E. Khoury
Ni se m'havia passat mai pel cap aquesta possibilitat. Ara agafo un llibre i llegeixo, però en realitat és el llibre qui em llegeix a mi. No llegim sinó que ens llegim. Les paraules ens observen i ens expliquen i per això ens captiven. Això explicaria moltes coses, entre d'altres la fal·làcia de pensar que amb la lectura se superen el nostres propis límits, que les paraules escrites ens permeten navegar més enllà de la nostra individualitat. El llibre és un mirall on esperem veure'ns reflectits perquè, ens agradi o no, som Narcisos recalcitrants. No observem a Dostoievski sinó que observem allò que Dostoievski explica de nosaltres. Alguns direu que hi ha llibres i llibres, que això que dic potser només és vàlid per aquells llibres que eixamplen els nostres coneixements, és a dir, que eixamplen el nostre ego. I jo dic que aquesta màxima també es compleix amb aquelles lectures que estan més preparades per fer volar la nostra imaginació, els llibres d'aventures o de successos, la novel·la històrica o la policíaca, perquè la imaginació no vola mai sola, no arriba a separar-se de nosaltres, ens arrossega. Robinson Crusoe som nosaltres. I és així com el paradigma de l'alliberament d'un mateix, la lectura, no deixa de ser un reflux de la nostra consciència de ser.
Ni se m'havia passat mai pel cap aquesta possibilitat. Ara agafo un llibre i llegeixo, però en realitat és el llibre qui em llegeix a mi. No llegim sinó que ens llegim. Les paraules ens observen i ens expliquen i per això ens captiven. Això explicaria moltes coses, entre d'altres la fal·làcia de pensar que amb la lectura se superen el nostres propis límits, que les paraules escrites ens permeten navegar més enllà de la nostra individualitat. El llibre és un mirall on esperem veure'ns reflectits perquè, ens agradi o no, som Narcisos recalcitrants. No observem a Dostoievski sinó que observem allò que Dostoievski explica de nosaltres. Alguns direu que hi ha llibres i llibres, que això que dic potser només és vàlid per aquells llibres que eixamplen els nostres coneixements, és a dir, que eixamplen el nostre ego. I jo dic que aquesta màxima també es compleix amb aquelles lectures que estan més preparades per fer volar la nostra imaginació, els llibres d'aventures o de successos, la novel·la històrica o la policíaca, perquè la imaginació no vola mai sola, no arriba a separar-se de nosaltres, ens arrossega. Robinson Crusoe som nosaltres. I és així com el paradigma de l'alliberament d'un mateix, la lectura, no deixa de ser un reflux de la nostra consciència de ser.
6 comentaris:
Robinson Crusoe som nosaltres, cert, i per això cadascú de nosaltres es un Robinson diferent. I diferent, a la vegada, del Robinson que va imaginar Defoe.
recordo quanta vergonya vaig passar llegint "Memòries del subsòl" del mestre Dostoievski i és que vaig descobrir quantes misèries no sabia de mi mateixa. Fou força catàrquic. Sortosament la meva autoestima ha sabut mantenir a ratlla l'ego ferit :) Ara, per molt que ho he provat, és que no m'hi trobo ni com a Patrocle, ni com a Nèstor ... ;)
Un post aparentment breu, però que necessita llarga digestió. Gràcies per la proposta de reflexió.
Ohhhh magnífic, magnífic...quin escrit més recollonut! per cert que d'aquí ve el plagi! em sembla vaja:) el plagi en el bon sentit de la paraula...
Noctas: de quin plagi em parles? no t'entenc. Per cert, últimament et veig molt crispat. T'enfades amb el Vila, amb l'espia, amb els bandits... No serà que trobes a faltar la Magalí? Abraçades cordials
Quim company, parlo del plagi en el sentit que escribim segons el què llegim. O què sóm el què llegim i per tant quan escribim plagiem d'una forma o altra. En absolut parlo que aquest text magnífic sigui un plagi de res.
En quan la crispació.Sí, la veritat és que la Magalí ajudava bastant a que estigués més tranquil!:) saludus i a l'espia no l'he tragat mai i al Vila que el donin pel cul!
Publica un comentari a l'entrada