La primera vegada que vaig sentir aquest nom va ser en boca de Marilyn Monroe i Tom Ewell a la famosa escena del piano de La tentación vive arriba, de Billy Wilder. Em va sonar tan pintoresc, Rakhmàninov, que em vaig pensar que havia estat una ocurrència del guionista. Però el vaig tornar a sentir i amb el temps va acabar sent un nom tan familiar com tota la resta de compositors russos: Txaicovski, Prokófiev, Stravinski, Mússorgski, Xostakóvitx. Van anar arribant lentament, i de la mà d'altres autors esteparis com Turguènev, Pasternak, Gorki, Bulgàkov, Tolstoi i aquell altre sense el qual la meva vida hagués estat molt diferent i sens dubte pitjor, Dostoievski. No recordo la darrera vegada que un rus m'ha defraudat. Potser aquell beneit d'en Ieltsin dalt del tanc cridant a la multitud desconcertada.
Serguei Rakhmàninov va patir una gran decepció l'any 1899 quan va visitar Tolstoi amb un amic. Després que interpretés una de les seves obres al piano, el gran escriptor va preguntar-li: "Hi ha potser algú que necessiti aquest tipus de música?". Rakhmàninov va caure en una profunda depressió després d'aquesta sentència i es va haver de posar en mans d'un psiquiatra, el doctor Nikolai Dahl, gran melòman i intèrpret de viola i aficionat a la hipnosi. Dahl va sotmetre el compositor a una teràpia consistent a repetir-li sense parar quan estava mig adormit: "Vostè començarà a compondre el concert.. El concert serà excel.lent..". El tractament va resultar ser un èxit i al cap d'uns mesos el Concert núm. 2 per a piano en do menor s'estrenava a Moscou amb èxit. Rakhmàninov va dedicar aquesta obra al doctor Dahl.
No sé com reaccionaria jo si una barba categòrica com la de l'autor de Guerra i Pau m'etzivés una opinió equivalent sobre les meves mundanes ocupacions, per altra banda a anys llum de les del pobre Rakhmàninov. Suposo que també m'hauria de posar en mans d'un professional de la hipnosi.
El cas és que 110 anys després de la seva estrena, la inspiració sublim d'aquest concert esdevé igual de palpable. I de ben segur que provoca entre el públic barceloní sensacions equivalents a les què va provocar als moscovites. Escoltar el Concert núm. 2 per a piano de Rakhmàninov compensa amb escreix la atonalitat sporífera de la 3a. simfonia del mestre Joan Guinjoan dedicada al Sincrotó de Cerdanyola de la primera part del concert d'avui a l'Auditori. "Hi ha potser algú que necessiti aquest tipus de música?", m'he demanat fregant-me la barba incipient. Però si Tolstoi estava equivocat, també podria estar-ho jo, no?
El personatge que interpreta magistralment Tom Ewell a la pel.lícula de Billy Wilder tria el vinil d'aquest concert per tal de seduir la seva díscola veïna i uns minuts després, Marilyn Monroe diu allò de: "Ah, això és música clàssica, ho he deduit perquè no canten.."
Serguei Rakhmàninov va patir una gran decepció l'any 1899 quan va visitar Tolstoi amb un amic. Després que interpretés una de les seves obres al piano, el gran escriptor va preguntar-li: "Hi ha potser algú que necessiti aquest tipus de música?". Rakhmàninov va caure en una profunda depressió després d'aquesta sentència i es va haver de posar en mans d'un psiquiatra, el doctor Nikolai Dahl, gran melòman i intèrpret de viola i aficionat a la hipnosi. Dahl va sotmetre el compositor a una teràpia consistent a repetir-li sense parar quan estava mig adormit: "Vostè començarà a compondre el concert.. El concert serà excel.lent..". El tractament va resultar ser un èxit i al cap d'uns mesos el Concert núm. 2 per a piano en do menor s'estrenava a Moscou amb èxit. Rakhmàninov va dedicar aquesta obra al doctor Dahl.
No sé com reaccionaria jo si una barba categòrica com la de l'autor de Guerra i Pau m'etzivés una opinió equivalent sobre les meves mundanes ocupacions, per altra banda a anys llum de les del pobre Rakhmàninov. Suposo que també m'hauria de posar en mans d'un professional de la hipnosi.
El cas és que 110 anys després de la seva estrena, la inspiració sublim d'aquest concert esdevé igual de palpable. I de ben segur que provoca entre el públic barceloní sensacions equivalents a les què va provocar als moscovites. Escoltar el Concert núm. 2 per a piano de Rakhmàninov compensa amb escreix la atonalitat sporífera de la 3a. simfonia del mestre Joan Guinjoan dedicada al Sincrotó de Cerdanyola de la primera part del concert d'avui a l'Auditori. "Hi ha potser algú que necessiti aquest tipus de música?", m'he demanat fregant-me la barba incipient. Però si Tolstoi estava equivocat, també podria estar-ho jo, no?
El personatge que interpreta magistralment Tom Ewell a la pel.lícula de Billy Wilder tria el vinil d'aquest concert per tal de seduir la seva díscola veïna i uns minuts després, Marilyn Monroe diu allò de: "Ah, això és música clàssica, ho he deduit perquè no canten.."
6 comentaris:
també penso que la meva vida hagués estat pitjor sense Dostoievski i, perquè no, sense Rakhmàninov :) L'escena genial :)
el millor dels russos és que tots tenen una pulsió messiànica, d'haver vingut al món per salvar-lo.
No sé si deuen ser molts els que necessiten el tipus de música de la simfonia del Sincrotó. Fins i tot no sé si son molts els que necessiten el Sincrotó mateix. Però el mon seria un lloc més ensopit sense Rakhmàninov i sense Billy Wilder. Gràcies per portan-se aquesta la seqüencia del mestre.
L'escena és ben divertida. Potser si Rakhmàninov hagués sabut que Tolstoi menystenia l'obra de Shakespeare i que fins i tot va arribar a renegar d'Anna Karenina per immoral no s'ho hauria pres tan a la valenta. Vés a saber...
Salutacions!
Boníssim!
El Bill el conec bé el rus no massa i ho faré, i tant.
"No recordo la darrera vegada que un rus m'ha defraudat." ? Putin i els seus no? p. e.
Diu que els russos tenen una ànima semblant a la castellana,
Publica un comentari a l'entrada