02 d’abril 2011

Inside Job

"Si no surts del cinema indignat és que no has estat gaire atent", adverteix el póster d'Inside Job. Al cap de dos minuts de projecció jo ja ho estava, d'indignat. És clar que en el meu cas no sé si és ben bé mèrit del Sr. Charles Ferguson. Pobablement ja ho estava abans d'entrar. De fet, de vegades penso que hi vaig néixer, indignat.
Ja tenia raó Carlos Boyero quan a la seva crítica de la pel.lícula afirmava que segurament sense haver-s'ho proposat, al director li havia sortit una extraordinària cinta de terror. Fa por, és cert, però per damunt de tot fa molta ràbia. I el més desconcertant de tot plegat és una cosa que en la meva ingenuïtat m'havia passat per alt en tot aquest despropòsit en què quatre cretins han convertit el món: la relació de les universitats amb el poder. Economistes de prestigi, conferenciants d'èxit i gurús d'aquells que marquen tendència i dissenyen l'economia global amb aires demiürgs cobrant 125.000$ per escriure articles lloant les virtuts, la gestió i la solvència de països i companyies hores abans del col.lapse. I que ningú s'estranyi, segueixen tots allà on eren assaborint les engrunes del pastís. Em quedo amb la reflexió d'un ministre xinès a mode de proverbi: "Com pot ser que els enginyers financers guanyin 100 vegades més que els altres enginyers? Mentre uns construeixen edificis, els altres construeixen somnis.. i quan aquests somnis esdevenen malsons, són sempre uns altres els que en paguen les conseqüències".
Vaig sortir del Renoir Floridablanca amb un regust amarg al coll. Més enllà de la indignació i la ràbia, vaig començar a sentir com creixia dins meu una certesa encara més desconcertant. Ja no es tractava de si la crisi tenia o no solució, si no de si la tenia el món. I crec que la resposta és que no en té. El panorama dibuixat per Inside Job és tan Kafkià, tan laberíntic, tan enmaranyat i tan pantanós que per sortir-nos-en ens caldrien líders que no tenim i un bon grapat de matxets per obrir-nos pas i de pas tallar algun cap. No sembla una mala metàfora aquesta, imagino Sleepy Hollow al galop per Wall Streel decapitant un a un aquesta colla de mentiders copdiciosos que farien bé de morir-se i desaparèixer com els escarbats de l'anunci.
Com a epíleg, mentre baixava per Borrell camí de la Trocante, un magatzem de mobles i andròmines de segona mà, ple a vessar des de fa mesos -podeu imaginar per quina raó-, em van venir al cap els versos d'aquell tango genial d'Enrique Santos Discépolo: "Que el mundo fue y será una porquería, ya lo sé. En el quinientos seis y en el dos mil, también. Que siempre ha habido chorros, maquiavelos y estafaos, contentos y amargaos, barones y dublés. Pero que el siglo veinte es un despliegue de maldá insolente, ya no hay quien lo niegue. Vivimos revolcaos en un merengue y en el mismo lodo todos manoseaos".

8 comentaris:

Allau ha dit...

Aquesta pel·lícula m'atrau tant com em repeleix. Tots els que l'han vista surten previsiblement cabrejats i amb ganes de carregar-se algú.

Aquí la visió d'un economista:

http://maxaue.wordpress.com/2011/03/25/inside-outside-del-llibre-gros-de-petete/

Anònim ha dit...

Feu molt bé de ressenyar el bloc d'en Ferran. Haurieu d'aconseguir atraure'l cap a aquesta bovina llar.

Un que us llegeix.

Jordi Marron ha dit...

Qui és en ferran? A quina ressenya fas referència? Deu ser cosa d'en Quim..

Allau ha dit...

Es refereix al meu enllaç al bloc d'en Ferran (Max Aue).

Brian ha dit...

La temptació de qualificar-els de cretins és gaire bé irresistible, però malauradament no ho son. Son gent amb poder, formats, intel·ligents i sense escrúpols. És clar que al darrera hi ha tot una gernació de mediocres, llepaculs i cretins. Son els subalterns i classe de tropa: des dels brokers i els venedors de bons escombraries fins els que varen endossar les hipoteques a desgraciats que amb prou feines sabien llegir.

Llàstima que el ritme accelerat de la pel·lícula, junt amb la dificultat de l'idioma, i el llenguatge especialitzat, fan difícil de seguir-ne els detalls. En el pla anecdòtic no deixa de ser xocant, per més que sabut, com gent que té més poder i calés que mai podrà gastar, necessita acumular-ne més amb la mateixa peremptorietat amb que un drogadicte necessita injectar-se en vena.

Tot i que la història ja era sabuda, el més decebedor -per algun pallús com a ara jo- ha estat veure com la administració de l'Obama no ha estat capaç de fer la més mínima correcció a la manca de regulació.

Evocacions ha dit...

No l'he vista, encara, però el panorama que descrius és en el que em em submergeixo diàriament. Sí hi ha esperança; cal, però, adonar-nos que tot el que passa és construït per nosaltres, en el dia a dia.

Jordi Marron ha dit...

Brian, benvingut al club dels pallussos.. jo també em vaig quedar bocabadat en veure les mateixes cares organitzant la festa del dòlar fins i tot amb Obama..

Evo, gràcies per la dosi d'esperança, jo em referia a la macroeconomia i a l'estructura de poder del món, respecte la resta, peco més aviat d'un optimisme bastant impulsiu..

maxaue ha dit...

La veritat és que quan vaig entrar al cinema ja n'estava de cabrejat, qui no?
Tots ens hem hagut d'empasar la nostra part del desastre que ban crear els enginyers financers (que cobraven mil vegades més que els enginyers industrials).