Arquitectures del caràcter

Potser és l’ampolla de vi de la Terra alta però el cas és que amb en Jordi ens posem a parlar d’arquitectures. He de dir que d’arquitectures en Jordi i jo no hi entenem ni un borrall. Són curioses les temàtiques que poden arribar a sorgir en una conversa per poder introduir subtilment el que realment ens importa que són les nostres obsessions, les anfractuositats dels nostres caràcters. No hi ha conversa en què hom no parli de si mateix. Fins les converses més suposadament objectives traspuen una preocupació latent sobre la pròpia personalitat. Podríem construir mapes precisos del tarannà de la gent a través d’una simple conversa sobre meteorologia. Avui toca arquitectures, valga’m Déu! Des de la terrassa de l’hotel que han construït al Raval, una nova atalaia sobre la ciutat, amb un Bloody Mary a la mà, em comenta contrariat que a Berlín quasi no hi ha parets mitgeres en comparació amb Barcelona. Aquesta, penso, podria ser una d’aquelles observacions presumiblement objectives que amaguen una simptomatologia. De totes maneres que sigui en Jordi el que tregui les seves pròpies conclusions. Pel que fa a mi, estic totalment d’acord amb ell. En els meus passejos per la ciutat, no puc deixar de mirar amb desgrat les parets mitgeres. Des de qualsevol dels miradors de la ciutat hom pot observar un munt de taques vermelloses que corresponen al color dels maons d’aquests desajustos arquitectònics. Barcelona és lletja des de l’aire perquè Barcelona és una immensa paret mitgera. No ho havia pensat fins avui però aquesta és una bona metàfora sobre la contribució de la ciutat als meus desequilibris psicològics. O potser millor aquesta: Barcelona és un escriptori sense els bolígrafs, els llapis i les gomes perfectament alineades. La mateixa improvisació i la mateixa deixadesa d’aquell escriptori en què els munts de papers no estan simètricament apilonats. Des de dalt, Barcelona em desagrada amb la mateixa intensitat amb què m’agraden les teulades ordenades de, posem pel cas, Florència. Des del terra, Barcelona necessitaria uns quants enderrocs i l’exili forçós d’aquells que han cobert els seus balcons talment com si fossin hivernacles, trencant l’harmonia de les façanes. Els balcons, un altre tema mal resolt; espais per posar aires condicionats i geranis marcits, i el gos que borda. Una paret mitgera és una provocació que altera la sensibilitat dels que tenim la pell fina, la materialització d’una ineptitud no només estètica sinó també moral. Perquè, a banda del mal gust, forçant l’oxímoron, es podria afirmar que l’urbanisme d’una ciutat és el reflex de la seva moral política. La moral del jo t’empleno les butxaques i tu em deixes coronar aquest edifici modernista amb un parell de pisos més. Poseu en un costat de l’equació la moralitat i la bellesa d’un país, i a l’altre el nombre de parets mitgeres, i de ben segur que trobareu una relació evident. A Barcelona sovint només veig que parets mitgeres i a la feina taules d'estudi desordenades i bolígrafs i llapis fent angles estranys. Podria ser això l'indici d'alguna feblesa? Potser la necessitat inconfessable d’un ordre exterior, moral i estètic, que em fés més suportable aquest desordre interior i aquestes idees que van i que vénen, i les contradiccions i els dubtes insondables.

L'home del temps va dir que avui baixarien les temperatures. No recordo un estiu amb tanta calor. Espero els núvols, i la pluja.