dret de tot infant d’esdevenir un home lliure. Com Obama.

03 de març 2009

La increïble i trista història del jardiner (escrita en primera persona)

No he tingut gaire sort amb les dones. Mai m’he casat, i no ha estat per falta de ganes. Arribarem a la Zona Franca quan encara el barri no era barri, només barraques, camins polsegosos i gats famolencs. El meu pare morí jove i ens deixà a la mare i a mi una petita pensió gràcies a la qual poguérem viure sota un cobert digne, en un primer pis petit però assolellat. La mare la recordo sempre vella i malalta. Jo era un noi escanyolit que tan sols tenia una passió: els manuals de botànica. Amb 15 anys ja m’havia après de memòria tots els arbres i arbustos autòctons. Pels matins anava a veure els jardiners com treballaven i m’imaginava què faria aquí i allà si em donessin unes quantes llavors, un rasclet, una pala i una regadora. Els geranis del balcó del pis eren els més ben treballats. En poc temps començà a circular pel barri les meves aptituds. Les dones em trucaven per arreglar les quatre plantes que donaven una mica de dignitat als seus pisos microscòpìcs i de pas m’ensenyaren el que s’havia de fer per estimar. I és així com un bon dia aconseguí d’entrar a formar part de la brigada de jardiners de l’ajuntament de Barcelona.
En els primers temps la feina era poc gratificant: traginava sacs d’adob amunt i avall, recollia la gespa tallada i feia de camàlic transportant les bosses dels companys amb els entrepans de xoriço i la bota de vi. Quan la mare morí, em vaig quedar amb el pis on vaig créixer, amb tots els records que són els aliments de la memòria. Era un d’aquells pisos de renta antiga. Com que vaig amagar la defunció de la mare, el propietari em mantingué el lloguer, però arribà un dia en què decidí vendre el pis a una immobiliària que investigà i descobrí l’engany. El meu pis passà a formar part de la llista dels que ells anomenaven pisos amb bitxo. Per expulsar el bitxo i poder vendre el pis m’apujaren el lloguer fins a una xifra impossible d’assumir i em vaig veure obligat a marxar. Allò em trastocà.
L’odi i la venjança van sempre de bracet. I la venjança és un moviment indefugible, obsessiu, irracional, i sempre va en la direcció equivocada; l’objecte t’encega, creix indefectiblement fins a ocupar completament tot el teu espai vital, no hi a res més que no sigui aquell objecte putrefacte que vols eliminar per poder continuar respirant. I és així com, aprofitant que al carrer del pis s’hi estaven fent obres de millora i s’hi havien de plantar arbres, vaig decidir fer un canvi atroç: en comptes del pollancre de fulles subtils i delicades que havia de créixer just davant del pis de la mare, hi vaig plantar un eucaliptus. Un eucaliptus! Cada matí contemplava com aquella cosa creixia i creixia, i el seu tronc s’esfilagarsava talment com si tingués la lepra, i les seves fulles - amb aquella forma estúpida de llengua de gat ofegat- i tot el seu brancam monstruós, ocupaven l’espai visual de davant les finestres del pis que m’havien robat. I passà el que havia de passar: els llogaters marxaren corrents i la immobiliària se l’intentà treure de sobre, però fou impossible: qui compra un pis amb un eucliptus davant? Es preferible viure sota un pont que veure dia si dia també aquell dipòsit altiu de menjar per koales. Ah! Quin plaer més dolç! Trucava a la immobiliària fent-me passar per persones diferents i mostrant-me sempre interessat en comprar-lo. El venedor me l’ensenyava, em feia la gara-gara, i jo deixava que la seva il·lusió de venta tancada anés augmentant fins que m’acostava a la finestra, obria les cortines de bat a bat i reia estentòriament mentre el venedor amagava el cap rera la seva cartera de pell marró.
Però aleshores ocorregué un fet, una posibilitat que incomprensiblement no havia contemplat: l’eucaliptus no es conformà i continuà creixent i creixent fins arribar al segon pis. En el segon pis hi vivien uns vellets encantadors que em regalaven torrons i neules quan era petit, que tenien cura de mi quan la mare allitava malalta i que sempre estaven disposats a repartir el tros de pa quan a casa les passàvem magres. Els anava a veure sovint d’ençà que havia marxat, però aquell dia els vaig trobar deprimits, a les fosques, amb les persianes baixades. Aquell pis, que era la seva esperança, que pensaven vendre per tornar finalment al poble de Granada d’on venien i comprar-se una petita casa amb un tros de terra per plantar-hi quatre patates, ara ja no valia res. Clamaven al cel contra la ment perversa que els plantà allò davant de casa. Trucaren a l’ajuntament implorant clemència, que tallessin l’arbre. Però la resposta fou sempre una negativa rotunda: era un ser viu que tenia dret a existir, per molt horrorós que fos, com els coloms, els ossos formiguers o els liberals panxuts i engominats.
Veient la seva desesperació i amb un sentiment de culpabilitat que no em deixava viure, vaig decidir actuar pel meu compte. Una nit, amb un atac de frenesí, vaig tallar l’arbre. Però fou tanta la meva irracionalitat, la meva ràbia a la hora de serrar, que el tronc caigué sobre quatre cotxes aixafant-los completament.
I així em trobo ara: les assegurances m’han denunciat i em reclamen l’import de reparació dels cotxes, import que, evidentment, no puc assumir; i si l’amenaça de presó no fos suficient, l’ajuntament m’ha obert un expedient i m’ha expulsat temporalment de la feina. I és que la venjança sempre s’acaba girant contra un mateix...
PD: per tots aquells que tinguin la temptació de preguntar-me si la història és verídica, només els diré el que en Jordi em respongué un dia a la mateixa pregunta: la vaca no menteix, només exagera una mica.

01 de març 2009

Rubianes, solamente

Sempre m'arriben aquestes notícies per sms i avui no ha estat una excepció. Dol oficial, ha mort el gran Rubianes, deia l'escuet missatge. Quan he arribat a casa al vespre he mirat aquest video i he tornat a riure oblidant per un moment la desagradable sensació que la notícia m'havia deixat. Tots som prescindibles, però hi ha gent que ens alegra l'existència i no n'abunden, precisament. I si de passada carrega contra bisbes i caspa recalcitrant variada el resultat és que probablement encara el trobarem més a faltar. La irreverència queda avui una mica més òrfena.


Espero de tot cor que Rubianes vagi de dret a l'infern i tingui una rebuda digna del millor ambaixador. Ja veig els balls i sento les guitarres dels chipirons i els calamars rumberos, les coreografies alegres de les ballarines del Tropicana caigudes en desgràcia i la temperatura caribenya de la festa escalfant l'ambient com una olla de vici i de fornici. Escolto els emocionats parlaments amb la tieta soltera que va morir amb 90 anys i verge i que se'n volia anar a l'infern per follar-se a Satanàs, finalment satisfeta al capdavant de les autoritats donant-li la benvinguda del bracet del maligne. I després una conga d'una multitud exaltada de banquers i arquebisbes i polítics desinhibits vestits de lagarterana amb farbalans i plomes de cabaret. I, finalment i amb els nomenaments pòstums, els aplaudiments desbocats i l'escalfor d'una platea àvida de mala llet i amb ganes de sang.
Fill pròdig de les paraules gruixudes, assot de frares i fatxes rabiosos, mestre surrealista de la incorrecció política, Rei de Reis de la irreverència intel.ligent, malsonant, malparlat, groller, barroer... Rubianes, solamente!