Els meus poetes

Els meus poetes: Baudelaire i Pessoa. Quan dic els meus poetes no vull dir que siguin els únics. Mallarmé, Leopardi, Rimbaud, Machado, Lorca, Rilke, Hölderlin. Dic que són els meus poetes perquè són els que sempre retornen. Els que he rellegit fins a l’extenuació. Els altres no retornen mai. Potser Leopardi, però Leopardi no retorna, sóc jo que l’he d’anar a buscar; els seus cants són una obra colossal, però la seva densitat requereix un temps i un espai que són incompatibles amb les urgències del moment. Leopardi és de butaca i llum tènue, enmig de la solitud d'una nit d'insomni. Baudelaire i Pessoa, en canvi, són com un reflux involuntari. Sembla que no hi són, i de cop un vers se t’apareix i, com un autòmat, busques amb celeritat en quin poema s’amaga. Dempeus, recolzat a la llibreria. Són com una glopada ràpida, quan no hi ha temps per perdre; són una necessitat, una injecció que va directament a la vena. Amb ells tinc una afinitat més que profunda, orgànica. Des dels 20 anys que m’acompanyen, i no crec que a aquestes altures de la vida decideixin marxar. Pessoa: desassossec, Lisboa. Pessoa que no és un sinó quatre. Baudelaire: l’insigne consumidor d’opi, el poeta de les antítesis, aquell bascular entre l’èxtasi i l’horror de la vida. Si alguna vegada faig alguna cita poètica i voleu saber de qui és, dispareu sobre algun d’aquests dos i segur que l’encerteu.

El tros del poema en prosa de Baudelaire que vaig treure en l’últim article acaba així:

“Bajo un amplio cielo gris, en una vasta llanura polvorienta, sin caminos, sin hierba, sin un cardo ni una ortiga, me encontré con unos hombres que marchaban encorvados. Cada uno de ellos cargaba sobre sus espaldas una enorme quimera”
.....
“Interrogué a uno de estos hombres y le pregunté dónde iban de aquel modo. Me respondió que ni él ni los demás sabían nada, pero que, evidentemente, iban a algun sitio, pues eran impelidos por una invencible necesidad de andar.”
.....
“Y el cortejó pasó junto a mi y se hundió en la atmósfera del horizonte, en el lugar en el que la redonda superficie del planeta se oculta a la curiosidad de la mirada humana.
Y durante algunos instantes me obstiné en querer comprender este misterio; pero pronto cayó sobre mi la irresistible Indiferencia y quedé más agobiadamente postrado de lo que, por su parte, lo estaban aquéllos con sus abrumadora quimeras.”