21 d’abril 2010

La màgia de la paternitat

Han passat uns quants dies des del 10 d'abril i la Terra continua dansant. Hi ha un ordre universal que es manté absolutament inalterable encara que a la teva vida es produeixin fets extraordinaris. Ni us imagineu fins a quin punt això em tranquil·litza. Els plors dels que arriben continuen barrejant-se amb els plors d'aquells que diuen adéu als que se'n van en un cicle que no s'atura.
Al meu voltant, normalitat també: l'arbre de davant de casa per fi s'ha tenyit de verd i ja quasi tapa la paret mitgera la visió de la qual altera el meu trànsit intestinal. Com cada matí, la dona de la bata rosa dóna menjar als coloms i el quiosquer mira el cul de la perruquera que va a buscar cafès al bar dels xinesos. Torno a llegir: Ialo, d'Elias Khoury, que havia deixat a mitges. Torno a treballar, a explicar coses, que és el que m'agrada. En Jordi continua sense parlar de política i a la baronia del Vallès, amb tant de tedi, sembla que busquin que Putin els acabi concedint la nacionalitat russa. La vaca ja només vol que se la follin per darrere i amb l'Ana ens observem de reüll buscant algun signe de debilitat - però respirem alleugerits quan constatem que cap dels dos ha començat a parlar amb diminutius-. M'havien advertit que la paternitat provocaria un sisme vital que modificaria els ciments de la meva naturalesa, però res d'això ha passat. Les circumstàncies es mouen i creen un efecte òptic que ens fa creure que som nosaltres els que ens movem.
I així doncs, què ha suposat per a mi la paternitat? Poder observar la gestualitat d'una vida que tot just comença i poder incorporar aquests moviments a petita escala, quasi imperceptibles, a la llista d'aquelles petites coses que el temps ja no em podrà prendre mai. Però, sobretot, la paternitat ha provocat un canvi significatiu en la meva relació amb els gats. Si abans els gats i jo teníem una relació distant, ens toleràvem però no ens fèiem gaire cas, si la seva mirada em torbava i la defugia com podia, i ells ho notaven i s'allunyaven de mi, ara la dinàmica ha canviat. Quan surto al carrer observo com els gats se m'acosten, talment com si fos un flautista d'Hamelin però en versió felina. I m'agrada. Algun cientificista dirà que no hi ha cap misteri en aquest fet, que la causa és clara, que amb tant bolquer, crema hidratant i vòmits làctics, la meva olor corporal ha canviat . Potser sí que aquest és el motiu de tanta gaterada però, en qualsevol cas, prefereixo pensar que això és el que anomenen la màgia de la paternitat.

4 comentaris:

Clidice ha dit...

el truc que empren els fills és ser perfectament encantadors per poder deixar de ser-ho a l'adolescència, però això seria com explicar-te el final d'una pel·lícula i, ara, no toca :) t'envejo els fantàstics anys que et toca passar, fins i tot amb gats inclosos :)

Evocacions ha dit...

Quan se't passi aquest estat d'insconsciència, ja en parlarem de la paternitat. Ara, però, ves fent papilles i canviant bolquers, i sobretot defuig els diminutius i, quan comenci a caminar, evitar anar al darrera ajupit, que és una posició poc digna.

U.Q.V. ha dit...

;)

Brian ha dit...

No només es poc digne (va per l'Evo), et fa mistos les vèrtebres lumbars.