Llegeixo the grapes of wrath de John Steinbecken en la seva edició en castellà (las uvas de la ira). El pelegrinatge de la família Joad des de l’Oklahoma empobrida fins a la prospera – però inhumana- California. El recurs més fàcil per delimitar l’espai físic i temporal d’una novel·la és utilitzar un viatge com a excusa narrativa. Els escriptors americans són grans aficionats a aprofitar les seves carreteres interminables per explicar històries. Aquests viatges artístics són útils perquè proporcionen al crític transcendent, o al professor de literatura, l’excusa perfecta per poder fer interpretacions metafòriques d’alta volada i així poder-se allitar amb la post-adolescent que vol ser una escriptora pessimista.
En general, en les novel·les – i no només en les de viatges-, els arguments, les trames, estan sobrevalorats, són els únics recursos que tenen els novel·listes mediocres. Vull dir que el novel·lista mediocre utilitza la trama quan no té res més a dir. Us preguntareu qui sóc jo per fer una afirmació d’aquest tipus i quedar-me tan ample. Jo també m’ho pregunto, sincerament, però ara ja està dit. Les novel·les en què la trama és com una teranyina que ocupa tot l’espai de l’obra i que t’atrapa fàcilment, tenen el seu mèrit, això és innegable, però a mi em deixen bastant insatisfet. Prefereixo la lectura fragmentària, com la vida, que està feta de fragments. Si - com diu Vila-Matas- no està clar que la vida tingui un argument, jo em pregunto: per què n’ha de tenir la novel·la sinó és per fer trampes, per enganxar fàcilment el lector? Potser exagero una mica però confesso que tinc serioses dificultats per percebre les virtuts de les novel·les en què el ritme és accelerat i on sempre passen coses. Penso que el marc argumental només hauria de ser l’excusa per poder-hi introduir uns perfils psicològics perfectament delimitats i recognoscibles. Què pot interessar més que la profunditat psicològica que l’autor pugui dotar als protagonistes? la trama em rellisca bastant i per això em molesta tant quan acaba emmascarant els subjectes de la novel·la. The grapes of wrath. Aquells diàlegs interminables sobre com resoldre els problemes logístics que se’ls van presentant al llarg del viatge, i ara què menjarem i ara on anirem i la iaia es mor i on l’enterrarem. Quin cansament tot plegat. The grapes of wrath deu ser un bon llibre, no en dubto pas. Alguns potser el considerareu una obra mestra i raons en tindreu. I Steinbeck està molt lluny de ser un escriptor medicre. Però The grapes of wrath no forma part dels meus llibres. Això sí: l’obra es justifica –sobretot- pel seu final. I el final justifica l’obra perquè en realitat aquest final no és un final sinó una magnífica fotografia que tanca el llibre però que no tanca la història. Després del final, la història continua però Steinbeck no ens la vol continuar explicant. Personalment li agraeixo.
En general, en les novel·les – i no només en les de viatges-, els arguments, les trames, estan sobrevalorats, són els únics recursos que tenen els novel·listes mediocres. Vull dir que el novel·lista mediocre utilitza la trama quan no té res més a dir. Us preguntareu qui sóc jo per fer una afirmació d’aquest tipus i quedar-me tan ample. Jo també m’ho pregunto, sincerament, però ara ja està dit. Les novel·les en què la trama és com una teranyina que ocupa tot l’espai de l’obra i que t’atrapa fàcilment, tenen el seu mèrit, això és innegable, però a mi em deixen bastant insatisfet. Prefereixo la lectura fragmentària, com la vida, que està feta de fragments. Si - com diu Vila-Matas- no està clar que la vida tingui un argument, jo em pregunto: per què n’ha de tenir la novel·la sinó és per fer trampes, per enganxar fàcilment el lector? Potser exagero una mica però confesso que tinc serioses dificultats per percebre les virtuts de les novel·les en què el ritme és accelerat i on sempre passen coses. Penso que el marc argumental només hauria de ser l’excusa per poder-hi introduir uns perfils psicològics perfectament delimitats i recognoscibles. Què pot interessar més que la profunditat psicològica que l’autor pugui dotar als protagonistes? la trama em rellisca bastant i per això em molesta tant quan acaba emmascarant els subjectes de la novel·la. The grapes of wrath. Aquells diàlegs interminables sobre com resoldre els problemes logístics que se’ls van presentant al llarg del viatge, i ara què menjarem i ara on anirem i la iaia es mor i on l’enterrarem. Quin cansament tot plegat. The grapes of wrath deu ser un bon llibre, no en dubto pas. Alguns potser el considerareu una obra mestra i raons en tindreu. I Steinbeck està molt lluny de ser un escriptor medicre. Però The grapes of wrath no forma part dels meus llibres. Això sí: l’obra es justifica –sobretot- pel seu final. I el final justifica l’obra perquè en realitat aquest final no és un final sinó una magnífica fotografia que tanca el llibre però que no tanca la història. Després del final, la història continua però Steinbeck no ens la vol continuar explicant. Personalment li agraeixo.
3 comentaris:
Totalment d'acord, Steinbeck és un mediocre, visca la concurreguda secció d'assaig de les llibreries! (broma) ..una vegada vaig llegir a Vargas Llosa dient que el problema de la literatura al s.XX era precisament la manca d'anècdota. Vaig estar-hi d'acord. Quan l'anècdota es dilueix per emfatitzar aspectes psicològics o discursius per mi és com si entrés en un bucle pantanós del què no puc sortir. Suposo que estaràs d'acord, Quim, que 10 pàgines de Dostoievsky valen més que tota la literatura mèdica sobre transtorns de la personalitat, i a aquest no el caracteritza precismaent la manca de trama. Respecte el final de Las Uvas de la Ira, penso que una bona fotografia, una metàfora de la intensitat d'una dona alletant un moribund, no funcionaria ni tindria el mateix valor sense el que la precedeix. Hi ha llibres que funcionen pel que diuen, n'hi ha que pel que insinuen i n'hi ha que pel pòsit que deixen. Una metàfora o una bona frase no només justifiquen una novel.la, sinó que la poden convertir en una rotunda obra mestra, com passa al meu entendre en el cas que ens ocupa. Bé, quin rotllo.. ara me'n vaig a reflexionar sobre la meva condició d'arenyenc d'adopció!
De Dostoievski, precisament, la trama no és el més important. La trama és necessaria perquè sinó no parlaríem de novel·la sinó simplement d'un llibre d'assaig. El que intentava explicar -i Dostoievski n'és el millor exemple-és que només m'interessen veritablement aquelles novel·les en què la trama i les anècdotes queden en un segon pla davant la força dels personatges. En l'obra de Dostoievski el personatge supera a la novel·la i adquiereix estatus propi. Crec que amb això estarem d'acord. De Raskolnikov, d'Aliosha karamazov, de Stravogin en podries fer tesis doctorals, cosa que no passa amb cap dels personatges del llibre d'Steinbeck (bé, potser Noah el germà imbècil que se'n va riu avall). El mateix podríem dir de Shakespeare, que és en teatre el que Dostoievski és en la novel·la. En fi, suposo que a tu et perd la èpica i a mi els casos patològics lligats als dubtes i a les contradiccions humanes. Per cert, no sé què vols dir quan parles de llibres que funcionen? Perquè si et refereixes a llibres exitosos no entenc quina realció té això amb la seva qualitat. Que consti que no considero a Steinbeck un escriptor mediocre, em sembla que això ja ho he deixat clar en el post. De la mediocritat a la genialitat hi ha una amplia gamma de grisos. A més gràcies a la seva novel·la el gran John Ford ens va poder deleitar -ara sí-amb la seva obra mestra. Probablement aquest últim fet, i no la metàfora final del llibre, és el que justifica veritablement la novel·la. Espero un post sobre les transcendentals eleccions que hi haurà en el teu poble de moreres i persianes blaves
Si us plau, Quim, llegeix-te Al este del Edén i després reprenem el tema. Veuràs que Steinbeck també és capaç de donar profunditat psicològica, malgrat que reconec que no buceja fins al colon dels seus personatges com ho fa el gran mestre Dostoievski, només es queda al budell prim però això no és gens despreciable.
Publica un comentari a l'entrada