07 de desembre 2009

La boulangerie


Sota les golfes de la 6, rue Saintogne hi havia una boulangerie regentada per una dona d'origen portuguès. Era una d'aquelles boulangeries tan típicament parisenques en què els propietaris havien sabut mantenir l'entrada amb la fusta pintada de vermell descolorit. La meva boulangerie em transportava cada dia a aquells temps en què la tecnologia encara no havia refredat les nostres ànimes. Petita, amb les estanteries de fusta, i amb tots els productes de la família de la farina que hom pugui imaginar. El pain au chocolat, el pain du raisin, els pastissets. Darrera una porta oberta hom podia divisar -si no era massa tard- la taula amb la farina encara dispersa i alguns pans preparats per ser enfornats. Ni rastre de la fredor industrial dels forns de casa nostra. Ni rastre d'aquella flaire pestilent que no és més que el testimoni d'una feina mal feta per un forner que té de forner el que jo tinc d'emprenedor empresarial. Quin ofici tan noble, quin art tan sublim el de saber fer pa! I quina deixadesa tan lamentable la que hem de suportar cada dia a Barcelona, quina tristesa posar-se un crostó amb textura de xiclet a la boca! A la meva boulangerie, en canvi, tot era manual, una artesania, tot a petita escala. Amor i delicadesa. Crec haver descobert la causa del meu pessimisme en el fet d'haver de menjar cada dia pa mal fet. Si el teu país no sap fer pa, no esperis d'ell grans coses. Potser en comptes de grans projectes nacionals, projectes inabastables, hauríem de començar per les coses petites. Saber fer un bon pa primer, i després ja podrem ser independents. Cada matí, a la boulongerie, sentia com l'olor dels croissants recentment fornejats estimulava la meva pituïtària i com, automàticament, el meu estat anímic es veia positivament alterat. M'agradava poder entrar i saludar amb elegància. Aquella fórmula d'exquisida cortesia francesa: bonjour madam, bonjour monsieur, i un lleuger moviment de cap. M'hagués posat un bon barret només pel plaer de poder-me'l treure davant d'una dona francesa. Quin fals progressisme ha eliminat al nostre país aquesta magnífica litúrgia? S'hi estava tan bé allà dins que, si hagués pogut, m'hauria assegut humilment en una cadira per veure tot aquell espectacle de francesos i franceses entrant i sortint. A la República els pans són magnífics, creieu-me. Magnífics.

3 comentaris:

Jordi Marron ha dit...

Recorda allò que deia Dalí.. que els francesos no tindrien mai una gran pinacoteca perquè els perdia el bon gust! I d'això que el teu pessimisme es degui al mal gust del pa què vols que et digui.. si fos l'oracle de Delfos et diria que en busquessis les causes a les ombres de les magnòlies..

Anònim ha dit...

Je,je... Estic d'acord amb en Jordi. Per cert, no sé si encara existeix, però a Badalona, hi havia una fleca petita que feien el pa i les pastetes del tot tradicional.
Si està obert t'aviso. Crec que, pel teu optimisme, val una anada a Badalona. Total, és a la cantonada!
Potser han obert un super al costat i han hagut de tancar! Les barretes precongelades del super són boníssimes!

ana ha dit...

Tot seguint la meva línea contestatària de pega crec que hauríem de sortir al carrer per exigir que ja que ens narcotitzen amb pa i circ, almenys que el pa no sigui congelat. Del circ no ens podem queixar gaire, en tenim de sobres i de bona qualitat al Camp Nou, a les més honorables institucions i a les millors famílies.