21 de març 2011

La consciència de classe

Camí de l'institut. Tot just comença a clarejar. Em paro en un semàfor de la zona franca. Sento un soroll rítmic metal·litzat. Davant meu una vintena de persones amb uniforme laboral alguns dels quals fan repicar cassoles. Un llençol amb una inscripció explica als espectadors endormiscats el motiu de l'escena: un altre ERO, una nova fornada d'aturats per engruixir les fredes estadístiques. Els treballadors no semblen gaire amoïnats: alguns xerren i riuen en petits grupuscles, altres aprofiten per fer el cigarret i només n'hi ha dos que semblen entregats a la percussió. Tot plegat d'una indolència esfereïdora. Des que ha començat la crisi aquestes mateixes imatges s'han anat succeint fins a incorporar-se amb una facilitat sorprenent en el magma desnaturalitzador de la nostra quotidianitat. Són imatges desproveïdes de potencialitat: no provoquen als espectadors altra cosa que la estúpida curiositat -curiositat que desapareix amb la mateixa rapidesa amb què arriba-. Alguna cosa grinyola si la imatge d'uns treballadors protestant per un ERO o una deslocalització només genera a la resta de treballadors una passatgera curiositat. Podria ser que la manca de potencialitat de la imatge no fos deguda al desgast provocat per la repetició sinó precisament a aquesta indolència a l'hora de protestar. O podria ser que la causa no tingués res a veure amb la forma de la protesta sinó més aviat amb la predisposició dels espectadors a l'hora de dotar a la imatge de potencialitat. Em sembla que és aquesta última suposició la més plausible i la que posa de manifest una realitat que no dubto deu ser celebrada pels apologetes de l'individualisme més tatcherià: la consciència de classe ha anat desapareixent paral·lelament a la transició que s'ha anat produint a les nostres societats i que Baumann -molt encertadament- qualificà com el pas d'una societat de productors -en què els beneficis procedien de l'explotació de la mà d'obra assalariada- a una societat de consumidors -en què els beneficis procedeixen de l'explotació dels consumidors-; però la desaparició de la consciència de classe no s'ha acabat aquí sinó que també ha arrossegat els valors humans que la fonamentaven, això és la solidaritat, l'empatia i la confiança. La producció és una activitat col·lectiva que genera valors col·lectius; el consum, en canvi, es basa en els desitjos mai satisfets del consumidor i és, per tant, essencialment individual. Podria ser aquesta la raó per la qual una fabrica que es tanca ens provoca curiositat i res més. Potser aleshores la indolència en les protestes sigui causada pel convenciment que tenen els afectats que aquestes protestes no generaran ni empatia ni solidaritat als que abans formaven part de la seva mateixa classe social; un convenciment que es sosté precisament pel fet que ells sentiren la mateixa falta d'empatia i solidaritat quan dues setmanes enrere tancà la fàbrica del costat.

25 comentaris:

LEBLANSKY ha dit...

Aquesta sensació darrerament la tinc en la meua pròpia feina, i comentant-ho amb altres companys, no hem aconseguit establir els motius d'aquesta "desconcienciatzió" de classe. També podria ser que mai no hagués existít realment aquesta solidaritat i empatia de la que es parla al post, però em resisteixo a assumir-ho. Penso que un factor que sí que cal tenir molt present és la por, que en èpoques de crisi com l'actual revifa i fa que molts prefereixin quedar-se al marge de qualsevol acció per temor al que pugui succeir, i especialment a l'acomiadament. Les darreres reformes laborals dutes a terme en molts països no fan més que incentivar aquesta por.

Clidice ha dit...

A la por, i només és un incís, cal afegir-hi que aquest país s'està mantenint sense aldarulls al carrer (des)gràcies al treball submergit.

Apañó ha dit...

"cal afegir-hi que aquest país s'està mantenint sense aldarulls al carrer (des)gràcies al treball submergit."

Cierto, y también hay que añadir que no hay "revueltas" del populacho, tan del gusto progretero, porque están los "buenos" en el gobierno (PZOE)
Si no otro gallo cantaría...

PD: mi cuñao lleva un año en el paro, y ya ha rechazado dos ofertas de trabajo: una porque le pagaban sólo 1000 euros al mes (él está cobrando de paro cerca de los 1200) y la otra porque le suponía desplazarse mucho más lejos de donde ahora vive.
¿A ver si sabéis quién es el culpable de que ni mi cuñao ni otros tantos miles de apañoles deseen trabajar?
¿El no tener conciencia de clase?
¡Vamos, hombre!

Bonnie & Clyde ha dit...

Qui és el culpable Apañó? ZP? Els separatistes? La educació progre-tonta?
Les revoltes del "populacho" com has dit no són exclusives del gust "progretero". Vosaltres els de la camisa blava també éreu de liarla pel carrer, això si, fent fila i marcant el pas. Despres quan maneu s'ha acabat el bròquil. Toc de queda.

Salutacions a la bona gent que volta pel prat de la vaca.

Quim ha dit...

Apañó, no me vengas con maniqueísmos que yo esa etapa la superé cuando perdí la virginidad. En cualquier caso, y para tu tranquilidad, déjame contarte un secreto: los comunistas, los "malos", ya no existen. Bueno, miento, existen algunos pero están demasiado preocupados por superar su alcoholismo como para meterse en revoluciones.
En cualquier caso tu piensas que el populacho no sale a la calle porque están los "buenos", y punto. No digo que no tengas razón y quién sabe, a lo mejor acaban concediéndote el Nóbel en sociología; a mi no me parece tan simple. Lo único que digo es que a lo mejor el populacho no sale a la calle porque la calle ya no les pertenece, porque la gente está despolitizada, porque la ciudadanía ya no es soberana, porque ha desaparecido la idea de comunidad con los valores que esa idea conllevaba, porque, en definitiva, ya no existe la conciencia de clase. No sé que tiene que ver eso con que tu cuñado no quiera trabajar.

saludos y Arriba España!

PD por cierto, estoy gratamente sorprendido de nuestras afinidades cinéfilas.

Evocacions ha dit...

El tema és important. Jo, del que he llegit, em quedo en que a la gent se'ns control.la per la "precarietat"; més o menys, sintonitzant amb Leblansky. A part del que vaig llegir en el llibre "$ buenas razones para eliminar la televisión" (i que els meus nens no han llegit, com bé sap la seva mare). Amb tanta precarietat només el preocupes del teu, sense adonar-te que és precisament la manera de contribuir-hi; sobre la tv, separa els uns dels altres, diu, per tal de poder fer el que volguem amb ells. ültimament penso que estem retrocedint cap el darwinisme més preocupant i que això ja no pinta bé. Agefiria (sense que ho llegeixi el "azuleras" que des de l'esquerra no hem ajudat. No penseu en ZP, que he dit esquerres)
Salut

Quim ha dit...

Leb, aquesta solidaritat sí que ha existit i la història en dóna fe. Seria massa fàcil considerar que és la por la que ens paralitza. Pots assegurar que si la gent tingués la certesa que el seu lloc de feina està assegurat es mobilitzaria més? jo en tinc els meus dubtes.

Apañó ha dit...

Bonnie,

Los culpables son, precisamente, quienes siguen haciendo hincapié en la diferencia y antagonismo entre clases sociales: capitalismo (no el liberalismo) y marxismo.
Deberías leer a Ortega, o a José Antonio.

Quim,

Yo no pecaré de maniqueo si tú no pecas de reduccionista.
Escribí que Clidice tenía razón - la economía sumergida evita revueltas en la calle- pero añadí, además, que también ayuda mucho que no tuviésemos un gobierno facha y maloso contra el que orquestar caceroladas, asedios de sedes y boicots varios. ¿Dirás que no?

Es que ya está bien de apelar a la "conciencia de clase", cuando lo que hay que hacer es superarla y enfatizar en la "conciencia de persona" porque, como dijera Ortega: "no es un problema de clases sociales, sino que se trata de un problema de clases de personas". Debemos hacer mejores personas, pues para ser auténticos ciudadanos soberanos y aspirar a la consecución del bien común y la justicia social, no basta con tener "conciencia de clase", sino que hay que seguir las máximas agustinas, a la postre joseantonianas: conócete, mejórate, supérate.

Mi cuñao es votante de IU, por eso lo saqué a colación.

Creo que compartimos gustos cinéfilos y también musicales, y el deseo de que España esté más arriba de donde se encuentra ahora. :)

Evo, "el azuleras" conoce muy bien la diferencia entre un rojo y un progreta, como bien la conoce Anguita.

Criteri ha dit...

Hom parla de la conciència de classe com si fos un segell indeleble de naixença. Goita l'Apañò, com ha progressat!

Evocacions ha dit...

Majo el comentario del Apaño, porque no decirlo. Però, perquè no dir-ho també, te la picha feta un lio. O no?

Quim ha dit...

Apañó, digo que no. En cualquier caso ya lo veremos cuando gane el PP.
Hablas de ser auténticos ciudadanos soberanos pero la soberanía dejó de pertenecer al pueblo en el momento en que el poder se separo de la política.

Brian ha dit...

Diu el Leb que "podria ser que mai no hagués existit realment aquesta solidaritat" (i em sembla que l'encerta en bona mesura) però afegeix que es resisteix a assumir-ho (i aquí em sembla que confon els desitjos amb la realitat).

No confonguem tampoc la solidaritat amb la lluita de classes: els veritables marxistes no van considerar mai que la classe obrera, pel fet de ser-ho, fos més solidaria, ni més bona ni més virtuosa; el que suposadament els aglutinava no eren els bons sentiments, sinó la lluita contra l'explotació del capital.

Com vaig dir no fa gaire, els que es poden permetre el luxe de fer vaga no la fan contra el capital, sinó prenent com a hostatges a la ciutadania (paralització de transports, boicot de serveis, tall de autopistes, etc.). Res a veure, per tant, amb la "solidaritat" ni d'altres monsergues.

Apañó ha dit...

Criteri,

No sé en qué ni por qué he progresado... ¿eing?

Evo,

Lo mismo te digo, ¿por qué tengo la picha hecha un lío? ¿por tenerla demasiado larga? ;)

Quim,

"Hablas de ser auténticos ciudadanos soberanos pero la soberanía dejó de pertenecer al pueblo en el momento en que el poder se separo de la política."

Pues a eso me refería, Quim. No puede haber pueblo soberano en la farsa de "democracia" que padecemos. Y tenemos una falsa democracia porque la ciudadanía ha tiempo rehuyó de sus responsabilidades (mejorarse a sí misma para mejorar la sociedad) y se convirtió en masa indócil, ora victimizándose, ora llorando sus desgracias cuales viejas plañideras, justificando sus miserias por pertenecer a una determinada "clase".
¡Es que somos pobres trabajadores y siempre nos explotan!, suele exclamar mi cuñao, que fue incapaz de acabar la FP.
Su hermana (mi mujer) se licenció en dos carreras universitarias, siendo tan proletaria como él.
¡A otro perro con culpar de nuestras desgracias a la falta de conciencia de clase!

Brian,

¡Exacto!:

"No confonguem tampoc la solidaritat amb la lluita de classes: els veritables marxistes no van considerar mai que la classe obrera, pel fet de ser-ho, fos més solidaria, ni més bona ni més virtuosa; el que suposadament els aglutinava no eren els bons sentiments, sinó la lluita contra l'explotació del capital."

Y, sin embargo, muchos babaus siguen creyendo que ser marxista es sinónimo de ser "bueno", tan sólo porque "supuestamente" combaten a los "malos. Eso sí que es maniqueísmo puro y duro, que pervive cansinamente en el subconsciente colectivo de las masas hasta nuestros días.

Bonnie & Clyde ha dit...

Ai l'Apañolete! Sempre amb els "buenos" i els "malos". No sé qui són uns i qui sçon els altres pero qui la te més llarga ha quedat clar. http://www.youtube.com/watch?v=J91Uu0b18u0

Criteri ha dit...

Un pringadet que el fan encarregadet és classe obrera? En tot cas és una classe de la que tothom voldria sortir, res de vocacional.
Apaño, vamos, que no et moques amb mitja màniga, i no crec que vinguéssin precisament folrats a casa teva, des del sud de les Apañas.

Lamento portar la contrària, però això de la classe obrera ho trobo tronat i em pensava que ho era, ignorant de mi. Hi ha treballadors assalariats i sempre n'hi hauran. Altra cosa és la solidaritat en les reivindicacions col.lectives, que en les fàbriques no ha existit mai o poc, generalment per por.

Apañó ha dit...

¡Ah, fale, Criteri! Te referías a que he prosperado en tierras catalanas.
Pos sí, y sin tener "conciencia de clase" :)

Quim ha dit...

Apaño,

podemos discutir de lo que quieras, evidentemente, pero no voy a entrar a discutir contigo sobre el paradigma democrático. Me parecería absurdo más que nada porque entiendo que no es que no creas en esta democracia, es que no crees en ninguna.

Lo que intentaba expresar en el post es que la clase obrera ya no existe. Ahora existe una nueva clase: la clase de deudores que es esencialmente individualista. Yo no se si la pérdida de conciencia de clase – fíjate que no hablo ni de lucha de clases ni nada por el estilo- es el origen de nuestras desgracias, lo que sí que creo es que ese conocerse, mejorarse, superarse no lo podemos hacer solos: nos conocemos, mejoramos y nos superamos interaccionando con los demás. El individualismo ligado a ese virus neoliberal que lo impregna todo es incompatible con lo que yo entiendo por conocerse, superarse y mejorarse. Responsabilizar a la ciudadanía – o populacho, por utilizar tu jerga-me parece muy fácil sobretodo teniendo en cuenta que a los privilegiados -que no lo son casi nunca por sus aptitudes sino que el privilegio les viene de casta- esto les ha ido de perlas. Y mira , dime desconfiado, pero no creo que las cosas pasen porque sí. La historia siempre la escriben los mismos.

compartimos gustos cinéfilos, musicales ya te digo yo que no.

Apañó ha dit...

Quim,

¿No compartimos gustos musicales?
Creí que te gustaba Rosendo...

Cierto, ahora TODOS somos deudores y estamos cogidos por los cataplines por la todopoderosa Banca. Hasta aquí nada que objetar.
Ni San Agustín ni José Antonio entendieron que el individuo pudiese conocerse, mejorarse y superarse, al margen de las circunstancias, es decir, sin la inevitable interaccíón social con el prójimo. Ni lo creo yo.

Pero sí, responsabilizo a la "ciudadanía" (masa en realidad) de nuestros males, porque AHORA cualquiera con inquietudes y ganas de superarse puede acceder a la formación y al conocimiento.
Sin embargo, ahí tenemos al populacho legitimando una nueva casta de privilegiados (políticos) mediante sus inconscientes votos, creyéndose libres y ciudadanos en una auténtica "democracia".
¿Cuántos votantes crees que saben qué es una separación de poderes? ¿Cuántos de ellos saben que Montesquieu fue enterrado por el socialismo más abyecto?
¿Cuántos sabrán qué es un auténtico Estado de Derecho?
¿Han leído a Marx para poder proclamarse de izquierdas? ¿o habrán leído a Locke o Mill para poder decir que son liberales?

Dices que "los priviliegiados no lo son por sus aptitudes, sino que les viene de casta".
Ya... ¿y quiénes han convertido en privilegiado a todo un necio como Montilla, por poner tan sólo un vergonzoso ejemplo?
¿Quiénes convierten en privilegiados a unos tíos que se dedican a dar patadas a un balón para meterlo en una portería?
¿Quiénes convierten en privilegiada a una verdulera que gana millones por haber sido la mujer de un torero analfabeto?

¿No ha sido el populacho?

Saludos

Jordi Marron ha dit...

Mare meva, uns dies per altres pastures i s'esvalota el galliner..

Bàsicament estic d'acord amb en Quim, altrament compartiria blog amb l'Apañó.. El problema és de formes, si dic "consciència de classes", cito Marx i a alguns se'ls obre l'úlcera.. però si dic "qui perd els oríens perd la identitat" cito a Raimon i bàsicament estic dient el mateix.. m'agradaria citar Barón Rojo, però entre els crits mai no vaig retenir cap frase..

Aquest va ser l'èxit de Lula, que pretenia que al final del seu mandat tots els nens brasilers esmorzessin, mengessin, sopessin i anessin al cole, i cap lliberal va gosar acusar-lo de res.. més que res perquè les ursulines descalces de la mare Teresa també ho diuen..

A mi em sorprèn fins el paroxisme que els veïns de Badalona vegin en els immigrants una amenaça i no hi vegin els seus avis, que és el que em passa a mi.. però la capacitat de commoure, és una cosa que des de d'Aliosha Karamàzov està en crisi, aquesta és la veritable crisi, no la financera, ni la immobiliària, ni tan sols la nuclear..

Apañó ha dit...

Jordi,

Ya citaré yo a los Barones por ti:

"Le gusta a mi país hablar en vez de hacer. Un pico de oro puede, aquí, alcanzar el poder"

¡Y la letra es de los 80! y en las mismas seguimos, sin avanzar y subyugados por un parasitario sistema partitocrático, que en absoluto democrático.

Sobre Badalona, te diré que un buen colega mío, que vive allí y es votante de IU, está de la pseudomafia rumana hasta los webs, sobre todo desde que su barrio se deterioró y fue presa de los trapicheos de los gitanos del Este.

Está claro que es muy fácil y "potito" ver los toros desde la barrera...

Maite ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Anònim ha dit...

Deia l'APañó que "cualquiera con inquietudes y ganas de superarse puede acceder a la formación y al conocimiento", una clara mostra de no saber per on camina, amb respecte; vull dir que tinc alumnes que si fas una sortida no poden ni pagar-se el metro. Tots els estudis sobre el fracàs escolar indiquen la importància de la "classe social". Un fet científic que no hauria d'escapar-se a un orteganiano, si no vols trair-lo.
Precisament, el poble és ignorant per aquesta desviació de casta de l'educació, entre d'altres raons.
Quim, sí existeix la classe obrera, però no la consciència. Són desclassats.
Evocacions

Quim ha dit...

Evo, això és quasi com dir que la classe obrera existeix en-si però no per-si

Evocacions ha dit...

Bé, volia dir que no hi ha consciència. Existir, existeix. El concepte "classe social" pot induir a error, però, certament, no és marxista.

Criteri ha dit...

Conec empresaris, autònoms, botiguers etc, que guanyen mooolt menys que un obrer -amb consciència o sense- Si és especialista ni us ho explico.
Igualtat d'oportunitats sí, per a tots aquells que tinguin cap i voluntat de formar-se.