30 d’abril 2009

Obèlix


Últimament penso molt amb l’Obèlix. Miro a la llibreria i no puc evitar retreure’m la quantitat d’hores malgastades. I de l’Obèlix, ni rastre. On deuen haver anat a parar les seves històries? Últimament penso molt amb l’Obèlix. La seva bonhomia, aquell anar fent, aquella saviesa pagana del que es conforma amb la música que li ofereix la naturalesa. Ai, Obèlix, estimat, en quin bagul t’has amagat? Quanta pols el temps i l’oblit no hauran dipositat sobre els lloms del teus llibres? Tenies fama de taujà, de panxacontent, i alguns pensaven que eres un ser mancat de substància; però tu i jo sabem que l’imbècil era el teu amic, idealista i torracollons, que t’arrossegava a aventures absurdes. L’afany de protecció era l’únic que t’impulsava a deixar el poblet i el bosc. El savi que es compadeix de l’esperit inquiet, i que no el deixa sol. Obèlix: benaurada la sort que tingueres de caure de petit en una marmita plena de poció màgica. La sort de disposar d’una força descomunal. Perquè tot plegat és una qüestió de força, de resistència. La força que et permet carregar el menhir sense encorbar-te. Nosaltres no portem menhirs, portem quimeres, també voluminoses i granítiques; però la força ens manca, i les quimeres ens encorben. “bajo un amplio cielo gris, en una vasta llanura polvorienta, sin caminos, sin hierba, sin un cardo ni una ortiga, me encontré con unos hombres que marchaban encorbados. Cada uno de ellos cargaba sobre sus espaldas una enorme quimera” que deia el poeta. Jo també vaig caure en una marmita, però s'oblidaren d'omplir-la. Em manca força, i a vegades aquesta mancança és fa molt evident perquè noto com el nas m’arriba al terra. Penso molt amb tu, Obèlix. La nostàlgia insondable d’una època sense quimeres: un tros de senglar a la carmanyola, una bicicleta, el riu i una canya de pescar feta pel meu avi.

18 d’abril 2009

Allò que ens fascina

Quan la meva mirada era encara innocent, em deixava embriagar per la dansa macabra que es representava en la plaça de toros. Aquella era una fascinació quasi hipnòtica, allunyada de qualsevol dubte moral. Arribà un dia en què la mirada quedà maculada per la reflexió. Quan la mirada deixà de ser innocent, intuí que en tot allò que em fascinava i em commovia podria haver-hi un revers, una altra cara.
Sembla que José Tomás tornarà a omplir la Monumental. Evidentment la mirada dels espectadors que vagin a la plaça no serà la mirada irreflexiva del nen imberbe, però estic convençut que la fascinació que sentiran no diferirà gaire de la que jo sentia aleshores. Confesso haver vist el torero, aquella elegància lligada a la senzillesa i a la sobrietat dels seus moviments. Confesso haver-me sentit captivat altre cop i temptat a deixar que el meu enteniment quedés obnubilat per la bellesa pura i suggerent de l’art en moviment. La fascinació té aquestes coses: enmig de la mediocritat que ens envolta, representa una glopada de vitalitat a la qual és difícil de renunciar. Però la fascinació pot tenir una altra cara: es pot convertir en una tirania que ens esclavitza, que subjuga el nostre enteniment fins al punt d’impedir-nos tenir la distància necessària per poder emetre un judici moral d’allò que ens ha fascinat. Si bé és inqüestionable que en el toreig de José Tomás el nostre esperit queda torbat en sentit positiu, també ho és que en la mateixa escenificació hi ha un dolor i un sofriment que no només són elements contingents sinó que queden englobats dins la mateixa forma estètica. La sang i el ball formen part d’un mateix concepte estètic, són indivisibles. Aquesta indivisibilitat dels elements representats queda palesa amb la negativa de l'ortodòxia torera a renunciar a les banderilles, les espases i els picadors durant la faena. I és així com el sofriment queda estetificat i, per tant, gaudit, acceptat, i permet que s'adopti una actitud acrítica enfront el mal que s’hi representa.
Aquest article no pretén ser una crítica a la tauromàquia, tan sols deixar constància escrita de quelcom que considero evident. I no és una crítica perquè la critica no pot venir de fora: ni d’articles modestos com aquest, ni tampoc dels crits de quatre histèriques. La crítica ha de venir de dins: de la propia representació artística -si és possible- o d’aquells que visiten la plaça, en què la seva mirada ja no hi ha innocència i que haurien d'acceptar que ni un quadre de Picasso ni José Tomás poden fer que el dolor quedi justificat.

10 d’abril 2009

2001: Strauss + Nietzsche + Kubrick

Divendres passat tornava a casa de l'Auditori demanant-me si Richard Strauss estava en deute amb Stanley Kubrick. No sé si mai una música tan potent havia trobat unes imatges que no només li fessin justícia, sinó que n'exaltessin la seva força fins límits insospitats. El monòlit de 2001 és -sense cap mena de dubte- una de les grans troballes en l'art del segle XX.
El majestuós poema simfònic d'Strauss es recolzava quan va ser concebut en 2 pilars magnífics, un de musical i un de literari: una de les obertures més celebrades de la història de la música i Així parlà Zarathustra, de Friedrich Nietzsche. Quan Stanley Kubrick va concebre el començament de 2001 no va poder trobar una partitura millor per evocar amb una al.legoria inoblidable la immensitat de l'univers i l'origen de la raó com a força misteriosa capaç de fer trontollar la contingència d'un univers a la deriva mancat de qualsevol sentit.

Nens

Us vull presentar el meu darrer referent literari. No he llegit cap dels seus 2 llibres i no sé si ho faré mai, però l'he descobert recentment en un d'aquells fulls parroquials que regala l'Ajuntament per promocionar-se -sense èxit- entre els escèptics i m'ha semblat genial: es diu Kevin, és del meu barri, vol ser biòleg marí i davant la pregunta de com veu el món respon amb un càustic fatal!

Com se’t va acudir d’escriure un conte?
Me regalaron una libreta y empecé a escribir sobre el mar. Y cuando ya tenía un texto hecho, me gustó y decidí hacer un cuento. Me salió divertido, porque puse bromas.
Quina edat tenies?
Nueve años.
I per què sobre el mar?
Es lo que más me gusta. Me gusta más la fauna marina que la terrestre.
Què t’agrada del mar?
Todo.
I des de quan t’interessen els temes marins?
Desde que tenía tres años o así.
Has dit que escrivies en una llibreta, a mà.
Sí. La letra está un poco mal, porque tenía nueve años y escribía deprisa.
Quan escrivies?
En todas partes. A veces me llevaba la libreta de excursión y cuando me aburría la sacaba y me pasaba media hora escribiendo. Después ya no seguía porque se me cansaba la mano.
Sempre duies aquesta llibreta amb tu?
Sí.
I quan et venia una idea, l’agafaves i a escriure?
Sí.
Què volies explicar amb aquests dos contes?
Quería que la gente aprendiese las características de la fauna marina y que se divirtiera al leerlos.
Parla’ns del primer d’ells, Brandi y Brenda: aventura en el mar.
Explica la historia de un tiburón que no conoce a nadie. Va a una playa, donde se encuentra con una delfín hembra y se enamora de ella. Y poco a poco se hacen amigos. Con este cuento se aprende cómo es la vida del tiburón y la del delfín. Y enseña las diferencias entre un pez y un mamífero.
I Brandi y Brenda: Reencuentro con sus padres, també t’ha sortit divertit?
Sí (riu), más que el primero. Aquí hablo del lenguado, del pulpo y del salmón.
Com et vas documentar?
Con libros, con documentales, en Internet... También he hecho excursiones para documentarme: fui a L’Aquàrium, por ejemplo. Y con mis asignaturas. Se nota que escucho en clase, ¿eh?
Repetiries l’experiència de fer un conte?
Creo que sí. Cuando tenga más tiempo libre, a lo mejor en verano, me animo otra vez. Pero si escribo algo ahora no será un cuento. Será de nuevo una historia del mar, pero los protagonistas serán personas, y los peces no hablarán.
La teva mare és autora de dos llibres. Això ha inf luït en la teva afició?
Me gustaría aclarar que si he escrito estos dos cuentos es porque yo he querido. Hay personas que piensan que mi madre me ha obligado a escribir y no es así. Lo he hecho porque me gusta.
Quins plans tens per al futur?
Quiero ser biólogo marino. Me gustaría trabajar en las profundidades, como hacen en L’Aquàrium o en el zoo.
Quines aficions tens?
Las principales son leer, escribir y estudiar. De momento. Cuando llegue el verano ya no sé qué será lo principal.
Com veus el món?
Fatal.
I els adults, com els veus?
Hay algunos que tienen cabeza, pero otros no.
Podries posar-ne algun exemple?
Hay personas que no educan bien a sus hijos. O que sólo piensan en el dinero. Son codiciosos.
En quina mena de societat voldries viure?
En una sociedad sin guerras, donde no haya racismo y en la que todos nos llevásemos bien en la vida.
Què et sembla el Poble Sec?
Un pueblo.
T’agrada?
Más o menos.
Milloraries alguna cosa a Barcelona?
Sí, todo lo que he dicho antes: que no hubiese racismo, que nos llevásemos bien y que la gente no se pusiese a hacer ruido a las tantas de la noche.

* * *
Decididament els adults no tenim res a fer davant la lògica meridiana dels nens. La seva ingenuïtat i la seva contagiosa bona fe ens evoquen l'essència del que érem i ja no som. La seva presència ens contamina positivament i ens aporta aquella dosi d'optimisme que ens fa tirar endavant i ens permet suportar les envestides d'un futur incert i un món caòtic i injust. Els nens donen bon rotllo, sempre somriuen i arreglarien el món si els ho deixéssim provar. Al G20, l'FMI, l'ONU, als governs inoperants d'arreu i als ministres de la fe i de la guerra els aniria millor si comptessin amb nens als seus equips d'assessors. Són nets, transparents, honestos, intel.ligents i fidels. Resulta curiós com anem pel món pensant-nos que tot ens pertany quan en realitat en són ells els amos absoluts. Llegir acuradament aquesta entrevista m'ha fet descobrir una perspectiva nova per a quasi cadascun dels temes tractats. I a més tenen la virtud de ser naturals amb tot allò que als adults ens queda naïf. Són genials, no?

03 d’abril 2009

La mort i la primavera

Entro al poble i sento un udol esgarrifós que fa posar la pell de gallina. Voldria fugir però un instint morbós m’acosta al lloc d’ on surten els gemecs. Hi ha una gàbia i un ser amb forma humana però que ja no és humà perquè ha perdut la consciència de ser-ho. Pregunto a uns homes sense rostre què hi fa aquell home allà tancat i se’m queden mirant i no diuen res i com que no tenen rostre, no tenen expressió i no puc deduir el motiu del seu silenci. En realitat és un presoner sense causa. O més aviat el fet de ser presoner és la causa mateixa. Aquest símbol és una declaració d’intencions. Ara sóc jo el presoner, sol, atrapat en un poble sense coordenades ni referents. Camino erràtic pels carrers pedregosos buscant alguna explicació a tot plegat però tan sols veig persones que són pur instint, d’un primitivisme cavernícola repugnant. El clima és asfixiant, pesat, i la respiració se’m fa dificultosa. Em sento enmig d’un univers oníric on s’hi barreja un surrealisme i una absurditat engavanyadors. Intento córrer desesperadament per fugir cap al bosc, i el so sec del martell del ferrer semblen campanades que toquen a mort. Hi ha un bosc allà fora, una primavera que sembla que m’acull. Em recolzo al tronc d’un arbre exhaust, panteixant. Amb el palmell de la mà noto que el tronc està esberlat. Miro dins del tronc i hi veig un noi amb ciment a la boca, els ulls esbatanats, un rostre de terror i un fotimer de cucs que surten per tots els orificis possibles. Crido i caic a terra. Què vol dir tot això? Què significa aquesta novel·la estranya? Les sensacions són totalment contradictòries, vull dir que no sé si es gaudeix o si es pateix, o les dues coses a la vegada. No tinc dubtes, però, que em trobo davant d’una obra colossal, d’una escriptora superlativa. Una obra mestra que Rodoreda va deixar inacabada, potser perquè realment no hi ha un final possible. Amb un estil personalíssim, sense pauses, com una ventada huracanada que t’atrapa i que ja no et deixa. La mort i la primavera és una novel·la que perviu, obsessiva, que retorna, plena de simbolisme . Tinc la sensació que mai he sortit realment del poble i del riu i del bosc i d’aquests udols interminables.