18 de febrer 2009

Estètica de la corrupció

He passat una bona estona observant la fotografia dels presumptes implicats en la trama de corrupció d’un partit polític espanyol. Intentava entendre alguna cosa de tot plegat però, malauradament, a l’única conclusió que he pogut arribar –i perdoneu que no sigui gaire original- és que la ineficàcia del poder judicial d’aquest país no només es deu a una manca de personal sinó també a la nul·litat del personal ja existent; amb això vull dir que si jo fos jutge i tingués un cert interès en despatxar ràpid els assumptes, en evitar paperassa i més paperassa, el dia que em creués amb algun d’aquests paios –fet altament probable per la relació irrefutable entre els hàbitats de les persones i el gruix de les seves carteres - aquell dia doncs, i sense cap demora burocràtica, els agafava per les orelles i els enviava directament a dormir a la garjola; perquè no em negareu que hi ha una estètica lligada íntimament al cínic, al corrupte. Per què doncs aquesta mandra de la justícia per actuar amb celeritat, aquesta dilatació estèril del temps previ a la detenció amb l’argument poc convincent de la manca de proves? Què us penseu que fa un home engominat amb una raqueta de pàdel, amb un pal de golf o amb una escopeta per caçar cérvols despistats, sinó engruixir comptes secrets en països exòtics –acceptant Suïssa, Mònaco i Andorra com a països exòtics-? En aquests casos la presumpció d’innocència provoca hilaritat. Agafi’ls senyor jutge, agafi’ls i que siguin ells els que demostrin que no han fet res. I mira, si després resulta –fet poc probable- que s’han guanyat les garrofes legalment, com a mínim els haurà servit de lliçó per no tornar a airejar el seu mal gust estètic, la seva falta d’harmonia, equilibri i suavitat, per la via pública tot espantant les pobres criatures.
Algú ha vist mai un terrorista passejar pels carrers amb passamuntanyes? O un lladre anant a fer la compra amb un mitjó al cap i un sac a l’esquena amb el símbol del dòlar dibuixat? Si fins i tot l’exhibicionista ha deixat d’anar als parcs amb la gavardina marró i els mitjons d’executiu! Per què doncs el cínic mostra amb indissimulada impudícia i pedanteria la seva condició, aquella estètica que se sap reconeixible? La raó és ben evident: mentre que pel terrorista, per l’atracador i pel pervertit, la seva condició és un mitjà per assolir una idea utòpica, diners o plaer respectivament, pel cínic en canvi, la seva condició no és un mitjà: és un fi en si mateix, la seva raó de ser. I és que pel corrupte, pel cínic, els diners com a tals no són tan importants –en té tants que ja no són una necessitat- sinó que la gent sàpiga que en té, que en té molts, i negres, i amagats. I és amb la finalitat de fer-se reconeixible i emparant-se amb l’excés de zel de la justícia, que el cínic no es conforma amb assecar-se els cabells sinó que escura les ampolles de gomina fins que li regalima per les orelles. I és que allà on acaba la moral comença la gomina; allà on acaba la moral comença la cara encartonada pels excessos amb la cocaïna; el rictus paorós tan exclusiu i característic del cínic professional, i un rellotge gros i hortera, i un bony estrany, sospitós, tenyit de ros, al seu costat, de bracet, amb la cara plastificada per la cirurgia, i unes botes de muntar a cavall i un penjoll amb la figura d’un os estúpid de potes grosses que sembla que cridi olé, aquí està el meu cínic, el meu fill de puta, i olé!
PD. ja sé que la vaca sorda té un públic limitat i fidel però no saps mai qui pot arribar a ficar el nas en aquesta pàgina. És per aquest motiu i per estalviar-me problemes que he renunciat a penjar les fotografies dels corruptes del partit que tots coneixem. Busqueu-les vosaltres mateixos per internet.

3 comentaris:

Anònim ha dit...

Quim, t'has quedat descansat? Val a dir que el retrat és clavat.

Jordi Marron ha dit...

Ètica i estètica.. jo fins fa cosa d'uns pocs anys no havia entès mai perquè s'estudiaven juntes! Hi ha una estètica corrupte sobre la qual podem tenir prejudicis sense que se'ns ruboritzin els principis, això ho he entès a mida que m'he anat fent gran al meu aire, en el meu metre quadrat de filosofia personal. Podem jutjar els cretins amb tota la nostra contundència i esterilitat; és un dret! Jo, personalment, no necessito que Garzón els engarjoli.. en el meu apocalipsi particular ja fa temps que vaig concebre el seu final: ofegats en oceans de gomina, colgats en tones de formigó, despedaçats com sísif pel darrer linx ibèric, asfixiats pel fum de mil botafumeiros, en fi, és que m'escalfo.. Decididament, Quim, jo tampoc no necessito proves, els poden anar penjant com als llebrers de les alzines de Doñana, un per un..

Anònim ha dit...

es pot dir més alt però no més clar