13 de juliol 2009

El riure segons Bergson. Exemple primer

En Jordi m’envia una fotografia per correu electrònic: en un poble de la costa del Maresme, just davant d’on ell treballa, un conglomerat de persones amb una estètica manifestament estiuenca aplaudeix enfervorida el pas dels ciclistes que vénen de França. En un segon pla apareix la seva figura, amb una rialla sorneguera, contemplant l’escena principal. Un text acompanya a la fotografia: només faltava Pepe Isbert. Amb aquest text en Jordi ja intueix que l’escena és potencialment còmica. Dic potencialment perquè, com tothom ja sap, l’objecte còmic depèn dels ulls del subjecte que mira. Suposarem que, a priori, tots els que entren en aquesta pàgina no tenen problemes de vista. Estareu d’acord amb mi que una concurrència, sobretot si és en ple més de Juliol - mes en què la gent es despista una mica més del normal a la hora de vestir-se - ja de per si té quelcom d’absurd i ridícul, irrisori en qualsevol cas. De totes maneres el que pretenc no és enfocar la mirada a la gentada sinó al meu amic, i més concretament al seu posat inequívoc: aquell tirar el cos cap endavant, talment com si hi hagués una corda invisible lligada a la seva cintura que l’estirés, i aquells braços caiguts cap enrere. Un equilibri d’aparença feble, trencadís. Ric –com a reacció a allò que em sembla còmic- si amb un exercici d’imaginació, elimino els colors de la fotografia, doto als personatges d’un moviment accelerat i faig que en Jordi, amb el seu posat de titella, es mogui. El seu moviment s’ajustarà a la seva silueta estàtica. La mateixa trencadissa, la mateixa inverticalitat, però ara en moviment. Serà un bellugar molt propi, un caminar ja vist per mi anteriorment, que es repeteix, mecànic i, per tant, imitable. I és quan es mou que en Jordi deixa de ser en Jordi per convertir-se en un autòmat de mirada irònica que es troba inserit en un ser viu i que es passeja indolent per l'escenari. Això genera un contrast evident d’alta comicitat amb l’absurd que l’envolta. Si en Jordi fos conscient del seu caminar repetitiu, aquest ja no es repetiria, deixaria de ser imitable. Si deixés d’estar distret en relació amb el seu caminar, es perdria la comicitat de l’escena perquè, tal com diu Bergson, la llei fonamental de la vida és no repetir-se mai. La vida no fa riure. En Jordi no fa riure. Riem de l’autòmat que hi ha dins el seu cos. Charles Chaplin, Buster Keaton fan riure en la mesura que ens sembla que hi ha quelcom mecànic inserit en allò que respira, que viu. Quedeu-vos amb això: automatisme, repetició i previsió, i , per tant, possible imitació. Comicitat. Henri Bergson ens fa de guia. Continuarem...

3 comentaris:

jordi ha dit...

Què bé que ens ho passem, eh? com si una corda m'estirés de la cintura, eh? je, je.. l'autòmat que hi ha dins meu fa riure.. això encara no m'ho havien dit mai! val a dir que la comparació amb Buster Keaton m'ha arribat al cor, quan vagi pel carrer a partir d'ara em sentiré una estrella del mim!

Clidice ha dit...

caxis! ara hauré de pensar! però ho has escrit molt bé, veig que em faràs llegir :)

Anònim ha dit...

una corda que li estira la cintura, i dos fils de marioneta que li aixequen lleugerament els braços i li deixen les mans tenses, els dits separats i un cert aire de fragilitat que només es trenca amb aquella veu segura.