30 d’abril 2009

Obèlix


Últimament penso molt amb l’Obèlix. Miro a la llibreria i no puc evitar retreure’m la quantitat d’hores malgastades. I de l’Obèlix, ni rastre. On deuen haver anat a parar les seves històries? Últimament penso molt amb l’Obèlix. La seva bonhomia, aquell anar fent, aquella saviesa pagana del que es conforma amb la música que li ofereix la naturalesa. Ai, Obèlix, estimat, en quin bagul t’has amagat? Quanta pols el temps i l’oblit no hauran dipositat sobre els lloms del teus llibres? Tenies fama de taujà, de panxacontent, i alguns pensaven que eres un ser mancat de substància; però tu i jo sabem que l’imbècil era el teu amic, idealista i torracollons, que t’arrossegava a aventures absurdes. L’afany de protecció era l’únic que t’impulsava a deixar el poblet i el bosc. El savi que es compadeix de l’esperit inquiet, i que no el deixa sol. Obèlix: benaurada la sort que tingueres de caure de petit en una marmita plena de poció màgica. La sort de disposar d’una força descomunal. Perquè tot plegat és una qüestió de força, de resistència. La força que et permet carregar el menhir sense encorbar-te. Nosaltres no portem menhirs, portem quimeres, també voluminoses i granítiques; però la força ens manca, i les quimeres ens encorben. “bajo un amplio cielo gris, en una vasta llanura polvorienta, sin caminos, sin hierba, sin un cardo ni una ortiga, me encontré con unos hombres que marchaban encorbados. Cada uno de ellos cargaba sobre sus espaldas una enorme quimera” que deia el poeta. Jo també vaig caure en una marmita, però s'oblidaren d'omplir-la. Em manca força, i a vegades aquesta mancança és fa molt evident perquè noto com el nas m’arriba al terra. Penso molt amb tu, Obèlix. La nostàlgia insondable d’una època sense quimeres: un tros de senglar a la carmanyola, una bicicleta, el riu i una canya de pescar feta pel meu avi.

4 comentaris:

Anònim ha dit...

L'article, encantador. Un petit lapsus de transcripció, crec, però que pot arribar a confondre a qui no conegui molt els llibres d'Asterix i Obelix : En dos llocs es parla d'ermita , i hauria de dir marmita que és on veritablement hi havia la poció màgica. En les ermites , de magia potser també n'hi ha , però en tot cas, d'un altre tipus...Agrairia rectificació. Gracies

Quim Tubert ha dit...

ostres, moltes gràcies! tens raó: lapsus linguae. No sé amb què estaria pensant...

Noctas ha dit...

Gran Obelix, gran Quim amb aquest escrit!!!

Anna ha dit...

Bon escrit! Segur que trobaràs les històries de l'Obelix allà on hi ha la bicicleta i les canyes de l'avi.