13 de novembre 2010

Maputo, Mortimer, Dexter

Quan feia 7è d'EGB vaig guanyar uns Jocs Florals amb un text titul.lat Maputo, capital de Moçambic. Començava dient "Eren les 12 de la nit i encara estava estudiant Socials, densitats, clima, l'OTAN, l'ONU, el Pacte de Varsòvia i de sobte dic: Maputoo! Els ulls em donaven voltes, jo també donava voltes, no sabia el que deia. Densitaat, densitaat, densitaaat! Fill meu, que encara estudies? Maputo! -li vaig contestar-. Què dius? Densitat de l'armament del Zaire i del Pacte de Libèria i Maputo, Maputo, Maputooo!" La història era políticament molt incorrecta, jo acabava assassinant la meva família i uns quants veïns. A comissaria descobria que als meus companys els havia passat el mateix i que aquella nit a Barcelona havien mort vàries desenes de persones per culpa de la professora de Socials, la Marta Figuerola. El públic en ple -la professora de socials a primera fila- va aplaudir entusiasmat; i és que en el fons, les històries d'assassins agraden a tothom.
Uns anys més tard, a literatura hora B, vaig tornar a triomfar amb una sèrie de relats sobre un assassí en sèrie anomenat Mortimer, el asesino del cuchillo. El nom era un homenatge al personatge interpretat per Cary Grant a Arsénico por compasión, justament una altra història d'assassinats múltiples. Mortimer Brewster va ser també el meu pseudònim quan escrivia les meves impressions cinèfiles a Mr.Belvedere amb una Olivetti Pluma 22. I aquell va ser també el nom que li vaig posar al gat famèlic i borni que vaig adoptar quan em vaig emancipar. En Mortimer gat, Morti pels amics, encara passeja les seves avorrides puces per Arenys de Munt. Ja no li queda esma per caçar mallerengues, merles i conills com solia, va camí dels 13, però està passant una jubilació daurada entre ficus i potus.
Potser sí que m'agrada massa Dexter, ja m'ho diu la Marta. Però estigueu tranquils, en el fons sóc inofensiu. Amb el temps he après a reprimir les ganes d'agafar la metralleta i liar-me a tiros amb tothom, és només qüestió de pràctica. Sóc un home educat i contingut. Hom diria fins i tot que semblo un ciutadà exemplar. Explico contes al meu fill, voto, reciclo i vaig en bicing. Però us he de confessar que quan es fa fosc i engego la tele no puc defugir aquesta fantasia recorrent: periodistes del cor, papanates, analfabets prepotents, demagogs, mentiders, corruptes, censors i inquisidors, pim, pam, pum!

P.S. Sort que hem aprofitat les mudances per desfer-nos d'aquest electrodomèstic catòdic tan impertinent i tan perillós. La vida és menys sòrdida sense tele, creieu-me. I si un dia t'agafa un apretón i vols veure La Riera, sempre et queda TV3 a la carta.. Per cert, ha mort el gran Berlanga, el pare d'aquell altre assassí tan entranyable, El Verdugo..

13 comentaris:

Allau ha dit...

Jordi, ara fes el favor de desfer-te d'aquesta tipografia tan horrorosa, que tots tenim una edat i no ens llepem el dit (llevat en una pel·lícula de David Lynch).

Jordi Marron ha dit...

Ok, Allau, per insistència.. Què tal la nova tipo, Trebuchet, la llegeixes millor? La deixarem uns dies de prova, però ja et dic que si tenim un allau de peticions per tornar a Courier, ho farem.. Ah, i faries bé de passar-te per l'òptica, que ja ho dius tu que tenim una edat..

Clidice ha dit...

Tot un descans que siguis un tipus educat, potser que ens en facis un petit seminari atès que alguns hem caigut en les urpes dels rajos (catòdics, of course) i ens la passem amb els ulls injectats en sang, mentre asseguts al davant de la pantalla, no parem de petrolejar una retallada i dient: "ho faré, ho faré" ^^

Allau ha dit...

Gràcies, Jordi, això és tota una altra cosa, on vas a parar? Fins i tot els teus ulls jovenívols t'ho agrairan.

Criteri ha dit...

Si és d'admirar un home educat, encara ho és més quan es dona amb una persona que s'adona que s'ha d ccontenir, això té un mèrit afegit.
El que mereix una felicitació cum laude és qui és capaç d'engegar a dida la caixa tonta. Una inversió fantàstica, proporcional a la dificultat.

Jordi Marron ha dit...

No es tan difícil, Criteri, ja hi vaig estar 5 anys, sense tele.. l'agafes i la fiques a l'armari, castigada, això és tot.. És com deixar de fumar, però fa molta més mandra posar-s'hi, sintonitzar tots els canals, això de la TDT que ja ens a agafat grans.. ànims, Clidice, tu també pots.. a més té un punt de militància no sé ben bé amb què que recomforta!!!

Anònim ha dit...

Sempre he pensat, Brown, que eret's un troglodita vestit de progre: ara ja ho he corroborat... No té cap mena de gràcia ni d'interès això que escrius... i el bicing, encara menys. Aviat tornarem, segons el teu modus vivendi, a les cavernes.

Evocacions ha dit...

La tele! Tu sí que ets un ateu! CAda vegada que sento que algú no veu la tele m'agafa un no sé què. Alguns l'anomenen gelos (i barcelonitis)

Aristofeles ha dit...

home, escriure una historia d'assassinats ens sèrie a 7e no se si es massa normal...a mi també m'agrada dexter.
I m'agrada veure la tele, però com no fan res de bó, molts cops acabo llegint.

Anna ha dit...

Per cert, de què n'has fet d'en Quim?

Brian ha dit...

A banda de l'edat (que de segur també) jo ho veig molt millor ara. Potser hi te a veure que la pantalla LCD del portàtil no admet tanta gamma de contrast com la de raigs catòdics (apostòlics i romans).

Jordi Marron ha dit...

L'alternativa a la tele, però, Brian, no és el portàtil, sinó el projector!!

En Quim és viu -no patiu, no l'he assassinat- i us envia records a tots des de Torreciudad, on s'ha retirat a meditar..

LEBLANSKY ha dit...

Un apunt genialment caòtic, quina passada! I el final feliç: la tele a prendre pel cul, sí senyor!