21 de març 2009

Violència

Vagi per endavant que la correcció política no ha estat mai un dels meus forts i encara menys en escenaris tan poc transitats com el present. Així que començaré per la primera part del sil•logisme sense embuts: una gens menystenible proporció de policies d'aquest país té un perfil neuronal similar al dels porters de discoteca.
Fa poc em comentava un amic advocat la dificultat d'impartir l'assignatura de Mediació a l'Escola de Mollet. Imagino els alumnes més atents a les classes de tir i ús de la porra. A ningú no se li pot escapar el paper que juguen l'uniforme i la pistola en el procés intern de forjar una vocació. Per a servir a la comunitat hi ha bombers, forestals, protecció civil, el telèfon de l'esperança, les missions, infinitat d'ONGs i fins i tot la policia municipal. Però noi, poder formar part del monopoli estatal de la violència és un caramel difícil de rebutjar quan la testosterona sobreeixeix pels porus de la teva pell de semental ibèric amb frenesí adolescent.
A aquestes alçades de la vida, encara m'han d'explicar el sentit democràtic que conté la imatge d'un policia atonyinant algú amb tota la força de la seva mala llet i amb el recolzament de la llei i tota la patuleia de poders fàctics, mediàtics i socials: l'espai públic no es pot ocupar! (es veu que pertany només a uns quants, sempre als mateixos, gent que exerceix el dret de vot, curiosament...). Sempre m'he preguntat a qui protegeixen quan carreguen amb la porra? De què ens defensen?
Imagino el rector arraulit al terra i un grup d'estudiants atonyinant-lo de valent armats amb porres i protegits per cascs i escuts homologats; i més tard el portaveu dels joves antibolonya declarant que la violència de les forces de seguretat havia arribat a límits inassumibles. Disculpeu-me, tinc un cervell demagog que va per lliure i em proporciona sovint imatges d'aquest estil. D'aquesta manera tan poc ortodoxa es va formant el meu pobre criteri. Em sol interessar més la legitimitat moral dels esdeveniments que el seu suport legal. La legalitat sempre m'ha semblat un consens de buròcrates incapacitats per a la crítica.
Em pregunto quina validesa tindran d'ara en endavant els manifestos universitaris signats per catedràtics i intel•lectuals de prestigi condemnant les intervencions armades -posem per cas- a Gaza o Irac quan a la primera de canvi els rectors envien la policia a hostiar els estudiants insubordinats, estem arreglats...
Hi ha responsables a banda dels polis? Sí, és possible... el Conseller, els caps policials, l’impol•lut Rector, els fabricants de porres... Però quan una persona humana exerceix el seu poder violent contra una altra de desarmada, el control de la seva porra, el número de cops, la direcció dels seus ulls, la intensitat dels seus bíceps i la seva capacitat de domini són, al meu entendre, responsabilitat unicament seva. Però suposo que un policia entenimentat no és més que un oximoron, com diria en Quim.
Han passat molts anys, però no oblidaré mai la mirada rabiosa d'odi i prepotència del policia que em va atonyinar per primera i única vegada a la meva vida a la Rambla, després d'una pacífica manifestació antiglobalització on se'ns va acorralar amb un propòsit polític concret. En aquells ulls covards protegits per un casc i un escut no hi havia comandaments policials descoordinats, ni errors estratègics, ni abusos que no s'havien de repetir, hi havia només un fill de puta analfabet i aneuronal idiotitzat per l'uniforme i la llicència per a estovar i amb un historial de complexos i mancances similar als que trobaríem a Quatre Camins.
I no hi havia cap estudiant violent, em demanareu? És possible, però a aquests se'ls redueix, se'ls emmanilla, se'ls posa a disposició judicial i se'ls condemna per tothom abans no canta el gall. És una subtil diferència, però les meves simpaties es fixen sempre en aquestes petites coses...