30 de juliol 2009

El riure segons Bergson. Exemple tercer (i últim)

Camino sense direcció pels carrers d'Horta i, de sobte, la consciència de ser es desperta. És una situació extraordinària. Talment com si la meva consciència s'hagués avançat dues passés més enllà i observés atònita aquella forma de moviments ridículs que sóc jo. Per uns moments m'he vist interpretant el paper protagonista d'una comèdia de l'absurd. I com que el meu narcisisme és escàs, el fet d'estar al bell mig de l'escenari fent el pallús m'ha provocat un augment de la sudoració i de la temperatura corporal realment desagradable. Una reacció orgànica que apareix en contraposició a la que hauria d'haver estat la més natural: el riure. I no ric perquè – a no ser que es pateixi algun tipus de patologia mental- ningú se'n riu de si mateix. En qualsevol cas, encara que el riure no es manifesti i es manifesti en canvi l'enrojolament de la carn, la meva consciència considera que aquell bony humanoide que camina pel carrer és un objecte còmic. No sé si m'explico gaire, però jo continuo. Què observa exactament la meva consciència? Veu una forma humana desmanegada, de moviments erràtics en ziga-zaga, amb el nas arran de terra, i amb els llavis en moviment. Atenció: veu un ser preocupat per alguna qüestió fonamental de resolució complicada. Una qüestió que podria ser perfectament el dubte metafísic de si és millor agafar el bus o el metro per tornar a casa. El pobre desgraciat quedarà paralitzat una bona estona davant les dues alternatives que se li presenten, i després tornarà a peu. Segur que en coneixeu a més d'un d'aquests. En qualsevol cas, la meva consciència veu un Quim despistat, individualitzat, sense aquella màscara que es posa quan es troba en societat i que li proporciona una falsa rigidesa. Un Quim situat fora -en un altre pla- de la realitat material que l'envolta. Un Quim que es mou de forma mecànica i -molt important- involuntària, això és: ignorant-se a si mateix. Si en els dos primers exemples el que feia riure dels protagonistes eren uns gestos particularíssims, en el cas que ens ocupa el que fa riure és el seu caràcter. No és només una manera de caminar o d'espolsar el sucre d'una ensaïmada. No hi ha un gest concret, és quelcom més global. La meva consciència és conscient -valgui la redundància- que allò que camina sense direcció pels carrers d'Horta és un caràcter. I aquest caràcter té quelcom de còmic. I té quelcom de còmic perquè és ridícul i ell no sap que ho és. Si la consciència no estigués fora, dues passes més enllà, si ell deixés d'estar despistat en relació al seu caràcter, deixaria de ser un caràcter còmic perquè intentaria corregir-lo posant-se ràpidament aquella màscara que feia quatre minuts se li havia caigut.

3 comentaris:

Clidice ha dit...

probablement hi ha més tragèdia que comèdia. Tanmateix, què és l'una sense l'altra?

Quim Tubert ha dit...

clidice: gràcies per entrar i llegir-nos. Entre riure i plorar, em quedo amb el primer, sincerament

Anònim ha dit...

"a no ser que es pateixi algun tipus de patologia mental ningú se'n riu de si mateix"???

Ho sento, però diria més aviat que les patologies mentals comencen precisament quan un no es riu de si mateix. Comencen quan un inhibeix la pròpia espontaneïtat. Les persones excessivament rígides, hipercontrolades, perfeccionistes, no s'ho permeten. Però és precisament en aquests casos que hi trobem trets patològics. Freud parlava de personalitats anals (no en va, acostumen a ser també molt escrupuloses amb la neteja), impulsades en excés pel seu superego. Avui en dia parlaríem més aviat d'un desordre compulsiu de la personalitat, un desordre en què aquest excessiu autocontrol ("és ridícul riure's d'un mateix") tendeix a ser la resposta reactiva a frustracions emocionals prematures i a un caràcter dominat per la ira inconscient (tot i que sigui precisament l'expressió oberta de la ira allò que més intenten evitar). Sovint són persones a qui han fet assumir responsabilitats massa prematurament: moltes exigències i poc reconeixement. A més de reprimir el riure sobre un mateix, en el fons no estan fent més que repriminr la seva necessitat de tendresa.

M'ha semblat que després de les llargues disquisicions sobre el riure que he trobat en aquest blog, una afirmació que considero tan errada com la que he esmentat al principi creia que valia la pena que també fos discutida llargament.

Si aquest tipus de personalitats deixessin caure la màscara més sovint, i s'acceptessin millor com a éssers còmics, desobriríem en ells uns grans reformadors socials, jutges justos, persones de sòlids principis orientades a l'acció per a assolir un món millor.

Que assoleixin aquest seu potencial, però, depèn (entre moltes altres coses) de que deixin caure molt més sovint aquesta màscara que porten. Si no ho fan, no tan sols no es riuran de si mateixos, sinó que es convertiran en persones emocionalment rígides, que se senten fàcilment atacades (i això els invalida precisament per a l'acció), no entenen perquè els altres els consideren massa àcids en els seus comentaris, sempre volen acabar demostrant que són ells qui tenen la raó, seran els pares perfeccionistes que donaran pas a fills plens d'inseguretats.

En els casos d'extrema patologia, aquestes personalitats degeneren en caràcters fonamentalistes.

Per tant, no tan sols no és patològic riure's d'un mateix. És molt sa. Saníssim!!!