30 de gener 2009

Pelecanus onocrotalus



“Un pelicà extraviat s’instal·la a Lleida. La raríssima au, que procedeix d’Europa oriental, no se separa d’un grup de cigonyes”

Sovint les millors metàfores no sorgeixen d’una ploma sinó que és la natura mateixa qui ens les proporciona. No sé si coneixeu la història...
En les aigües gèlides del llac Constanza un grup de pelicans xipollejava amb una certa indolència mentre esperaven el moment per aixecar el vol i fugir a un indret de temperatures menys hostils. Un dels pelicans se separà del grup. Sabia d’un lloc on els peixos nedaven en abundància. Tenia fama de taujà però en realitat era tan sols un despistat. I com tots els despistats, fins i tot s’oblidà que ho era. I oblidant-se que era un despistat, es despistà, i s’allunyà i s’allunyà fins a perdre de vista els seus companys. I pescà un peix i se’l menjà. I es quedà embadalit observant la iridescència que la llum somorta que es filtrava entre els núvols provocava al plomatge d’altres aus; i el moviment harmònic de les fulles trèmules dels arbres de ribera, etc. I els seus companys es cansaren d’esperar i posaren les ales en moviment. I així el nostre heroi es quedà sol, abandonat a la seva sort. Badant... I quan s’adonà que l’únic bec que hi havia al llac era el seu, decidí emprendre peremptòriament el vol per tal d’atrapar el grup. Però com que era un despistat, li succeí allò que cantava el poeta: “Se equivocó el pelicano. Se equivocaba. Por ir al Norte, fue al Sur. Creyó que el trigo era agua. Se equivocaba. Creyó que el mar era el cielo; que la noche la mañana. Se equivocaba. Que las estrellas eran rocío; que la calor, la nevada. Se equivocaba.” I volant i volant, passà per sobre els Alps i les ales se li entumiren pel fred, i passà per sobre els Pirineus i les ales se li entumiren un xic més. Exhaust caigué en una terra boirosa i seca: Lleida. A Lleida!, pobret... I ara què farà? I ara on anirà? I mira al seu voltant i veu un munt de persones estranyes amb binocles que criden Pelecanus onocrotalus!, Pelecanus onocrotalus!. I les aigües baixen brutes i no hi ha peixos, només cargols. I està cansat, espaordit. I intenta amagar-se però el seu bec el delata. I cada cop hi ha més gent que s’arremolina al seu voltant... Pelecanus onocrotalus! I pensa amb els seus i no sap on són i no els trobarà mai més i morirà indefectiblement en una terra estranya. I aleshores algú li toca la cua i es gira i es troba bec a bec amb una cigonya. El seu bec és llarg també, però més estret, i el cos molt més esvelt, i bona part del seu plomatge blanc està pintat de negre. I aleshores es produeix un fet extraordinari: la cigonya i el pelicà no s’assemblen gaire, i són de països diferents, però s’entenen perquè parlen el mateix llenguatge: el llenguatge del Sol i de la lluna, el llenguatge de la pluja i dels núvols de formes divertides, i el de les fulles dels arbres que cauen i tornen a sortir, el llenguatge dels llacs, dels rius i dels mars... I com que parlen el mateix llenguatge el pelicà segueix a la cigonya i s’integra amb tot el grup, i no s’hi sent estrany perquè, com ja he dit, parlen el mateix llenguatge. I ja no té por i torna a moure les ales amb energia i observeu-lo ara com vola amb el seu bec ostentós i el seu cos pesant i un xic maldestre enmig del gràcil i pausat bategar d’ales de les cigonyes que l’envolten. I volen i volen i senten com a baix la gent es crida i està molt enfadada i alguns es tiren bombes només perquè porten barrets de diferents colors. I aquesta metàfora és en realitat un ensenyament moral, i qui vulgui que l’agafi, i qui no vulgui ja s’ho farà. I jo me’n vaig a dormir, content, amb la música de Serrat, aquella que diu: “Si yo pudiera unirme a un vuelo de palomas, y atravesando lomas dejar mi pueblo atrás, juro por lo que fui que me iría de aquí, pero los muertos están en cautiverio y no nos dejan salir del cementerio

5 comentaris:

Anònim ha dit...

Genial!

Jordi Marron ha dit...

Molt bo, nen. Em sorprèn el teu positivisme poètic. Què t'està passant? Ens hem de preocupar?

Quim Tubert ha dit...

com més vell em faig, més pagà em sento... i Jordi: em sorprèn fins a quin punt m'arribes a conèixer; no sé si és mèrit teu o demèrit meu

Cris ha dit...

Es un placer leerte Quim.
Un abrazo muy fuerte,

Cristina

Noctas ha dit...

Si que ets bo sí..saludus crack