19 de maig 2011

Yes, we camp!

Aquest era l'imaginatiu titular d'ahir a El Mundo. Si no fos perquè ja fa temps que ens afaitem, un diria que el periodista fa ús de la ironia perquè no se li acudeix cap altra manera d'abordar el tema. I és que amb molta probabilitat aquest hagi estat el principal efecte col.lateral d'una convocatòria improvisada via twitter que ha agafat a tothom amb els pixats al ventre, el desconcert generalitzat. Avui deia en Trias, l'alcalde de les persones, que digués el que digués la Junta Electoral, els indignats no s'havien de moure de la Plaça de Catalunya encara que els ho demani el mateix Papa, vés per on!
Ahir, mentre tallava pernil amb en Bernat ple de grans observant-me assegut al marbre de la cuina, em vaig posar nostàlgic i vaig recordar moltes acampades de caire divers. Un estiu vam agafar un autobús direcció a Borredà. Havíem informat les famílies del nom del poble on pensàvem acampar feia només unes hores i aquell mateix vespre, aquell nom va aparèixer al capdamunt de la llista de precipitacions al TN. Ens va rebre la tempesta perfecta i vam acabar la jornada reclutant 4x4 i rescatant nens d'un campament proper al riu. Una Setmana Santa, a Capçanes, vam saber de l'alliberament de la farmacèutica d'Olot quan vam anar a comprar pa i vam tornar corrents al campament a informar tothom com si l'haguéssim trobat nosaltres de camí al poble.
Però entre els vagues records i condicionat per la conjuntura del soroll de fons de la ràdio, els campaments reivindicatius van treure el cap amb facilitat. L'endemà del tancament al Rectorat a primer de carrera, vaig sortir en una fotografia assegut amb una amiga a les escales de la universitat a la portada de El Periódico. Aquell havia estat el meu minut de glòria -bé, instant fugaç de glòria, hauria de dir- fins que en Xavi Coral va decidir entrevistar-me perquè li parlés de tomàquets i enciams en rigorós directe i davant d'un entregat públic de pensionistes i mestresses de casa de Vilanova i la Geltrú.
Un vespre plujós de tardor, algú va picar a la cremallera de l'iglú on dormíem a la Diagonal amb motiu de l'acampada del 0,7. Era la meva mare que ens duia un taper amb una enorme truita de patates. Jo i la meva germana vam renegar de l'ocurrència, però els amics i veïns ho van agrair entre aplaudiments i riallades.
Vaig mirar en Bernat i no sé si va ser efecte de la varicel.la, però em vaig adonar que jo estava més proper al taper i a la truita de patates que no pas al fet de dormir al ras per una causa justa. I és que la intendència, a les guerres, és tan important com la munició.
Deia el periodista que els indignats no es posen d'acord amb el lema i que les assemblees són una olla de grills. Quina novetat. Ni falta que fa. Al Rectorat, la nostra representant -a qui ningú no recordava haver escollit- ens va anunciar irada que les converses havien fracassat i alçant el puny ens va arengar perquè ens pixéssim a l'estora, sense precisar a quina estora feia referència. Tots vam mirar incrèduls al nostre voltant, tal vegada buscant la càmera oculta, i passats uns segons vam esclafir a riure. Però no vam deixar de tenir raó ni un moment.
Amb tota seguretat, la proporció de gilipolles de les acampades és similar a la del Congrés, no en tinc cap dubte. Però uns, els indignats, tenen raó. I els altres, els polítics, han malbaratat la poca que els quedava jugant a ser els advocats cínics dels dolents de la pel.lícula. Perquè són dolents, i d'això tampoc no en tinc cap dubte. I no em refereixo a la dreta, els banquers o els empresaris en la seva totalitat, sinó a unes poques desenes de cabrons amb nom i cognoms que llegeixen el diari cada matí i somriuen orgullosos de la seva inviolable superioritat mentre assaboreixen el cafè.

7 comentaris:

Brian ha dit...

Ahir a la tarda m'hi vaig passar. En volia fer un apunt però em fa una mandra terrible; potser la setmana entrant, passat el dia D. La veritat és que vaig quedar una mica decebut: no esperava gran cosa, però encara va ser menys. Els vaig veure molt i molt verds (no de ecològics, sinó de immadurs). Potser vaig ensopegar un mal moment o un mal lloc. Sembla que a Madrid ho tenen una mica més clar. Veurem.

Anakin ha dit...

Uy Brian, quan tú et mous... tota la terra trontolla. Amb això de la mandra, ets calcat al Evo... un altra que... bé, no es mou sinó que s'arrossega. Doncs ves a Madrid, potser et fitxan i t'hi quedas per sempre.

Anakin ha dit...

Amb el "careto que fots" al teu "avatar" no creguis que desentonaries massa a qualsevol de les places on s'han afinca't els que els hi volies fer un "apunt". Ves-hi que riure'm una mica.

Jordi Marron ha dit...

Brian, vols dir que si la gent que vam votar diumenge enlloc d'anar votar haguéssim fet una acampada no faríem la mateixa mandra? Els nostres motius són molt més legítims que els seus? I els nostres arguments millors? Jo no ho tinc gens clar, la veritat. I vols dir que la capacitat d'indignar-se és exclusiva de la maduresa?

P.S. he sentit avui que els polítics aconsellen desallotjar la plaça per tal de poguer celebrar la champions dissabte sense incidents.. no et sembla una metàfora meravellosa de la realitat, digna de Saramago?

Brian ha dit...

Finalment he vençut la mandra i he fet l'apunt ;-)

L'acampada, amb Champions o sense, s'anirà desfent per la lògica dels fets. Però jo crec que el moviment "Democràcia Real Ja" te possibilitats de d'anar agafant gruix perquè el descontentament ciutadà no només no es diluirà sinó que anirà creixent. I això per una raó molt senzilla (que son dues): la crisi està lluny de resoldre's i el PSOE no pot ni vol, ni sap, liderar aquesta ciutadania. I tampoc ICV/IU sembla estar en condicions de fer-ho. Tot i que ideològicament és qui més a la vora estaria de poder-ho fer, ha sigut engolida pel descrèdit general dels partits.

A parer meu aquest moviment s'ha de mantindre com un moviment ciutadà (convertir-se en un partit seria un error garrafal) i ser el Pepito Grillo dels partits (suposadament) d'esquerra. Això sí, un Pepito Grillo insistent, impertinent i emprenyador fins a l'extenuació.

Clidice ha dit...

Amb aquesta repassada a les "teves acampades" podem constatar que mai tenen "resultats pràctics i immediats", però que van forçant a l'imaginari popular a entendre conceptes, a tenir idees que abans no se'ns haguessin acudit. Jo no he hagut de dur-li truita de patates a mon fill, perquè ha anat i vingut, però ho hagués fet de bon grat. Perquè, quin futur els espera si ells no s'hi posen de valent?

I dels polítics, de per amunt, t'ho coroborro, ni un pam de net, enlloc.

Bonnie & Clyde ha dit...

No defalleixin. Alguna cosa s'està movent. Els mantindré informats.