21 de desembre 2009

On són les polis?


Al centre de la gran ciutat, passejava despistat entre figures inquietes que es movien com si fossin formigues dopades. Totes elles carregaven bosses plenes d'objectes celebrant un autèntic ritual fetitxista. Avergonyit, vaig abaixar el cap i em vaig adonar que tots seguíem el mateix pas marcial: hop, hop, hop. Formàvem un autèntic exèrcit que havia decidit ocupar l'esfera pública, i hop, hop, hop. Les llums de nadal il·luminaven el nostre camí de destí incert i els aparadors vomitaven imatges que ens feien obrir els ulls i la boca com si fóssim beneits. I un papa Noël que cridava, i un altre més avall, i músiques esgarrifoses que no sé d'on venien, i hop, hop, hop. Però, sapastre de mi, vaig perdre el ritme i, com un estaquirot, em vaig quedar atordit enmig de la gentada. Per passar el temps, mentre esperava els meus amics extraterrestres que segur em traurien d'allà, vaig començar a fer volar la imaginació: al meu voltant ara tan sols hi havia túniques. Érem pocs, molt pocs, i a l'aire només flotaven les paraules. Algunes túniques es passejaven amb suavitat, altres s'asseien en petits grups. Allà al costat hi havia un home dins un tonell, amb una llanterna, que es masturbava i que no proposava res a ningú, la nota cínica del paisatge. I jo em movia despert entre les túniques i les barbes blanques i escoltava com parlaven. I el cel era blau i feia Sol. De sobte, algú m'empenyé i em despertà del meu somieig estrambòtic, i em cridà perquè li entorpia el pas. I l'exèrcit m'arrossegava altre cop: hop, hop, hop, i els extraterrestres feien tard: en quin collons de planeta s'havien perdut? Aleshores em va venir al cap una idea escandalosa que potser ja havia sentit abans, però no n'estic segur: podria ser que tots els que estàvem allà forméssim part d'una gran família? Podria ser que davant de l'exèrcit d'autòmats hi hagués un pater familias que estigués marcant el pas de forma despòtica i que ens fes avançar tot fent hop, hop, hop? Era una idea escandalosa perquè sempre m'havien explicat que abans de la política les úniques organitzacions humanes eren les famílies i que aquestes no tenien altre objectiu que fer front a aquelles necessitats biològiques que compartíem amb la resta d'animals. Que era al carrer on l'home podia ser alguna cosa més que un animal que menja i folla: un animal polític, és a dir, aquella part de nosaltres que ens feia humans, veritablement humans, perquè ens permetia la possibilitat de ser lliures. La llibertat sempre havia estat allà fora. Però aquell dia, mentre feia esforços per fugir, em preguntava si la llibertat i les paraules havien desaparegut de la plaça pública empeses per unes noves necessitats bàsiques. Si eren, precisament, aquestes noves necessitats que jo podia percebre en l'ambient la causa d'aquest sentiment de familiaritat? Quan vaig arribar a casa, vaig passar els dits pels lloms dels meus llibres, i un gintònc. I fixeu-vos quina cosa més curiosa: dins de casa em vaig sentir novament humà, lliure, embriagat, ara sí, per les túniques que volaven com si fossin núvols que s'ajunten però que no s'arriben a fusionar i que després es separen per tornar-se a ajuntar amb altres núvols, etc. Quina paradoxa més estranya, vaig pensar: podria ser que les muralles de les noves polis fossin les parets de les nostres llars? Que a fora tan sols hi haguessin necessitats? I mentre apurava el gintònic, l'última reflexió (aquesta sí que em va fer pixar de riure), atenció: podria convertir-se internet en l'únic pont per travessar la no-polis en què s'ha convertit l'espai públic, per unir el conjunt de polis disperses en què s'han convertit els nostres àmbits domèstics?

15 comentaris:

Clidice ha dit...

no ta malament del tot no :P tot i que, a l'Escola d'Atenes (com impressiona en directe! encara m'estan encaixant la mandíbula) gent com jo no hi tindria espai. Pels que no som ciutadans, que son estrangers, esclaus o que som dones, els de fora, moltes vegades, també porten túnica.

i ara, hop hop hop, que passis unes bones festes :)

paraula de pas: scolatoi, amb regust de mescla grecorromana :P

lola ha dit...

Tímid intent d'aproximació a una resposta afirmativa a la darrera pregunta: Bon Nadal!!!!

Perquè l'espai polític ha de fomentar les bones maneres i els bons costums.

Clarissa ha dit...

Caram nano, quin text...!

U.Q.V. ha dit...

Porto uns dies espiant-la, Sra. Vaca.

Quim ha dit...

U.Q.V: espia a una pobra vaca bicèfala que sordeja i que no fa mal a ningú? és ben estrany... Si és un tema de zoofilia, sàpiga que les mamelles tenen una finalitat exclusivament lletera...

jordi ha dit...

L'espai públic és tan marcià que les fronteres són gairebé epitel.lials.. he sentit que l'operació de Belén Esteban va batre tots els récords d'audiència el passat dissabte, descomptem un petit percentatge de cínics i curiosos desubicats i obtindrem una massa amorfa que fa molta por (i no ho dic en sentit pejoratiu, sinó en tant que a ent abstracte transindividual -admeto que m'he inventat el terme-). La massa compra i menja i cada 4 anys si la cosa està renyida fins i tot vota. Però d'aquí a reconèixer-hi la polis.. que vols que et digui.. més aviat sembla el cuc de Dune en versió esperpèntica..

Quim ha dit...

Jordi: els que estan preocupats per l'operació de la farlopera analfabeta han ocupat l'espai polític. La llibertat només és possible dins de casa perquè a l'esfera pública no hi cap ningú més. Abans encara quedaven els cafès literaris per poder fer tertúlies. Avui, però, és impossible trobar un cafè on a la taula del costat no hi hagi una Belén Esteban parlant de la seva metamorfosi.

Bon Nadal a tothom

ana ha dit...

Estic frissant perquè el senyor UQV us faci una fitxa. No tingui pietat senyor, el Nadal no és excusa per rebaixar l'acidesa en la crítica. Tingui en compte que el turrons la contrarresten i donen energies per afrontar noves batalles.

U.Q.V. ha dit...

Fitxada, Donya Vaca.

Criteri ha dit...

Felicitats, col.lega de fitxa.

En torn la pregunta del post. Vaig escriure això a raig que em sembla que s'assembla a la qüestió "...món dels blogs, món que marca alguna tendència i propicia debat directe i substanciós, no només sobre politiqueries tertulianes; amb la "incorrecció" que cal -a vegades més-. Reducte de la intel.ligència inquieta, per tant heterodoxa. Enorgullim-nos tots els que ens llegim i hi participem. El nivell del país ara és el que és."

En dies menys atrafegats, m'interessaria molt que repliquessis la meva crítica-escomesa que tinc penjada -tag cinema- o t'enviaria sobre Vickie Cristina (el títol ja paga:)) Ni entenc que coincidís amb els crítics ni entenc que la puguis defensar.

Bon Nadal

jose ha dit...

Realmente asombroso, creía estar leyendo a R. Bradbury, o a Silverberg, después creí estar dentro de la Atlantida, pero no, estaba en una habitación cibernética a lo Matrix mientras esperaba a Morfeo. El gintonic desmembra el relato y lo ubica en el terreno de lo hiperbólico. Algunas pelis de C.F. de los años 50/60 intentaban mostrar este onírico escenario de gente adocenada por trepanaciones sistemáticas por abduciones generales a las necesidades del stablisment.

Jordi ha dit...

Un plaer descobrir-la, Sra. Vaca.

Quim ha dit...

Criteri: celebro la coincidència d'idees. Avui ja no em sento tan sol. Em puc considerar membre del grup d'intel·ligències inquietes i heterodoxes? La meva àvia estarà contenta quan li digui. Visitaré tan assíduament com pugi el seu bloc, no en tingui cap dubte. Sembla que vostè és una bona persona i no ens farem mal. Una última cosa: fixi's bé amb qui firma cada article de la vaca, sisplau. Sento un gran apreci per en Jordi, és idealista, arrauxat, épic i optimista, tot el contrari que jo. Però aquesta naturalesa tan consistent i orgullosa, aquest plaer d'anar sempre a la contra, fa que sovint digui coses tan estranyes com considerar que la pel·lícula aquesta de nom estúpid és una bona pel·lícula.

una abraçada

Quim ha dit...

Jose: le juro que me ha caído una lágrima. Un abrazo

Clarissa ha dit...

Bon Nadal, Quim!!!