Ahir em va arribar un sms de l'Irma des de Formentera que deia: Ha mort Paul Newman, i ara què?
Així em va arribar la notícia, des de Formentera i via satèl.lit. Que el món és una hecatombe que el temps té la delicadesa d'anar-nos dosificant és un fet que tinc assumit. Però no per això deixen de sorprendre'm aquest tipus de notícies. El món sense Paul Newman farà una alra cara. Els actors, escriptors, músics, paisatges, carrers, amics i coneguts són els pixels de la nostra realitat i quan aquests despareixen no podem evitar sentir-nos una mica desdibuixats, defragmentats.
Recordo un cicle que li van fer a TVE. Va ser la meva primera aproximació a tota la seva filmografia. La meva germana va gravar en VHS totes i cadascuna de les seves pel.lícules. Entre aquestes, si hagués de triar em quedaria amb El Golpe, Dos Hombres y un Destino y La Gata sobre el Tejado de Zinc. Aquelles escenes amb Liz Taylor en pijama, la Bellesa en majúscules bategant en una habitació rodejada de pequeños monstruos cuellicortos, enveges, odi i mediocritat, constitueixen alguns dels millors moments de la meva biografia cinèfila.
El Efecto de los Rayos Gamma sobre las Margaritas, la seva primera -crec- obra com a director, em va fascinar. És la primera peli "rara" que sóc conscient d'haver vist mai. El Coloso en Llamas la dec haver vist una vintena de vegades. He de dir que a part de la meva afició pel gènere de catàstrofes, veure Steve McQueen, Paul Newman i Fred Astaire en un mateix pla, per un mitòman com jo és una experiència irrepetible. A més, la meva vessant hortera no pot evitar somriure de satisfacció quan veu Stephanie Forrester de Bellesa i Poder saltant per la finestra.
En un altre ordre de coses i en un pla més surrealista i castís de mitomania, ahir vaig saber que un conegut que fa de xofer d'ambulàncies va portar Andrés Pajares a l'Hospital del Mar. Resulta que el més sorprenent és que a l'ambulància va pujar també la seva secretària que duia un feix de postals de l'actor(?) ja firmades i que les anava repartint entre el personal sanitari. El destí és curiós. Resulta que el fill de pajares va ser detingut a Miami perquè era ben bé igual a l'assassí de Versace. Uns anys després, vaig veure Pajares a la tele fent-se petonets a la boca amb una filla seva secreta a qui acabava de conèixer. I ara resulta que va per la vida amenaçant els seus advocats amb pistoles de plàstic i repartint postals firmades. És possible ser més cutre? Cap imaginar una realitat més casposa? Igual que Jonny Weissmuller va acabar fent el crit de Tarzan pel frenopàtic, resulta que Pajares ha acabat protagonitzant l'espanyolada més ridícula.
Cuidem el nostre caràcter, com deia Sòcrates, perquè aquest és l'únic artífex de nostre destí. Ahir vaig sentir la roda de premsa en què Paul Newman s'acomiadava de la professió i em va venir al cap aquesta màxima.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada