18 d’abril 2009

Allò que ens fascina

Quan la meva mirada era encara innocent, em deixava embriagar per la dansa macabra que es representava en la plaça de toros. Aquella era una fascinació quasi hipnòtica, allunyada de qualsevol dubte moral. Arribà un dia en què la mirada quedà maculada per la reflexió. Quan la mirada deixà de ser innocent, intuí que en tot allò que em fascinava i em commovia podria haver-hi un revers, una altra cara.
Sembla que José Tomás tornarà a omplir la Monumental. Evidentment la mirada dels espectadors que vagin a la plaça no serà la mirada irreflexiva del nen imberbe, però estic convençut que la fascinació que sentiran no diferirà gaire de la que jo sentia aleshores. Confesso haver vist el torero, aquella elegància lligada a la senzillesa i a la sobrietat dels seus moviments. Confesso haver-me sentit captivat altre cop i temptat a deixar que el meu enteniment quedés obnubilat per la bellesa pura i suggerent de l’art en moviment. La fascinació té aquestes coses: enmig de la mediocritat que ens envolta, representa una glopada de vitalitat a la qual és difícil de renunciar. Però la fascinació pot tenir una altra cara: es pot convertir en una tirania que ens esclavitza, que subjuga el nostre enteniment fins al punt d’impedir-nos tenir la distància necessària per poder emetre un judici moral d’allò que ens ha fascinat. Si bé és inqüestionable que en el toreig de José Tomás el nostre esperit queda torbat en sentit positiu, també ho és que en la mateixa escenificació hi ha un dolor i un sofriment que no només són elements contingents sinó que queden englobats dins la mateixa forma estètica. La sang i el ball formen part d’un mateix concepte estètic, són indivisibles. Aquesta indivisibilitat dels elements representats queda palesa amb la negativa de l'ortodòxia torera a renunciar a les banderilles, les espases i els picadors durant la faena. I és així com el sofriment queda estetificat i, per tant, gaudit, acceptat, i permet que s'adopti una actitud acrítica enfront el mal que s’hi representa.
Aquest article no pretén ser una crítica a la tauromàquia, tan sols deixar constància escrita de quelcom que considero evident. I no és una crítica perquè la critica no pot venir de fora: ni d’articles modestos com aquest, ni tampoc dels crits de quatre histèriques. La crítica ha de venir de dins: de la propia representació artística -si és possible- o d’aquells que visiten la plaça, en què la seva mirada ja no hi ha innocència i que haurien d'acceptar que ni un quadre de Picasso ni José Tomás poden fer que el dolor quedi justificat.

1 comentari:

jordi ha dit...

El meu avi sempre mirava toros, però a mi sempre em va semblar un espectable molt caspós, sensibilitats a banda! De fet, sempre que em venen imatges televisives al cap d'aquella època entenc que la nostra generació formem part d'una realitat franquista crepuscular cada vegada més lluny de la modernitat. Estem atrapats en una novel.la de Juan Marsé. Ens fem vells i els nostres referents són com marcians als ulls dels contemporanis més joves..