Tal dia com avui, onomàstica de Sta.Maria de Cervelló, però de 2008, va néixer aquest humil rumiant discapacitat. Va ser un part sobtat i tranquil, podríem dir que fins i tot una mica indiferent als ulls d'aquells que el van assistir amb una copa de vi a la mà. Però passat un any, puc dir que m'ha sorprès gratament la teva perseverança, estimada vaca sorda.Cada dia més a prop de l'escorxador, diria un cínic. Però jo vull pensar que tu ets una vaca lletera lliure i amb les mamelles plenes de desconcert i lucidesa a parts iguals. I com que en Quim no és gaire de celebracions, he decidit constituir-me com a mestre de cerimònies i felicitar-te com et mereixes.
Oh, vaca! Tu que has estat sovint més indignada del que ho solen estar les teves companyes que pasturen en silenci pels prats i les riberes! El teu rumiar ha estat d'un altre caire (d'Adorno a Woody Allen, per ordre alfabètic). Repassant les teves reflexions de vaca, em sorprèn la teva obsessió per Ratzinger i els catòlics, pels escriptors russos i per la moralitat dels homes. Però molt especialment, em commou la teva recurrència a parlar de parets mitgeres com a metàfora de tantes i tantes coses amb què els homes embruten el món.
En fi, vaca, per molts anys de part dels teus abnegats pastors, o potser en podríem dir Cowboys, que resulta molt més suggerent.
Muuuuuuuuuuuuuuuuuuuu!
La vaca sorda
Topant de cap en una i altra soca,
avançant d'esma pel camí de l'aigua,
se'n ve la vaca tota sola. És sorda.
D'un cop de roc llançat amb massa traça,
el vailet va buidar-li una oïda, i en l'altra
se li ha posat un borinot: la vaca és sorda.
Ve a abeurar-se a la font com ans solia,
mes no amb el posat ferm d'altres vegades
ni amb ses companyes, no: ve tota sola.
Ses companyes, pels cingles, per les comes,
pel silenci dels prats i en la ribera,
fan dringar l'esquellot mentre pasturen
l'herba fresca a l'atzar... Ella es perdria.
No sent l'aigua en l'esmolada pica
i recula afrontada... Però torna,
i abaixa el cap a l'aigua, i beu calmosa.
Beu poc, sens gaire set. Després aixeca
al cel, enorme, l'embanyada testa
amb un gran gesto tràgic; parpelleja
damunt les seves nines, i se'n torna
orfe de brogit sota el sol que crema,
vacil.lant pels camins inoblidables,
brandant llànguidament la llarga cua.
(Poesies de Joan Maragall, 1895 -versió remix-)
10 comentaris:
per molts anys! i un bon remix, ni tan sols es nota :P
Felicitats!!!
Moltes gràcies, la vaca s'està ruboritzant per moments!
Per molts anys. L'encert de fer sorda la vaca cega em va fer riure força quan vaig topar amb el nom del vostre blog. Des de llavors, en sóc assídua.
Felicitats. Els vostres escrits són d'una gran qualitat, amb grans dosis d'ironia i humor. Crec que el tema Palau de la Música mereixeria alguna menció al vostre blog !! :-)
Una abraçada.
M'he descuidat de dir que ets la vaca "sorda" més "enterada" de tot que conec!!!
felicitats!!!!
Vaca, el meu psiquiatre no veu clara la nostra relació. Diu que m'estic obsessionant i que em comencen a créixer les mamelles. Penso que està gelós i que exagera. En fi... me'n vaig a menjar un xic d'herba ara que ha plogut i que estarà fresca i neta...
Moltes felicitats!!!!!!
Ep! feia dies que no us llegia i vaig una mica tard, però més val tard que mai! Per molts anys, vaca!!!! :-)
Publica un comentari a l'entrada