15 d’octubre 2009

Els dits que assenyalen la lluna


La primera vegada que vaig fer cas a algú que m’assenyalava la lluna, ho aprofità per robar-me la cartera. D’aquella experiència en vaig poder extreure una profitosa lliçó. En contra del que diu el proverbi, el tonto és aquell que quan li assenyales la lluna no et mira el dit. Les evidències s’observen soles. La lluna, amb la seva brillantor hipnòtica, capta per si sola la nostra mirada. Aquell que no la veu és perquè no la vol veure. Els dits que dirigeixen el nostre esguard cap allò que és evident, mantenen la nostra atenció lluny d’aquelles veritats incòmodes que són les que els permeten salvaguardar la seva posició de privilegi i explotació. Hi va haver un temps en què els únics dits que assenyalaven la lluna sortien dels confessionaris més reaccionaris. Eren els mateixos dits que acaronaven els efebs –per utilitzar una terminologia eclesiàstica- mentre miraven embadalits els límits lunars que flotaven en la immensitat del cel estrellat. La fe en Déu és una raresa i a les esglésies no hi van ni aquells que diuen defensar els seus principis morals. El braç de l’església, de tan decrèpit, ni el dit pot mantenir enlaire, i els que es manifesten pels carrers de Madrid entre les mitres i les sotanes, ho fan per aquella reacció tan allunyada dels veritables sentiments cristians. Però uns nous mites molt més poderosos i estrambòtics són avui els objectes de les nostres veneracions. Són els mites creats per les nostres democràcies liberals, tan perfectes totes elles. Entre aquests mites sobresurt la sacrosanta llibertat, una lluna incommensurable. I mentre els nous pontificis laics ens l’assenyalen, nosaltres, imbècils, som incapaços de mirar-los els dits. El dit que assenyala Corea del Nord i Cuba mentre el país més lliure i democràtic del món no és capaç ni d’assassinar un reu amb divuit injeccions de verí. El dit d’aquell partit polític, garant indubtable de les nostres llibertats individuals que, podrit de corrupció, ens assenyala el complot dels enemics de la mateixa llibertat que diuen defensar . El dit d’aquell país que assenyala a uns barbuts fonamentalistes mentre el seu exèrcit democràtic llança bombes democràtiques a nens famèlics en nom de la llibertat de totes les democràcies occidentals. Els dits d’aquells que assenyalen l’enemic hostil de la llibertat del nostre poble mentre, asseguts a les seves poltrones, contemplen impàvids com un dels seus roba a la seva pròpia comunitat i d’altres destrossen els paisatges de la terra que tant estimen, etc. Us juro que, en aquests instants de lucidesa que es produeixen quan abaixem la mirada, preferiria no trobar-me amb segons quins dits i sí, en canvi, amb una filera de formigues caminant discretament cap el seu formiguer.

3 comentaris:

ana ha dit...

Crec que les formigues s'estan convertint en un símbol gairebé fetitxista amb aspiració universal. Ja ho deia Joan Salvat Papasseit: camí del sol-per les rutes amigues-unes formigues.

La teva reflexió sobre el dit que senyala però amaga m’ha fet pensar en un versicle bíblic amb el qual el podríem emparentar “qui estigui lliure de pecat que llenci la primera pedra”. M’han vingut al cap tots aquells éssers famèlics de càstig, amb les pedres roents a les mans i el cor ple de faltes que apuntaven la pobre Magdalena per lapidar i expiar amb aquella acció els seus propis pecats. He tingut aquella sensació de dè já vú que em recorda que la maleïda història es repeteix i es repetirà sempre. A manca de pedres polsegoses són igualment vàlids els dits amenaçadors i inculpadors amb les ungles brutes de merda pudent.

També m'has fet pensar en el dit incorrupte de Santa Teresa que vaig tenir l’honor de conèixer en “cos i ànima”, a Àvila, durant la meva infantesa. Malgrat que ho vaig pensar durant la visita, no vaig gosar preguntar a la monja-guia cap a on apuntava el dit ennegrit d’ungla groguenca de Teresa.

La història de la santa esquarterada i repartida per tot el conciliador món cristià em va colpejar enormement, així com l’anècdota que Mr. Franco guardava, com a amulet, el braç incorrupte de la santa a una de les habitacions de El Pardo. Déu meu, pobre dona. Si hagués pogut decidir segurament hauria desitjat podrir-se abans que la Santa Mare Església i un assassí la utilitzessin per protagonitzar una pantomima macabra de fe.

Clidice ha dit...

És que això de la LLIBERTAT té la seva conya, que ens emborratxem amb les paraules sense ni tan sols aturar-nos, per un instant, no a saber-ne el significat, sinó allò que poden significar.

jordi ha dit...

La prova del 9 més irrefutable és constatar que quan parlen de llibertat, en realitat només tenen en compte la seva. I això no val, que diria un nen, és trampa.. O follem tots o la puta al riu, o tots lliures o tots bombardejats..