26 d’octubre 2009

Oxímorons


Una monja científica pot semblar a priori una paradoxa difícil d'entomar. Si hi afegim una cosmovisió feminista del món en general i de la teologia en particular pot semblar-nos una paradoxa al quadrat impossible de resoldre de manera versemblant. Però Teresa Forcades defensa la seva triple etiqueta com si els rars fossin (o fóssim) els altres. No li falta raó en aquest sentit. Els altres acaben semblant tan estranys que es fa difícil entendre que no tothom no pensi com ella.
Més enllà de les seves subtilment insinuades teories conspiratives sobre el virus que porta el planeta de cap, em va sorprendre una entrevista seva amb Jaume Barberà a TV3 on defensava el dret de la dona a decidir sobre la pròpia maternitat amb un argument del tot insòlit venint d'algú que vesteix hàbit. Acariciant tangencialment l'oxímoron més sorprenent de tots, Teresa Forcades utilitza un argument de fe en l'únic dilema moral en què probablement li haguéssim perdonat que es decantés per un argument mèdic o científic de caire més pragmàtic. D'alguna manera, durant la gestació, Déu posa en mans de la dona la viabilitat del fetus i és aquest vincle sagrat que cal respectar, diu convençuda. Evidentment, se li han tirat al damunt les mòmies de sempre, aquells que encendrien sense badar la foguera on cremarien tots els que els superen en número de neurones.
Respecte els videos de la grip, us recomano que els escolteu atentament quan disposeu d'una estona. S'empassen amb una avidesa inesperada. Resulta curiós l'empatia que genera el seu discurs rigorós i escrupolosament detallat. Pensant en la paradoxal antipatia que em provoquen els bisbes sempre que obren la boca, he arribat a la conclusió que practiquen just el contrari. Mentre que Teresa Forcades es passa 60 minuts donant-nos arguments per qüestionar-nos la realitat i fer-nos pensar, els altres porten 2000 anys fent-nos empassar dogmes inversemblants a base de xarop d'estopa. Em quedo amb la monja, sense dubte. Forcades for president!
Més enllà de les simpaties indissimulades que desperta, crec que no exagero si us confesso que del seu discurs emanen espurnes de fe capaces de contagiar els esperits agnòstics més indomables.

9 comentaris:

PinguiSerafi ha dit...

havia sentit a parlar d aquesta dona força interessant gracies

Clidice ha dit...

Amb tota la franquesa: ja no sé que pensar :(

Jordi Marron ha dit...

en quin sentit? sobre la grip?

Clidice ha dit...

sobre tots els oracles que ens envolten, oficials, semi-oficials, extra-oficials i afeccionats. Al final acabes amb la sensació que tothom se't rifa :(

Jordi Marron ha dit...

A mi m'atrapa més el discurs i la persona que no pas les conclusions, que per altra banda no queden del tot definides. Però el més interessant al meu parè és dubtar de l'ordre establert de les coses. Si els periodistes fessin la seva feina amb rigor no ens caldria recórrer al youtube. La realitat supera amb escreix la ficció més paranoica arreu del país i és enlla`.. ahir el Palau, avui Sta.Coloma.. posaries la mà al foc per l'escrupolisitat de la OMS o les companyies farmacèutiques en aquest tema, Clidice? Jo decididament NO..

Clidice ha dit...

jo no poso mai la mà al foc, que ma mare em va dir que això no ho fes pas. Bé, en tot cas sembla que les altures s'han conxorxat en amenitzar-nos l'atur i la crisi amb el numeret de "Atrapa a un ladrón" i "Coge el dinero y corre", pel que la grip A ja no és prou notícia, o ens en sembla menys.
Signes dels temps, que ni la pesta negra aguantaria en titulars una setmana! ;)

ana ha dit...

Ostres, la Teresa Forcades i la seva dualitat científica-monjil m'ha fet pensar en David Jou, catedràtic de física de la matèria condensada, professor de la UAB, poeta i cristià que vaig entrevistar en unes pràctiques periodístiques. Em va deixar bocabadada com podia parlar tant de l'existència de Déu com de l'origen de la termodinàmica, amb només la separació d'un punt i seguit. Disculpeu, són menys que un neutró al costat d'aquestes respectables eminències però encara em pregunto quina connexió neuronal fa possible aquest gran oxímoron a dins d'un caparró científic del s.XXI mab la sensibilitat suficient per escriure un recull de poemes sota el títol "L'èxtasi i el càlcul". Perdoneu la meva ignorància però aquestes figures em desconcerten.

jordi ha dit...

A veure si haurem de replantejar l'etiqueta dels animals en extinció..

ana ha dit...

Entre David Jou i Teresa Forcades hi hauria menys pèrdua per la ciència i la fe si m'extingís jo que són un pobre animal de lletres mediocre!!!