Amos Oz

Llegeixo l’autobiografia d’Amos Oz en la seva traducció al castellà: una historia de amor y oscuridad (Siruela) . Correspon a l’etapa de la seva infantesa. No hi ha una segona part. Després de la infantesa, el silenci. Potser és millor que sigui així. Què hi ha després de la infantesa sinó la impostura? La infantesa és l’entusiasme, la vida. La infantesa és allò que ets. Després tan sols l’exercici de superposar una màscara rera l’altra. Amos Oz ens marca clarament un inici i un final. L’inici és el moment en què de ben petit es comença a sentir atret per les línies impreses dels llibres que omplen l'extensa llibreria del seu pare -intel·lectual sionista de dretes-. Una llibreria que es menja tot l'espai de la seva casa esquifida. Viure entre llibres, quin assossec! El final és el moment en què, ja d'adolescent, decideix ingressar en un Kibbutz. La voluntat d’enfortir, amb el treball de camp, el seu cos amagrit i desvalgut de poeta solitari, i sobreviure a la duresa física del món que l’envolta. El llibre és veritablement una història d'amor i foscor. La foscor d’un context històric marcat pel final de la segona guerra mundial. La shoà. El difícil retorn dels jueus a Eretz Israel, la terra dels israelites, una terra promesa que com totes les terres promeses és utopia que és com no dir res. La foscor que com un tel ignominiós cobreix la mort de la seva mare, una figura enigmàtica – literària -, un ser sensible marcat pel tedi, que no aconsegueix suportar la impostura de viure. La foscor d'un pare que no exerceix com a tal. La foscor de les penúries, la gana. La impossibilitat de fer créixer res en els quatre pams de terreny on viuen; magnífica metàfora del difícil destí del nou estat que s’acaba de fundar. I tot i així, amor. Amor, sobretot, per la llengua hebrea i pels seus poetes. Perquè aquesta és en realitat la història de com es forja un escriptor. Escriure significa mirar a través d’una finestra, i aquesta finestra és la teva llengua. És impossible escriure si allò que veus a fora no et deixa perplex. Però també és impossible escriure sense estimar la sonoritat i la forma de la llengua amb què escrius. I és la història d’un humanisme transnacional que és l’únic humanisme real. L’humanisme d’Amos Oz.