05 d’octubre 2011

Tornar a mirar cap al cel

De bon matí els bancs del carrer Campoamor estan ocupats per homes que es resisteixen a obrir els ulls. Rebregats sobre si mateixos semblen ninots de drap, exsangües, amb les extremitats pengim-penjam. Altres fan cua davant el menjador social de la parròquia d'Horta. Ningú es mira a la cara. Hi ha un silenci glacial només trencat per les piulades dels ocells que amb l'arribada del fred matinal semblen més desperts. I pels gats, que van amb un pas més accelerat i amb la cua dreta i que fan crec-crec quan trepitgen les primeres fulles macilents dels plataners. El contrast entre aquest dinamisme animal i l'atonia humana que es respira a l'ambient és esfereïdor, com si la raó, avergonyida, s'hagués fet a un costat per deixar que la irracionalitat ocupés tot l'espai.
M'agraden els matins tardorencs en què l'aire és lleuger i net. Quan l'estiu queda enrere i deixen de flotar aquelles olors desagradables de pixum i de caca de gos i de crema solar. Avui, però, l'aire baixa carregat de tristesa i sobretot de dolor. No és un dolor qualsevol, és el pitjor dolor: el dolor de la vergonya i de la humiliació. La crisi avança corrosiva i va deixant cadàvers putrefactes pel camí. Quan tot això hagi passat només en quedaran les runes que alguns aprofitaran per tornar a fer negoci i tornar a aixecar el palau de cristall. Sempre ha estat així i no veig perquè les coses haurien de canviar. No, no canviarà res. El sistema serà el mateix més que res perquè a la humanitat se li ha acabat la imaginació, o potser perquè ja no queden utopies per inventar. Quedarà, això sí, una gran desconfiança gravada com un estigma bíblic en tota una generació que ens havíem cregut que el pitjor de l'home occidental era una cosa que formava part del passat. Una desconfiança no ja amb els polítics sinó amb la política, perquè si com deia Smith sobirà és aquell que té la capacitat de decretar un estat d'excepció, avui ja sabem que la sobirania no ens pertany. Amb els estats reduïts a la mínima expressió, venent-se a corre-cuita els pocs mobles que els queden per evitar ser embargats, la política ha deixat de tenir sentit. La sobirania és i serà cosa dels mercats i només dels mercats.
Un negre amb un carretó carregat d'andròmines passa pel meu costat i em pregunta si tota aquella gent fa cua per menjar. Decideixo entrar a la parròquia. No hi ha ningú. Penso que potser els assumptes humans són massa importants per haver-los deixat en mans dels humans. Potser ha arribat l'hora de deixar de passejar-nos com a prometeics arrogants i de tornar a mirar cap al cel tot esperant que baixin els Déus i ens donin un cop de mà.

5 comentaris:

Quim ha dit...

ui, he volgut modificar algunes coses del post que no m'agradaven i s'han borrat els comentaris. Fa tres anys que postejo i encara no sé com funciona el programa. Sorry clidice i jordi. No sé com recuperar-los.

Evocacions ha dit...

Ahir pensava. precisament, la sort que he tingut amb la vida que puc portar. Canviaria moltes coses, clar,però, en conjunt, veig que he teingut sort. Pensava (havia vist la peli Largo domingo de noviazgo, o quelcom semblant, quina sort no haver viscut la guerra! Com t'hauria canviat la vida, Albert. Molta gent, però, té la seva guerra diària pel sol fet de ser humans. Molta tristesa.

Lluís Bosch ha dit...

Jo vivia a Maragall, una mica més avall. Però quan passejava amb la meva primera novieta per arribar-nos al discret laberint d'Horta, passàvem pel carrer Campoamor. Crec que ja llavors era poblat per gent dormilega i deixadota.
Un magnífic retrat dels primers dies de tardor, amb tota la melanconia.

Noctas ha dit...

M'encanta com escrius Quim.

quim ha dit...

Noctas i Lluís, gràcies.

Evo, el fet de ser humà ha perdut tot el prestigi. Cal una refundació de l'humanisme