31 d’agost 2010

La salsa de tomàquet



M'arriben imatges de la tomatina, la festa que cada agost es perpetra al poble de Bunyol i on els seus ciutadans decideixen per unes hores convertir-se en salsa de tomàquet. Desconeixia el fet que fou declarada festa d'interès turístic internacional l'any 2002, valga'm Déu. Independentment del seu possible ressò internacional - que no poso en dubte-, se'm fa bastant incomprensible que algú pugui considerar que aquest despropòsit tingui algun tipus d'interès més enllà d'aprofitar la proximitat dels cossos per tocar els pits de la veïna del tercer. Seria interessant saber en quin ministeri es prenien aquestes decisions capitals durant la segona legislatura aznarista i si es produí, durant aquest període, algun increment substancial en la despesa del mini-bar del despatx del ministre o de la ministra de torn. Ja em disculpareu però no sé trobar-hi la gràcia al fet de llançar-se solanàcies pel cap. Podrien haver optat per les albergínies, que també són molt mediterrànies i fan estiu i no són tan escandaloses. I és que amb els tomàquets s'ha d'anar amb molt de compte. La seva fràgil estructura demana una manipulació subtil, i més encara si el procés de maduració ha arribat al seu punt culminant. És per això que l'ús de tomàquets especialment envellits converteix la tomatina en una apologia de l'invent culinari més nefast de la història: la salsa de tomàquet. Si ja és ben trist constatar que la civilització també ens ha portat fins aquí, és a dir, a la possibilitat de considerar que el fet de llançar-se projectils pel cap pot tenir quelcom festiu, encara ho és més que una festa hagi permès que la salsa de tomàquet ocupi un espai mediàtic del tot immerescut. Deixeu-me dir-ho: la salsa de tomàquet és a les salses el que el comí és a les espècies, un mal negoci. Tot ho espatlla. Emmascara les ineptituds dels que davant dels fogons no saben anar més enllà de vanagloriar-se de fer la millor truita de patates i que després l'acompanyen amb aquella aberració gastronòmica que consisteix en posar fruites a les amanides. Exerceix despòticament el seu poder gustatiu davant dels demés productes alimentaris que, en tant que productes alimentaris, es mereixen com a mínim el mateix respecte. La salsa de tomàquet és tan enemiga dels matisos, que avui encara paguem les conseqüències d'una generació alimentada amb la salsa Solís en forma de ciutadans portadors de veritats inqüestionables. La salsa de tomàquet és el dogmatisme tangible, el vermell que tenyeix els demés colors, una homogeneïtzació descoratjadora. I la riuada vermella que cada estiu s'escampa pels carrers de Bunyol és la mostra més evident que encara tot està per fer.

10 comentaris:

Brian ha dit...

No sé quin grau de intoxicació etílica devia patir el ministre que va donar el vist i plau a aquesta bajanada, però estem a l'any 2010 i la festa te cada any que passa més acceptació; tots els canals de TV se'n fan ressò i diu que passen de 40.000 els individus que hi van a participar o a veure-ho. Deia Einstein que dues coses no tenen limit: l'univers i la estupidesa humana; i afegia que no n'estava del tot segur de la primera.

LEBLANSKY ha dit...

Ei, quina crítica més completa: des de la estupidesa cretina de la massa i l'aborregament de les mal anomenades festes populars fins a les amanides amb fruita, que és una subtil declaració d'intencions culinàries.
La tomatina és una festa molt jove, es va instaurar no fa ni vint anys, i ràpidament ha agafat el to que la pot arribar a convertir en capdavantera de les festes pseudopopulars, desbancant per punts a la insoportable discomòbil.

Allau ha dit...

Anem a pams, una cosa és criticar aquesta aberració festiva (ai, tradició, quant de mal s'ha fet en el teu nom!) i una altra abominar d'algunes pràctiques culinàries que sempre tenen el seu punt de redempció. Com l'arròs amb ou ferrat i salsa de tomàquet. O l'amanida de taronja, fonoll i olives negres.

Clidice ha dit...

una mica amb tots plegats, la festa em sembla incomprensible però adoro les amanides amb fruita. Tanmateix no puc deixar d'aplaudir un apunt tan ben escrit i trenat. Gràcies! :)

Jordi Marron ha dit...

Je, je! Hi ha salses i salses, però, i un immens univers més enllà de la Salsa Solís (repugnant). Respecte la tomatina, ja vaig escriure un dia que enmig d'una reserva índia desolada i desèrtica, una sioux de 80 anys connectada a una bombona d'oxigen em va dir, ah, Spain, Tomatina!! Després d'aquest episodi aquesta festa aquesta festa té un vincle inconscient en mi amb el Western, així que no em cau tan antipàtica..

La millor tomatina, però, seria la de fer desfilar polítics, periodistes, banquers i capellans i mirar-s'ho des de la barrera amb el cistell ben ple.. digueu-me ressentit..

Sugarhill ha dit...

Capellans?... Tu no ets ressentit tu ets boig, Jordi Brown.

Quim ha dit...

Leb, precisament jo volia parla de la massa, no sé per quina raó he acabat parlant de la salsa de tomàquet.

Allau, l'arròs a la cubana sempre m'ha semblat que era un d'aquells plats per sortir del pas, sense cap idea prèvia.

U.Q.F. ha dit...

Quim,

"La salsa de tomàquet és tan enemiga dels matisos, que avui encara paguem les conseqüències d'una generació alimentada amb la salsa Solís en forma de ciutadans portadors de veritats inqüestionables. La salsa de tomàquet és el dogmatisme tangible, el vermell que tenyeix els demés colors, una homogeneïtzació descoratjadora."

Paràgraf brillant, trobo.

Aportació estadística:
Fruita a l'amanida?
A: Sí
B: No

Opció B

Salut!

Allau ha dit...

Quim, l'arròs a la cubana (sense platan, si us plau) pot ser un plat sense trellat, però m'agrada molt, MOLT. Per tant, no intentis raonar amb mi, perquè ens estem movent en el terreny de les passions.

Jordi Marron ha dit...

Vaig llegir una entrevista fa anys on Ferran Adrià feia servir com a exemple de deconstrucció precisament l'arròs a la cubana justament perquè es demanava com la senzillesa en les combinacions aconseguia matisos gustatius sublims..

p.s. a mi m'encanta, no cal dir-ho. Tot i que el meu plat preferit del món mundial són les patates fregides amb oli abundant d'oliva amb 2 ous ferrats, si pot ser de granja!