18 de juny 2010

Saramago

Més o menys a l'alçada del peatge de Mataró, m'ha sorprès la solemnitat pausada amb què el locutor anunciava una notícia d'última hora. Tots som una mica més orfes, ha dit abans de respirar fons i fer-nos saber que havia mort José Saramago. La C32 no és el millor lloc per rebre una notícia com aquesta. Per una vegada un tòpic periodístic ha fet justícia, he pensat. Una mica més orfes. Com quan va morir Manuel Vázquez Montalbán. Una mica més orfes. Més enllà de l'imaginari literari, més enllà de la geografia i de la llengua, més enllà dels pobles i fins i tot de les persones, hi ha les úniques pàtries que m'interessen, les imaginàries, les ideològiques, les morals, les pàtries perdudes. Saramago era últimament el President honorífic d'aquest univers particular. Algunes novel.les seves han posat punts i a part a la meva biografia intel.lectual amb metàfores tan corprenedores com la que prenia forma les darreres pàgines de La Caverna i catapultava el relat a l'estratosfera dels llibres escollits. El trobaré a faltar, ho confesso. Enyoraré la seva saviesa enriquidora, el seu pessimisme militant i la seva lucidesa entre tanta penombra.

2 comentaris:

Clidice ha dit...

i jo enyoraré veure, al capdamunt del meu blogroll, la seva última entrada. les novel·les sempre hi seran, també m'han fet molta companyia.

Criteri ha dit...

Ja sabeu -per influència de Balmes i ambient- tinc un "discurs" a vegades el que hom diria una mica pagès. Per tant dic que abans de dir res caldria saber si dels milions que va fer amb el Nobel i vendes milionaries quina quantitat en va destinar a la causa comunista i als oprimits.

Sincerament dic però, que tot i comunista, i com J Luis Sanpedro, deia coses molt necesàries. Tot i que la d de deia millor hagués estat una f.