04 de desembre 2008

Papallones

Fa uns dies que un rebombori de papallones morals havien convertit el meu son en una mena de convocatòria extraordinària de la selectivitat. El motiu no ve al cas, però deixeu-me només dir que la capacitat de decepció del gènere humà passats els trenta no coneix límits. Les papallones voleiaven distretes i excitades formant un moviment brownià (mai millor dit) molt desagradable. Em ficava al llit amb Raskolnikov i sentia el seu alè damunt meu tota la nit. Al final, un cop superat l'examen, les papallones es van començar a dispersar lentament com la boira. I he d'admetre que l'examen oral em va deixar una mica estupefacte. Davant la immoralitat demagoga i victimista que m'esperava -i contra la qual m'havia vacunat intel·lectualment- em vaig trobar amb una reacció tan amoral com abjecta: la negació de l'evidència. Una sang freda i un cinisme escruixidors van convertir el meu discurs en una pandereta inofensiva. El paganisme ètic és molt desconcertant, perquè no dóna gaire peu al diàleg i els que som més racionals que temperamentals no sabem com enfrontar-nos-hi. Amb algú immoral s'hi pot discutir, però amb algú amoral o se l'estova o se l'ignora. La immoralitat assumeix sovint el mateix codi de llenguatge que la moralitat. En certa manera són imatges especulars l'una de l'altra que caminen en la mateixa direcció, però en sentit oposat. És a dir, que es miren, s'observen, s'ignoren, s'envegen i s'odien, però es reconeixen. La diferència entre ambdues és que la immoralitat aplica aquell famós principi kantià d'exclusió per justificar actes que gairebé sempre són de naturalesa egoista. La amoralitat és quelcom més perillós i decididament més trist i no s'ajusta a cap equació de convivència coneguda. La reconeixereu perquè desprèn al seu pas l'agra olor de la follia. Entre la boira i a les palpentes, passats uns minuts de desconcert, vaig veure una llum i vaig trobar una petita escletxa. Vaig exposar els fets amb tota la indiferència que vaig ser capaç de reunir com si estigués practicant l'autòpsia a algú que als meus ulls havia deixat de respirar per voluntat pròpia. Té sentit tornar a oferir una manta a qui te l'ha rebutjada 20 vegades? Vaig decidir que no. Som adults i tenim el dret a seguir la nostra voluntat encara que aquesta ens precipici al buit. Ara em ve un dubte, no m'hauré convertit a aquestes alçades de la pel·lícula en un calvinista immisericorde? No hauré substituït Raskolnikov per Margaret Tatcher i em ficaré al llit a partir d'ara cada nit amb aquell cavall ortopèdic que prenia el te amb Pinochet sense despentinar-se? En fi, les papallones han desaparegut, però ha arribat l'hivern i jo tinc un parell de canes més.

2 comentaris:

Anònim ha dit...

No sé quina és a situació que has hagut d'afrontar, però la vida està plena de poca penes, i la millor estratègia és dedicar-los el mínim temps possible, i aprendre a passar olímpicament d'ells. Com diu Confucius, There are gentleman and little man.

Marta

ana ha dit...

Estic convençudíssima que no et faràs calvinista.Pobre de tu! Impossible! La meravellosa Antònia, que té la gran saviesa que aporten els 85 anys, té una dita que em va ajudar a resituar la bondat: "dos cops bo, bobo". Amic meu, malgrat això, a mi encara em prenen el pèl. Suposo que requereix un procés d'aprenentatge llarg... Una abraçada!