07 de maig 2010

La seva primera lliçó

Me la mirava amb indissimulada consternació, allà, ajaguda sobre la gespa viva, primaveral. Amb el tronc sec d'una alzina cremada que tenia forma de bastó baronial, li espantava alguna que altra vespa que zumzejava vora la seva cara. Movia els braços i les cames a l'uníson. Tan petita pobreta, semblava un escarabat que hagués quedat panxa enlaire i lluités infructuosament contra la llei de la gravetat per poder-se tornar a reincorporar. Aquells moviments espasmòdics, tot sigui dit, tenien la seva gràcia. I jo la deixava fer perquè, ben mirat, no semblava gens preocupada. Podríem dir que es movia de complaença. I, de fet, aquest estat anímic jovial quedava confirmat amb un somriure beatífic sostingut. Ah, vaig pensar, quin somriure més peculiar tenen els infants. És el mateix somriure que fa el tonto del meu poble quan passa pel meu costat i em saluda amb la gorra. És el somriure d'aquell que està mancat de consciència, o el d'una consciència que, de tan incipient, encara és lleugera i no fa mal. És un somriure que, malauradament, caduca. Un somriure que el temps va modulant fins a fer-lo irreconeixible, fins a convertir-lo en el rictus forçat, sovint de fals compliment, sovint capciós, dels adults. Veient-la així, tan feliç ella, vaig deixar que assaborís, rebregant-se sobre la catifa verda, la seva primera gran lliçó, i és que les coses veritablement importants de la vida no tenen cap misteri i s'aprenen soles: el Sol que ens escalfa el cos i la brisa que ens el refreda quan passa; amb aquest contrast s'explica el més fonamental: l'absència de dolor no li vindrà donada a través de les paraules, ni de cap sistema, ni tampoc dependrà de la seva voluntat sinó de quelcom més arbitrari, la meteorologia. Sentir com passa el vent i com ens ensenya a passar, i com cau la pluja i com ens ensenya a caure, i saludar el Sol quan surt i se'n va. I tot plegat sense pensar-hi massa...
Absort com estava en aquests pensaments pagans no em vaig adonar que un paper havia caigut sobre la seva cara. Vaig agafar el paper i em vaig posar maquinalment un monocle que havia trobat amagat rere un matoll i que algú deuria haver perdut mentre cagava. Escrit amb boli bic vermell, un missatge: no t'oblidis mai que les paraules tenen ànima. Un missatge anàlog al que a Ialo li transmeté el seu avi: les paraules respiren. Vaig mirar cap al cel buscant una explicació a la procedència del paper: dos núvols de formes arabesques es separaven per deixar pas a un globus que deixava rere seu el rastre d'una nostàlgia ja irreparable...

4 comentaris:

jordi ha dit...

Molt maco..

Clidice ha dit...

Sort en tenen els infants d'aquest somriure que conmou les nostres ànimes, sinó difícilment se'n sortirien. I no em puc sostreure a la sensació que uqv vola per tot el text :)

Brian ha dit...

Sí, molt maco. Només hi dos petits detalls ens que jo no seria tant taxatiu: que el somriure dels infants està mancat de consciencia i que la nostàlgia que suggereix el globus sigui irreparable. (Però molt be podria estar equivocat en ambdós, es clar).

Quim ha dit...

collons, Brian, no seràs enginyer tu? exagero una mica home... pel que fa a la consciència dels nens el que he dit és: "el d'una consciència que, de tan incipient, encara és lleugera i no fa mal". Abraçades

clidice, els vents passen i ja no tornen però n'arriben d'altres...