28 de novembre 2009

París

Uns dies a Paris, en un petit apartament a la rue Saintogne, al barri de Marais. Unes golfes a les quals s'hi accedia per una escala de fusta, lleument bombada pel pas del temps. Molta lectura i poca necessitat d'escriure: senyal que m'hi trobava a gust. No seré gaire original si dic que Paris és la ciutat més bonica d'Europa. L'arquitectura de París és delicada, lineal, harmònica. Si es pogués tocar podríem dir que la seva textura és suau i agradable. A Paris no hi ha parets mitgeres, ni balconades absurdes on posar quatre geranis macilents o l'aire condicionat. Les façanes són blanques, llises, impol·lutes, sense els excessos delirants en forma de relleus ridículs que ens trobem en les façanes modernistes de Barcelona. Si a Paris mirem enlaire veurem les golfes, alineades, com si fossin pisos de nines, magnífiques. Potser, amb un xic de sort, hom pot albirar alguna noia que treu el cap pels grans finestrals, una noia que de ben segur tindrà els cabells llargs i llisos, els ulls grossos, la pell blanca i fina. Quina tranquil·litat saber que hom pot aixecar el cap sense el risc de trobar-se les calçasses de la iaia ni el xandall del nét penjats de cordes ronyoses, com passa als terrats depriments de la nostra ciutat! Quan m'he proposat buscar la bellesa no he sabut mai cap a on anar. Sempre he necessitat que algú amb més llums que jo me n'indiqués la direcció. Continuo sense saber exactament que és la bellesa, però si avui l'hagués de buscar, probablement la buscaria allà on es troba el traç senzill i subtil. París és precisament aquest traç. Barcelona, en canvi, més enllà del barri gòtic, em sembla un espant, un conglomerat de megalomanies arquitectòniques que arriben al paroxisme amb aquest histrionisme que és la sagrada família. Barcelona és un traç gruixut i bigarrat. El modernisme que de primeres atrau la mirada, al final sempre acaba enfarfegant. Passejar tot fent el badoc per l'Eixample em deixa en un estat de lassitud bastant lamentable si la passejada es dilata massa en el temps. Aleshores he d'endinsar-me a córrer-cuita cap a la Barceloneta fins arribar al mar. Sovint penso que la profusió d'arbres a Barcelona no es deu tant a la necessitat d'ombres estivals sinó a fer més digerible la copiositat que va lligada al modernisme. A París, de botànica la justa. París no ha d'amagar res rere les fulles dels arbres perquè es miri on miri la sensibilitat no es veu alterada. Després hi ha el tema fluvial que a París ja fa temps que està resolt. M'agraden les ciutats partides pel curs d'un riu. El Sena és la columna vertebral de Paris, al voltant seu s'estructura la ciutat. Passejar per les seves vores és una delícia, sobretot quan ja fosqueja i la ciutat es comença a reflectir trèmula en la negror del riu.

3 comentaris:

Clidice ha dit...

Home, al barri de Marais és fer trampa :) L'únic que li trobo a faltar a París és el nostre barri gòtic i el de la Ribera, malgrat que hi ha dies que desistiries, de la resta s'ho pot estalviar tot (SF inclosa, sant AVE ens escolti).

jordi ha dit...

L'escala lleument bombada m'ha recordat l'univers lleument combat.. mira que si a aquestes alçades et dóna per plagiar Terry Prachet!! Bienvenus!

Quim ha dit...

Jordi, de fet ho he escrit rient i pensant en tu...