L'ós i la flauta

Deia Joan Miró que de la poesia només li interessaven les seves possibilitats plàstiques. Aquesta afirmació es podria formular al revés i dir que de l'estètica només ens interessa el seu contingut poètic, és a dir, una essència palpable que li doni significat.
Aquests dies he acabat la lectura de La decisión de Sophie (Sophie's choice, William Styron 1979). Al passatge clau de la història, la silueta d'una nena, filla de la protagonista, es perd en una freda andana d'Auschwitz camí del crematori. I se'n va anar, amb el seu ós i la seva flauta.. Sophie explica al protagonista que narra la història que mai més no ha pogut sentir aquestes dues paraules en cap idioma, ós i flauta. Una imatge molt poètica carregada d'un sentit més enllà de la tragèdia.
La facilitat amb què Styron es mou de l'anècdota al tot, de les profunditats més abismals de l'ànima humana als plaers més epidèrmics, és prodigiosa. Es tracta d'una lectura d'aquelles en què sents com es produeix un clic interior que et desmunta alguna perspectiva des de la qual sempre t'havies mirat el món. En el meu cas, i com amb d'altres novel.les, hi ha un abans i un després de La decisión de Sophie.
Styron anomenava Auschwitz la negra nit de l'anima humana. Adorno va dir que no es podia tornar a fer poesia després d'Auschwitz. Aquest matí, mentre sentia les notícies, m'he preguntat com etiquetaria algú d'aquí un cert temps el que ha passat a Gaza. M'he demanat quants ossos i flautes han quedat colgats sota les runes; quines paraules emprar quan ja s'ha dit tot. Auschwitz va acabar amb els responsables penjant d'una corda a Nuremberg. Penjarà algun dia occident d'una corda els responsables de l'holocaust palestí?
Podria acabar el darrer article de l'any de La Vaca Sorda d'una manera poètica demanant als Reis d'Orient óssos i flautes pels orfes de Gaza, però em bulliria la sang si no dic que m'estimaria més que ens duguessin una corda prou llarga com per poder fer justícia un dia no gaire llunyà.