11 setembre 2012

La independència i el blandiblub

Estic convençut que el camí és de no retorn. I no tant perquè en aquest país (Catalunya) l'independentisme hagi fet un salt endavant -fet evident- sinó perquè del que no hi ha dubte és que l'altre país (Espanya) ni té res a oferir, ni té solució. Entre todos la mataron y ella sola se murió, que diuen. Quedar-se també és una opció i com alternativa hauria de poder-se vertebrar en un projecte nou i integrador. El problema -pels espanyols- és que aquest projecte ni existeix ni existirà. Per aquest motiu Espanya avui és poc més que un ectoplasma amorf camí de la desintegració que viu de cacofonies i testosterona; és com el pot de bandiblub quan el joc ha deixat de tenir gràcia i és hora de sopar. El blandiblub està ple de sorra i pèls i t'ha deixat als dits una pudor tòxica, què fas? Doncs el llences i et rentes les mans amb sabó.
Per federar-se, cal algú que es vulgui federar amb tu, no n'hi ha prou amb anar-ho repetint durant 30 anys amb més o menys intensitat com una cançó enfadosa. 
De l'independentisme de la xiruca i l'estelada em segueixen fent ràbia les mateixes coses que fa 20 anys, però són peròs d'ordre estètic, perquè de raons en sobren, avui més que mai. M’esforço i m’escarrasso i no sóc capaç de trobar cap argument en contra d’avançar cap a l’estat propi amb més pressa que seny. 
Cap independentista donarà arguments objectius contraris a la independència, ni al revés. Totes les opinions publicades són partidistes i interessades i al final ens hem de quedar amb el que el cos ens demana, i a mi fa temps que em demana deixar anar llast, llast borbònic, caspa torera, bisbes franquistes, fatxenderia ibèrica, raça, casta i tantes altres coses que em fan venir basques i em provoquen acidesa d'estómac. La demagògia de la dreta espanyola -a la què s’hi ha anat afegint de forma còmplice i irresponsable un ampli espectre de l’esquerra- ha portat el país veí a un atzucac. Espanya és una equació irresoluble. Però no és competència nostre depurar-ne les responsabilitats -en tot cas n'hauríem de donar les gràcies-, ja ho farà en Garzón quan se'n cansi de Julian Assange.
Vaig escoltar dissabte una entrevista a Catalunya Ràdio de Sílvia Còpulo a Carod Rovira. Entre moltes coses interessants que ningú no diu, va deixar anar que pels nòrdics, l'estat del benestar, és també un tret identitari. Tant de bo l’aventura que comença vagi en aquesta direcció. El que sí que tinc clar és que si no hi som tots, correm el risc que la història l’escriguin els de sempre, i amb els temps que corren, crec que això és quelcom que no ens podem permetre.

3 comentaris:

Clidice ha dit...

Després de veure els arguments anti-manifestació, i d'haver-hi estat, tinc més clar que mai que és l'únic camí possible. I que la independència no té res a veure amb la ideologia. N'hi ha que no ho tenen gaire clar i ho critiquen mentre els seus caps de files es manifesten juntament amb els seus "enemics". Què hi farem! Totes les postures són (o haurien de ser) acceptables. Salut.

Jordi Marron ha dit...

I si m'apures fins i tot té poc a veure amb la identitat, així en abstracte, cadascú té la que té i no ens hi barallarem..

Dasein ha dit...

Documentació: els catalans i Espanya: http://pensarhispanico.blogspot.com.es/2012/12/catalans-espanyols-espanyols-catalans.html