27 de novembre 2010

El cap d'una agulla

Vaig llegir l'altre dia al Twitter que Eduard Punset recordava que el 95% de la realitat és invisible. No s'amoïnin, advertia irònic. Quan jo estudiava BUP, el professor de Física ens va traslladar l'angoixa davant del buit inexorable de la realitat amb un símil que encara avui em fa esprémer les cèl.lules grises com si la realitat fos quelcom semblant a un Sudoku amb la resolució garantida a l'última pàgina. Agafeu el Camp del Barça -va dir- i imagineu un electró donant voltes per les grades seguint una òrbita uniforme; i al mig del camp, gravitant en el no-res, el cap d'una agulla de cosir. Això és el nucli. Així és la matèria -va afegir per si algú encara dubtava- buida. Hi ha coses que a l'adolescència es fan difícils de pair: l'acné, el bigoti incipient, les hormones picant de peus sota la pell com un exèrcit desbocat, el propi cos, l'autoritat dels pares i el buit de la matèria.
Sempre he estat profundament agraït als professors que en un moment determinat van ser capaços de capgirar un paradigma assumit i aportar-me una nova perspectiva des de la què mirar-me el món. La majoria dels que vaig tenir no ho van aconseguir, i ben mirat, em dol reconèixer que em van aportar ben poc. Però per sort en vaig tenir d'altres que ho van fer amb escreix. En el cas del professor de Física, el canvi de paradigma va ser més aviat fruit d'un rebot dialèctic i de la conjuntura existencial meva en aquell període. De cop i volta, el buit de l'univers no s'estenia més enllà dels límits dels meus braços, sinó dins del meu propi cos amorf i hormonat. A partir d'aquell dia, en cadascun dels bilions d'àtoms que constituïen les meves cèl.lules i teixits, vaig poder sentir el buit existencial del cap de l' agulla de cosir enmig del Camp del Barça.
Uns anys més tard, quan estudiava Biologia a la UB, un professor de Limnologia em va recordar amb el somriure irònic d'aquell que sap que no pots recordar allò que acabes de descobrir, que el silenci no existeix i que els nostres sentits filtren la realitat per oferir-nos només aquella informació que precisem per sobreviure. El món és caòtic i sorollós, va aclarir. Si poguéssim veure i sentir tots els espectres de la llum, els raigs gamma, les ones electromagnètiques o el brogit dels àtoms en col.lisionar, embogiríem, com amb la tramuntana.
Assumir el buit de la matèria ajuda a relativitzar, per exemple, l'índex d'abstenció del proper diumenge. Els cervells dels electors, les paperetes, les sigles dels partits, els candidats o el propi Parlament estan formats i formen part d'aquest no-res indefugible. Fins i tot, i amb permís de les enquestes, m'atreviria a dir que també el candidat de CiU en forma part.
Però aquell any va ser l'any del Dream Team. I a banda del buit angoixant d'un univers a la deriva, vaig descobrir el futbol. Ja he dit alguna vegada que solc arribar tard a tot arreu. Però així va ser. I igual que el nostre amic Damien, vaig abraçar aquesta fe pagana amb el mateix frenesí adolescent amb què m'empassava a glopades interrogants existencials sense digerir. Per això dilluns, quan vegi Messi camí del Hat-trik observant la pilota al punt de penal enmig del silenci imponent del Camp Nou, creuaré tots els dits i recordaré que hi pot haver agulles el cap de les quals està cobert de la pols dels déus. Com el Falcó Maltés, hi ha objectes forjats del material amb que es forgen els somnis i les llegendes el sentit del quals no val la pena qüestionar-se perquè tenen la virtut d'omplir ni que sigui per un instant tots i cadascuns dels infinits buits que la ciència pugui arribar mai a descobrir dins nostre.

7 comentaris:

Aris ha dit...

jo també vaig arribar al futbol tard, va ser perque la meva filla hi jugava i m'hi vaig afeccionar veient als seus partits. Ara mirem junts els partits del barça, cridant com holigans. El meu pare està esvarat, diu que de petit quan feien el barça me n'anava al meu "quarto" a llegir tbos.

Clidice ha dit...

Què bé! li passaré l'apunt a la hooligan de ma mare i em mirarà dient: "veus?" ^^ En el meu cas no és que no m'agradi el futbol, és que pateixo massa. I, amb franquesa, no m'ho vull explicar.

Criteri ha dit...

Escrit lleuger i profund, on m'ho poses en safata una qüestió: "assimilar el buit de la matèria t'ajuda" a comprendre no l'abstenció, ans allò que vota la gent.

U.Q.F. ha dit...

Jordi, jo també t'haig de felicitar pel text. Llarga vida a la vaca, company.
I avui, a partir de les nou, l'electró intern vibrarà, ves a saber en quines capricioses direccions.

Jordi Marron ha dit...

Aris, més val tard que mai, no??
Clidice, tots patim, però l'adrenalina és part de l'emoció..
Criteri, tens raó, el buit de la matèria ajuda a païr els resultats electorals en molts sentits, jo em referia que un 55% d'abstenció és menys que un 99.99% d'invisivilitat en tot!
Damien, aquest vespre ens treurem alguna que altra espina recent, ja veuràs..
p.s. visca Mas!!! (per si de cas..)

Criteri ha dit...

Gloria in excelsis futbol dic avui jo també. Tot i que no sóc tan afortunat que això em "tregui espines recents"
(t'he contestat el comentari, que es va solapar)

U.Q.F. ha dit...

Tenies tota la raó, Jordi. Fou gran, molt gran.
Per molts anys.