07 de gener 2009

La poesia després d'Auschwitz

Tot just arribo de Madrid. De Madrid, però, en parlaré amb calma més endavant. Avui he llegit l’article d’en Jordi. He llegit l’article i se m’ha posat la pell de gallina. Hauríem de mesurar una mica allò que diem, tenir una mica de cura en fer segons quins tipus d’associacions. Això és una opinió personalíssima; la moderació és un mitjà que considero adequat en qualsevol circumstància de la vida. Les cordes millor que les deixem per lligar sacs de patates. De totes maneres podeu estar ben tranquils que en Jordi amb una corda tan llarga poca cosa faria, entrebancar-se i prendre mal, com a molt. Només volia comentar la famosa frase d’Adorno a què al·ludeix en Jordi; aquella que fa referència a la impossibilitat d’escriure poesia després d’Auschwitz. Quan Adorno tornà a Alemanya després de la guerra, sabent ja el tràgic destí del seu amic Walter Benjamin i el dels milions de jueus exterminats en els camps de concentració, escrigué un article que va aixecar ampolles, sobretot pel seu final. Exactament el que diu és el següent (ho escric en castellà que és la llengua en què està escrita la meva font): “la crítica cultural se encuentra frente al último escalón de la dialéctica de cultura y barbarie: después de Auswitch, escribir un poema es barbarie, y este hecho corroe incluso el conocimiento que dice por qué se ha hecho hoy impossible escribir poesía”. Què significa aquest anatema? Adorno llança un crit de guerra contra la cultura passada, la existent, i contra la que ha de venir. Si l’holocaust ha ocorregut en el si d’una Europa il·lustrada i culturitzada com mai ho ha estat en tota la seva història, vol dir que aquesta cultura no ha servit per poder evitar la gran catàstrofe; una cultura d’una esterilitat tan insondable és en certa manera còmplice de les creus gamades. Considera Adorno que totes les obres que s’han escrit narrant les experiències individuals i col·lectives en camps de concentració són barbàrie? Que els torturats són còmplices dels seus propis torturadors? Evidentment que no. Adorno llança un foc d’artifici per fer trontollar les consciències, per qüestionar-se la desídia artística instal·lada fins aleshores en l’autocomplaença. No prohibeix l’art, només en qüestiona les formes. Perquè si l’art no ha pogut evitar els forns crematoris ni les injustícies socials, s’hauria com a mínim de replantejar. I replantejar l’art vol dir en definitiva replantejar la forma en què hom expressa l’estranyesa del món que l’envolta o el seu sofriment individual. I és que la millor manera d’entendre el dolor és a través d’històries individuals més que no pas col·lectives en què normalment el drama es difumina en generalitzacions poc reals, poc creïbles. Per Adorno o l’art esdevé crític amb allò que expressa, o serà còmplice del dolor expressat. Si no hi ha crítica, el dolor i el sofriment corren el risc d’esdevenir superficials i volàtils; i si aquesta superficialitat, aquesta estètica, es cobreix amb el vel de la bellesa, el judici moral sobre allò que expressa s’afebleix inexorablement. No es pot escriure poesia després d’Auswitch? I tant que sí! Si la millor manera de reduir el dolor fins a deixar tan sols una simple cicatriu és expulsar-lo d’un mateix, arrencar-lo del subjecte per cosificar-lo, per convertir-lo en cosa, en objecte, l’art queda absolutament justificat. Que aquell que ha estat torturat per l’experiència del dolor necessiti expressar-ho, això sol ja legitima aquesta expressivitat. Si ets capaç de narrar el dolor, d’explicar-lo, de donar-li forma, probablement ja has fet el primer pas per alliberar-te del sofriment que et provocava. I sembla que Adorno en fou conscient perquè deu anys després de la famosa sentència, escrigué al seu llibre dialèctica negativa el següent: “ La perpetuación del sufrimiento tiene tanto derecho a expresarse como el torturado a gritar;de ahí que quizá haya sido falso decir que después de Auschwitz ya no se puede escribir poemas”

4 comentaris:

Jordi Marron ha dit...

Tranquil, la meva corda també era un foc d'artifici, més modest evidentment i amb un ressò limitadet, com nosaltres. El cas és que estic tan soberanament indignat que la indiferència i la parcialitat em provoca urticària. Israel és un estat genocida que mata nens i civils indefensos i que mereix ser penjat metafòricament d'una corda. Punt. M'agradaria saber què en dirien els nostres diaris si els 900 morts fossin cristians, jueus, catalans, espanyols constitucionalistes, congolesos, refugiats o socis del barça, quin fàstic!

elefante rosa ha dit...

Estic d'acord amb tu, Jordi. Em dol que Israel tingui total impunitat per massacrar la població palestina amparant-se en la defensa del seu Estat que es va crear després del shock traumàtic que va suposar l'holocaust i en l'expulsió d'aquesta població de les seves terres fa 2.000 anys. La creació de l'Estat d'Israel en territori palestí va ser una gran equivocació i ha provocat aquest conflicte i el genocidi de la població palestina i el descrèdit moral de la població jueva que a més, no ho oblidem, també perd població a causa del conflicte.

jordi ha dit...

El problema és que els que van d'imparcials sembla que no s'enterin que el tema no és aquest.. podem estar hores debatent sobre palestins i jueus, totes les postures tenen cabuda.. però podem bombardejar civils i matar-ne 1.400 el 2008? La resposta és no. Podem debatre -si a algú li ve de gust la pèrdua de temps- hores i hores sobre la supremacia de la raça ària, totes les postures són benvingudes, però podem exterminar 6M de jueus? La resposta -òbviament- és que NO. A veure si ho anem entenent.. la imparcialitat davant la violació dels drets humans i l'assassinat de civils no és una postura política, és una indecència intel.lectual execrable i condemnable!! Amén! Recomano un article d'una indignada i decebuda Maruja Torres aquest diumenge al dominical del país amb acudit inclòs sobre el fill ventríloc d'Abraham.. molt bo!

Quim Tubert ha dit...

jo tinc un problema amb la maruja torres: Sempre que llegeixo un article seu em vénen unes ganes boges de buidar de cop una ampolla de vodka