10 de juny 2010

Algunes reflexions ràpides sobre el diàleg (entre bolquer i bolquer)


Angelus Novus (Paul Klee)

Porto uns dies donant voltes a això que en diuen el diàleg social. Penso quina relació hi ha entre les reunions dels sindicats i la patronal amb el diàleg. Tampoc em queda clar si en aquestes reunions hi ha quelcom de social. Decideixo deixar de banda el terme social – que cada vegada em resulta més inextricable- i, alleugerit, em quedo a soles amb el diàleg.

Diàleg té dues accepcions: diàleg és un intercanvi d'idees, un contraposar opinions, i diàleg és també el mecanisme per buscar una entesa.

El diàleg a tres bandes entre els senyors Méndez, Toxo i Ferrán en teoria correspondria a la segona accepció del terme, però sospito que no hi havia una veritable voluntat de buscar l'entesa. A la taula de negociació del despatx es produí per tant, el que s'anomena un diàleg de sords – que, tot sigui dit, també es pot donar en la primera accepció-.

Mentre aquests tres feien un simulacre de diàleg de cara a la ciutadania, per la finestra es podia sentir com un tord i un pit-roig, dues espècies d'ocells bastant allunyades ideològicament, intercanviaven refilets amb alegria donant als tres tòtils una veritable lliçó.

Dic: en el diàleg no es tracta tant de convèncer a l'altre sinó d'estar predisposat a deixar-se convèncer - que no és el mateix que deixar-se convèncer-. Aquest estar predisposat és un estat mental que només s'hi arriba quan conflueixen dues variables: la tolerància -que pertany al terreny de la moralitat- i la humilitat, que ens permet acceptar que la veritat no es troba en un mateix sinó vés a saber on.

És cert que la veritat no es troba en un mateix, però tampoc en l'altre. Podria ser aleshores que aquest vés a saber on sigui el propi exercici del diàleg?

Si la veritat es troba en el diàleg, la segona accepció, la més utilitarista per dir-ho d'alguna manera, deixaria de tenir sentit, però com que aquest és el meu blog, dic el que em dóna la gana.

Diàleg és el fluir de les paraules que no tenen altra pretensió que el simple fluir.

Diàleg no com a punt de partida sinó com a punt d'arribada. Diàleg com a fi i no com a causa.

Si la veritat és el diàleg i la mentida el no-diàleg, els acords que han impulsat i continuen impulsant la humanitat, acords que només poden existir quan el diàleg s'ha acabat, són mentides maquillades. El progrés no és més que una sedimentació constant de mentides o, com diria Benjamin tot mirant el quadre Angelus Novus de Klee, un acumul de ruïnes.

5 comentaris:

Clidice ha dit...

escoltant com deien que s'havia reunit el govern, la patronal i els sindicats, vaig pensar: i els de l'altre bàndol? perquè no són tots la mateixa cosa? a què ve tanta pantomima?

Evocacions ha dit...

Esic fa un temps amb això del diàleg i el consens fruit de les conclusions de Habermas. A veure si aquest article el llegeix molta gent que verament el necessita

Brian ha dit...

Jo, més que dir que "la veritat es troba en el diàleg", diria que la veritat es busca en el diàleg. A vegades es troba i a vegades no. Pitjor, encara: com reconeix, quan es troba?

Quim ha dit...

Brian: tinc els meus dubtes que es busqui res en el diàleg sinó és el simple plaer de dialogar i aquesta per mi és l'única veritat. Una pregunta llegint el teu post: creus que hi ha diàlg en el món dels blocs?

Brian ha dit...

Bona pregunta, Quim, jo fa temps que m'he la faig. De vegades vull pensar que sí; i d'altres, quan estic més melancòlic, penso que és un batibull de monòlegs que es perden en el no res. Jo procuro dialogar, però no estic gens segur de sortir-me'n.