21 de març 2010

De rius i de cafès

La geologia sempre m'ha semblat una disciplina que rere la seva aparent rigidesa científica s'hi amagava un potencial metafòric notable. A la facultat de ciències geològiques s'hi respira més poesia que en qualsevol de les facultats de lletres on, a priori, hi abunden autèntics especialistes en això de descriure la realitat donant unes quantes voltes. Aquesta és una percepció molt subjectiva i reconec que em fa una mica de riure, sobretot perquè jo de metàfores no hi entenc gaire. En qualsevol cas, aquelles col·leccions de roques i minerals tancades en vitrines i cobertes de pols, em transporten a un estat de quietisme serè i tranquil, a un deixar que el clima vagi modelant pausadament les nostres formes, a l'absència de la violència lligada a les passions. Les roques i els minerals són els estoics de la geografia. Les muntanyes, en canvi, m'evoquen a un escepticisme que només és possible des de les posicions elevades. Un escepticisme assossegat, que observa amb sornegueria però que no és arrogant. El dubte discret, que no s'expandeix, que no s'imposa. Després hi ha el mar. El mar és l'anhel, el viatge. El mar és l'amplitud, la realitat que, de tan vasta i dilatada, se t'escapa de les mans. I és aquella inquietud que a voltes és estimulant però que a voltes t'esquinça l'ànima perquè et fa somniar amb els ports on mai has estat i on mai estaràs i on probablement series més feliç. El mar són les naus que sempre se'n van amb les teves il·lusions i et deixen assegut al moll amb les potes suspeses i la mirada perduda. Però de tots els accidents geogràfics, els rius són probablement els que gaudeixen d'un major prestigi entre els literats, els poetes i algun que altre filòsof. Els rius són inici i final, el temps que flueix inexorable. Sí: els rius són el temps (amb majúscules) i m'atreviria a dir allà on es reflexa la contemporaneïtat. L'últim riu literari que he conegut ha estat el Danubi, de la mà de Claudi Magris. És un Danubi pretèrit, idealitzat, d'aigües netes al voltant del qual s'hi articulava una Europa que intentava ser però que la història implacable no va voler que continués sent. Una Europa tolerant, liberal -en el bon sentit del terme- laica, culta, lliure de fanatismes, de cafès literaris on s'aprenia a compartir i a relativitzar les pròpies certeses, i de balnearis on es podia descansar i deixar reposar les idees. El Danubi de Magris és una immensa nostàlgia insondable i trista. M'explica un company de Trieste que sovint es pot veure a Magris al cafè San Marco. Allà llegeix, escriu, juga als escacs i pren cafè. Penso amb el cafè San Marco i no puc deixar d'associar-lo amb el nostre cafè d'Ocata. Penso amb Magris i se m'apareix el senyor Luri. Magris i Luri formen part d'una mateixa idea d'Europa: una Europa que parla, que escolta i que no crida. Els nostres rius avui baixen tan plens de merda, tan contaminats d'estupidesa, de filies i fòbies, de patologies mentals diverses, que, en la seva superfície, ja quasi no hi queda espai on poder-se reflectir la llum de la saviesa.

8 comentaris:

Quim ha dit...

P.S Aquest company de Trieste m'explica també que un dia es va trobar a Magris en el vagó restaurant d'un tren que anava cap als Alps. Magris es passà més d'una hora palplantat dempeus davant de la finestra. Era negre nit. El meu company m'ho explicava estranyat i això és el que més em va estranyar. Només un home savi pot estar més d'una hora observant la nit per una finestra d'un vagó de tren sense dir res.

Clidice ha dit...

No conec Magris, però si hi ha un lloc per on he gaudit passejant-me és pel museu de geologia, i tens raó, els rius són la metàfora per excel·lència :)

lola ha dit...

D'haver estudiat alguna carrera de ciències, hauria estat "geologia". Em fascina el museu del parc de la Ciutadella, hi vaig sovint. El de Zoologia és més aparatós i també m'agrada, però els minerals, les pedres precioses... Uau.
I "El Danubi" de Magris és un dels meus llibres predilectes; el tinc tot subratllat. I sí, "el café de Ocata" és "danubià".
Així que, amb tanta coincidència, m'ha fet il.lusió, el teu post.

U.Q.V. ha dit...

"...cafès literaris on s'aprenia a compartir i a relativitzar les pròpies certeses..."

Un text magnífic, Quim.

Quim ha dit...

Lola: no deixo de pensar que algun dia podrem crear el nostre propi Danubi. Mentrestant ens haurem de conformar en compartir aquest espai virtual que són els blocs.

Clidice: et recomano Magris. I Danubi especialment.

Damien: això diga-li a la vaca. Jo només transcric les seves idees. Per cert, no em vull ficar amb la teva feina però no entenc com la Clidice -la reina dels bloccs- encara no té una fitxa.

Clidice ha dit...

eh eh eh! a mi no m'enredeu, que visc molt tranquil·la :)

Evocacions ha dit...

La geologia em fa sortir pigues, perquè tinc un sentit de l’orientació ridícul. Amb el teu text, però, també m'han donat ganes d'endinsar-me. No coneixia aquesta faceta poètica de la geologia.

Criteri ha dit...

"Una Europa tolerant, liberal -en el bon sentit del terme- laica, culta, lliure de fanatismes, de cafès literaris on s'aprenia a compartir i a relativitzar les pròpies certeses, i de balnearis on es podia descansar i deixar reposar les idees." No crec que en aquestes premises; en la gent que las visqué hi hagués massa lloc per les ideologies i batalletes partidistes.
Per cert, no crec adient oposar laïcitat a cultura, cafès literaris etc... No ho crec antagònic.