La formiga

Amb una certa regularitat em vénen al cap les paraules de Pascal, aquelles en què afirmava l’existència de només dues classes de persones raonables: les que servien a Déu de tot cor perquè el coneixien o les que, per no coneixe’l, el buscaven de tot el cor. Com que probablement sóc una persona raonable i no formo part del primer grup, avui he decidit buscar a Déu. Marxo cap a l’ermita de Capsec, on el meu pare n’era rector. Capsec, perquè si Déu s’amaga a algun lloc ha de ser allà, i també per allò de tancar el cercle familiar. Doncs vora l’ermita em teniu, assegut sobre l’herba humida, amb la llum somorta del capvespre, i amb l'única companyia dels ocellets que fan xiu-xiu i del zumzeig dels borinots. Higienitzo el pap buidant-lo de tot pensament, tanco els ulls, serro les dents, i em concentro mirant el cel tot esperant una revelació. De sobte sento un pessigolleig a la mà esquerra. Aixeco la mà cap al cel i em miro el palmell, però els raigs del Sol que s’escolen entre els dits m’enceguen i no veig res. Tanco els dits fent una pantalla i aleshores... ops! aquí la tenim: una petita formiga (i dic que era petita perquè crec que mai havia construït un pleonasme i em feia il·lusió construir-ne un per primera vegada). I la formiga es mou amb aquella gràcia tan pròpia de les formigues, des del dit petit fins al dit gros, i després altre cop al dit petit. Què en són de rares les formigues! I la torno a mirar. I la formiga ara baixa pel meu braç, entremig de dues pigues. I poso el braç a l’heura i la formiga, llesta ella, aprofita una petita fulla que acaricia un pèl llarg per deslliurar-se de mi. Suposo que buscarà un formiguer perquè les formigues són éssers socials i no volen estar mai soles. I poso les dues mans rere el clatell i m’ajec i noto com un somriure estúpid se’m dibuixa a la cara. I estic una bona estona així fins que m’aixeco i torno xino-xano cap el poble. Pel camí, arrenco un tros de romaní i me’l poso a la boca i és aleshores quan recordo que tenia una feina a fer allà, a l’ermita, i pensant i pensant m’han tornat a aparèixer les paraules de Pascal. Però ara tinc gana i em fa mandra tornar enrere. Ai, la gran desgràcia de la meva vida ha estat aquesta naturalesa tan dispersa que Déu m’ha donat. Que ja quan estudiava a la carrera em quedava encantat amb qualsevol esquerda nova que havia aparegut a la paret. Que tot el poc que sé és perquè ho he llegit i no perquè ho hagi pensat. Perquè quan penso amb coses importants de seguida em distrec i me n’oblido del que pensava. I que inexorablement, mentre hi hagi formigues que es passegin pels meus braços, Déu continuarà tan allunyat de mi com el fum de la xemeneia d’aquella casa de pagès, que s’enfila enlaire, enlaire, i se’n va.