19 d’agost 2010

Río Rojo

Ahir vaig enganxar de casualitat Río Rojo a la tele. Em vaig posar de cop de bon humor, com si anant pel carrer m'hagués trobat un vell amic. La vaig veure sencera, amb un so insufrible i a casa de l'enemic (Intereconomía, Territorio Comanche). El cinema té un component de familiaritat biogràfica que fa que sovint les pel.lícules funcionin com llocs comuns de refugi emocional.
Río Rojo és una de les pel.lícules que m'enduria a una illa deserta, això ho tinc clar des que la vaig veure als Méliès 2 vegades seguides la mateixa setmana. The Last Picture Show, de Peter Pogdanovich n'és una altra. Resulta curiós que a una escena de la segona, s'estigui projectant per últim cop al cinema del poble la pel.lícula de Howard Hawks. El cinema tanca en un entorn on la televisió s'imposa. L'espectador pot veure un desencantat Jeff Bridges mirant per darrera vegada la famosa escena en què els vaquers comencen la seva aventura cridant dalt dels cavalls. Aquesta escena metacinematogràfica, em provoca una doble emoció, o una emoció el doble d'intensa, segons es miri. És com si de cop i volta Aliosha Karamàzov es posés a parlar amb Holden Caufield de les seves coses.
Río Rojo és una aventura emocionant, un viatge iniciàtic cap a la maduresa ple de companyerisme, sentit del deure i de l'honor i -com no podia ser d'altra manera- amor romàntic,. The Last Picture Show explica l'adéu a l'adolescència i la innocència des d'una òptica decadent i en un entorn solitari, polsegós i desolat. Dues cares de la mateixa moneda per a dues obres mestres inoblidables.
Vaig arribar al western tard, com a tants lloc al llarg de la meva vida. La puntualitat no és precisament una de les meves virtuts. Però al cap dels anys aquest ha esdevingut un dels meus gèneres de referència, probablement el més recurrent. Conèixer un gènere és com parlar amb soltura una llengua. Saps que més enllà de la conversa gaudiràs del plaer intens, però intangible de la comprensió. Jo parlo western des de fa molts anys i intento mantenir el contacte de tant en tant amb indis i pistolers per tal de no perdre la pràctica. Parlem de les nostres coses, res d'important. Però ens caiem bé, i som col.legues..

7 comentaris:

U.Q.F. ha dit...

Doncs jo, d'aquest idioma, no en parlo ni les beceroles... em sembla que l'únic Western que recordo haver vist, de gran, és Sin Perdón, d'en Clint Eastwood. Els que vaig veure de petit se m'han desconfigurat tots, i només me'n queden filagarses inconnexes. Una llàstima, suposo.
Salutacions, Jordi.

Jordi Marron ha dit...

No pots morir-te, amic Damien, sense tornar a veure Río rojo, Centauros del desierto i El hombre que mató a Liberty Valance. Si vols, jo et faig d'intèrpret..

Quim ha dit...

Gran pel·lícula, sí senyor. Crec que el que millor dfineix el llenguatge western és la senzillesa dels gestos i les contencions emocionals en un marc on la manca de límits físics permet que això sigui possible. Jo em quedo amb el millor, John Ford

Sombrero de copa ha dit...

De vosaltres tres, tarats, parlen de a Can Criteri. I no bè, precisament.

Brian ha dit...

Això d'arribar tard és la meva especialitat; vaig arribar als Beatles quan ja s'havien dissolt...

Des que em vaig comprar un aparell TDT gravador, però, estic xalant d'allò més; l'altre dia vaig gravar "Solo ante el peligro", i uns dies abans "Bienvenido Mr. Marshall". Per recuperar vell cinema els nous canals de televisió tdt son una mina.

Herrgoldmundo ha dit...

El western es toda una filosofía de vida. Eso lo sabemos bien los fachas apañoles y los de intereconomía, que suelen regalarnos pequeñas joyas de este gran género.
"Río Rojo" está considerada, junto a "La Diligencia", como una de las mejores películas del Oeste.

El mensaje del western es claro: Todo en la vida es personal, y el individuo siempre está solo ante el peligro, es decir, frente a las siempre adversas circunstancias.

He mamado y disfrutado del buen cine del Oeste (como se le decía antes) desde muy pequeñito y eso, sin duda, ha forjado mi carácter de osado y rebelde apañó inmerso en las adversas circuntancias impositoras de la terra.

Imprescindible ver:
"Duelo al sol", "Fort Apache", "Murieron con las botas puestas", "el tren de las 3:10" "El árbol del ahorcado", "Colorado Jim", "Winchester 73"... en fin, todas las de Ford, Delmer Daves y Anthony Mann (Obligadas)

Saludos

Jordi Marron ha dit...

Sempre hi ha algun punt de coincidència, no? D'acord amb tot, el que passa és que hi ha plantejaments que donen molt de joc a la ficció, però esdevenen una mica perillosos si els apliquem a la vida quotidiana.. El tren de las 3.10 és una obra mestra, sí senyor!